Nairod: cuina de quilòmetre mil

“Nairod” és una d’aquelles paraules que encara que t’esforcis a pronunciar-la, és probable que no s’entengui a la primera. L’has de tornar a repetir, per tal de fer-la comprensible. La “d” final percudeix l’oïda del nostre interlocutor amb ambigüitat i ens obliga a further explanations.

– És com Dorian, però a l’inrevés.

– Ah.

– Es que el fill del xef es diu així.

– Oh

Amb petites variacions, aquest és el diàleg aproximat que he mantingut els darrers mesos amb totes les persones que m’han preguntat “On puc anar a sopar?” I a qui he recomanat insistentment aquest magnífic restaurant.

A l’hora d’explicar de quin tipus de lloc es tracta, si la persona en qüestió coneix Gresca o Coure, no em resulta difícil.  Si no és el cas, els hi explicaré amb indissimulada excitació que el xef, David Rustarazo, “Rusti”, compra les llebres a França i es fa portar les perdius vermelles d’Escòcia, en una aposta  per la cuina “quilòmetre mil”, que consisteix en posar la qualitat al davant de la proximitat.

Després afegiria que s’afanyin, perquè assistim als darrers dies de la “Grouse”, potser fins i tot a les últimes hores, i la trobarem a faltar. Si no arriben a temps, l’alternativa és un altre ocell, de dimensions més reduïdes: el colom tudó.

Bèsties alades a dojo. Els britànics, de la caça, n’hi diuen “Game” i a Nairod, els Angry Birds els tenim al plat. Insisitiré sobretot en la galantina d’ànec, un plat que és el resum del restaurant i del seu xef: reivindicació sense afectació en el concepte i càlida subtilesa en el resultat.

D’entrants, la truita -finíssima i oberta, de seitons- i la moixama. També els ceps. Però abans de res, tot just entrar per la porta: la croqueta, boja, de cochinita pibil amb cheddar i jalapeño.

Diré que Nairod és un regal i també m’estaré referint al preu. Acabaré per reconèixer que, barbuts i magnànims com en Rusti, els reis mags existeixen.