La Camarga

Jair Domínguez, (Barcelona 1980) és periodista, escriptor i guionista de Polònia, Crackòvia i Minoria Absoluta. Fa uns mesos va publicar “99 coses que hem d’aniquilar si volem ser independents” (ARA Llibres). Entre les coses que, segons Jair Domínguez, caldria eliminar, hi ha la crema catalana sense cremar, els gin tònics, els dinars de germanor, el doblatge al català o La Camarga.

Hi ha un restaurant a Catalunya més famós que el Bulli i que el ce­ller de Can Roca junts. És La Camarga (Aribau 117, Barcelona). I no és famós pels seus menús meravellosos i subtils, sinó perquè allà s’hi va enregistrar una conversa de caràcter personal entre Alícia Sán­chez-Camacho, líder del PPcatalà, i María Victoria Álvarez, expa­rella de Jordi Pujol Jr.

No puc reproduir la conversa sota pena de querella, presó i cla­tellot públic, però us en faré cinc cèntims: es parla de dur maletes plenes de bitllets de cinc-cents euros a Andorra i de fotre quatre o cinc claus seguits sense treure-la; és a dir, que en júnior està forrat i és un trenca-calces, qualitats que qualsevol persona amb dos dits de seny ja hauria deduït.

Però el que va corprendre l’opinió pública no van ser les aventu­res sexuals de la María Victoria i la curiositat de l’Alícia pels detalls més pornogràfics, sinó el fet que en un restaurant de Barcelona et poguessin amagar un micròfon dins el gerro de les flors. els catalans som així: no importa el què, sinó el com.

Poc importava que en aquella conversa es parlés de delictes i presumptes delictes: el tema greu és que espiessin de forma tan ma­tussera i que després fessin pública la conversa. Al cap de poc va saber-se que Método 3, l’agència encarregada de gravar la conversa, estava al darrere de centenars de casos d’espionatge polític i empresarial. Fins i tot van seguir durant una temporada Gerard Piqué a petició de Pep Guardiola, per saber si era cert que sortia de nit entre setmana a rebentar-ho tot. Feia falta un detectiu per confirmar-ho? Es veu que sí.

Des del Camargagate, a Catalunya vam començar a ser cons­cients que érem un país espiat. Abans d’anar a dormir fèiem un cop d’ull sota el llit per veure si hi havia un senyor amb auriculars i mi­cròfon. Miràvem rere el mirall del lavabo buscant una càmera i, cada cop que ens creuàvem amb algú amb gavardina, l’assenyalà­vem amb el dit i bramàvem: «no em segueixi, NO EM SEGUEIXI». Al cap d’uns mesos, com passa sempre, ens vam oblidar de tot i vam tirar endavant amb les nostres insulses vides pensant que, en el fons, no tenim tantes coses emocionants a amagar.