Jaume Capdevila

Jaume Capdevila

Kap: gargots, ninots, humor

Trets contra les pessigolles

Han mort el meu amic Bernard Verlhac, a qui tots dèiem Tignous, que és el nom que posava al peu dels seus dibuixos. Penso en la seva dona i en la seva filla. I penso que no pot ser.

Encara estic trasbalsat. Horroritzat. Reacciono de manera automàtica perquè el meu cor sembla que batega, una mica taquicàrdic, i els meus pulmons respiren sols, com s’han acostumat a fer-ho les darreres dècades. Però el meu cap no hi és. No pot deixar de donar voltes a un seguit de sensacions molt estranyes. La principal és pensar que no pot ser. No pot ser. No pot ser. No pot haver passat això que diuen que ha passat. És un somni? És una broma?

Charlie c'est moi

El soroll dels trets ha ressonat a prop. En el cor de la civilització. A la ciutat de la llum. La llum, avui envaïda per la foscor del terror. Han mort cinc dibuixants —Charb, Cabu, Wolinski, Tignous i Honoré—, dos periodistes —Bernard Marais i Moustapha Ourad—, un activista del dibuix de premsa —Michel Renaud—, dos policies i dos guardaespatlles. Han mort dotze persones. Han mort dos gegants del dibuix de premsa, els meus admirats Cabu i Wolinski, satírics imprescindibles en la història del dibuix contestatari. Han mort el meu amic Bernard Verlhac, a qui tots dèiem Tignous —no cal saber gaire francès per traduir-ho— que és el nom que posava al peu dels seus dibuixos. Penso en la seva dona i en la seva filla. I penso que no pot ser.

No pot ser que dotze persones hagin mort per fer pessigolles. Per intentar provocar rialles. No pot ser. Persones que tot el que han fet és posar el seu llapis, el seu talent i el seu enginy al servei de les pessigolles. Les pessigolles són empipadores, i encara més si no vols riure. Molesta que algú et burxi si no tens ganes de riure. Et fa sentir incòmode que et graponegin dessota les costelles per fer-te saltar una riallada. Però cal riure. Riure és el que ens fa humans: que jo sàpiga els animals no són capaços de fer acudits ni de riure de les bromes, encara que siguin de mal gust. L’humor és el que ens fa persones. L’humor és un tel que envolta, amb una capa fina i trencadissa, la nostra civilització. Sense humor no hi ha civilització, tan sols barbàrie. I l’única manera d’afrontar la barbàrie —encara que mentre ho fem ens regalimin les llàgrimes— és amb un somrís als llavis. O encara millor, amb una sonora rialla. Perquè si rius significa que estàs viu. Una societat sense rialles és una societat morta. O una societat on no val la pena de viure.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació