Biel Ballester: “Soc d’una generació en la qual l’artista no havia de ser un copycat”

El Jazz Festival L’Estartit arrenca avui al passeig del Molinet amb un opening a càrrec de la saxofonista Irene Reig (8 del vespre) i continua a les 10 de la nit amb l’actuació del trio de Biel Ballester —Fran Asensio (guitarra rítmica), Oriol González (contrabaix) i ell mateix a la guitarra solista— i un convidat especial: el violinista francès Thomas Kretzschmar. Serà una formació ad hoc que oferirà una sessió de jazz manouche a l’estil més clàssic, és a dir, una autèntica «manouche party».

Nascut a Palma el 1974, Ballester és sens dubte un dels grans noms de l’escola del gypsy jazz a casa nostra, un músic que s’ha tutejat amb tots els grans del gènere i ha dut la seva música, bastida a partir de l’encontre entre la tradició i la personalitat pròpia, pels escenaris més importants del jazz. De la seva discografia destaquen títols com ara Echoes from Mallorca (Refined, 2003), Bistro de Barcelona (Refined, 2008), Live in London (Le Q, 2006) o, més recentment, Melodium Melodynamic (autoeditat, 2016), amb Stochelo Rosenberg de col·laborador. A l’Estartit hauria d’haver tocat l’any 2019, si no hagués estat per una inoportuna pluja. La previsió meteorològica per avui no preveu en cap cas un episodi de pluges.

Què escoltarem a l’Estartit?

Un concert que farem més enfocat a la tradició. Som una banda que feim la nostra proposta més original, dins la tradició del jazz manouche, però en aquest concert de l’Estartit, aprofitant que tenim el Thomas Kretzschmar, un violinista francès molt bo, que coneix la tradició perfectament, farem una degustació de la tradició més ancestral del jazz manouche. Ficarem alguna píndola, alguna composició pròpia de les nostres, però jo diria que aquest concert és més aviat una Manouche Party: un concert de la tradició estilística més manouche.

Parles de tradició amb un violinista convidat i em ve al cap al Quintet del Hot Club de França?

Exactament, tradició de Django Reinhardt i Stéphane Grappelli.

Ara que ho penso, del Thomas Kretzschmar es destaca la seva afició a l’estil de Grappelli, i a tu sovint se’t vincula amb Reinhardt.

Són referents d’aquells que tenim, que en realitat escapam, però que hem mamat molt, que els tenim a l’ADN, per dir-ho d’alguna manera.

Aquesta banda amb la qual toques a l’Estartit esdevindrà un grup estable o la presència de Kretzschmar és una col·laboració puntual?

És una d’aquelles col·laboracions puntuals que fas amb els amics. El Thomas és un bon amic, ens coneixem pel llenguatge [del manouche] i no és la primera vegada que toquem plegats, ni serà l’última. Ara bé, aquest no és un projecte artístic amb una direcció definida, sinó que som uns músics que ens agradem, ens estimem i sabem que podem oferir una cosa de molta qualitat dins d’una tradició. Ens trobam ara i ens tornarem a trobar, però no en el sentit de fer un projecte, unes cançons amb un aire diferent… Ara per ara, no.

El títol de la sessió, com m’has recordat abans, és «Manouche Party». Es pot considerar aquest estil com de naturalesa festiva, però jo intueixo que també inclou un to més aviat melangiós.

Sí, però són aquelles melancolies que són maques. Són aquelles cançons dels anys 30-40 tristes, però com si fos un dia de pluja en el qual ets a casa amb la xemeneia engegada. No és una depressió ni un mal rotllo.

Al concert donarem mostres de «melancolia gitana», o dels anys 30, d’aquell jazz, però que en les oïdes actuals sonen maques. Seria una tristor agradable, més que dolenta.

Del manouche es diu què és el swing europeu, hi estàs d’acord?

Sí, en el sentit d’allò que va passar en aquella època, en què tots els grans mestres eren nord-americans i dos senyors amb un nivell extraordinari [Reinhardt i Grappelli] varen captivar als americans. Van crear una tradició que només es pot sentir en aquesta banda de l’oceà. Es pot dir que és la música del jazz europeu amb molta dignitat i molta veritat.

I es podria vincular també a les cultures del sud del Vell Continent, per exemple?

No, perquè el gran nucli va ser París, la nostra Nova York a l’època. Hi va haver una potència musical que nosaltres no hi vàrem arribar: vam tenir la Guerra Civil. Si no hagués estat per això, podria haver estat Barcelona. De fet, un dels primers grans concerts del Quintet del Hot Club de França va ser a Barcelona [es refereix a la doble sessió històrica que va organitzar el Hot Club de Barcelona el gener de 1936]. Va haver-hi bones crítiques i la burgesia catalana va gaudir moltíssim, però no va poder ser. En aquella època París llavors va ser la locomotora de l’avantguarda del jazz a Europa.

Parlem una mica de la teva trajectòria. Tinc entès que vas arribar al manouche a 18 anys, quan vas descobrir a Django Reinhardt, és així?

Sí, jo era el típic noi que escoltava a guitarristes de tot arreu. Abans [de Reinhardt] vaig sentir a guitarristes americans que m’encanten, però que sentia molt llunyans. A la meva generació, a molts amics, ens va passar el mateix: «Què bo què és el tal!», fins que arriba un dia que escoltes a Django Reinhardt i penses: «No m’ho puc creure! Aquest tio és màgic», i et quedes atrapat en la música d’aquest senyor. Molts dels que avui dia fem aquesta música ens va passar això. Vam tenir aquell amor a primera vista amb Django Reinhardt i aquí ens vam quedar: per ganes d’investigar-lo, per descobrir tots els seus conjunts, per saber d’on venia aquella màgia que escoltàvem.

Tens estudis de clàssica a l’escola Luthier, a l’Eixample barceloní, però, tanmateix, com a gypsy jazzman si no vaig errat ets autodidacta, oi?

Exacte, jo estudiava guitarra clàssica a la Luthier, una molt bona escola, amb molts bons professors, però com que m’agradava el Django Reinhardt i l’investigava, vaig aprendre aquest estil de manera autodidàctica.

Actualment, hi ha una àrea de jazz manouche a l’Escola de Música – Centre de les Arts, a l’Hospitalet, dirigida pel guitarrista Albert Bello, però em fa l’afecte que és una mica una excepció en l’aprenentatge del manouche. Aquesta és una música que li costa d’entrar a l’acadèmia?

El manouche a l’acadèmia només hi ha entrat gràcies a l’Albert Bello, que fa una tasca extraordinària per regular-la i perquè pugui entrar-hi, però arreu del món és una música oral, per entendre-mos. Hi ha escoles a París, com la de Romane, un guitarrista molt bo que té una acadèmia, però és una música que encara està una mica fora de [l’acadèmia]. Així com del jazz americà hi ha títols, el manouche encara no s’està regulant, però ves a saber si l’Albert Bello ho aconsegueix.

El fet que no hagi entrat de ple a l’acadèmia representa per tu una anomalia?

No… és normal. És una música que fins ara era molt desconeguda. No és vox populi i, per tant, és normal que no sigui a l’acadèmia. Però també és una música que té una manera de pensar, que ajuda molt a créixer i a entendre altres músiques. Per tant, crec que gent com l’Albert o el Romane aconseguiran que sigui un itinerari d’aprenentatge. No m’estranyaria que en un futur sigui un camí per consolidar una base [musical] i, més enllà d’això, fer altres coses.

Jazz manouche ara mateix? Jo estic convençut que molta gent que vindrà a veure’ns haurà aterrat allà perquè tindran ganes d’anar a un concert, hauran sentit una mica parlar de nosaltres, ens hauran buscat i hauran dit: “anem a veure aquests nois,” però la cultura de què, el quan i el com encara no la tindran. Bé algun dia potser sí.

Això que expliques també és atribuïble a una part del públic de, per exemple, França?

No ben bé, perquè a França és una música que se l’han inventat ells. És com si a tu et parlessin de sardanes —«perdona, nosaltres aquí cada diumenge en ballem». Però alerta, que quedi ben clar, no sempre ha estat així [a França]. Fa uns quinze anys va haver-hi una exposició de Django Reinhardt i va ser llavors quan els francesos van descobrir el que tenien a les seves arques. A partir d’aquí, van decidir estimar-ho, però abans estaven com nosaltres ara. Han fet bandera d’això perquè han descobert que el manouche és un tresor nacional i ara l’estan cuidant.

Si anem una mica al teu estil de fer manouche, es destaca de tu l’originalitat i una certa recerca de la bellesa, què en penses?

Bé, a mi no m’agrada fer el que fan els altres, no m’hi sent còmode. Soc d’una generació en la qual l’artista havia de ser artista i no un copycat. Vaig buscant el meu itinerari i tinc unes referències melòdiques, artístiques, i unes altres fonts de les quals he begut, i em sent molt més còmode.

Quines serien aquestes referències?

Poden ser de música clàssica, d’altres tipus de música… Són aquelles coses que com a personeta t’arriben i no saps per què. Com a artista ho mesclo tot i vaig buscant el meu camí.

M’imagino que t’ho han preguntat molts cops, però no me’n puc estar: el fet que Woody Allen tries dos temes teus pel film Vicky Cristina Barcelona (2008), «When I Was a Boy» i «Your Shining Eyes», va canviar la teva carrera?

Sí, nosaltres ja estàvem fent gires per Europa, però érem una banda de l’univers del jazz manouche a la nostra petita comunitat. El fet de sortir en una pel·lícula, i a sobre d’un cineasta que tothom sap que estima i sap de música, et dona una medalleta que crida l’atenció de festivals, de persones… I és clar, vàrem tenir molt de querosè al coet com per poder volar.

Suposo que també és important el disc Live in London (Le Q, 2006), enregistrat en viu a LeQuecum Bar?

El Quecum Bar és el lloc del jazz manouche a Londres i era com anar a La Meca.

Un dels teus darrers treballs, The Lowdown (Hot Club, 2015), el vas gravar en companyia d’un guitarrista més aviat de l’escola bopera, Dave Mitchell, buscaves nous reptes, sonoritats diferents?

És el que et deia de l’artista. Soc fan de l’estil de Kenny Burrell, Grant Green… d’aquesta estètica que el Dave fa de manera magistral. Som amics i hem tocat plegats. Li vaig fer la proposta de fer unes cançons que m’havien inspirat quan era a Nova York i de buscar una mescla amb dos guitarristes diferents i fer una proposta conjunta. Ens ho vam passar pipa.

De col·laboracions amb gent rellevant del món del manouche n’has fet un fotimer, com ara Stochelo Rosenberg, Christian Escoudé, Gustav Lundgren, Costel Nitescu, etc.

Són llegendes que potser la gent no coneix, però que és com si parléssim de Paco de Lucía en el flamenc. És el mateix nivell. Amb tothom m’ho he passat pipa i n’he après moltíssim. Ara bé, soc un enamorat de Stochelo Rosenberg, va ser el primer guitarrista que em va enamorar després del Django. Té un carisma tan personal. Acabar sent amics, tocant plegats i fent gires és molt maco per mi. Del Christian Escoudé ningú en parla i és una llegenda, és un mestre increïble. I podríem seguir amb la llista. Hi ha persones que són increïbles. És una meravella poder haver estat amb ells sobre un escenari.

Algun dels noms amb els quals has tocat, com per exemple Robin Nolan, eren habituals de la ruta del jazz a Barcelona durant els anys 90, com veus l’escena del manouche a casa nostra?

Sempre hi ha hagut manouche a casa nostra i ara veig un jovent que està molt ben educat i culturitzat per l’Albert Bello, i veig que hi ha molt de coneixement sobre aquesta música. És molt important que la tradició estigui assegurada, i ara crec que ho està. Tenim guitarristes joves que ja la coneixen, i partir d’aquí cal inventar nous camins per fer créixer l’arbre i que floreixin les fulles.

En aquest aspecte ets optimista?

Sí, però els músics ja se sap que som en una tempesta. Cap a on va el món? No en tinc ni idea, perquè és veritat que la música ha passat a un segon pla d’interès social. Ara és la tecnologia o sé que. A la meva generació, el jovent de la música en feia bandera. Ara els joves la gaudeixen, però no en fan bandera. No sé cap a on anem, però sí que soc optimista en pensar que la música està viva, que s’anirà fent i que continuarà sent d’una qualitat extraordinària.

L’últim treball teu és de 2016. És possible que aquests darrers anys hagis, diguem-ne, moderat una mica la teva activitat?

Bé, va venir la Covid-19 i tota la pesca. Teníem un projecte que ja havíem engegat i ja estàvem en la següent volta de roda per tirar-lo endavant. Però tot s’està gestant. Amb aquesta indústria, amb aquest negoci, ja no saps què fer. Un disc, una cançó, un projecte és com per pensar-ho molt bé. Sobretot, si fem passes que siguin ben sòlides i ben cap endavant. El nou projecte ja està ben pensat i tirarà cap endavant.

I ens pots avançar de què es tracta?

Bàsicament és una reescriptura. Soc de Mallorca i el que proposo és inventar unes Illes Balears amb una música diferent, una mica a l’estil d’allò que va fer Borodin amb la seva Rússia natal, amb les «Danses prussianes» i el Príncep Igor —una Rússia majestuosa que no saps d’on ha sortit, però que et vindrien ganes de ser-hi—, doncs jo he fet una mica el mateix amb Mallorca, que és la meva illa. És difícil d’explicar, s’ha d’escoltar.