Carles Benavent: “Quan em pregunten sobre Miles Davis sembla que ho hagi somiat”

Carles Benavent acaba d’editar el disc Belle Solitude (Bebyne, 2022). Aprofitem aquesta novetat per mantenir una conversa pausada amb un dels músics més internacionals de casa nostra.

Una de les novetats que presenta Belle Solitude és el canvi en el trio que forma el teu grup. Després del decés de Roger Blàvia, ara a les baquetes i percussions hi trobem a Aleix Tobias.

L’Aleix era el percussionista que sempre em recomanava el Roger Blàvia quan no podia venir. Era el que més li agradava. Quan va arribar la desgràcia d’haver de buscar un substitut pel Roger vaig tenir molt clar que havia de ser l’Aleix. Recordo que el vaig trucar per demanar-li si volia tocar en el meu nou disc i el primer que li vaig dir va ser això, que el Roger sempre me l’havia recomanat. Es va emocionar molt. L’Aleix és més percussionista que bateria, li agrada molt tot el que té a veure amb els ritmes africans i coneix molt bé el folklore. Em dona una visió molt complementària a la meva i no copia el que feia el Roger sinó que fa una cosa diferent. Per això a mi em fa molta il·lusió que estigui en el meu projecte, em desvia cap a una altra banda i m’obliga a tocar diferent, improvisar d’una altra manera.És un gran estímul.

A banda de Roger Mas i Aleix Tobias, membres del teu grup habitual, trobem un estol de col·laboradors de primer nivell: Joan Albert Amargós, Tino di Geraldo, Carme Canela o Jordi Bonell, entre d’altres.

Tots els que participen en el disc a banda de ser músics excel·lents són amics de tota la vida, amb qui hi tinc una enorme complicitat. Això fa que sigui tot molt fàcil i que la seva col·laboració sigui molt especial i sincera. El Joan Albert Amargós va posar unes cordes molt boniques a “Belle Solitude” perquè quan la va escoltar em va dir que hi quedarien bé i jo el vaig deixar fer, només faltaria. D’altra banda hi ha el Jordi Bonell, a qui vaig demanar una peça seva per incloure-la al disc i em va portar “Layetan’s groove”. En aquesta peça el Jordi és llueix molt i li va posar aquest nom perquè toquem els dos i fem una aclucada d’ull a l’època que tocàvem junts amb Música Urbana. Encara que passin els anys seguim sentint la música de la mateixa manera i entenent-nos a la perfecció. Això és un privilegi molt gran. No passa amb gaires músics que tinguis aquesta sensació, aquesta manera de sentir la música i expressar-la. Amb el Jordi Bonell em passa això, és com si estiguéssim a Música Urbana.

Crida l’atenció que hi ha un parell de peces on recuperes a Roger Blàvia, “Ai mare” i “Give me a kiss”. Eren preses de bateria seves que tenies guardades?

No, es tracta d’un exercici que de tant en tant m’agrada fer. M’agrada agafar una bateria i a partir d’allà fer un tema nou. En el disc a quartet vaig fer una peça que es diu “Ai pare”. Després, vaig treure la bateria d’aquesta peça i amb ella vaig construir tot un tema nou. En aquest cas es diu “Ai mare”, perquè volia que tingués el mateix ambient tant pel pare com per la mare.

Escoltant l’àlbum fa la sensació que és un disc molt treballat, cuinat a foc lent.

És un disc que l’he fet bàsicament durant tot aquest temps que hem estat tancats. Hi ha molt treball d’edició. No us podeu imaginar les hores que m’he passat per fer-lo. Ho he fet amb molt de gust perquè treballant a casa pots anar a la teva, les coses funcionen. I els músics també s’hi han entregat. L’Aleix va estar a casa durant tres dies gravant bateries i el Roger Mas que és un home molt meticulós s’ha passat moltes hores treballant en el so. Puc dir que és un treball fruit del confinament.

Escoltant el conjunt del disc fa la sensació que estàs en un moment musical molt més introspectiu i menys efectista. Hi ha molta més intimitat en la teva música, és nota a peces com “Alegrías de Júlia” o a “Campanilla” on podem escoltar unes “palmes”, però que són molt contingudes.

Pot ser que sí, per l’època en què s’ha fet. Com us deia, són moltes hores a casa i en una etapa determinada de la nostra vida, aquests anys de pandèmia hem estat tots més introvertits, pensant una mica més. També s’hi afegeix la maduresa, perquè a mida que et vas fent gran, et vas adaptant al que sents en les èpoques determinades de la teva vida i potser és el que tocava.

Malgrat les plataformes de streaming, tu segueixes editant en format físic.

Sí, ja fa alguns treballs que dic que aquest serà el darrer en format físic, però no me’n sé estar, m’agrada el format físic. A més trobo que si no trec el disc en format físic és com si no hagués sortit. És com un escriptor, que té el seu llibre en format físic perquè sinó és com si no hagués publicat. Doncs a mi em passa més o menys el mateix. A banda que al format físic hi ha un valor afegit, una portada, uns crèdits i una sèrie de coses que al streaming no hi són. Per exemple en aquest disc, en el format físic, a cada peça hi ha un comentari que jo faig per posar cada tema en context. Això a spotify o a youtube t’ho perds.

Curiosament el disc ha sortit la mateixa setmana que el Paco de Lucía hauria fet 75 anys. És una casualitat o és volgut?

És una casualitat. No obstant del Paco sempre me’n recordo, sempre el tinc en el record. Es nota en els frassejos que faig amb el baix o la mandola. Són molts anys d’estar assegut al seu costat, aprenent i sentint.

Miles Davis, Paco de Lucía, Camarón de la Isla, Chick Corea… És evident que ets un dels artistes catalans més internacionals. Suposo que quan fas una mirada a tot el que has fet i has viscut deus sentir cert vertigen.

A vegades penso si això m’ha passat a mi. Quan em parlen o em pregunten sobre Miles Davis sembla que ho hagi somiat. Si no fos perquè ha quedat el vídeo, que en dona fe, semblaria que ho hauria somiat (riures). He tingut molta sort a la vida, on he anat a parar. Els companys amb els que he coincidit sempre m’han aixecat. Als nois que comencen sempre els faig la broma dient-los que intentin ser els més dolents del grup perquè així n’aprens. Si ets el més bo has d’ensenyar, si ets el més dolent aprens. Després has de tenir la mà prou espavilada perquè quan passi el tren hi puguis pujar. Bromes a banda, en el meu cas, la base per tot el que va venir va ser treballar amb el Joan Albert Amargós, que em va preparar molt bé per tot el que em va venir després. Sempre dic que Música Urbana va ser la meva Berkeley.

Anem veient com tots els grans noms van desapareixent i a vegades sembla que no hi hagi d’haver relleu. Com veus el panorama musical actual?

Per sort sempre es fa música, la música no para. Entre les noves generacions hi ha molts bons músics. Hi ha guitarristes, pianistes, baixistes, està ple de grans músics. No vull dir noms perquè em sap greu si en dic uns i me’n deixo uns altres. Aquí a Barcelona, per exemple, podem estar orgullosos del que tenim, fins i tot de les escoles que hi ha. Hi ha una gran quantitat de joves que toquen molt bé.