Joel Díaz contra el catalan dream

Joel Díaz és el guanyador del Premi Web Negre 2019 de Núvol. En Joel -el tutejarem- és humorista i per definir la seva feina sol comparar-se amb una prostituta: a tothom li agrada el sexe, però quan l’has de fer a canvi de diners encara que no en tinguis ganes ja no fa tanta il·lusió. Passaria el mateix amb l’obligació de ser graciós, ens ve a dir. No seria més escaient fer una analogia amb una actriu porno, que associem a un mercat regulat on tothom participa lliurement, lluny de la violència i el perill dels baixos fons? Error: un dels leitmotivs de la flamant i tardana carrera humorística d’en Joel és explicar-nos, entre riures tragicòmics, que aquesta diferència és una il·lusió que el capitalisme ens ha colat per ocultar-nos el fet que tots els assalariats d’aquest món som, en cert sentit, prostitutes.

El premi de la nostra secció d’humor és per aquest individu que, malgrat els seus 38 anys, només en fa un parell o tres que s’hi dedica i ja ha tingut temps de passar dels marges precaris al bell mig del benestar de la cosa pública que suposa l’APM, no sense una breu parada per Núvol, on va arribar a l’Olimp del columnisme cultural. A part de ser el reporter impertinent del programa de TV3 i Catalunya Ràdio, en Joel és un dels creadors del podcast La Sotana i monologuista habitual d’El Soterrani. Que té la proposta d’en Joel que, en un món competitiu i ingrat com el de l’humor, ha fet forat tan de pressa? Us emplacem a les dues paraules que trobem a l’autodescripció del seu perfil de Twitter, que llueix dues barres baixes en honor a les dues vegades en què la veu d’en Joel ha estat cancel·lada per haver trencat les normes de l’ocell blau: “iconoclàstia i disrupció”.

El primer que en Joel va disrompre iconoclàsticament va ser el món del Twitter, omplint les xarxes d’astracanades que van captar l’atenció de Manel Vidal i Andreu Joanola, amb els quals faria un programa de ràdio / podcast. La Sotana tenia tots els ingredients per ser un exercici de masturbació radiofònica caspós i insofrible: 3 homes desconeguts que s’ajuntaven per parlar, sense cap mena de coneixement tècnic ni capacitat d’autocensura, d’esports, és a dir, del Barça. Però l’espai es va convertir de seguida en un podcast de culte que va obrir-se camí a través del boca-orella amplificat de les xarxes i que en pocs anys ha aconseguit ser emès i prestament fulminat tant per La SER com per betevé, que no es podien permetre certes ofenses contra certes patums. El secret del seu èxit i la seva persecució li resumien a la Clàudia Rius en una entrevista a Núvol:  “Els periodistes esportius ens han deixat un nínxol per culpa del seu clientelisme”.

Com demostren les suspensions a Twitter i a la ràdio, en Joel fa un humor irreverent i passat de voltes, però amb això no hem dit res que el diferenciï dels milions de trolls que aspiren a ser Louie CK i moren en l’intent. La fórmula del nostre premiat té una base simple i evident, i una de més interessant i, sí, iconoclàstica. D’una banda, en Joel és, senzillament, molt bo fent el que fa: un redactor d’acudits, monòlegs, articles i piulades amb un ofici i un talent suficients perquè, quan algú el senti a la ràdio, el vegi assegut llegint els seus papers dalt de l’escenari, o el pesqui insultant per Twitter; rigui. Però el seu tret distintiu és l’odi de classe: una fúria que incendia el seu humor amb la gasolina de l’anticapitalisme biliar gràcies a una biografia de pares obrers, escoles elitistes, porros, decepcions universitàries, pisos de protecció oficial a la Zona Franca i un llarg historial de feines de merda. A diferència de molts humoristes que se’n riuen del mateix des de la teoria, en Joel ha patit el gota a gota alienador durant dècades en primera persona, bullint el seu odi al bany maria. I la gràcia és que, en comptes d’un ressentiment de cunyat que només veu i ataca els efectes, en Joel ha desenvolupat un ressentiment de sociòleg, que sempre veu i ataca les causes. L’humor sempre s’ha alimentat d’autoficció, i en un moment en què deixar la tapa del vàter pujada ha deixat de ser una issue, en Joel tenia un història del catalan dream frustrat -estudia el que t’agradi, puja a l’ascensor social, realitza’t, sigues feliç-, llesta per ser explicada.

Hi ha una paradoxa: en Joel va demostrar que hi havia camp per córrer en l’humor català si t’hi dedicaves sense pretensions i sense deure ni voler deure res a ningú, perquè el mateix sou de merda que l’esclavitzava, en certa manera l’alliberava d’haver de mossegar-se la llengua i li permetia fer un rap tan hilarant com ofensiu sobre Santi Nolla. Costa molt fer callar a algú que no depèn de tu per arribar a final de mes. En la seva columna d’oficinista antisistema a Núvol, s’hi llegia la història d’un oficinista antisistema real que s’acabaria convertint en l’actual “Díaz de fúria”, el nom de la seva secció de l’APM que canalitza aquest odi de classe contra les celebrities del país perquè ni se sent ni aspira a formar part d’elles. Però ara en Joel ja no es un oficinista, sinó un humorista professional, living the dream. I què passa quan li preguntes si és feliç fent el que fa? Que et respon que és una prostituta. En altres paraules, l’ira i la sospita eternes contra el poder establert -el capitalisme, Espanya, el processisme, els directius del Barça- que subministren gasolina al teclat de Joel Díaz estan tan gravades a la seva ànima que, si tenim sort, mai deixarà de veure el sistema com una gran estafa contra la qual disparar, de moment, humor.