Instagram m’estressa

Qui ens havia de dir que es revaloraria una cosa tan espantosa com treballar?

Ara que la no-normalitat de les últimes setmanes es va tornant cada cop més normal i tothom recupera la seva rutina d’auto-promoció habitual, m’he de confessar: Instagram m’estressa. Hi estic enganxada, com vosaltres, però cada cop que l’obro em cau un cabell, i els tinc comptats. Recordo quan tot eren cafès, peuets a la platja i exhibicionisme de mascotes; bocins de les nostres vides publicats amb més filtre que intenció, i a veure què ens en diuen. El que són ara els stories, vaja. Parlo de fa anys, quan això de les xarxes era un crit al buit i no el negoci del segle. Però això meu avui no va d’influencers ni similars, sinó de com Instagram s’ha tornat finalment el Linkedin millennial. Desenganyem-nos, sempre havia estat l’aplicació del presumir. Si Telegram serveix per trencar Espanya i Facebook hi és per descobrir quins excompanys de la primària ara voten Ciutadans, Instagram ens dona l’opció de curar fins al mil·límetre un nou jo de cara al públic.

A Instagram tots som més feliços. Però el que m’angoixa realment és que a la vegada, sembla que estem ocupadíssims, i s’estableix una relació perversa entre les dues coses. Sempre fent coses, sempre somrient. Abans, els nostres perfils eren simplement la galeria dels capricis més fotogènics que podíem tenir, però ara aquests mateixos podrien passar perfectament per currículum vitae. Cada post és una fita: un concert, un llibre, una presentació o una selfie amb comentari sobre com de cansats anem. Fins i tot un contenidor en flames. Però som feliços, no necessitem filtre. I és perquè fem un munt de coses, coses útils, fet que ens fa útils a nosaltres, sí, i això per força ens ha de fer feliços. O no?

Suposo que és un tema que s’accentua com més víctimes del freelance segueixis, clar. Som la nova bohèmia, i, com la Mimí, tampoc tenim calefacció: dissenyadors, músics, escriptors i artistes amb més o menys art, a tots se’ns va convèncer que si aquesta vocació es cobrava una matrícula universitària, és que bé havia de tenir futur. I així estem, presumint de treballar pel llarg i ample dels vostres timelines. Tan sols obrir l’aplicació, el meu ja m’ataca per totes bandes: “EH, EH, VEUS? JO SÍ QUE EN PUC VIURE! FAIG MOLTES COSES, CONSTANTMENT! ÉS PERQUÈ HO FAIG BÉ! QUÈ HAS FET, TU, EH? EH??”. I amb el mòbil a una mà i el tallat de civada a l’altra, llavors se m’apareix la Verge de l’Angoixa, que ja et dic jo que no enyorava gens. “Però fes algo, no?”. Clar, he de fer alguna cosa! El que sigui. Com podré justificar a ningú aquest viure sense esma si no és perquè vaig esgotada de participar en mil (1.000) projectes guais? I com trobaré algú que vulgui fer cap projecte guai amb mi, per començar, si no mostro que jo ja en faig molts i molt sovint, de projectes guais?

Sabíem que l’estètica s’ha capitalitzat encara més amb les xarxes, però, qui ens havia de dir que es revaloraria una cosa tan espantosa com treballar? Instagram sempre ha estat l’aparador de l’èxit, o sigui que el que deu haver canviat ha de ser el darrer, per força. En un món laboral cada cop més precaritzat per als joves, que sembla que no acabem d’arrencar, treballar i treballar molt s’ha tornat una victòria. És quasi com el bling-bling dels rapers, carregant-se d’or i fent volar bitllets només per mostrar com han vençut el sistema. És com un dir “veus totes aquestes coses que faig? A finals de mes em podré comprar un alvocat, i eh! Dels ecològics”. Ara, com a primera generació “woke” de la història, nosaltres sabem que presumir de nevera plena és poc sensible i segurament fins i tot ofensiu per als celíacs i els intolerants a la lactosa. Per tant, si has de presumir d’alguna cosa, presumeix de l’esforç que et fa màrtir i sant, que en això es basa aquesta cultura que ens ha anat a tots tan i tan bé. Ehem.

No és per ser drames, però sembla que la gran fita de la nostra generació serà poder viure d’alguna cosa que justifiqui les hores, ganes i diners que hem llençat en aquest trist pou vocacional. La generació Doraemon, som els Nais de la Crisi: just de jovenets quan havíem de començar a pensar a sortir, estudiar i treballar, ja es va deixar de poder fer res. I així hem acabat. Ja no somiem en cases amb piscina, sinó en vols barats, i no volem tenir fills sinó que esperem algun dia poder adoptar un gos amb la nostra parella. Per fer-ne molts, molts stories, clar, que tant de bo no hàgim d’intercalar mai més amb hashtags de llibertat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació