Dietari domèstic d’una reclusió

Soc dona previsora, d’escola antiga; també una mica bruixa, en el sentit que vulgueu donar-li a la paraula. Per tot això, el divendres 13 de març, avançant-me als esdeveniments, vaig decidir iniciar un dietari que m’obligués a escriure un text cada dia per buidar-me de cabòries. Seré fidel al meu propòsit fins que s’acabi la reclusió.

Això no serà tot (25 de maig de 2020)

S’alça el teló. El monòleg que segueix l’heu de recitar amb un bon crit i allargant totes les vocals.

«Good morning, Barcelona!»

No, això no és un simulacre de vers: és el rock and roll matiner! Després de les meves ablucions (percussió corporal, estiraments i dutxa d’aigua freda), començo la jornada amb marxa. Avui és un gran dia!

Porto des de dijous dient en veu alta: dilluns l’últim full, dilluns l’últim full, dilluns l’últim full… Mentrestant, he anat plorant pels racons i ensopegant amb les parets. Una mica a l’estil de Madame de Tourvel quan el Vescomte de Valmont l’abandona per una juguesca (peco d’immodèstia, i què caram!). «It’s beyond my control». No vull ser John Malkovich; encara menys la Pfeiffer, però no ho puc evitar: «It’s beyond my control!».

He construït el club de lectura de la meva vida en versió barrufet (blau de mar i petit de mesura). Amb tot, espero que aital contribució hagi estat positiva. Abans que el temps m’esborri, potser ma filla (o algú altre) escriurà quatre ratlles sobre «els llibres que van devorar la meva mare», i com Elias Bonfim, s’adonarà que de vegades em ficava tan dins dels meus llibres favorits que m’hi perdia fins a desaparèixer.

No tinc xarxes socials i em serà gairebé impossible de saber si el públic lector demanarà la resurrecció d’aquest dietari, tal com li van exigir a Conan Doyle que tornés a la vida en Sherlock Holmes després d’haver-lo estimbat per les cascades de Reichenbach (la revista que publicà The Final Problem va perdre vint mil subscripcions: ni se us acudeixi!).

Pel que pugui passar, continuaré escrivint. Ara que n’he agafat l’hàbit (cada dia i esgarrapant hores matinals) no penso abandonar: em mou l’afany d’humilitat i la importància del silenci (torna, si us plau!). Puc dir de cor que m’agrada haver alimentat amb regularitat quatre gat(e)s. Ho he fet per gust i sense cap mena de color polític (quina mandra). Pensar aquesta corrua de gasetilles ha sigut imaginar escenes d’un teatrí d’ombres (xinès, indi o tailandès, tant li fa); també cosir retalls, aprofitar les miques, reunir molletes i perdre’m pels racons d’una obra de vodevil. La vida és un joc de portes que s’obren i es tanquen!

Tanco el cercle visitant el meu llibreter per recollir l’encàrrec d’una carta d’amor que no s’enviarà mai: En la Tierra somos fugazmente grandiosos, de l’Ocean Vuong. Han passat setanta-quatre dies després de la darrera visita (i tres regles); no s’han apagat les xarxes (sort), tampoc s’han comprat massa llibres (llàstima).

La meva filla ja té triat el vestit que es posarà per fer les PAP (encara li cap). El meu home batalla amb ràtios, mesures higièniques i edictes municipals. Jo, a partir de demà, hauré d’acomplir altres missions. Entre elles, corregir galerades, començar la traducció de Huit Femmes (una comèdia policíaca de Robert Thomas) i enllestir projectes pendents. Sort en tinc d’aquest «padam» que viu al meu cap,

                        un aire que ho sap tot de mi.

                        Em diu: recorda els teus amors,

                        recorda’t d’allò que has viscut.

                        Si vols pots plorar amb tot el cor,

                        però guarda el passat sota el braç.

                        Retrobaré aquells que m’esperen,

                        vint anys de tambors ressonant,

                        hauré de barallar-me amb els gestos,

                        tota una comèdia d’amors,

                        sobre un aire que encara viu!

                        Padam, Padam, Padam…

Cau el teló.

PS. Vull donar les gràcies a totes les persones (moltes ni ho saben) que m’han inspirat aquests bitllets: sense elles no hagués estat possible ser fidel al meu propòsit. A l’editor: reietó amatent, corrector de tants «tants» i nova amistat, potser. I al quefe (ja no ve d’un). Merci beaucoup!

El llit nostre de cada dia (24 de maig de 2020)

Avui és d’aquells dies que no m’aixecaria del llit. Ho he fet per autarquia (em basto a mi mateixa i no necessito professar cap altra política). Encara duc la camisa de dormir Brontë Style posada i no me la penso treure fins demà (ni bici, ni passeig).

Quanta gent es queda dins dels seus beds? Groucho Marx afirma, amb sorna, que un terç de la nostra vida es consumeix al llit (dos terços si ets actor). Així doncs, m’he passat setze anys (acabo de fer la divisió) entrant i sortint dels matalassos. Soc una dona llitera que ha dormit en tota mena de catres: des d’un «Moisès» amb cel fins a un jaç de llana, però mai (que recordi) en llits dels altres. I si ho he fet, sense cap mena d’obligació; encara menys, forçada. M’explico. Ahir vaig llegir el titular d’una notícia (tornem a la «normalitat») que em regirà l’estómac: «Vint anys d’abusos sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida». El testimoni de les víctimes és esgarrifós: classes sexualitzades, manipulacions, abús de poder i vexacions de tota mena per arribar a la profanació dels llits propis. La seva denúncia està arxivada: el cas ha prescrit.

Això put a tirania! O en paraules del Bard (ho sento): «Something is rotten in the state of Denmark» (també «of Catalonia, of Spain, of England, of Peru, of Brazil, of Andorra, of Switzerland, of Germany, of Argentina», etc.).

La podridura no pot ser el sant i senya de cap societat. Els delictes sexuals no poden prescriure. La barbàrie no ha de governar-nos. Diguem no!

Fantasmagories (23 de maig de 2020)

«I had a farm in Africa, at the foot of the Ngong Hills… »

Jo tenia una granja a l’Àfrica, als peus dels turons de Ngong… Què més voldria! (o no). Jo tinc un maset a França, als peus dels Puigmals (d’Err, de Segre i de Llo). És de plàstic i molt petit, però sembla un racó de paradís.

La baronessa Karen Blixen deia que per escriure alguna cosa de profit calia trencar-lo. El nostre jardí de l’Edèn està ben romput, i haurem de triar els colors i els pinzells adequats per canviar el present. Com l’oncle Cedric dels Cavalls fantasmes: un artista pintor que vol curar el «retrat de nena» de la seva nebodeta Nonny. Només té sis anys i ja es pot dir que ha patit una vida plena de frustracions i calamitats. Pobreta! Sent una fascinació pel Billy, un marrec mut i amant de tot allò que fa referència al món dels equins: selles, arnesos, curses, premis i joies cavalleresques amb nom propi. Quan ell desapareix, cau malalta i ha de crear fantasmagories, perquè

Las únicas cosas «verdaderamente» reales son las que uno inventa y que no se «parecen» a las demás.

Em sembla que porto massa nits i massa dies il·lusionant el meu esperit, pintant el futur, imaginant una nova realitat… Ningú m’ha convidat a pensar; tot i això, ho continuaré fent.

Barcelona comença a escalfar motors. Dilluns entrarà de ple a la Fórmula 1 (és com imagino la tan esperada i famosa fase: curses, avançaments perillosos, boxs, circuits marcats, xicanes, etc). Fa poc més de dos mesos que començàrem una nova memòria i espero que ens governi el seny per sobre de la rauxa (parlo de nosaltres, no dels «altres»). Pensem que en aquest país es practica un esport d’allò més nacional: l’oblit!

El temps cicatritzarà les ferides, sí. Qui cicatritzarà les cicatrius? Avui m’he llevat byroniana.

PS. Com que els títols d’ahir ocupen massa espai, us deixo els vint-i-dos noms i cognoms per ordre d’escriptura: Paula Hawkins, Nina Berberova, Manuel L. Alonso, Roald Dahl, Pascal Quignard, Imma Monsó, Alexandre Dumas, Prudenci i Aurora Bertrana, Màrius Serra, Clàudia Mollfulleda, Alan Bennett, Carme Martí, Shūsaku Endō, Sílvia Alcàntara, Philip Roth, Marguerite Duras, Jean-Paul Sartre, Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda, Simone de Beauvoir i Haruki Murakami.

Hebdomadari X (22 de maig de 2020)

Sempre he pensat que es podria fer una tesi sobre els títols dels llibres: són com una microhistòria construïda a base de brevetats plenes de sentit. Avui els reto homenatge i escric un conte breu que n’amaga uns quants (encara no en sé el número).

La noia del tren podria ser l’acompanyant perfecta. No formava part del grup de pèl-roges que porten mala sort, tampoc del de les bruixes que la literatura i la història s’han encarregat de vituperar. Tots els matins del món entrava al mateix vagó, i quan ho feia semblava una tempesta. Assegut davant seu, encenia un cigar de la casa Montecristo (com si fos un comte antic). Aquell reducte es convertia en la nostra illa perduda. Quiet, la mirava de cua d’ull. Sempre duia un llibre sota el braç. Era una lectora poc corrent (ho dic pels títols que entreveia). El nostre viatge transcorria ran de mar: un camí de les aigües ple de silenci… A moments… trencat pel sotrac… de les vies i… aquella olor de colònia nauseabunda que em punxava el pit. D’on venia? El dolor es feu insuportable. Volia cridar auxili, però les paraules restaven atrapades dins de la gola com mosques en un parany. Sense saber-ho, havia iniciat el trajecte final. No més viatges, no més flors. Imaginava que Déu em deixaria morir d’una mort molt dolça i res de res. Ara, engreixaria el club dels homes sense dones.

Al final, vint-i-dos!

Estratègies porcateres (21 de maig de 2020)

S’han acabat els dies en verd i avui menjarem carn. Per ser més exactes, «llomillo amb mongetes». Ni esgüellem ni grunyim, però a casa som de porc. I amb això vull dir que ens agrada la mar (des dels peus fins a les orelles) i que entonem el sursumporcusense vergonya. En aquests temps maníacs, els nostres hàbits alimentaris poden semblar estranys, fins i tot una porcada. Veig de lluny els escarafalls i les ganyotes davant la meva confessió. Tant se me’n dona!

Després de llegir els sofismes del porc de Raymond Cousse m’he convençut que no soc una pecadora. Ell exerceix la seva llibertat dins d’«un carré de deux mètres de côté. Soit, en d’autres termes, un carré de quatre mètres carrés de surface» (us sona?). Mentre espera el sacrifici artístic a mans del seu botxí, es lliura a una dissertació sobre la vida dels «cochons ordinaires»: l’engreix, la llibertat de pensament, els temps d’esplendor i les hores abans de convertir-se en «saucisson sec» i «deux jambons». Una metàfora de la condició humana com n’hi ha poques.

És hora de dinar. Abans d’entrar a la cuina, m’agradaria compartir amb vosaltres la recepta d’aquest plat tan anivellador, estendard de la desapareguda Fonda Falcó. L’original es va perdre; amb tot, i segons veu popular, un dels secrets era fregir els llegums amb l’oli del rostit (tornem a l’aprofitament). Deixo per a la posteritat una elaboració més complexa que l’Artur Masriera, bon barcelonès, va transcriure fa cent anys:

Una vez hervidas éstas [les mongetes], pero no excesivamente, eran doradas en el horno, a fuego lento, con abundancia de manteca y una poca cantidad de chicharrones, y una espolvoración de pan rallado, perejil, clavo, azafrán, pimienta roja y unas gotas de Madeira, cuando el lomo y las judías estaban a medio asar. Cuando uno y otros iban a tomar el color dorado, una cantidad escasísima de polvos de mostaza completaba el condimento.

«That’s all Folks!».

Santa Mandra (20 de maig de 2020)

La Terra es desperta.

Cau foc.

No tinc esma de res.

El borinot zumzeja en pianissimo i les roses s’espanten.

Surto al terrat fent saltirons: els rajols cremen. Fuig d’aquí!

Les fulles de la glicina, trèmules, marcides pel sol, esperen el raig d’aigua nocturn. Semblen de cera.

Mentre, la Mandra emmudeix els carrers. Ni xiscles, ni veus, ni motors. Només el parrup de les tórtores (lluny, ben lluny) i el murmuri dels papers moguts per l’oreig del migdia.

Fins la pols s’adorm. Estic de sort.

El borinot plega les ales i també calla. Sss…

Santa Mandra!

PS. A veure qui encerta el «muso» d’avui.

Aquesta bohèmia nostra (19 de maig de 2020)

… tan maltractada, com s’ho farà?

Ahir escoltava en diferit una entrevista a tres personatges del món de les Arts Escèniques (actor-crític-periodista). El verb «reinventar-se» s’ha posat de moda, esborrant del mapa oral paraules com «transversalitat», «matxa» i «empoderament», entre d’altres (tot un descans). A mesura que dialogaven, el meu caparró d’inventora es posava en acció.

Potser haurem de tornar a l’antiga escola, amb aquella manera d’interpretar tan hieràtica, tan freda i tan distant (també tan criticada). Escodrinyo velles fotografies d’estrelles del teatre català (Xirgu, Borràs, Fornés, Daroqui, Baró, Vila…) i provo de formar-me una idea del seu estil interpretatiu. Em sembla molt que ara no l’aprovaríem, però com que m’agrada mirar el passat sense recança, recupero el Llibre del Actor de J. Ferràn Torras. És una segona edició publicada el 1915 sobre la metodologia «Adoptada pel Conservatori Filàrmonich Dramàtich Barcelonès d’Isabel II» (vindria a ser l’actual IT). Una de les matèries tractades més in extenso en el volum és «L’element sonor de la creació teatral», amb uns apartats per sucar-hi pa! D’entrada:

Pera una vida forta es precís respirar a plè pulmó. Acte instintiu que obra’l camí a les substancies vitals, qui’s colen en el nostre cos nodrintlo y refentlo.

Una altra:

L’home porta en la gola la cèlula fonamental, el gèrmen que ha produhit la música y la paraula.

I encara una altra:

Un realisme mal entés, sembla que ha concedit al actor d’aquí una llivertat de presentarse en l’altar escènich, ab la mateixa bonhomía y familiaritat que usaría ocupantse de coses les més indiferents, les més trivials.

Sota aquestes premisses, he començat a «redissenyar» exercicis de veu (els que s’ocupen de la creació de vincles, la confiança, el moviment i l’exploració del cos ja els rumiaré quan passem a la F3). Sense trencar-m’hi massa el cap, trobo que existeixen molts avantatges. 1) Com que caldrà mantenir la distància de seguretat entre els components del grup classe (de moment es parla d’un perímetre de 4m²), tinc l’excusa perfecta per treballar la projecció. 2) S’evitaran les dutxes involuntàries per part de les persones que en parlar bategen o tiren capellans (altrament dits sipis); en corren moltes pels escenaris. També el tràngol de les halitosis i dels petons forçats. I 3) es farà incís en l’expressió com a «manifestació dels canvis espirituals en el rostre». Té uns mecanismes molt complicats i calen pràctiques constants per tornar-lo flexible.

Dimarts vinent haurem entrat de ple a l’F1 (?). No se sap si amb l’obligació de portar FFP2 o N95 (sembla que juguem a Tocat i enfonsat!). Fins llavors, continuaré sospesant els pros i els contres de la meva «reinvenció».

Five O’Clock Tea (18 de maig de 2020)

Fa dies que raciono l’Earl Grey: te negre a la bergamota. No és un article de primera necessitat, però m’agrada prendre’n una tassa (o un gibrell) diaris. Els puristes diuen que fer-ho sense llet és incivilitzat (desconeixia la màxima). Jo soc de llimona, tu, i ja estic cansada d’anar reciclant rodanxes i fulles: sembla que estigui en un camp de presoneres (res més lluny de la realitat).

Tampoc no cal que sigui a les cinc (el temps ha deixat de ser lineal: només el podem anar matant). Per tot això, renego del protocol anglès de ladies, queens i altres mestres dels British councils i me l’empasso quan em ve de gust. A la Barcelona pretèrita, el costum del «Five O’Clock Tea» el van importar els germans Pompidor, amos de la Maison Dorée. Tota una novetat per l’època.

Sort que els de casa m’ajuden. «Avui tenim tema te!». Deu minuts de recerca telemàtica i les meves màquines reben una llista d’enllaços a destriar. N’aprofito alguns; d’altres, els poso a la carpeta de les notes pendents (no se sap mai).

Des de la «Tea Party», un berenar de bojos insofrible que organitzen alguns dels personatges creats per Lewis Carroll, fins a la peça Te i Simpatia de Robert Anderson: un crit en defensa de l’homosexualitat (transcorre durant la dècada dels cinquanta i als Estats Units).

Mentre retrona el so de malls i cisells (les obres han tornat, tinc mal de cap), abraço la puresa i l’harmonia —com el mestre Okakura Kakuzo— per convertir-me en practicant del Teisme:

…el culte de l’Imperfecte, puix que és un esforç per acomplir alguna cosa de possible en aquesta cosa impossible que sabem què és la vida.

PS. La traducció d’El llibre del te la va fer Carles Soldevila sota el pseudònim de Marçal Pineda.

Època d’exàmens (17 de maig de 2020)

A casa estem molt pendents de les notícies que fan referència a les dates de les PAP i les PAU. El vaivé és notable i ens hi hem de començar a posar. Parlo en plural per la part que em toca: repassar matemàtiques (fins que s’aprovi la Lomloe i en suprimeixin l’obligatorietat) i català; també història de l’art i música. Les Proves d’Aptitud Pedagògica són novelles, però la selectivitat té una llarga vida. Jo la vaig patir durant el solstici d’estiu de 1991: una primera tongada el dia de la revetlla de Sant Joan i una segona el de la meva Santa (Eva, monja). Anxovats en barracons de plàstic a més de 40ºC!

Això, enguany, no passarà (és impossible per motius evidents). Ara, el gran maldecap és trobar espais que compleixin els requisits tecnicosanitaris ideals. Com que han de ser ben grans, proposo fer tots els exàmens haguts i per haver a les esglésies. N’hi ha un munt i, a més, són buides. Fa temps que la feligresia va de baixa. Aquesta i la dels teatres. En un dels seus monòlegs, Karl Valentin es demanava «¿Per què els teatres són buits?» i la resposta era clara:

Simplement, perquè el públic no hi va. I qui en té la culpa? L’Estat i ningú més que l’Estat. Si a cadascú de nosaltres li imposessin anar al teatre, les coses canviarien completament. Per què no instituir el teatre obligatori?

Amb això no vull dir que s’hagi d’instituir l’església obligatòria (Déu me’n lliuri), sinó que també es podrien aprofitar els teatres com a Centres d’Emergència Educativa. I els seus vestíbuls! Us imagineu el del TNC (quins grans!) curull de joventut plena d’efervescència en comptes de caps blancs (o grisos) rampinyant bombons? Unes i altres faran el fet i no caldrà preguntar-se on s’ha d’anar. La comunitat d’estudiants agrairia el gest: envoltada de frescor, comoditat, silenci, protecció divina… Segur que obtindrien uns resultats prou satisfactoris i passadors.

Té, una altra pàgina viscuda! Avui, en companyia de Ca-Ca-Ca (Carrot Cake Cava) i Ca-Ca-Ca-Ca-Ca-Ca-Ca-Ca-Carme Flavià (fora censures).

Noms, renoms, sobrenoms, motades, malnoms i altres motius (16 de maig de 2020)

Em van posar un nom curt perquè no me l’allargassessin. Si tenim en compte que la primera opció parental era Anastàsia (com la Romànov), el que van triar està prou bé. Al llarg dels anys, però, s’anà modificant a més: Evita, Vita, Viton, Vitona, Vitatumeix (aquest era entre el Billar i jo). Mon germà també entra dins de la nòmina: Tatu, Txuling i Cupi-cupi. Tot això em porta als motius familiars.

El de casa el iaio de Miralles era Tardà; mon pare, doncs, era de Cal Tardà Petit. El meu home és net de personatges granadins amb solera: «El Moro» i «La Loba» (hi ha poques llars que es coneguin amb un àlies femení. Imagino com devia ser la dona). A Vilafranca i arreu en tenim per parar un tren: Cal Cerer, Cal Faixero, Cal Sedasser… Fan referència als oficis. N’hi ha un, però, de molt curiós: Cal Camesiulls. Conten que un marrec va entrar a la botiga ben decidit i, després del bon dia de consuetud, digué amb timidesa:

            —Aquí és a Cal Camesiulls?

            (Silenci).

            —No. És a Cal Camesimerda!

S’ha d’anar alerta, perquè els motius sovint es converteixen en malnoms.

També als renoms: «En Met de les Conques» (fill i net de bruixes rurals), per exemple. Jo era «La Polla de Cal Tardà Petit» (sempre m’ha sonat tan malament).

Hi ha un altre mot que s’usa amb caràcter afectuós per parlar d’alguna persona: hipocorístic. En llegir-lo per primera vegada no sabia què volia dir (em passa sovint amb els autors del vuit-cents) i vaig tirar de diccionari, el millor llibre de capçalera sens dubte! L’autor parlava del «Peius», sobrenom amb què era conegut Pompeu Gener: personatge de la bohèmia barcelonina, «filòsof ramblista» i l’últim dels mosqueters.

Diuen que l’èxode rural serà un fet ben aviat i em demano si tot hom i tota dona estan disposats a suportar la motada de torn que els engaltin. «Mofuchas»?

Hebdomadari IX (15 de maig de 2020)

Estic tan cansada! Si pogués reposar… reposar! Soc una gavina… No. Soc una actriu! Sí, és això.

Haig de fer l’ull viu per poder emplenar-me de lírica (viu mals temps). Així doncs, canviaré l’ofici de la Nina pel d’una poeta de pacotilla. Em sento alexandrina, com el rei de Macedònia o el Papa Borja (aquesta família l’haurien de canonitzar). La meva intenció era escriure sobre el número nou (en referència a les setmanes closes). Ja tenia els nou cercles de la Divina Commedia coll avall, quan baixant les escales he ensopegat (físicament) amb un volum del Vicent Andrés Estellés. Vet aquí nou versos:

            Els metros que no duen les gents amunt i avall

            i els metros que no duen minyons amb ulls de son

            i els metros que no duen un home entre les rodes

            i els metros que no duen paneres amb llacets

            i els metros que no duen pintors sense paleta

            i els metros que no duen els amos de no res

            i els metros que no duen una àvia atrafegada

            i un home entre les rodes i uns mitjons plens de sang

            i aquell rus que cantava «El cóndor de los Andes…»

Records (14 de maig de 2020)

Els esmorzars i els dinars són una barrija-barreja. La meva filla ha recuperat cançons d’abans (una mena de regressió musical) i mengem amb bandes sonores d’allò més eclèctiques. Mentre escolto els seus temes preferits (no ho hagués dit mai, però coincidim sovint), omplo amb records pàgines i pàgines en blanc (soc dona de Sau).

Vaig tenir un sangtraït clavat al cor durant molt de temps. Llavors era una jove «amb aquells ulls penetrants de quinze anys». A l’estil de l’Antoinette, la filla de Madame Kampf, no tenia por de res, i segur que desitjava la mort (la seva i la meva). Per fugir de l’esclavitud i la presó que t’inquieten en aquesta «edat feliç»; per deixar de ser una marreca «menyspreable i vulgar com un gos» i poder viure la seva «part de felicitat aquí a la terra». Si li hagués donat un paquet d’invitacions per assistir al ball que organitzà Irène Némirovsky, hauria fet com ella. No va ser el cas: ni som nou-rics ni tenim un casalot decorat amb gerros de porcellana oriental o d’estil Lluïs XV (qui vol entrar en el món dels potentats amb pedigrí?).

Hi ha èpoques en què les mares som enemigues: a cada alè, a cada passa, a cada gest. Patim en silenci, per vergonya de compartir la pena i el dolor. Són nits de vidres trencats, de paraules malsonants i rebuig de la sang. «No em convertiràs en Nela!». Vaig escriure el vers en un moment de desesperació; després, vingué el poemari (inèdit, és clar).

De vegades, encara salten espurnes. Quan això passa, i per evitar que em pugin gotes de fel a la boca, agafo la meva ploma:

            Les teves dentetes dormen

            al ratolinet de pelfa.

            Les teves joguines jauen

            dins la panxa d’un bagul.

            Servo la teva infantesa

            entre fulls de dietari.

PS. La traducció de Le bal és del Lluís Comes i Arderiu.

Ballant amb gates (13 de maig de 2020)

Mau (à …), Piula, Klaus, Torró, Lilu (à m..), Nala, Leica (à mo.), Neula, Knack (à moi), Mia (à moi aussi), Marta… Els noms que posem a les mascotes felines (perquè se’ls hi ha de posar un nom) són d’allò més definidors. Diuen tant de nosaltres!

Les gates tenen el cor avar. L’afirmació no és meva, sinó de Kiki-La-Doucette. Breu, en els Dialogues de bêtes de Colette, podem llegir la llarga conversa entre un gos i una gata que comparteixen casa amb «Deux-Pattes, Lui et Elle». És una personificació total i revela sentiments molt profunds. La dama de cara triangular manté una entesa secreta i pregona amb Ell; l’estima amb bogeria, i de vegades, «avec ce bel instinct capricieux et dominateur qui nous fait les rivaux des femmes, j’essaie sur lui mon pouvoir».

No sé si les meves gates tenen aquestes qualitats. Això sí: no miolen ni canten duets i s’esbatussen de mala manera quan els ve de gust. Potser haurien de practicar ioga. El manual de la Tàlia Gatasanda (nom-de-chat d’Eric[a] Rutherford) és perfecte, però encara no he estat capaç de trobar el moment de posar-m’hi. Prou feina tinc a fer «la serp» o «el cranc» de bon matí com per anar pensant a ensenyar-los-hi l’«Eka Pada» (per caçar ocells) o el «Mayoorasana» (per impressionar les humanes). El llibret el publicà «laSal, edicions de les dones»: la primera editorial feminista de l’Estat. Va néixer al Raval l’any 1978 amb la voluntat de treure a la llum «els escrits de tantes dones que s’expressen silenciosament». Abaixaren la persiana el 1990, però les seves publicacions van canviar moltes vides en femení.

La meva mare m’ha trucat esparverada: es veu que s’ha mort el Negret (l’únic gat infectat conegut) i l’han fet servir de conillet d’Índies. Pobret, ja va néixer amb una creu posada, perquè imagino pel nom que era de color negre (jo també en vaig tenir un: mala bèstia i salvatge). Em ve al cap la imatge d’un gravat antic molt viatger (és el que tenen les herències). Com si el veiés: «Lo gat qui menge lo rat».

Dec tenir memòria gatera. I em deixo el Georges Brassens, Le Chat Noir, l’Allan Poe, la ratafia, en Pitarra, la Highsmith, el Perrault, el Pere Romeu, la Lessing…

Vaig a fer una mica d’«om» mentre intento sentir algun «marramau». Tinc dues reunions virtuals seguides i necessito relaxar-me.

La paraula DONA (12 de maig de 2020)

«¿De cuántos modos puede ser bella una mujer?»

I es queden tan amples! És la capçalera d’un d’aquells anuncis de telebotiga que t’has d’empassar per força mentre mires alguna pel·lícula en cadenes innominades. M’hi vaig topar ahir tot buscant alguna cosa digna de la meva atenció. Tinc per costum posar el mute, i encara bo que no ho vaig fer: m’ha donat el tema.

En ple segle de revolucions de gènere, comparar la dona amb un anell d’onze maragdes, onze robins i onze safirs és una ignomínia! El disseny l’ha fet un tal Jean-Claude (pel tipus d’espot, tant o més dolent que el Van Damme). Fer mostra de riquesa (o tenir-la) amb joies no garanteix la felicitat, tampoc l’atractiu físic ni la primesa (ja ho sabem, oi?). La publicitat, però, s’encarrega de repetir-ho: és un negoci que mou bilions (amb una mica de sort, se’ls esgotarà la mina).

Hem interioritzat moltes «lliçons» al llarg de la nostra vida i ara toca provar de desaprendre-les. L’experiència de Chimamanda Ngozi Adichie n’és un bon exemple.

El primer cop que vaig fer una classe d’escriptura […] estava amoïnada per la roba que havia de dur. Volia que em prenguessin seriosament. Sabia que, com que era una dona, hauria de demostrar la meva vàlua. I m’amoïnava que, si se’m veia massa femenina, no em prenguessin seriosament. Volia dur brillantor de llavis i una faldilla femenina, però vaig decidir no fer-ho. Vaig dur un vestit pantaló molt seriós, molt masculí i molt lleig.

Associar la manca de «femineïtat» a l’èxit professional és seguir un estàndard imposat pels homes i no voler deixar enrere una mentalitat i unes actituds que portem gravades a la pell. Quantes dones que cuinen al foc de la seva llar o dellà tenen el títol de xef, per exemple? Des de la «mère Fillioux» fins a Dominique Crenn (poc mediàtiques), la llista no és massa extensa. I el d’enòloga o qualsevol altre perfil vinculat a l’ofici del vi? Encara pitjor. Quina ràbia!

Reprenc l’assaig de l’autora nigeriana.

La ràbia té una llarga història de propiciar canvis positius. I a més de ràbia, també tinc esperança, perquè crec fermament en la capacitat dels éssers humans per reinventar-se i ser millors.

Va com l’anell al dit!

PS. La traducció de We should all be feminists és de Scheherezade Surià López.

Els Mil i un cocos (11 de maig de 2020) 

Avui no em vull menjar el coco i m’he menjat un sorbet de coco que corria pel congelador des de feia més d’un any (buscar dins de l’arca glaçada és tota una proesa). Encara era comestible, i prou bo. Començo a barrinar com puc aprofitar-ne la closca.

1. Per simular el trot d’un cavall. L’escuder del Rei Artús ho fa de meravella (la manca de pressupost aguditza l’enginy). Pico sobre la taula perquè només en tinc mig.
2. D’abeurador per als ocellets. Llàstima que no pari pla. 
3. Un cendrer orgànic (ibídem).
4. Una arma blanca. T’endinyen un cop a la clepsa i tururut.
5. D’esclop. Per un tolit, és clar. A la persona que li falta una mà o un braç se l’anomena manca. I si només tens un peu, què? Peunc? Escrit així o amb dièresi: peünc? (quines coses de pensar).
6. Uns sostens per a la Josephine Baker (me n’hauré de menjar un altre per tenir la parella). Farien conjunt amb la seva faldilla de plàtans pigats. L’original era de bananes, cert, però a l’època no devien saber que existien els de Canàries (mira que rebutjar la donació de 36.000 peces setmanals: en quin coco cap!). Recordo l’espectacle de Mr. Savary sobre «la pantera negra»: «la Venus criolla» que tant actuava en un escenari com jugava a ser espia o es convertia en estendard de la causa afroamericana. M’hi va convidar «la Reina del Paral·lel» (la tieta Rosa). Sortia una barca estil Tom Sawyer navegant per la platea i molta negritud. Sorprenent.

A voltes em sento com la Xahrazad. Ella explicava històries de viva veu per a no perdre la vida; jo les escric i no m’hi jugo res. En porto 60 (només me’n falten 941; aviat és dit). Estic tan emocionada amb aquest número rodó que em posaria a ballar «La dansa di Cocots». No puc. En necessito un munt per lligar-me’ls als genolls, al pit, a les mans i als colzes; tampoc no tinc parella per anar entrexocant. He trobat una bona substituta: The Coconut Song.

PS. Avui és Sant Ponç i em quedo sense coco gebrat.

Rainy Sunday (10 de maig de 2020)

Ja ho havien dit que plouria; avui l’han encertat. No vull deixar-me amarar de nostàlgia, però a voltes no es pot triar. Em faig gran i cada vegada penso més en el fat, ja sigui com a guia de les nostres passes o com a manca de seny. Escolto Gloomy Sunday en bucle. Canvio la tenebror per aigua (resulta menys pessimista?). En deien la cançó dels suïcides i, fins fa ben poc, algunes emissores de ràdio només airejaven la versió instrumental (les supersticions són un gran mal).

Recupero el testimoni de dues dones d’ara que van estar recloses dins d’un hospital psiquiàtric i descobreixo que una i altra són illenques. Quan vaig llegir la seva experiència per primer cop em vaig quedar glaçada. Aquest matí les he rellegit en vertical (no tinc massa ganes de tornar a entrar en el seu món) i m’adono de certes coincidències.

Quin és el paratge de Les millors vacances de la meva vida? S’ho demana la Neus Canyelles després d’intentar «la desaparició, l’abandó d’aquell cansament que em provoca haver de viure». La seva veu narra els ingressos hospitalaris a «la 387» i a «la 384». Se’n va sortir gràcies al joc i pot «descansar en el lloc on s’ha estat més feliç». Prop de casa: a la Serra de Tramuntana o a la Vall del Silenci. Tant l’hi fa.

La Maria Manonelles ho confessa sense embuts: Dormo molt, «perquè jo només soc jo quan dormo molt, i sempre ho he fet. Dormir és la meva afició preferida». La van ingressar per tres dies i s’hi va estar un mes. Els seus «gargots de psiquiàtric» i les seves reflexions il·lustren amb força aquest episodi vital.

No ho he pogut evitar, perquè l’estigma de les malalties mentals continua vigent, com si s’encomanessin. No són enemigues, sinó companyes de fragilitats (jo vaig tastar-ne la seva fel). M’imagino que el cervell és atacat per uns cucs invisibles: fils multicolors que fan niu entre els plecs més estrets. Quan cau la nit, s’arrosseguen en silenci i van agafant lloc. Tenen un poder incalculable.

Alguns experts pronostiquen una allau de paranoies i deliris que no se solucionaran amb receptes ni recomanacions òbvies. Potser haurem de convertir-nos en «titans de cor de roure» i plantejar-se

                           ¿què’ns caldrá á nosaltres? ¿seguir la rierada,

                           ò contra’l fat empenyer la barca á vela y rem?

                           ¿dels massa crèduls ríurens, ò fer ab ells llaçada?

La pluja magenca afavoreix la melangia. Provo de sobreposar-me i entono La Joie de Vivre. No és fàcil; tampoc impossible.

PS. Els versos són d’una edició de L’Atlàntida de 1886. L’he trobada en una biblioteca virtual.

Ring-ring! (9 de maig de 2020)

Ja tinc la rentadora a punt de solfa. El tècnic amatori va venir de seguida; té quatre exdones, a més de l’actual, i vuit fills per mantenir (no es pot permetre el luxe d’estar confinat).

Mentre el tambor dona voltes, activo les rodetes i poso fil a l’agulla. Faig una llista de noms. Primer truco a la Magnani. No triga ni dos segons a respondre. «Pronto. Pronto! Sei tu? Pronto!! Sei tu?? Io non sento niente…». Quin desesper. S’ha pensat que era algú altre, segur, perquè deia no sé què d’un fil al voltant del seu coll, de la meva veu al voltant del seu coll… L’amore és una llosa. M’ha sabut greu, però he penjat. No tinc ganes d’escoltar drames ara.

Després, al Rodari. Soc com la nena dels seus contes i necessito que me n’expliquin un cada dia, ni que sigui per telèfon. Estic cansada de llegir. (…) No contesta. Deu estar de viatge a Varese.

I a l’enemic:

—Que hi és el bitxo? Escoltin, podrien parar d’infectar a la gent ni que sigui per una estona? No sento res. Dic que si podrien parar d’infectar a la gent! Demà? A quina hora? A les set. Ostres, encara estem al llit. I no podria ser més tard? Després del futbol? Però si no n’hi ha! Abans de les notícies. D’acord. Sí, ja va bé. És quan tothom surt a passejar. Moltes gràcies.

Aprofitaré la treva per trucar al «ministro de Cultura y Deporte». És diumenge i potser l’enganxo a casa. Li diré quatre fàstics, en aquest. Mira que trigar cinquanta-quatre dies (un buit absolut) a publicar les mesures i els ajuts que afecten a les Arts Escèniques i la Música! Vols jugar-t’hi que estarà «comunicando»?

Solucions als anagrames d’ahir: 1. ORSINI; 2. LES GARSES; 3. VATEL; 4. IMPERI; 5. CREMA; 6. CANIGÓ; 7. DONA; 8. LLIBRE; 9. CAMÚS; 10. VIDOCQ.

Hebdomadari VIII (8 de maig de 2020)

M’he llevat emmurriada (tinc problemes domèstics). No trobo la inspiració per enlloc. Regirant els calaixos de les muses, i per celebrar la jornada 57 (sense futbol!), us proposo resoldre anagrames:

1. ROSSINI (revolucionari italià que va capgirar el Liceu)
2. AGRÀS (ocell que en estol dona títol a una obra d’Ignasi Iglésias)
3. VELAT (cuiner francès de final tràgic)
4. EMPIRI (tipus de samarreta popularitzada per Stanley Kowalski)
5. RECAM (es menja per Sant Josep)
6. AGÒNIC (poema èpic de la Renaixença)
7. ONDA (pilar de la societat)
8. RIBELL (santa companyia)
9. MUSCA (membre de la Colla de l’Arròs)
10. COVID (pel·lícula que enfronta un criminalista amb un assassí)

PS. Les solucions, com d’habitud, demà.

Cignes negres (7 de maig de 2020)

No soc dona de blues, i encara menys de jazz (em provoquen somnolència), però l’altre dia vaig descobrir una «germana» que és tota una institució en aquest univers. Dubto que pertanyi a alguna comunitat religiosa, perquè de monja no en fa pas la pinta. Parlo de Sister Rosetta Tharpe, un portent de saber estar i saber fer.

La informació me la va donar un musicòfil empedreït, el mateix que em parlà de Blues de Gas del Paco Espínola: una enciclopèdia amb més de 250 biografies de «blueseres», la majoria desconegudes per al gran públic (com que són dones). Elles no renunciaren a la seva professió; tampoc als seus somnis. En una societat terriblement masculinitzada, van treure el blues de les profunditats del sud i anaren fent via (amb el so de pianos, trompetes, guitarres o veus) cap a les ciutats del nord (això passava als EUA). Des de la «primera dama» Mamie Smith fins a la China Moses, que entonen el mateix tema amb gairebé cent anys de diferència. A banda de conèixer els seus periples vitals, podem sentir-ne les veus gràcies al «librisco»: dos CD amb cançons originals.

La gran majoria són «cignes negres», i com que moltes ja no formen part d’aquest món, m’he col·locat la «Barriguitas Cafetal» al capçal del llit; a veure si per un casual se m’encomana una mica del seu talent.

Mentre martellejo les tecles (vaig aprendre a «escriure al tacte» amb el mètode Miquel), penso en els festivals de música que cauen pel camí (són les restes del naufragi de la pandèmia); a dia d’avui, Castell de Peralada i Jardins de Pedrables. També en altres de menys sagnants (per la butxaca) com el Mercat de Música Viva de Vic o el Festival Internacional de Blues de Cerdanyola. Encara no se’n sap res, però deuen estar «amb condicional» (i El Grec?).

Diuen que diumenge plourà. Les previsions meteorològiques no són exactes (sempre pot ser que caiguin «chubascos dispersos»). M’esperaré. Didn’t it rain?

PS. Agraeixo al CC/DC  el material que m’ha facilitat. No el conec personalment, però tot arribarà.

Aigua amb gas (6 de maig de 2020)

Aquest matí m’he hagut de veure mitja ampolla de Vichy per tirar avall l’empatx d’anit. Entre el sopar i la pel·lícula, tinc l’estómac regirat. El primer va ser lleugeret (hummus de pèsols i Sant Alvocat amb tomata i tonyina); el segon, The Host: tercer film de Boong Joon-ho (el director «oscaritzat» en excés). Ja l’havia vista, però ahir ho vaig fer amb uns altres ulls, i em quedo amb la lluita d’un pare per trobar la seva filla en un món embogit per la por. No la recomano (massa humors grocs).

M’agrada l’aigua amb gas (el cava dels abstemis). No és letal i fa el seu servei. Em reconec fan del Vichy Catalan; dit així, amb el gentilici. N’he agafat el costum des que un amic em va explicar que un seu amic sempre demanava «Vichy Catalan» (ben mastegat). Ho feia per no crear mal entesos en el camp de les ideologies. Ell era del ram de la història moderna i volia deixar clar que no tenia cap mena de relació amb el règim col·laboracionista de Pétain (un pensament d’allò més habitual, oi?).

Vaig cometre adulteri durant unes vacances a Llançà. Em va poder la pela (trist, ben trist). A la secció d’aigües hi havia la de Vilajuïga, més econòmica i amb el punt just de perlage. Quan vam tornar l’estiu següent, ja no existia (es veu que havien plegat). Ara, meravella de les meravelles, reneix de les cendres en format cool: només la dispensen els restaurants de luxe (amb estrelles o sense). Vull suposar que era massa xarona i necessitava un canvi d’aires. Tant?

N’hi ha d’altres que m’agraden. La San Narciso, perquè «beber es preciso»; la Perrier; la San Pellegrino; la Quézac… Tenen molta història i van bé per a tot: et curen els problemes de la pell, l’insomni, les rampes i la gana (no tenen calories).

En una altra lliga, trobem els productes en pols per elaborar sodes, gasoses i aigua de litinés. Trec de l’armari dels fòtils les capsetes que col·lecciono. «El Tigre» (des de 1915); «Armisen» (fundada el 1850); «La Perdiz», amb una imatge de l’ocell plantat al costat de la «rojigualda» (és un «refresco nacional»); «El Vesubio»; i prou. Pensava que en tenia més.

Com que està tan de moda el «fes-t’ho tu mateix», i llegeixo que també es poden utilitzar per fregir, arrebossar i fer dolços, les aprofitaré. Ja han caducat, però no crec que passi res.

Arnes i altres cuques literàries (5 de maig de 2020)

Aquesta matinada m’han despertat els esgarips de la meva filla:

—Mama, mama! Una «polilla». La Mia (la nostra gata negra) és una assassina: ha matat una «polilla»! La té a la boca i no es mou. (Pausa.) Mama, com es diu «polilla» en català? Ara no em surt.

—Arna. Xst, no cridis que ton pare dorm. Es diu ar-na (semblem concursants d’«El gran dictat» o participants de l’estudi «Vocabulari. Quantes paraules coneixes?»).

I me la planta davant dels nassos. Quin fàstic! En veure-la al detall (no és tan lletja) se m’han obert totes les finestres del cervell que custodien bestioles minúscules dins dels llibres.

La transformació de Franz Kafka (en traducció de Jaume Creus, entomòleg amateur):

Quan Gregor Samsa un matí es va despertar d’uns somnis intranquils, es va trobar al llit transformat en un enorme insecte. Jeia sobre la seva esquena dura talment una closca i veia, si aixecava una mica el cap, el seu ventre marró i bombat separat per tibants arcuacions…

El Bicho de Belhomme de Guy de Maupassant. Un relat de dolor i demència que reuneix vuit passatgers dins d’un carruatge groc, muntat sobre rodes grogues i tirat per tres rossins blancs. Només iniciar la ruta, l’espigat Belhomme comença a gemegar i a picar de peus mentre va dient «ñau, ñau». Al fons de l’orella hi té «un bicho, un bicho muy grande que se me metió dentro cuando dormía en el granero… Me roe el fondo del oído. Y se me comerá la cabeza, se me comerá la cabeza…! Ah!… ñau, ñau». El viatge és d’allò més distret, i entre els remeis del pagès i el capellà, acaben expulsant l’intrús: era… (llegiu el conte i ho sabreu).

L’Arna de Maria Rusiñol: un poema rural que s’esdevé dins d’una masia, «on les persones, isolades de tot allò que distreu i dissipa, es concentren en elles mateixes». La bestioleta que dona títol al llibre és una dona amb ulls de tempesta, la Isabel, que ha desfet la tranquil·litat del fogar:

Com vols que no et vulgui a fora si per nosaltres has estat com l’arna! T’has ficat dins de la nostra llar i ho has anat rosegant tot, fins a no quedar-ne rastre. […] Vés-te’n a clavar el fibló mortal a un altre indret. Ix de la calor de la nostra llar, i torna a volar pel món, arna verinosa, a escampar la teva bava fatal.

L’home d’origami de Joan Carreras, una novel·la sobre un escriptor que vol matar el personatge que l’ha convertit en autor d’èxit. Ja ho sé que la sinopsi és de cleca (he fet un copier et coller), però és que el que recordava com si fos ahir de la meva lectura (a banda que vaig riure com una boja) eren les formigues. Pobre Narcís!

…les primeres formigues que veu al teclat li semblen lletres movedisses que s’han escapat de les tecles. Les formigues que caminen de pressa per la pantalla li semblen les paraules que ell escriu. […] De cop i volta, Narcís Palou s’adona que no són lletres vives, que no veu visions a causa de l’esforç sinó que hi ha desenes de formigues…

Puc transcriure fins aquí (no vull que ningú m’acusi de fer un espòiler). Envoltada pels quatre exemplars, he anat fullejant-los per escriure aquestes línies (guixo els llibres i ho tinc fàcil). Segur que n’hi ha molts més, però com que no els puc «tocar» prefereixo no parlar-ne. Soc fastigosament escrupolosa.

Blanca Subur (4 de maig de 2020)        

La vila de Sitges obre les seves platges. En llegir la nova, he tingut la temptació de baixar caminant a Bogatell per esmorzar davant del mar, però com que no tinc massa clar si la meva «pràctica esportiva no professional» queda reduïda a un perímetre d’un quilòmetre durant una hora, substitueixo el meu bany de sal per una dutxa d’aigua freda (surt gelada).

Tinc una carxofa al terrat i avui he decidit iniciar la temporada d’estiu. Són sessions aquàtiques curatives d’allò més particulars (a banda de saludables, em treuen la son de tot el cos). La hidroteràpia fou una pràctica molt estesa durant el segle XIX; de fet, va ser un invent eclesiàstic que convertí Sebastian Kneipp en «capellà del còlera» o «metge de l’aigua». Les seves cures van arribar a Barcelona per mà de Jaume Santiveri, que les havia provat en pròpia pell al sanatori de Wörishofen. Després, comercialitzà els productes del clergue alemany a la seva botiga del carrer del Call (que era camiseria i herboristeria alhora). També va ser l’introductor dels cereals Kellogg’s. El cas és que la nova moda hidroteràpica va provocar l’aparició de balnearis arreu del territori: el de Caldetes —coneguda com la Niça catalana i amb Passeig dels Anglesos inclòs—, el de Cardó o el de la Blanca Subur, on es construí la famosa ciutat jardí de Terramar.

Avui, de moment, les sitgetanes i els sitgetans només podran fer esport, passejar per la sorra o mullar-se els peus: un xip-xap de fireta, vaja.

Dins del meu maremàgnum, m’imagino sirena contemplant el sol com un rovell d’ou que se’n va a la posta. L’irradiador del port li xucla la sang per deixar la mar «coberta del reflex de la lluna». Mentre les gavines xisclen,

            Sitges s’aquieta en verd

            en blau

            i en blanc

            i la terra s’emporpra en la costa granada.

PS. Els versos són de Joan Salvat-Papasseit.

Velles i conegudes olors (3 de maig de 2020) 

Pujo al terrat i ensumo. Intento endevinar què farà el veïnat per dinar. Soc una mica Jean-Baptiste Grenouille, ho reconec: el regne fonedís de les olors m’apassiona.

Com ell, tinc un olfacte privilegiat (també una oïda fina de miop). Diuen que els fumadors en perdem el sentit. Si fos cert, no vull ni imaginar-me com serà la meva vida quan esdevingui «ex». Em serà impossible de sortir al carrer. M’ofegaré. Les aromes (humanes i urbanes) em mataran totes d’un cop. Ecs! Porto jerseis de coll alt estiu i hivern per evitar-les: al metro, a l’autobús, dins de les botigues. Me’l tiro amunt i es converteix en un «tapatot». Sort en tinc d’ells!

Hum… De la cara nord m’arriba l’olor de la nyora fregida amb oli d’oliva. Alls, ceba, tomàquets. Avui toca romescada… Sarsuela? Pot ser de dos o tres actes, i convertir-se en «òpera» si duu llagosta. Amb peix congelat, segur.

Snif. De llevant, xocolata desfeta: «llet amb suc bru» o «dolç ponx morè» o «aiguamel a tall de matafred». Són jocs de paraules del Joan-Lluís Lluís (i bons antídots contra l’esplín).

De ponent, la salabror que porta la brisa del mar. De la cara sud, pa torrat cremat.

Burp! (onomatopeia d’un rot). Estic ben tipa d’ensums, però em donen idees. Porto tants dies de reclusió que se m’acaben els menús. El meu home no és d’aquells que «només estan a casa per menjar i dormir», com diu la Mercè (la mare abnegada d’una peça del Papitu), i avui m’ha ofert flors de saüc acabades de collir; en faré bunyols. La meva filla es deleix per «fer ballar taules» (l’entreteniment dels personatges de Fugaç), però jo no en vull saber res de ciències ocultes. És per això que faig d’àngel de la llar (encara no l’he matat) i vetllo per l’alimentació de la unitat familiar.

No cal que em diguin que s’han de consumir productes locals: soc de pagès, collons! Durant aquesta crisi, i a tall d’exemple, he encomanat quatre quilos de carxofes del Prat lliurades a casa. Les vaig comptar: vint-i-cinc peces de porta a porta (em surten per les orelles). Ahir ens vam menjar un «conill ibèric criat amb plantes aromàtiques» de Salomó. Avui, dinarem mig pollastre de la part de baix (cuixes, carpons i carcanada) fill d’El Rei del Galliner de Callús. No donem l’abast. Ah! I si per un casual algun matemàtic avorrit, amb la distància dels anys, elabora una estadística del que vam menjar en aquests temps que faran època, estaré orgullosa d’haver-me autocoronat Pubilla de Catalunya.

Nos–fe–ra-tu (2 de maig de 2020)

Nosaltres-creiem-en el déu Sol-vatua!

Fora conyes, com pot ser que algú que escriu sobre «vampirs» es mori als quaranta-cinc anys? Penso en Francisco Casavella i Lo que sé de los vampiros. Obro el meu exemplar (per encetar) i llegeixo:

El hombre se enmascara para no avergonzarse del mismo azar de ser hombre, de su mínima importancia, de que sólo es deudor de la nada. Por ello se traiciona a sí  mismo. Bebe la sangre de los antiguos, no para alimentarse, sino para reafirmarse y reconfortarse en su idea de hombre según convenga. Y esa conveniencia hace que el hombre se vuelva vampiro.

M’adono, sorpresa, d’una dedicatòria molt personal que no recordava: la fotografia d’un grafit amb el text «El mundo arde Guy Debord vive» (estava estampat a la Travessera de Gràcia, davant del Mercat de l’Abaceria). El situacionista francès, propagador de la «infelicitat universal», es suïcidà d’un tret al cap

El pare del primer vampir literari de la història —el metge Polidori— seguí les mateixes passes, però amb àcid prúsic. Va escriure el conte The Vampire durant les nits d’un any sense estiu (una mica com serà el nostre) i la seva criatura immortal (lletja o galant, segons l’autoria) ha fet córrer rius de tinta, de notes musicals i de fotogrames. Eren altres temps.

En aquests, me’n ric de Nosferatus o strigois. Això que estem vivint és d’antologia i supera qualsevol invenció.      

Fa dies, moltes persones es van ofendre perquè el «Gobierno» havia enviat a Catalunya 1.714.000 mascaretes (jo no m’hi havia ni fixat). Ahir el «Govern» anunciava una paga extra als sanitaris i altres sectors que van arriscant la seva pell de 666 euros. Aquesta dada m’ha sorprès molt. És el número del dimoni, redéu! No n’hi ha prou en haver d’anar a treballar sota condicions innominables que, a més, han de suportar l’estigma de Beelzebul («senyor dels fems», segons l’Antic Testament). Ara només faltaria que la reclusió finalitzés per l’Assumpció: 155 dies després del seu decret. Tindríem suc per hores.

Ho he llegit a la pantalla, amb totes les conseqüències que genera; entre elles «problemes de comprensió» (paraula del mestre Gregorio Luri). Les lectures actuals es fan a ritme trepidant, sense paper i sense llapis: cras error.

Pel que pugui passar, torno a conquerir el meu territori llibreter. No vull que l’escriure a l’ordinador em faci perdre el gust per la lectura de mà.

Hebdomadari VII (1 de maig de 2020)

Avui és el Dia T (potser hauríem de dir-ne Dia TT?). M’he llevat cantant La Internacional. No pertanyo al camp de la «himnelogia», però de petita escoltava marxes (Nobody is perfect) i me’n deuen restar pòsits. Les notes han sortit de la meva gola en un pastitx de llengües inventades. Era com l’exercici que feia el Jaume Melendres als aprenents d’artista per treure’ls vicis adquirits després de mesos d’assajos (a mi m’ho tenia prohibit).

Anava del rus al francès amb una facilitat esborronadora i la combinació dels dos idiomes m’ha fet pensar en l’«ensaladilla». Vaig saber per la Myrka que a l’antic país dels tsars no s’anomena «russa» sinó «Olivier», el cognom del cuiner d’origen francobelga que la va popularitzar. A l’època, era una menja reservada per a les taules aristocràtiques (portava carns de luxe i caviar). Quan Moscou es tenyí de vermell, els que patiren l’exili se la van endur al bagul i els soviètics la transformaren en un plat que simbolitzava la «igualtat universal» (amb verdures, salsitxes i pernil fumat). Aquí, durant els anys negres del franquisme passà a dir-se «Nacional», no fos cas que pel fet de menjar-ne et tornessis comunista. Ja ho deia Brillat-Savarin: Dis-moi ce que tu manges, je te dirai ce que tu es.

És el Dia del Treball (o del TeleTreball) i faig la llista de tots els que ja s’han perdut o perdré, tant aquells que conduïa com els que tenien a veure amb els meus fruits:

1. Taller de Coral per a Gent Gran a Les Corts
2. Estrena de Pells mortes al Teatre L’Amistat de Mollerussa a càrrec de la companyia Teatre de Butxaca
3. Conferència dins de l’acte «Teatre i Feminisme: Homenatge a María José Ragué»
4. Conferència sobre «cuina i teatre» a la Casa del Guarda del Park Güell
5. Lectura dramatitzada de textos gastronòmics dins d’«El Gran Vermut del Park Güell. Menjar i viure a Barcelona cap al 1910»
6. Estrena de Rusiñol, mon amour! als Lluïsos de Gràcia
7. […]
8. L’esborrany de la renda m’ha sortit positiu i em toca pagar a Hisenda (i una merda som tots!) la dolorosa de 543,09 €. L’Agència Tributària, sempre tan gentil amb els contribuents, ha tingut el detall de fraccionar el meu ingrés sense ni demanar-li.

Una de les coses que he après de la reclusió en aquests temps de muguet és a perdre. I no em sap greu; com a mínim jo no he hagut de plorar la pèrdua de ningú i espero no haver de fer-ho.

Papallones i ocellets (30 d’abril de 2020)

                        s’hi posen, i les abelles.

                        Fixa’t jo, quin cap més verd

                        quina enveja, quina enveja!

He sortit a passejar la testa (que vol dir a comprar). Amb tants enfarfecs de protecció, se m’entelen les ulleres: una armadura que m’acompanya des dels onze anys i que no puc evitar per excés de diòptries. Estava nerviosa, com és natural, i a l’hora de prendre la dutxa m’he rentat el cap amb sabó íntim, el cos amb xampú i el sexe (adormit) amb Moussel. No em pica res, de moment.

M’assec al terrat per deixar que el cap se m’ompli de foc. Llavors la descobreixo. Escala veloç per entre les tiges del lliri blanc (ha fet una segona florida). És una coccinel·la (marieta en llenguatge popular) groga i minúscula, però amb un nervi! Ella no en sap res del que passa al món, i encara bo. Rescato alguns dels versos que li dedica Pere Quart al seu Bestiari:

                        Per la primavera

                        quin dolç frenesí!

                        De nit s’apaivaga,

                        però ve el matí

                        i tota s’altera…

Visc amb «la sang presonera», i ara com ara soc incapaç de deixar-la sortir. Jardí, platí, fi… A mi no em surten rimes precioses, d’aquelles que puguin salvar un poema (com deia el Calders). L’Ars Poetica jeu al fons del meu magí ben apagada. Haig de posar-hi remei, digues que sí. Tatxam!

                        Tenyiré de robí qualsevol vers anodí.

                        Tinc el tragí de fer-me sentir.

PS. He pecat. El meu farmacèutic feia una pausa coffee & cigarettes a peu de carrer i ens hem abraçat.

Migdiades de gairell (29 d’abril de 2020)

Torno a fer la sesta. Després de dinar m’agafa una «impassió» de son irrefrenable. No ho hauria dit mai, però és així. Li he explicat a un dels meus «quefes» (pluriocupacions = pluricaps) i m’ha dit que la faci «de pijama y orinal». Ja que hi soc posada, potser millor «de pijama y sonda», així podria dormir més d’una hora. Fins i tot hi afegiria l’opi (com els fumadors victorians que retratà Conan Doyle); amb una mica de sort, no em llevo fins l’any vinent. Quina pau!

El cas és que em provoca somnis raríssims. Ahir vaig entrar en comunió amb la tieta Maria, la que «treia l’aire»:

                        Si ve de part del matí, que ho curi Déu i Sant Magí.

                        Si ve de part de migdia, que ho curi Déu i la Verge Maria.

                        Si ve de part de vespre, que ho curi Déu i Sant Silvestre.

La seva neta, l’E, m’explica que posava un plat amb aigua i gotes d’oli; si s’escampaven volia dir que la persona tenia molt d’aire. Després, les tallava amb un ganivet (hi ha una saviesa que no ensenyen els llibres). Quan parlaves amb ella era com escoltar l’Ella Fitzgerald cantant notes brasileres en versió fontada. Pobreta, la mort li donà hora per ahir de matinet i va tenir l’esma de comunicar-se amb mi des de no sé on. Feia segles que no en sabia res. Em digué hola i adéu-siau, res més; li’n dono les gràcies des d’aquí.

Encara bo que no em fico pas dins del llit. M’estiro de costat sobre els llençols i em tapo de cintura cap avall amb una bata digna de Catalina La Gran: és de «buatiné», made in France amb estampats impressionistes i talla XL (que equival a la nostra M). Per què les franceses, per norma, estan primes? La Guiliano dona consells a tort i a dret: no saltar-se cap àpat, menjar amb el cap i quedar-se sempre amb un xic de gana, ingerir verdura i fruita a manta, i no utilitzar la bàscula sota cap concepte! Només cal patir la síndrome de la cremallera (jo em vesteixo amb roba de punt: si no es dona, l’esllenego).

Penso en Les memòries d’un nen golut de l’Ignasi Riera. Parla d’«anorèxia aristocràtica» (la que suporten les vedets del cel·luloide, dels tabloides i de tots els «oides» haguts i per haver) i d’«anorèxia juvenil»: una altra epidèmia d’aquests temps hipermoderns que fa estralls en la població femenina (també masculina) i la condemna a viure sota el jou de l’extrema  primesa (ergo a viure de l’aire del cel).

Ara «tenco» la porta (i l’ordinador). Ja en tinc prou per avui. A més, no vull agafar un cop d’aire.

Cabòries (28 d’abril de 2020)

Obro una de les llibretetes on ho apunto tot: des del preu de la tòfona negra fins a retalls de converses caçades al metro. Són tipus Moleskine, però de pobre. Les guardo totes en un calaix de l’escriptori: la meva tomba de paper. Hi trobo fragments esparsos. En transcric alguns:

Parlaré. I tant que parlaré. Amb les meves paraules potser us faré mal: és el risc que cal cal córrer. No puc callar més. Ja no puc callar més. Pau, pietat i perdó. Només demano això.

Forma part d’un monòleg que vaig començar fa mesos. La protagonista és una d’aquelles «senyoretes que mai et tracten de tu».

Hola. Em dic Zangra, tinc seixanta anys i m’agrada el Pastís.

Aquest deu està inspirat en la cançó de Brel. Passo pàgines i em topo amb unes línies que podrien ser-ne la continuació:

La vida de l’alcohòlic és trista. Solitària. El temps s’escola mentre apuntales els colzes a la barra. Ni una paraula. Els ulls passant revista. I el silenci. Alguna conversa de cortesia. Poca cosa més. Gots i copes d’Arcoroc que s’omplen i es buiden, s’omplen i es buiden. El vi faria tombar d’esquena un sommelier. No és blanc, sinó d’un ocre enteranyinat. Baixa glop a glop. La llengua que parla no és la mateixa. S’infla. Desarticula el silenci i es barreja com un bon còctel de nèctar infernal.

Es veu que el consum d’alcohol ha augmentat d’una manera salvatge durant les darreres setmanes. Un dels motius principals és l’«ansietat generalitzada». Com que no alliberem endorfines, necessitem estímuls químics, i l’esperit de vi o el sucre encapçalen la llista. Segueixo remenant papers (els lapsus informatius no convenen massa).

TUSITALA («el narrador d’històries»). Sobrenom de Robert L. Stevenson quan vivia als Mars del Sud.

Abans d’anar-se’n a Samoa, va fer un viatge amb burra a través de les Cévennes per curar-se els seus mals (d’amor, econòmics i de salut). El poble albigès té un camí de 274 quilòmetres que recorre les seves passes: el GR70 (ja tinc les vacances d’estiu muntades).    

Em reservo per un altre dia les notes escrites en un dels famosos «quaderns blaus» portuguesos que Paul Auster va popularitzar a La nit de l’oracle. De pràctic no n’és gaire (tapa massa rígida i pàgines que giren soles), però té pedigrí. Ostres! Acabo de llegir que la papereria de la família Bordalo va tancar les seves portes el 2017. Una altra víctima del turisme i l’especulació immobiliària. Pobra Lisboa! Pobra Barcelona! Ni la bossa sona ni veiem el cul de la mona.

Avui ja he treballat prou i no em vull escalfar el cap.

Músiques (27 d’abril de 2020)

Avui el Marcello sortirà del taüt després d’un mes i mig. Vaig triar una metonímia simple (a manca del Mastroianni, fusta italiana) per referir-me al meu violoncel. Regal del quarantè aniversari. Soc una il·luminada, una amant dels reptes i una ignorant de categoria, també una clau de sol o de fa amb potes. Tot va ser veure Hilary and Jackie i pensar: quina meravella! Han passat molts anys, i puc dir que el rasco amb un mínim de decòrum.

No arribaré mai a tocar el Concert en mi menor op. 85 de l’Elgar, i tampoc faré sonar El Cant dels Ocells com es mereix en Pau Casals. Cal un sacrifici tan gran! Quan noto que em surten llúpies al tou dels dits (cosa que passa després de trenta minuts), l’abandono i m’assec al piano. El trobo més fàcil. Martellejo les tecles seguint una particel·la qualsevol mentre imagino que estic en una sala de concerts. Les memòries de James Rhodes comencen amb una confessió: «Classical music makes me hard». Jo no soc tan atrevida (i és físicament impossible, per manca de penis). És clar que no he patit el seu calvari de violacions, psiquiàtrics, intents de suïcidi i alcoholisme. També afirma que la música li ha salvat la vida (a ell i a moltes persones) i dona respostes a tot allò que no en té. Només cal trobar la nostra banda sonora.

                Avui el Virolai:

                        Muntanyes de Montserrat

                        seques són i prou pagades,

                        sobretot en aquests temps,

                        de tristors i mascarades,

                        de tristors i mascarades.

Habitem una pell de brau que salta de patró a patrona com si res: el joc de l’oca més nostrat. Només hi van quatre dies, però quins quatre mareta meva! Ara tenim Les Rambles (o les platges) buides, ara estan envaïdes per la foule (no és normal).

A casa nostra es juga a celebrar sense necessitat d’excuses. No calen aniversaris, ni diades, ni naps negres de La Cerdanya. Arranquem el full del calendari i consagrem el dia al prevere, a la màrtir, al bisbe o a la verge de torn. Una anarquia hagiogràfica total, ho sé, i m’encanta. Avui és Santa Moreneta!

3, 2, 1… Canalla fora! (26 d’abril de 2020)

De la pàtria que siguin. Avui tota al carrer. Segons els possibles (i el grau d’encarcarament), ho faran a ritme de Chitty Chitty Bang Bang o de Le Mans. Fa vint-i-quatre hores que mares i pares escalfen motors. Tot ha d’estar a punt per a les nou en punt (aquí al Guinardó van tard).

Tinc una antiga companya de feina (dolça com la mel) que no para. A banda de continuar fent classes virtuals, s’ha muntat una escola bressol a casa. El seu patufet, l’A, sortirà d’aquesta reclusió fet un Einstein. Cada dia té programades una sèrie d’animacions didàctiques que fan feredat: treball de coordinació oculomanual, de motricitat grossa i fina per millorar la pinça, de joc simbòlic, d’estimulació de la intel·ligència preoperatòria i tants etcèteres com vulgueu posar-hi. Jo em canso només de veure-la potinejar encenalls de Plastidecor, gelatines i pintura de dits, però la Montessori li atorgaria el Cum Laude. Espera amb candeletes (com la gran majoria, suposo) que arribi el dia D.

Les notícies van canviant cada hora. L’última que llegeixo diu que la canalla pot passejar acompanyada (cal portar el Llibre de Família!) en un radi d’un quilòmetre durant una hora (no parcs infantils, no patis). L’organització de les sortides pot ser caòtica, i algunes cases hauran de crear fulls de càlcul (tipus Excel) per coordinar-les. Encara bo que l’Instituto Geográfico Nacional s’ha avançat al desori i gràcies als avenços tecnològics ofereix un dispositiu per prendre bé les mides.

Què en fem dels «mistons»? La jovenalla d’entre catorze i divuit anys ha de continuar tancada a casa (la de fora de Barcelona, es veu). No m’estranya que estigui indignada i tregui fum pels queixals. El seu despertar de la primavera està sent molt dur i ningú l’escolta. A nosaltres tampoc, però ens hem de fotre. Menys corrupteles i més respostes, per favor.

Solucions a les xarades d’ahir: 1. Perry Mason; 2. La gran ruta cap a la Xina; 3. Instint bàsic; 4. Tootsie; 5. Nell; 6. La llista de Schindler; 7. Aigua per a elefants; 8. Gladiador; 9. Danys i perjudicis; 10. No és cap pel·lícula, només la pura realitat.

In English: 1. Perry Mason; 2. High Road to China; 3. Basic Instinct; 4. Tootsie; 5. Nell; 6. Schindler’s List; 7. Water for Elephants; 8. Gladiator; 9. Damages; 10. No és cap pel·lícula, només la pura realitat.

Memòria rovellada (25 d’abril de 2020)

Em sembla que aquesta reclusió està afectant la meva memòria. Sempre n’he estat molt orgullosa (és una de les herències paternes) i em comença a preocupar. Ahir mateix, a la tarda, havia d’aprendre’m de cor un monòleg en anglès sobre alguns trets personals i gravar-lo; era un exercici avaluable de l’EOI Guinardó (també han suspès les classes). Després de concentrar-me durant hores, el vaig poder recitar en directe i sense afegir-hi cap gag (allò que en argot teatral es diu «morcilla»). Em va costar horrors!

Uns moments abans, mentre parlava amb la meva mare, era incapaç de recordar el nom dels actors i les actrius que sortien en una pel·lícula. El títol sí (té nassos, perquè Copycat no és fàcil de retenir al cap); el repartiment… La conversa va anar més o menys així: «Sí, dona. La protagonista és aquella de l’Alien, la Ripley. L’altra, la que fa de policia, la d’El piano. Està molt canviada, però és ella. I ell, el germà gran de Leyendas de Pasión (la vaig veure en castellà). Ni el guapo ni el petit que es mor a la guerra: l’aturadet». Semblava el joc dels disbarats.

Avui, amb la distància, trobo que pot crear escola: és un exercici d’estimulació cognitiva per promoure la salut mental (de sabata i espardenya, no de marca Guttmann). Us deixo deu xarades (com els manaments): es tracta d’endevinar quin film o quina sèrie amaguen.

1. Surt l’Ironside, i camina!
2. El Magnum aixecant el colze mentre pilota avions dels antics.
3. La de la rossa espaterrant que no porta calces i sedueix el fill de l’Espartaco.
4. El Graduat vestit de dona i amb ulleres de pasta.
5. La d’El silenci dels anyells fent de bona salvatge (muda).
6. El Gandhi de jueu i el Rob Roy vestit amb trajo.
7. El vampir bo de Crepúsculo (el que fa cara de no haver cagat en vuit dies) dins d’un circ.
8. El Cccccc… Claudi jugant a ser senador.
9. La Marquesa de Merteuil d’advocada justiciera.
10. El Ben-Hur empunyant un rifle (un Winchester del 1866).

PS. Les solucions, demà.

Hebdomadari VI (24 d’abril de 2020)

Em renyen. «Passes massa hores davant de l’ordinador i has de descansar. Acabaràs malalta. Tens el cap tot el dia als núvols». Al Núvol, rectifico. És veritat. Però si penso en l’Espinàs, m’animo jo sola (i els mano callar). Una columna diària a l’Avui durant més de vint anys! També en la Montserrat Roig: «lectora indisciplinada encara que feliç». Jo soc una aprenenta de l’ofici d’escriure. M’ajuda a viure, ara i des que tinc ús de raó. A primera hora del matí miro el son profund de les vint-i-vuit, quadrades, negres. Després, com il·lustra el poema de Pedro Salinas, rumio…

                        Despiértalas,

                        con contactos saltarines

                        de dedos rápidos, leves,

                        como a músicas antiguas.

I segueixo el seu consell. Entre mentides piadoses i veritats absolutes, m’ho manego prou bé per emplenar aquesta quartilla. També compto amb els enganyatalls (esbombats sota el nom de trampantojos als concursos gastronòmics). Ahir me’n vaig menjar un parell. Per dinar, «pop de muntanya»: eufemisme de nova adquisició que designa un plat de la cuisine canaille (la dels menuts). Se l’han inventat quatre culs de «gastrobar» o quatre puristes llepafils per referir-se a l’orella i al morro de tocino. Podria dir-se «porco á feira» (trobo que sona millor). Ara és una delícia enganxifosa i tabú; al segle passat era l’únic que es duien a la boca les classes populars (formava part del seu règim diari: la «carn de dissabte»). Per sopar, el sacre Pa de Sant Jordi (creació del forner Eduard Crespo), que és cruspir-se Catalunya sencera a mossecs: territori, bandera i patró!

Avui, per obrir la gana i en honor del periodista Josep M. Lladó, prendré «Underwood amb Olivettis» (un vermut amb olives). És un enganyatall de lletraferit.

Jardins de paper (23 d’abril de 2020)

                        Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

                        més poderós que el roure, més verd que el taronger.

Començo a tenir ànima de glosadora: un biotip de Costa i Llobera sense sotana ni alçacoll. Tant escric sants com dimonis, dolços com salaons, gràcies com penes.

Avui el dia està endolat: ni roses, ni llibres, ni rondes, ni mirades que «es creuen pipellejant davant les parades» (la frase és d’una amiga amb uns ulls que són sols). No sortirem a remenar papers; no ens embriagarem «de vi, de poesia o de virtut» (el vers és de Baudelaire); no sentirem l’olor de la rosa, «batec de cosa viva que forma part del nostre propi alè» (aquests de la Joana Raspall), però podem comprar-ho en línia. A grans mals, grans remeis! Jo ja tinc feta la meva llista llibrera (la floral més endavant). Per allò de la paritat, he escollit dues autores i un autor. Amb veu de dona Freshwater, l’única peça dramàtica de Virginia Woolf, i L’art de fer riure de Mercè Sarrias, una de les poques dramaturgues que ha retratat la problemàtica invisible del sensellarisme feminal. En masculí, Les amistats traïdes de David Nel·lo. No el conec, però vaig tenir el seu pare de professor (dirigí a quatre mans una versió de La Verbena de la Paloma inclassificable) i en guardo un bon record.

És abril, cada gota val per mil. Els núvols han regat els jardins. M’arriben notícies des de Corbera (la del Pessebre Vivent): mai abans havien estat tan ufanosos! Tenim molt temps per cuidar-los i per guaitar les flors enamorades i deixondir la terra i escabellar les branques i

                        Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura

                        i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

                        oh vida! oh noble sort!

                        Amunt, ànima forta!

PS. Llibreries Obertes.

Enyors (22 d’abril de 2020)

Tinc l’ànima gelada, com si els Demèntors m’haguessin fet un petó. No vol parar de ploure i la humitat es filtra per les parets i pels teulats de casa. És una mena de paràsit que s’arrapa a les totxanes, al guix, a la pell: ho esquinça tot. La pintura s’esclofolla, el sotabiga s’esquerda i la carn s’estova: el rugit de la marabunta urbana ens assetja (Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu).

Des del terrat puc veure el Montseny i la Mediterrània. És l’única combinació maritimoterrestre que em plau. Penso en d’altres, com el pollastre amb escamarlans (abans s’hi afegia llagosta per allargar la manca d’aviram) o els peus de porc amb gambes: avorribles.

Em sembla que pateixo d’enyor. És temps de collir espàrrecs. Pels caminois que pugen a l’antic Barri dels Canons (ara se’n diu «Els Búnquers») n’hi ha a banda i banda. Fa cosa d’un mes i mig, els jubilats i una servidora jugàvem a ser Rambos (versió light) entre bardisses, marges i runa de ciment. Recordo un dia concret: jo desfeia la ruta amb el manat just per fer una truita (són diürètics) i em vaig topar amb un parell d’avis que en portaven quatre garbes! Quan torni a trepitjar la muntanya, estaran ben espigats.

És temps d’aplegar cargols. Siguin bovers, mongetes, de bruixa, vinyals, jueus, sords, moros o de closca moll. Tots són bons. A les terres de Lleida, pàtria de l’Aplec del Caragol, alguns avis pagesos encara els fan a la brutesca (o matxembrats): cap per avall sobre d’una llosa, es cobreixen de palla seca i s’hi cala foc. Deus quedar ben galdós! Els nostres avantpassats romans també en menjaven, però ells eren més fins. Al receptari d’Apici, gurmet excel·lent i autor de De re coquinaria, hi ha fórmules curioses: s’alimenten amb llet i flor de farina, després es fregeixen amb oli i tots ben coberts de gàrum. Els llatins la feien córrer com l’aigua aquesta salsa: era un liquamen diví a base d’herbes oloroses, trossets de peixos i sal. Després de set dies de repòs i vint de remenar, colaven el suc i apa! A l’Escala l’han recuperat; se’n diu «colatura d’anxova».

És temps de buscar bolets. Gràcies al diluvi, els prats i els boscos (micològicament parlant) deuen estar esplèndids; envaïts de marçots, múrgules, moixernons (també es diuen de Sant Jordi, ai las!) i carreretes que creixeran a pleret perquè ningú els emprenyarà.  

Molt em temo que arribarem al temps de collir castanyes.

PS. Té, ara surt el sol!

Jo confesso (21 d’abril de 2020)

Soc fumadora. Mea culpa. Fa molts dies, tants com bitllets escrits en aquestes pàgines (quaranta són tota una eternitat), que penso en el tabac. Vam casar-nos el juliol de 1989 i enguany celebrarem les Noces de Banús. És una addicció funesta (m’ho repeteixo a cada cigarreta), però sempre em pot.

El tema es porta l’oli. Anton Thékhov té un monòleg vuitcentista, Sobre els danys del tabac, en què el cataloga (amb sàtira) com a un verí dels pitjors. I Santiago Rusiñol (una altra de les meves fílies, però l’home val un potosí!). A La cua del tabac presenta un grup de fumadors que entonen la seva ànsia de tabaqueig (jo vaig fer-ne provisió) amb les cabrioles musicals del «Cor dels Peregrins» de Tannhauser:

            Volem fumar

            i no tenim més tabaco,

            volem fumar

            i ens fan dejunar i caminar;

            un puret dels més prims,

            no ens tingueu més als llimbs.

            Ai sí! Deu-nos tan sols un magret caliquenyo.

Més cap aquí, Mariana Enriquez (quin descobriment). A Los peligros de fumar en la cama, l’escriptora portenya recull una sèrie de «cuentos oscuros». El que transcorre a Barcelona s’intitula «Rambla Triste» i comença així: 

Era posible que la nariz tapada por el resfrío —siempre se pescaba algún virus [sic] en los aviones— le distorsionara el olfato; tenía que ser eso, pero cuando se   sonaba con el pañuelo de papel y podía ingresar aire, el olor era todavía peor.

No revelaré d’on emana la pudor regular que sent Sofía, però té a veure amb el Raval, la «Plaza Negra», Madame Yasmine i «los muchos niños fantasma» de la ciutat paradís.

Tota aquesta divagació de pa sucat amb tinta ha sorgit d’una notícia pescada a la ret entre son i vigília. De primer, llegeixo que el tabaquisme afavoreix la prevenció del coronavirus (hurra!); després, tot al contrari. Parlaven d’enzims, de molècules… M’he fet un garbuix. I això que tinc un pòsit científic (abandonat per causes de força major: les integrals i els logaritmes em provocaven indigestió). Soc una conversa, vaja. Si fos ara, el Torquemada (quin gran verro) es posaria les botes.

Per fugir de la crema inquisidora (tot arribarà), escolto el «Cor de les Cigarreres» de Carmen i segueixo amb els ulls el fum que puja perfumat cap al cel.

Triar o no triar, aquesta és la qüestió (20 d’abril de 2020)

A casa se’ns menja la merda! És una manera de parlar, és clar, però si recicles és el que hi ha. Sobretot quan fa dos dies que plou. Nosaltres fem la tria de l’orgànic, el rebuig, el vidre, el plàstic i el paper. També separem les cartes (quan n’arriben) i arrenquem la finestreta del sobre: una va al groc i l’altre, al blau.

Els «becenets» (o «beceverds») fan la seva feina cada nit i cada matí del món. És un altre dels col·lectius que treballen a preu fet. Sento el tràfec dels camions de la brossa i el zumzeig dels cotxes elèctrics (en diuen matacoloms) dia sí i dia també.

Mira que n’arribem a generar d’escombraries! Si les guardéssim totes, podríem fer un espectacle performàtic, com la Sarah Vanhee. Sota el títol d’Oblivion, la «creactriu» belga posava sobre les taules els residus personals que havia acumulat durant un any, tant els reals com els virtuals (els orgànics no, per sort): des de correus electrònics indesitjables fins a roba blanca o males idees. El seu oblit és un viatge entre l’abundància i la destrucció, una anàlisi de les coses que tenen valor amb aquelles que són inútils.

Ella no és l’única. Hi ha artistes de disciplines molt diverses que de les restes en fan escultures, instal·lacions i murals: la japonesa Sayaka Ganz, el portuguès Artur Bordalo (AKA Bordalo II), el mexicà Alejandro Durán o el brasiler Vik Muniz, conegut arreu (això diuen) gràcies al documental de Lucy Walker Waste Land (2010). Són els del segle XXI, però en podem trobar d’altres. L’agost de 1961 Piero Manzoni va exposar una obra molt personal: Merda d’artista. Eren unes llaunetes de 30 grams que contenien els seus excrements conservats al natural. Aquestes petites joies signades i numerades pel caganer italià es paguen a preu d’or: l’any passat uns subhastadors de Milà van vendre la capseta 69 per 245.000 €.

Les deixalles diuen tant de nosaltres! Jo, per si de cas, no me les miro amb massa atenció. Les selecciono i llestos. Demà, si para de ploure, baixaré a llançar-les. No vull que la Greta em renyi.

Un somni groc (19 d’abril de 2020)

Feia dies que m’adormia sense somnis i aquesta nit ho he fet amb groc. Carretades de llimones com muntanyes de palletes gegants; al costat, piles de poncems; i més enllà, una pedregada de llimons (és el preu que haig de pagar per l’excés de gintònics).

Avui tot és quietud. Sento la pau del color del sofre. I penso en «Les llimones casolanes» del Carner. El llegeixo per segona vegada (vaig justeta).

                        Cansada, pren la copa de bella transparència

                        on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,

                        i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència

                        el raig de la llimona, la mel de romaní.

Fruits d’or, veniu a mi! A través de la finestra de la cuina veig que els llimoners ja estan florits. Hauré de demanar al meu veí que em doni mitja dotzena de fulles per fregir «paparajotes» (és una recepta murciana deliciosa). El nom es porta l’oli, però utilitzo un recurs mnemotècnic infal·lible: tallar el pare.

El professor Capo (naturista italià i pare de la trofologia) té un Método del limón que ho cura tot: des de la poliomielitis fins a la ciàtica; a més, t’assegura una dentadura sana i sense piorrea. També mètodes del tomàquet, de les cireres, del pebrot i l’albergínia, dels préssecs, de l’escarola i l’api, de les maduixes i de la ceba: medicines universals! Vindria a ser el pare putatiu del Josep Pàmies (el del lleixiu). N’hi diria quatre de fresques, en aquest. —Si us plau, una mica de seriositat. No feu del blanc groc—, a tall d’exemple.

Com que encara tinc el dret d’escollir, em quedo amb el Sergi Pàmies: «si menges una llimona sense fer ganyotes s’acomplirà tot el que desitgis». No em fa por de provar-ho, i el desig ja el tinc triat. Tot sigui per no acabar tocats del poncem!

Abraçades i ensaïmades (18 d’abril de 2020)

Avui és un dia especial, si més no a casa nostra. I trobo a faltar les abraçades, siguin quines siguin. La de la meva mare, per exemple. Dura tres segons, però ja m’està bé, i no li retrec pas: és cosa d’educació (en temps antics la gent no es tocava tant). La que t’amanyaga els braços. La que t’escalfa l’ànima. La que t’aixafa i et deixa ben aplatada. Fins i tot la dels castellers fent pinya. Ho vaig provar una sola vegada (no pertanyo a l’estirp dels VTV) i em van pujar els pits fins a la sotabarba.

A manca d’abraçades, menjaré ensaïmades: apaguen la mala sang, aturen les passions i curen el mal de neurastènia (ho diu el Tiago). Són dolçors amb molta història (potser d’origen alarb) i es poden menjar a tota hora, perquè tenen «un pes atòmic tan a la mida del paladar humà i del seu esperit, que el seu accés no pot tenir mai conseqüències desorbitades» (ho diu el Pla, home gens amant de llepolies). Les sucaré al cafè o a la xocolata desfeta, com feia don Rafael, el baró de Maldà (l’amo de les Galeries): són un bon estomacal.

Entre la falta d’unes i l’excés de les altres, passaré el meu aniversari (quaranta-set ja!) en un estat d’agredolça fortuna. Almenys, jo puc gaudir del seguici familiar (som un triumvirat laic: sense llorers, «falç i martell» o gorra de plat); n’hi ha que no. Ara mateix m’acaba de trucar un camarada que té per única companyia el Wilson. Avui s’ha llevat viking, es veu, i crida esperitat que vol sortir sí o sí. Fes-li entendre que ENCARA està prohibit. Soc poc amiga de contar embolics, però quan tot això hagi passat, em sembla que ho sabreu All about Eve.

Hebdomadari V (17 d’abril de 2020)

Menjador.

Sol.

Menjador assolellat. És el lloc.

Matí.

Mig.

A mig matí. És el temps.

Contenta.

Gínjol.

Contenta com un gínjol. És l’emoció.

Quatre quídams.

Conversa.

Una conversa entre quatre quídams. És l’acció.

Quatre Evangelistes? (massa cristià).

Quatre Genets de l’Apocalipsi? (massa tètric).

Tres Mosqueters i D’Artagnana! Són els personatges.

I la Ginebra (en persona, no en destil·lat). És el baix continu.

Acte 1

Paraules.

Comarejos:

Poliamors, famílies patchwork (o trencadís), ultraortodoxos sense rul·los, apròstates i Sant Fèlix sense castells.

Acte 2

Vin Santo del Chianti, Château Beaulieu Caillon, Volnay, The Global Brain.

Teló.

És el que ens hem dit.

PS. Gràcies, Queneau!

Soledat, solitud, soledad, loneliness, solitude, solitudine… (16 d’abril de 2020)

De què punyeta escriuré demà? Això ho barrinava ahir, abans d’anar a dormir. I amb el silenci per companya, vaig pensar en la gent que està sola i verna. Els camins de la ment són inescrutables!

Quants llibres parlen de la soledat? Me’n vingueren uns quants al cap i vaig córrer a desentaforar-los. Primer, a la prestatgeria de poesia. Com no podia ser d’altra manera, l’exemplar estava darrere de tot. Quan el vaig agafar, em va caure al damunt l’artilleria per fer taifes de costura (retalls, puntes, biaixos, groguèn, tapapunts i fils moliner). Buscava les Soledades del mestre Machado… Eureka!

                        En todas partes he visto

                        caravanas de tristeza,

                        soberbios y melancólicos

                        borrachos de sombra negra,

                        y pedantones al paño

                        que miran, callan y piensan

                        que saben, porque no beben

                        el vino de las tavernas.

                        Mala gente que camina

                        y va apestando las tierras…

Després, a l’armari de teatre i bruixeria. Lorca, el poeta que era tot música. I els últims versos de l’heroïna condemnada a mort per brodar una bandera. Quan Marianita,  banyada per «una gran luz extrañísima de crepúsculo granadino», es dirigeix al patíbul i crida:                 

                        ¡Yo soy la Libertad, herida por los hombres!

                        ¡Amor, amor, amor y eternas soledades!

Per últim, a la pila del greix. Hi trobo la Mila, dona feinera i contemplativa «rosegada pel corc de la solitud material i mental». La protagonista de la tragèdia de Caterina Albert abandona l’ermita, un marit xorc i l’alta muntanya per emprendre sola la davallada cap a una nova vida. No pot fer res més: «les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí».

També hi ha les Soledades del Góngora, To Solitude de Keats, la Soledad de la Rosalía de Castro, Solo de Roger Wolfe, Dans la solitude des champs de coton del Koltés, el Cómo llenarte, soledad del Cernuda, la Mania di solitudine de Pavese, Alone de Poe o The Loneliness One dare not sound de l’Emily Dickinson (segur que me’n deixo, i comprovo que hi ha poques dones). A tot aquest ventall de solos, afegiu-hi els que estem resistint nosaltres. Les branques floreixen en soledat, els carrers haurien de badar-se a la soledat i massa gent viu «Another Night Alone».

Aigua i foc (15 d’abril de 2020)

· · · − − − · · ·      · · · − − − · · ·      · · · − − − · · ·

Aquest va ser el crit de socors en Morse que el telegrafista del RMS Titanic llançà infructuosament tal nit com la que hem passat avui de l’any 1912.

El poble anglès (tant o més fotut que nosaltres i amb el rebec del seu primer ministre de vacances «in the mountains green») té una Encyclopedia Titanica en què s’hi poden consultar tota mena de dades, des de la nacionalitat del passatge (no hi surten, però, els sis xinesos que van sobreviure) fins als àpats sumptuosos que es van degustar al menjador de primera classe. Com que el meu coneixement de la llengua anglesa és macarrònic, he tirat de La cocina del Titanic. En el llibre es descriuen amb detall les provisions emmagatzemades (podien alimentar un llogarret durant força dies), la vaixella, la cristalleria i la coberteria (1000 forquilles per a les ostres!), els jocs de taula i la carta, dissenyada per l’«Emperador del Cuiners»: el xef Auguste Escoffier.

A les vuit, París s’embolcallarà amb el repic de l’Emmanuelle per recordar l’incendi que va destruir la Catedral de Notre-Dame tal tarda com la que passarem avui de l’any 2019.

Fins fa ben poc, parlar del Titanic a Irlanda del Nord (es construí a les drassanes de Belfast) era un tema tabú, i quan s’hi referien l’anomenaven «T». Parlar de Notre-Dame a França sempre és una benedicció, perquè els murs de la Senyora de París han estat testimoni de la història i de moltes històries.

L’aigua i el foc engoliren dos símbols de la supremacia humana; nosaltres, miserables colossos, vam voler desafiar la mare natura a veure qui la feia més grossa. Vet aquí el resultat! El naufragi del Titanic és el fantasma fet carn del nostre «naufragi mental» (la metàfora és de H. M. Enzensberger); les flames de Notre-Dame, el fruit d’un cúmul d’errors.

De moment, no som nàufrags ni cendres; no estem ni enfonsats ni cremats, però sí un bon xic tocats.

Com que no em vull ofegar en un got d’aigua i l’únic que fogalleja és la meva cigarreta, ho deixo aquí.

Chère Simone, (14 d’abril de 2020)

T’escric des de Barcelona, ciutat submergida en una babel antològica. Fa dies que em rondava pel cap i no trobava mai el moment. Ahir, però, tot escoltant el discurs del teu compatriota Macron (no és sant de la teva devoció, ho sé), vaig pensar en tu. Decideixo posar-m’hi de bon matí.

A casa vostra estareu confinats fins a l’11 de maig. Quina sort! Aquí, moltes empreses ja comencen a reprendre la seva activitat. Els carrers han deixat de ser silenciosos: sento el brogit dels motors des de fa hores i l’esvalot dels butaners i la cridòria del veïnat insurrecte. Treballar, treballar, treballar. Quin disbarat!

Saps què és el que enyoro de veres? El verd. Tinc la muntanya a tocar i m’està prohibida. Voldria clorofil·lar-me durant hores, com fas tu quan les idees se t’enreden. Qui diu les idees diu els cabells. D’aquest tema en saps molt: un turbant i llestos. Per economitzar el temps i els recursos. Jo he tirat de tisores (soc neta de perruquera): sense ulleres, amb el mirall entelat i tallant del través pots imaginar el que n’ha sortit (perdona’m iaia, perquè ja no sé el què em faig).

De segur que no ho saps, però ets la protagonista d’un dels contes de la Gemma Pasqual i Escrivà. A Viure perillosament explica una anècdota teva molt graciosa. Duu per títol «Esmaixellada» i en ella descriu les conseqüències d’aquell accident de bicicleta que vas patir en el transcurs d’una excursió. Jo també tinc un «monstre de pus» (a mala hora!). No em rendeixo; el premo amb totes les meves forces per veure si esclata… Res de res!

El president de la V República (nosaltres en vam tenir dues, però efímeres) diu que no podeu defallir, que heu de ser persones cíviques i responsables, que cal reinventar-se. «Nous ne gagnerons jamais seuls!», exclama. Ves quina novetat. A tu no cal que t’ho recordin. Ets el mascaró de proa de tantes lluites! La del feminisme, la de l’eutanàsia o la de l’avortament. Com a mínim han perdurat al llarg dels anys. I creat escola. Sort en tinc dels teus escrits ara mateix.

Al final, Castor, has pogut arribar a la vellesa: «l’age de la discrétion», com l’anomenes. No saps quant me n’alegro.

Espero que et deixin sortir de casa ben aviat. Les pneumònies són emprenyadores. Cuida’t molt.

BS

PS. Simone de Beauvoir (París, 9 de gener de 1908 – París, 14 d’abril de 1986)

Carreres (13 d’abril de 2020)

Fa trenta-dos dies que escric aquests fulls. Ho faig perquè les molèsties de la reclusió em resultin suportables i plaents; per compartir la solitud de la meva carrera de fons. Porto recorreguts (amb bicicleta) més de tres-cents quilòmetres, pel cap baix, i com que tinc el dot de la imaginació, he pogut visitar indrets del món que no havia trepitjat, també que havia oblidat.

Fa un any de la mort de Neus Català. La seva vida va ser novel·lada per Carme Martí a Un cel de plom. Filla d’Els Guiamets, patí l’infern dels camps de la mort a Ravensbrück i Holleischen. Van ser uns anys de dolor mut, de viure arrupida i amb «un pesat núvol negre de barret». Menjaven pa sec i recollien les engrunes (no es podia llençar res) mentre contaven els dies que faltaven perquè arribés la sopa del diumenge, així la rutina no les devorava. Era la «no-vida de deportades». Ella se’n sortí i va continuar fent carrera: la de viure i lluitar per la memòria.

Fa un any de la mort del T, marit d’una bona amiga i barceloní de cap a peus. Ho era tant que quan parlava de Catalunya deia que s’acabava allà on desemboca el Llobregat. Per deferència (jo soc de Vilafranca), va ampliar la zona fins a Tarragona. La seva carrera vital (no era massa amant dels esports) estava plena de fórmules i cassoles: des del CoF2 o l’Al2O3 fins al magret de canard o uns peus de porc a la xurrasquera. No me’n vaig poder acomiadar (estava lluny i feia temps que no ens vèiem). Per què una frase mal dita pot tenir la força de fer saltar pels aires una amistat de vint anys?

Fa un mes que suportem una carrera d’obstacles sense precedents. La línia de meta encara és lluny, però s’han estroncat massa carreres i massa vides per aturar-nos abans de creuar-la.

Quan m’arribi l’hora —bevent, espero, en la copa de la vellesa—, m’agradaria poder dir, com Ciceró:

«No em reca haver viscut, perquè he portat la vida de tal manera, que crec que no he nascut per no-res, i me’n vaig de la vida com si marxés d’un alberg, no de casa meva: la natura ens ha donat un hostal per a una parada, no per a instal·lar-nos-hi».

Lluny de la turba i del caos, començaré una altra carrera totalment desconeguda.

(La traducció de De senectute és de Pere Villalba i Varneda).

Jo, Mona. Tu, Mico. (12 d’abril de 2020)

Avui s’acaba la Quaresma, o sigui la quarantena litúrgica (no pas la nostra). Penitència cristiana no sé si n’haurem fet massa (de l’altra un munt, i encara hi som); temps de reflexionar en tenim i molt.

És Pasqua: dia de mones, ous de xocolata (o durs) i plomallets. A l’època vuitcentista, també de ramellets, com els que elaborava Agustí Massana des de 1835. Tenia la seva pastisseria al carrer de Ferran (en aquells anys es deia Fernando VII, el nom del reietó que patia de macrosomia genital). Aquest berguedà il·lustre va introduir una moda que li ha sobreviscut (en part). Els seus taulells i aparadors estaven plens d’unes figuretes amb cap, peus i mans de mona o de mico que caricaturitzaven els personatges polítics del país i de l’estranger més cridaires: des d’un Prim a un Castelar i des d’un Napoleó III a un Bismarck. Al bell mig, hi plantava un ruc enorme (ja està tot dit, oi?). Si encara fos viu, segur que esmerçaria els seus esforços en elaborar imatges de la classe política actual. I ho faria amb xocolata, perquè així podríem menjar-nos-la tota d’una queixalada en un acte de canibalisme llaminer.

Sempre m’ha agradat la paraula mona. És tan polisèmica! A banda de la garlanda tradicional o el pastís de rebosteria (aquesta és la de mico) que enguany la fillolada s’haurà de pintar a l’oli, fa referència als primats (la més famosa és la Cheeta del Tarzan), és un joc de cartes, un estri de pesca, una persona que imita el que fa una altra i un estat d’embriaguesa. N’hi ha per triar i remenar!

Rebuscant entre els armaris, he trobat un pollet borni i tres plomes mig arnades i descolorides, sense distinció ni categoria. Què en diria el poeta Cyrano de Bergerac, tan orgullós del seu «panache» ell? Dubto que m’ho tingui en compte.

Avui, de moment, em quedo amb la primera accepció: faré la mona mentre faig la mona. I ballaré un swing o cantaré caramelles (també n’és el dia).

Ciberpasqua (11 d’abril de 2020)

Aquest matí he rebut una cybercarte des de Toulouse (escrit així, com ha de ser). Dubtava entre clicar l’enllaç o enviar el @ directe a les escombraries, però com que el remitent era un cosí «valencià» (no em demaneu el perquè; a Vilafranca de qualsevol parent llunyà se’n diu així), l’he oberta. Sacrebleu! Una monada de vídeo, i ensucrat que fa por (ja ho té això, el poble gal). Amb l’ambient d’una música fàcil i tirant a carrinclona, apareix el text escrit en blau de França: «Au-delà des croyances et des traditions, Pâques est avant tout le symbole de la renaissance. Se relever, guérir & avancer. Toujours ensemble. Restons unis. Joyeuses Pâques».

Els taxistes pakistanesos, com dicta la felicitació, s’aixequen i avancen units. Cada dia fan guàrdia a les portes dels hospitals de Barcelona i atenen trucades per transportar gratuïtament el personal mèdic de la feina a casa o viceversa. Començaren uns pocs; ara ja són cent cinquanta homes que actuen per a la humanitat i, alhora, breguen per forjar una imatge positiva de la seva comunitat. També ho van fer el 17 d’agost de 2017, quan La Rambla es convertí en escenari d’una ciutat cremada per l’odi. Ho he sabut gràcies a la cibernàutica. La seva gesta, com la de tantes altres persones estigmatitzades per una societat que es vanta de ser «oberta», no surt enlloc. I els hem de donar veu.

Un meu amic m’explica que al Covid AdV (PT, VdH, JT, etc.) va arribar «un xicot negre de 46 anys». De la UCI al dipòsit de cadàvers en poques hores. El col·lectiu afroamericà pateix la devastació de la pandèmia, aquí i als EUA. El xinès patirà durant anys («a gratuïtat») les ferides infligides pels grans casinos del món. 

Una colla de ludòpates del bon viure han decidit col·locar-los tots a l’underclass: el ciberespai dels menystinguts, del zero absolut (-273,15ºC). Quin fàstic!

Des de l’Illa de les Dues Gates, us envio ciberpetons. I una feliç ciberpasqua, si és que podeu gaudir-la.

Hebdomadari IV (10 d’abril de 2020)

Ja en portem quatre de setmanes, i aquesta a més és Santa. Jo estic de vacances; així ho vaig comunicar a les meves alumnes. «Quin acudit més bo!», em van dir. «D’acudit res. No podem perdre les tradicions».

Antigament (l’any passat, a tall d’exemple) eren dies de cucurulles. En aquests temps, per força major, res de res. Amb tot, les confraries d’arreu aprofiten la tela de les cucurutxes que no lluiran i fabriquen màscares (digueu-ne tapaboques, mascaretes, buffadors o carotes: portem un garbuix). Les monges (encara en queden!) fan hores extres no retribuïdes i cusen a preu fet. Pot semblar mentida, però Lope de Vega ja ho va predir pels volts de 1595 a La viuda valenciana:

No, que con máscara irás,

y para que nada note,

le pondrás un capirote

con que a casa le traerás.

Bufa! El seu era un Segle d’Or. El nostre, a tot estirar, serà d’Encens; haurem d’escampar-ne grapats per fumigar els carrers abans que sigui l’hora de sortir (serem una mena de botafumeiros de batalla).

Tal dia com avui, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, es feien processons: la de la Sang, la del Silenci, la de l’Aurora, la del Sant Enterrament o la dels Puputs. També es cantava el miserere (la versió actualitzada seria: «¡Ay, míseros de nos! ¡Y, ay, infelices!»). I s’havia d’anar a ofici de tres (quines hores). És per això que a mig matí s’engolien sopes de farigola i cigrons amb salsa.     

Quan toqui, la meva mare dinarà bacallà amb panses i pinyons (sense carn ni sang). Nosaltres farem tabola i ens cruspirem uns fideus a la cassola: «llargs o curts són divertits i bons per llepar-s’hi els dits» (ho diu el Martí i Pol). Pel que pugui ser, he comprat una butlla papal en línia a l’Ayuntamiento de Meco per eximir-me de la prohibició (és l’únic poble de l’Estat que té el privilegi de poder menjar al seu gust sense caure en pecat).

D’aquí res, haurem de buscar una brúixola si no volem «desnordejar»! Gràcies a Déu, sempre tinc present el consell del lladre bo crucificat a tocar del Brian: «Always look on the bright side of life».

Sempre ens quedarà el cinema (9 d’abril de 2020)

De totes les arts, el cinema és la més mentidera. Se les enginya molt i molt bé per fer que tot sembli veritat, però és el rei dels enganys. Com que sóc artista i «lo mismo valemos para un roto que para un descosido» (això ho diu la meva amiga Tizona), vaig dir que sí a un projecte en què he fet tots els papers de l’auca. El que més m’ha sorprès ha estat el de muntadora.

He tingut el gust de treballar amb un chicharrero (com el Guimerà) del món audiovisual amb qui hem fet el muntatge i l’edició d’una sèrie de píndoles per a Instagram, sota la forma de monòlegs, que giraven entorn de la vida de la Xirgu; és el seu Any, però com moltes altres activitats, no se’n podrà fer la clausura comme il faut. Havien de durar un minut i n’hem passat de tots colors per encaixar les gravacions amb el temps. Les màquines han fet la meitat de la feina: treure cinc segons d’aquí, afegir dues imatges allà i posar llum on no n’hi ha. Ara ja m’ho puc creure tot!

Sóc cinèfila i cinefílica de naixement, i aquesta experiència no m’ha fet perdre la meva passió, ans al contrari. Aquests dies tan especials aprofito per veure obres mestres. Tinc contractada la televisió per cable amb una companyia que comença per «Mo» i acaba en «ar» (el nom sencer me l’estalvio perquè no els vull fer propaganda gratuïta. Només faltaria!). El cas és que pocs dies després de decretar-se l’estat d’alarma, van aparèixer una sèrie de canals per art de màgia. Em vaig emprenyar com una mona: ja ens han encolomat un paquet sense demanar-lo! (no seria la primera vegada). Després, vaig saber que era un regal, una deferència pels confinats. Tot un detall.

M’empasso amb gust una pel·lícula en blanc i negre cada nit. També en color (és l’únic que miro). He descobert tantes coses! L’Otto Preminger, per exemple, m’ha revelat l’existència d’un poeta que desconeixia: Ernest Dowson. De vida trista i curta, la seva obra ha passat a la història del Setè Art. Bé, només dos versos, però quins dos! «They are not long, the days of wine of roses» i «I have forgot much, Cynara! Gone with the wind». Val més això que res, oi?

La coca de Sant Joan l’endraparem a casa en la intimitat. I com que sóc de mena optimista, compto que per Nadal cada ovella (posa ramat) estarà al seu corral plegat! Espero que en millors condicions que el Bowie (la versió bel·limasculina de la Minnie de Beckett) a Merry Christmas, Mr. Lawrence.

Sempre ens quedarà el cine, cine… cinema.

D’àvies i d’avis (8 d’abril de 2020)

La meva àvia Maria tenia una frase pròpia que va bé per a molts moments, i en aquests temps de reclusió encara més: «Això és un entender!». Encara no sé què vol dir, però sovint l’utilitzo de comodí.

La iaia Cinta sempre em recomanava «no anar massa escollarada»; no per una qüestió de castedat sinó per evitar el mal de coll (de petita era la Reina de les Angines).

A l’avi Jaume, que havia treballat de muntador en un cinema dels d’abans, li agradaven el «Xalton Jeston» i l’«Esteve Maquèn». Ara en sabem molt d’anglès, però fa un segle no el parlava ni el Papu.

L’àvia Anneta s’ha quedat vídua dues vegades (una d’oficial i l’altra d’oficiosa). Ja no va a ballar: «hi ha massa vells que fan córrer els dits», confessa.        

L’aia Nuri té «sopors», sobretot quan ve el temps de la calor.

El yayo Domingo, que aviat en farà noranta-quatre, diu que va tirandillo. Ja m’agradaria a mi!

L’àvia Lola cantava «Mi marido vino de las Indias todo nenito nenito de tiña. Mi marido pá que lo conozcan lleva los pantalones de color de rosa». Descendia de família d’americanos.

La iaia Pita, que era filla de L’Escala, «xalava» per tot.

«L’Avi» de xerrar no massa, però es feia uns farts de llonguets! Va ser l’atracció estrella del Parque (del zoo) fins al 1914. De fet, es deia «Baby», però els barcelonins (tan poliglotes) el rebatejaren amb un nom que sonava com l’anglosaxó. Un cop mort, a ell sí que li van fer unes bones exèquies. Després, l’esquelet anà a parar al Museu Martorell i la pell, diuen que havia d’aprofitar-se per construir «trampas municipales». Ai, uix!

Aquesta pandèmia s’ha acarnissat contra moltes àvies i molts avis. El seu nom no sortirà en cap diari, perquè no tenen una prole famosa. Per als governs, seran només xifres. Per a mi, sempre seran àvies i avis «d’algú», com ho eren les cases del Sisa. No sé si la seva hora estava marcada en el llibre del destí, però em queda el consol de pensar que almenys han oblidat els dolors i no ploren. Paraula d’Eurípides.

PS. Oriol, fill meu! Avui és l’aniversari de l’àvia Mercè. En fa noranta-set. Ja l’has felicitada?

Benvolguda salut (7 d’abril de 2020)

Llegeixo a l’Almanac del Cordill que avui és el Dia Mundial de la Salut. Ja em disculpareu, però m’he fet un fart de riure. Sembla una broma de mal gust.

Una metgessa em comentava que els hospitals ja no es diuen hospitals sinó Covids. Quan m’ho deia, sorda de mi, vaig entendre Cobi, i no acabava d’entendre què hi pintava la mascota del Mariscal en tot aquest merder. M’ho va haver de repetir, pobreta. Jo em pensava que era una paraula aguda, però es veu que no (ja em corregireu, si m’equivoco). El cas és que les urgències s’han convertit en Covid 1, traumatologia en Covid 2, medicina interna en Covid 3, cirurgia en Covid 4, i anar sumant. La tos ja no és la tos que curaven les pastilles Koki o una frega de Vicks VapoRub sinó tos Covid. I l’orina, els mocs, les femtes i els esputs també són Covid! Collons, el panorama és desolador. Qui pogués tenir la facultat del personatge de Robert Graves. Tirar el cap endarrere, obrir bé la boca i per entre les dents fer sortir «el crit» que ha de matar la bèstia.

Els efectes col·laterals d’aquesta Covidinvasió poden ser terrorífics (com al conte). Penso en l’arribada de síndromes diverses. La d’Estocolm, per exemple. Fa tant temps que estem confinats que correm el risc d’estimar la nostra reclusió. I no pot ser. La de Boreout n’és una altra. Em sembla que la mare del meu llibreter la comença a patir, perquè quan parla amb ell li diu tota seriosa: «Je me suis habituée à m’ennuyer». Mal assumpte. O la de Hikikomori. Aquesta ve del país del sol naixent i afecta principalment els joves; es caracteritza per l’abandó voluntari de la vida social (el nostre és imposat, però al pas que anem i per la força del costum…).

La llista pot ser interminable i amb aquestes tres n’hi ha ben bé prou. L’any vinent, quan tot hagi passat, canviaré de quadern sanitari (és que el tinc penjat al vàter) i em compraré el Calendari de l’Ermità per recordar que durant un temps vaig ser-ne; també per no oblidar res del que hem passat.

A dues pintores (6 d’abril de 2020)

M’arriben fotografies, vídeos i un pou de bestieses a través de les xarxes (per sort, només en tinc una!). L’altre dia em vaig topar amb la cara de l’Anna Frank i un text sobreposat: «restée enfermée 25 mois, sans aucun des conforts que nous avons aujourd’hui». Se m’omplí el cap d’imatges i de noms. Era un aiguabarreig de pintura i de literatura en què sobresortien les cares de dues dones enclaustrades per motius ben diferents.

L’una, Charlotte Salomon. La vaig descobrir per casualitat a través del llibre de David Foenkinos. Fins llavors, només coneixia la Corday, la Gainsbourg (filla del duet Je t’aime… Moi non plus) i la de pastisseria; d’ella no en sabia res. I ja hi vam ser! Soc dona d’obsessions, i quan endevino una vida nova, se’m fica ben endins i em roba la meva. Es va tancar durant dos anys sencers a l’habitació núm. 1 de l’hotel La Belle Aurore, a Saint-Jean-Cap-Ferrat, per pintar la seva gran obra: Leben? oder Theater? Ho feia en companyia de Mahler, Bach i Schubert (proveu-los en petites dosis). Van ser dies de felicitat bulímica pintant i pintant: 784 guaixos que demostren la seva existència. Abans, l’havien tancat al Camp de Gurs (com a la Hanna Arendt); després, la van tancar al d’Auschwitz (d’aquest no en va sortir).

L’altra, Frida Kahlo. És més coneguda, però com la petita Lotte també va estar reclosa per força després que una barana de quatre metres li travessés el cos, des de la vagina fins a les espatlles. Trenta dies a l’hospital de la Cruz Roja i després, mesos a la Casa Azul: «tancada en un sarcòfag de guix i de ferro, un sudari pútrid d’infeccions i sang presa». I va començar a pintar amb la Pelona per companya. I a bressolar les nits d’insomni i els dies de martiri amb morfina i alcohol: l’una «per als dolors del cos», l’altre «per als dolors de l’ànima» (de la primera, ni idea; del segon val més que no en parlem). Tenia un crit de guerra, com el monòleg de Pino Cacucci: ¡Viva la vida!

Jo escric retalls de les seves vides per no sentir-me tan desgraciada mentre em repeteixo a mi mateixa que no tinc dret a queixar-me (o sí!). Elles vivien dins de la confusió (com nosaltres) i van ser capaces de crear un món sencer. Potser no som artistes, ni ens fa cap falta, però també podem repintar el nostre. Amb ceres, amb olis o aiguades i, sobretot, amb molt de color!

No tinguis por, Nubiana estimada! (5 d’abril de 2020)

Tal dia com avui del 1900, la Rambla Catalunya «estava feta un lloredar», i des de la plaça d’aquest nom fins a Canaletes, un «doble palmar» (ho explica Mossèn Cinto a La Creu del Montseny). Les pageses teixien palmisses en forma de columnes salomòniques o de triples sortidors que deixaven anar les seves aigües d’una petxina a l’altra; n’hi havia de fins a vuit pisos! Després, tocava enjoiar-les amb raïms dolços, rosquilles, rosaris de sucre i currutacos.

Aquest any, ho tenim complicat. Sort n’hi ha, però, dels que s’avancen als esdeveniments i fa dies que venen els seus productes beneïts en línia. És el cas dels Viaplana de la Vilella Baixa, aquell poble tan singular que Josep M. Espinàs va rebatejar amb el nom de la Nova York del Priorat. A banda de fer-se un fart de lligar palmons i trenar palmes, algunes tenen nom propi (la «Pepa» és l’estrella), han portat Mossèn Emilio fins al taller perquè els fes una benedicció Urbi et Orbi. L’era dels tarragonins estava més concorreguda que la plaça de Sant Pere del Vaticà.

Per manca de palmes i palmons, avui agafaré la branca de llorer que tinc penjada a la cuina (no sé si està beneïda, però ningú m’ho tindrà en compte) i la brandaré tot cridant: Juli! Juli! Juli! Si no, també puc arrambar els pots d’espècies Burriac o Carmencita (a casa som molt internacionals) i fot-li. Un a cada mà i vinga remenar-los com si fossin maraques i ballar a ritme de sardana (o de samba). Qui no es conforma és perquè no vol.

A les xarxes socials corre un mem (que ve a ser una manifestació del folklore digital) molt ben trobat: «Aquest diumenge de Rams, qui surti al carrer… la palma». Ja ho sabeu.

PS. Li he robat el títol (una part) a Sant Joan Evangelista: Jo 12, 12-16. No té drets d’autor.

Nits en blanc (4 d’abril de 2020)

És negra nit. Un cotxe patrulla aparcat en un carrer de qualsevol població. L’AGENT 1 (home) i l’AGENT 2 (dona) estan drets darrere el maleter. Porten màscara. ELLA, sense, resta dempeus a la vorera.            

AGENT 1 (a ELLA): ¿Un bofetón solo fue?

ELLA: Sí.

AGENT 1 (a l’AGENT 2): Pero ella también le pegó. (A ELLA.) Señora, ¿pero quién pegó primero?

ELLA: Yo.

AGENT 1: A lo mejor no pasa nada. A lo mejor mañana se lo piensa. No se puede pegar a las mujeres. En España es un tema que nos tomamos muy en serio.

            ELLA plora.

AGENT 1: No te sientas culpable. Por favor te lo pido. A lo mejor la próxima vez se lo pensará. Has hecho bien. Si se pasa la primera, luego la segunda puede ser peor. Empieza con un bofetón, después un ojo morado y…

            Se sent la ràdio: «Finalizado reconocimiento médico».

AGENT 1: No compares su fuerza con la tuya. No llores. No puede ser que te pegue un bofetón y no pase nada.

            ELLA plora.

AGENT 1: Has hecho lo que tenías que hacer. No llores, por favor. En toda la noche no va a venir. Y no te sientas culpable. Él es mucho más fuerte que tu. ¿No quieres un médico? ¿De verdad?

            ELLA: Sí.

            AGENT 1: ¿Sí? ¿Sí quieres? Pues vamos.

Entren al cotxe patrulla i se’n van contra direcció.

Aquesta podria ser la primera escena d’una tragèdia llarguíssima que en temps de reclusió creix com el gram. Jo l’he viscuda de primera mà a mitjanit i us la transcric.

Víctimes i botxins en potència comparteixen sostre. Les pàgines dels diaris estan monopolitzades per les notícies sobre l’emergència sanitària internacional. Cap feminicidi en tres setmanes. I no m’ho crec. Les trucades i les denúncies per violència masclista, de gènere o contra les dones (a veure si troben un nom per a totes. «Violències»?) han augmentat un 30% durant la crisi viral. Potser viuen al costat de casa (la S n’és una). I d’això no se’n pot fer broma!

Els abusos de La barbarie silenciosa neixen d’una patologia social que només podrem superar treballant per a un món més just. Ara tenim temps de pensar-hi.

Hebdomadari III (3 d’abril de 2020)

El que estem vivint des de fa tres setmanes és un còctel de «dimensió desconeguda» (156 episodis donen per molt) i d’«històries imprevistes» (la sèrie del mestre Hitchcock; els contes del Roald Dahl).

Per celebrar els vint-i-un dies de reclusió i el retorn a la ciència-ficció, m’he fet un biquini amb un plat volador. És un fòtil (ara en diuen gadgets) dels anys seixanta. El regalava la casa d’origen mexicà Bimbo per fer sandvitxos rodons i més: «¡Nuevo! Ultra Moderno Tostador Parrilla Platillo Volante». Com que soc dona pretèrita (ara en diuen vintage) i un xic antiquària (col·leccionista de records, una altra creu), he recuperat l’objecte en qüestió.

El vaig comprar l’1 de març. Va ser el darrer cap de setmana de llibertat. Sembla que faci anys i panys, però tot just ha passat un mes. Dissabte 29 de febrer dinàvem a Cal Saumell (no és broma): calçotada familiar. Després, cap al tard, teníem sessió de TTTT (Teatre al Teatre Tarragona de Tarragona): Señor Ruiseñor d’Els Joglars (sense comentaris). Vam dormir en un hostalet i l’endemà, amb un sol que estavellava les pedres, vinga a fer tombs pels voltants de la catedral (els diumenges hi ha mercat de vell). Entre moltes rampoines, vaig trobar el «Platillo Volante-Flying Saucer» que comentava. Quan era petita en corria un per casa. Suposo que va acabar a les escombraries (o potser no, perquè som de guardar-ho tot: de Cal Replega). El cas és que havia oblidat que existís fins llavors. Me’l vaig fer meu per 3 euros i sense haver de regatejar.

Aquest matí he començat l’operació biquini (amb l’ovni, perquè l’altra no caldrà pas). No és gens fàcil! Sobretot de manipular. No s’aguanta dret. Tampoc no saps si posar-ho tot junt i tancar-lo o anar per parts. És analògic, i amb això vull dir que es posa directament sobre la flama (jo encara tinc cuina de gas). Et voilà! És bo de debò! I no he pres mal.

Ai, Dolors! (avui és el seu sant: moltes felicitats!). La Mare de Déu en tenia set de clavats al cor, nosaltres la superarem en un dir Jesús. Diuen que amb pa se senten menys.

Un terrat al Guinardó (2 d’abril de 2020)

S’accepten apostes! Un terrat a la Barceloneta? Gelat. Un terrat al Born? Fred. Un terrat a Nou Barris? Fred. Un terrat a Gràcia? Bingo! Aquest era el títol que Joan Sales, l’editor, va proposar a Mercè Rodoreda com alternativa al de La Plaça del Diamant.

Aquí al Guinardó, terreny amatori del Pijoaparte, alguns pisos tenen eixida i d’altres balcons; nosaltres, com la Natàlia, tenim terrat (som rics en aire, ho sé). I posats a demanar la lluna, només m’hi falta un colomar de fusta. El pintaria de blau, de verd o de color de xocolata. Un cop ple de coloms, obriria la porta i deixaria que sortissin a passejar: «el blanc, amb els ullets vermells i les potes vermelles amb les ungles negres» o el negre, «negre de potes i gris d’ulls, amb el gris dels ulls voltat d’una ratlleta fent rodona, groga». Després, ben engreixats, en faria un bon arròs, potser uns fideus. No ho hagués dit mai, perquè a mi els coloms, colomins, tórtores, perdius, tudons, faisans, gallines de Guinea, tords, teuladins i tota bèstia de ploma en general, no m’agradaven. Ara s’han acabat les manies. O potser és que tinc avantpassats gallinacis?

Barcelona era ciutat de coloms. N’hi havia d’«anarquistes» —que feien vida lliure, menjaven veces i divagaven— i de «socialistes», que vivien reclosos entre fustams o totxanes (la politiqueria és del Paco Parellada). Aquests venien a ser els de granja, els de la Colometa. Però la Casa Gran els va convertir en plaga i tururut viola!

Des de Caldes de Montbui, l’Angie m’explica que allà els coloms festegen tranquil·lament i que els falciots han tret el cap, però vist el panorama, vinga! Ales ajudeu-me!

Des d’un terrat al Guinardó, com diu la tonada, tinc els ulls plens de paraules. I somnis de llibertat. Estenc la roba i cuso i faig lleixiu de cendra mentre espero la lluna plena del 8 d’abril. M’envolten filats, grisalles de núvols i una terra que no sap mentir. Què «Pobra Maria!»: Pobres de nosaltres! Quan acabi la tancada, m’aniré a plomar. I gràcies. Avui també pot ser un Perfect Day.

Poisson d’avril (1 d’abril de 2020)

Avui, una gasetilla.

Al territori francès estan de festa! No tan grossa com la del 14 Juillet ni tan solemne com la de l’Armistice de l’11 de novembre, us ho asseguro, però Vive La Fête! D’un país amb més de mil varietats de formatges se’n pot esperar qualsevol cosa. Ja ho deia Charles De Gaulle pels volts de 1944: Un pays qui produit plus de 365 sortes de fromages ne peut pas perdre la guerre! O sigui: Normandia + Camembert + Desembarcament = Victòria!

Aquí diem «tants caps, tants barrets» i allà podrien dir «tants caps, tants formatges». Hi afegirem els peixos —poissons \pwa.sɔ̃\— i no pas els verins —poisons \pwa.zɔ̃\—; ja hi som a temps de prendre’n.

El seu Poisson d’avril és el nostre dia dels Sants Innocents. Nosaltres pengem llufes i fem bromes per celebrar una massacre (d’infants o qualsevol altra); ells pengen peixos i fan gatzara per aplaudir l’arribada de la nova temporada de pesca.

Per no ser menys que els nostres veïns de la Gàl·lia europeïtzada, hem sortit a pescar. La peixatera del barri (per sort no s’assembla ni mica a l’Ordralfabétix) ens ha fiat! Ella no tenia datàfon (que ve a ser el mateix que un «papadinero») i nosaltres no dúiem efectiu. Total: 16,83 € de deute. El plural és majestàtic (els francesos en diuen de politesse, suposo que per allò de la República): de casa només n’ha sortit un. Us ho juro!

Llegeixo que les confraries de pescadors s’organitzen com bonament poden. Algunes estan tancades, d’altres no trigaran a fer-ho. N’hi ha que funcionen a mig gas. Són poques, però surten a pescar per torns: avui embarcacions d’arrossegament, demà d’arts menors, i qui dies passa anys empeny.

Aquesta nit tinc Musclos per sopar gràcies als pescaires de Galícia: terra «meiga», terra sacra, terra d’«orvallo» i terra de bromes. Tal dia com avui també bufonegen: «O un de abril van os burros onde non deben ir». Jo en conec uns quants d’ases que van per on no toca; els veig cada dia des del terrat. «Rapatundas», més que «rapatundas»!

Frankenstein, mon amour! (31 de març de 2020)

Donaria el que fos per tenir la criatura de la Shelley asseguda al menjador de casa i fer cuinetes. Em té ben enamorada (és un pecat de joventut que fa trenta anys que dura). M’haig de conformar a rellegir-la, però. Obro el meu exemplar atrotinat: una edició vella dels anys vuitanta (ara de res faig escarafalls). Hi descobreixo passatges subratllats en cadascuna de les pàgines i els atrapo amb la mirada: són un reguitzell de pensaments confiats al paper, una cadena de veus múltiples que parlen a través del temps i es configuren com l’equivalent de l’univers (això ho deia Italo Calvino en la seva conferència Perché leggere i classici?).

Avui toca trafegar amb paraules que no em pertanyen: les de la Mary Wollstonecraft Godwin. Sa mare (una altra Mary) fou la primera feminista de la història, i ves per on, la filla porta enganxat com una paparra el cognom del seu marit (que també era un gran poeta) in perpetuum.

Corria l’any 1818. Mary Shelley va imaginar «un animal sensible i racional» delerós de felicitat —també una criatura a la recerca de camarades que l’admiressin—, però Victor el condemnà a viure fora de la societat: a una solitud obligada. Ell, el gran metge que volia descobrir la sopa d’all, va engendrar un petit salvatge maleït. Em fa tanta llàstima! A casa som una mica Germanes de la Caritat (ens ve de família) i no tenim en compte les aparences, encara que es tracti de mòmies reviscolades o de monstres dantescos. Tampoc deixem que ens governin els impulsos, sobretot d’aquests instants plens de canvis. Cal trobar el punt just de saó i com Elizabeth, omplir el món amb gent imaginada.

Corre l’any 2020. Sóc el rei dels dimonis i a la nit habito l’Inferno (ho dic de veres). El meu home ha folrat la bombeta del llum de peu amb un paper de seda roig Satanàs; quan em poso al llit, sembla que entri de pet al regne de les tenebres (el de la bestiola). Provo d’allunyar de mi els diables fotetes, però «cal més filosofia que no pas la que tinc per suportar aquesta injustícia amb paciència».

PS. La traducció de Frankenstein o el Prometeu modern és del Quim Monzó.                                                         

No podem perdre la dignitat! (30 de març de 2020)

Aquestes van ser, més o menys, les paraules que pronuncià el pare d’un company d’escenari després d’absentar-se de taula per anar al lavabo i quedar-s’hi. Poc que estava mort, però no tornava. Tot jugant al gat i la rata, el van trobar assegut a la tassa del vàter. S’havia quedat adormit, pobret, i quan obrí els ulls digué: «Fill meu, la dignitat és l’últim que s’ha de perdre!». Quanta raó tenia.

La casa menja, tant si estàs malalt com reclòs per força. Jo m’emmascaro dia sí i dia no: avui toca ratlla d’ulls, dimecres pintallavis i divendres… Divendres qui l’ha vist! El xandall el tinc aparcat a l’armari; és una peça que ella tota sola m’esgarrifa i en combinació amb sabates de taló alt ja ni us ho explico (espero que sigui una opinió compartida). D’acord, podem vestir-nos de batalla, però dignament si us plau.

Sobre aquest assumpte, em fan saber per telèfon que Mr. Merciful porta un mostrari de pijames que enamora (en deu tenir l’armari ple); també turbants multicolors i capells virolats (així s’estalvia de pentinar-se), i un batí que sempre és el mateix. Imagineu-vos una barreja de Lord Byron i Gloria Swanson a Sunset Boulevard, però més afortunat (i no parlo de calés). Té un aire d’elegant dissident, segur, com un d’aquells Corsarios de guante amarillo que retratà Villena. Va ser un ai, però quina època l’Europa de fi de segle! I si els dandis del pijama en van fer moda, no veig per què ara hauria de ser diferent.

El meu guarda-roba és una mica més panoràmic i aprofito les poques connexions virtuals per variar la part de dalt (és l’única que es veu a través de la pantalla). A casa practico la metamorfosi múltiple i em poso un uniforme diferent segons la franja horària. Tinc la muda matinera (calcilla negra i jersei de coll alt), la de coquessa i rentaplats (ibídem més davantal), la de feinera (camussa i escombra en mà), la de velocipedista (canvio el suèter per una samarreta tècnica) i la de sopallera (afegint-hi un pitet). A l’hora d’anar a dormir, això sí, arreplego qualsevol pellingot i apa, apa, que demà serà un altre dia!

Avui, però, tothom endiumenjat: plou, no fa sol i només som a dilluns!

Missa, vermut i tortell (29 de març de 2020)

És diumenge. Fins fa ben poc, tocava engalanar-se per anar a missa, fer el vermut i comprar el tortell. Aquesta era la Santíssima Trinitat dominical. Ara ja no.

Començo pel tortell. A Barcelona havia de ser del Forn de Sant Jaume, com les coques de Vilafranca, els borregos de Cardedeu i les belgues de Sabadell. M’agraden els dolços i, sobretot, les pastisseries (ara no sé si també estan tancades): venen a ser com escoles neutres on s’hi barregen els sexes i podem parlar-hi de tot. Despatxen tortells de nata, de massapà, gloriosos, de pasta fullada, de duro, de brioix, de cabell d’àngel i de Sant Pau!

Però no tots els tortells es mengen. N’hi ha un de molt nostrat que ens fa riure pels descosits: el Poltrona (gràcies pel teu vídeo, Jaume). I es veu que també és un cognom: a Ses Illes hi ha cent dotze persones que porten aquest llinatge (això m’ho ha xerrat la xarxa).

Deixem-los estar i entrem al vermut. Aquest aperitiu, sense el qual n’hi ha que no poden entendre el diumenge, va néixer com a beguda medicinal per alleugerir els mals d’estómac i les indigestions i es venia a les farmàcies. Deu ser per això que ajuda a pair la «barretxa» d’escopinyes, olives, patates i el que hi vulguis apilar. En aquests temps que no són normals, el vermut es fa virtualment: els uns teletreballen i els altres televermutegen.

És diumenge de Passió (ho he consultat al Bloc Maragall). Quan la gent, havent dinat, feia tertúlies (n’hem tornat a agafar l’hàbit, ni que sigui per força), tal dia com avui representaven amb teatre d’ombres el misteri de la Samaritana. Res, dues figuretes de cartró que es movien davant d’un pou. Això passava a Barcelona, que és una ciutat tan cultural! En la resta de contrades, hi havia mares que rentaven els peus a la quitxalla (només un cop l’any com a mesura profilàctica, valga’m Déu); també colles que cantaven, resaven, feien cercaviles i processons. Eren diumenges (dies, setmanes o mesos) de passions i d’armats: a Cervera, Esparreguera, Montblanc i pobles d’allà dellà. Tot un sarau!

Ara per ara, les funcions (les nostres vides) s’han ajornat. Vivim dins d’una mena de primavera desplaent que no durarà massa. Val més pensar-ho així.

Pa amb ceba (28 de març de 2020)

Se m’ha ficat una ceba al cap. Potser hauria de dir: tinc la ceba al cap (i això que no soc massa de la ceba). No guanyaré cap ceba ni aquests textos em costen una ceba. Tampoc gito ceba marina ni em cou la ceba a la gola. I encara menys, arrenco cebes. Tal dia farà un any!

Tal dia com avui de l’any 1942 moria Miguel Hernández. Des de la presó on estava confinat temps abans, va escriure un poema dedicat al seu fill; una cançó de bressol que tenia com a motiu la ceba (a casa seva no menjaven res més). Els primers versos de les Nanas de la cebolla me’ls estalvio (són tan tristos) i em quedo amb el cant d’esperança final:

                   Vuela niño en la doble

                   luna del pecho.

                   Él, triste de cebolla.

                   Tú, satisfecho.

                   No te derrumbes.

Abans de convertir-se en pell morta, encara deixà quatre contes manuscrits. Ho va fer sobre fulls de paper de vàter (a les presons no n’hi havia cap altre), i els cosí amb un fil per convertir-los en quadern: Cuentos para mi hijo Manolito.

Des de l’altra banda de l’Atlàntic (jo en dic «ultramar», així m’estalvio d’espifiar-la), Pablo Neruda anava component odes. A la sal, a l’oli, al vi, a la cullera, al blat de moro, a les patates fregides i «a la cebolla»:

                   Estrella de los pobres,

                   hada madrina

                   envuelta

                   en delicado papel.     

A casa nostra, la ceba va ser Patrimoni Material dels Modernistes. Aquella colla que vestien «trajos» de vellut de color de castanya bullida, que portaven els calçons arremangats com si vinguessin de l’hort, que es deixaven la cabellera ben llarga (si eres calb no t’hi volien), que anaven amb bicicleta i fumaven en pipes ciclòpies (una pota d’elefant o una branca de roure, per exemple) i, sobretot, que havien de procurar estar o semblar sempre tristos (això ho deia L’Esquella de la Torratxa). És una de les virtuts de la ceba: si la toques et fa plorar, però sense afligir-nos.

També tenim un refrany: «Amb ceba i pa, a Judes van desmamar». Dedueixo que fa referència a l’Iscariot (una mala peça de no dir) i penso en totes les persones que se salten la reclusió a la torera. Potser van passar directament de la llet materna a la ceba, oi?

Potser que aquesta nit, aprofitant el canvi d’hora, agafem una ceba!

Hebdomadari II (27 de març de 2020)

«Ai, ai, ai, ai, quina setmaneta! Ai, ai, ai, ai, que llarg i llarg es fa esperar!»

Això llegiu-ho a ritme de flamenc. Tinc el clan Flores ficat a casa, des de La Faraona fins a la Rosario (El Pescaílla inclòs). La Heredera de la família (ma filla) porta quatre dies baixant les escales amb més gràcia que l’Olivia de Havilland (no costa gaire). Sembla que entri una fanfara!

Per no ser menys, i a falta de Fino, jo li vaig fotent a l’anís, com La minyona suïcida de Rusiñol. La pobra Carmeta volia assassinar-se de beure, i anava fent xarrups de salfumant de mico. Es pensava que prenia veneno, però només era Anís del Mono. El de casa és La Toledana (no en tinc cap altra). L’ampolla va baixant de nivell per moments. Hauré de començar a racionar-lo. N’hem après molt en aquestes dues setmanes, sobretot la NPS. Porta «ferros» (la vida és complicada!) i se li han acabat les gometes Gorilla de Wisconsin. Les clíniques dentals estan tancades (quina novetat) i no hi ha manera d’aconseguir-ne enlloc. Doncs bé, s’ha passat el matí buscant-ne pels racons de casa. N’ha trobat una trentena: ara les bullirà.

El personal mèdic («milloradors» del gènere humà, entre altres virtuts) recomana dutxar-se cada dia. Jo avui, per celebrar l’efemèride, ho he fet, però a l’hora de matines. Tan bon punt em llevo, de natural em rento la cara i em trec la son de les orelles. Una mica com els gats, vaja. No és fins després de la pedalada diària (entre pitos i flautes ja he recorregut cent quilòmetres) que em poso tota jo a bullir, cap allà a les nou del vespre. I hi ha una cosa que no entenc: si quan tornem del carrer hem de canviar-nos la roba i escaldar la muda, no hauríem de fer-ho amb tot? Amb les garrafes d’aigua (una altra fal·lera de nova adquisició), amb els kiwis (temps de confinament, temps de restrenyiment), amb les galetes, amb la barra de pa i amb un sens fi d’etcèteres? Em sembla que començo a perdre el nord. Me’n vaig a escoltar Mozart, potser Beethoven. He llegit que ens fa millors persones. Tant de bo fos tan fàcil!

Bull el món (26 de març de 2020)

U horitzontal. Quatre paraules. Mmm… Em bull el cap. «Cadascú tria la manera d’estar cec davant la lletjor del món». Això ho diu f en el seu dietari. La veu d’un adolescent que inicia el seu camí de purificació en un món gelatinós s’alterna amb la d’una mare que fa punt de creu i un pare que escolta música a tot drap. Els Romanents de Víctor García Tur s’endinsa en la relació de dues generacions enfrontades; també és un breu tractat sobre les heretgies medievals.

Jo no estic cega. Tampoc pateixo d’escotoma (ni d’histèria). Veig el que hi ha, no el que vull veure. I encara menys el que volen que veiem. I no m’agrada. Per això escric. Sense esborrar. Sense jutjar. Només escric. C’est tout! També llegeixo, de manera gairebé malaltissa, com L’analphabète. I m’espero davant la porta tancada. Potser hauria de triar un tema més alegre, sinó el meu editor em picarà la cresta. És com si el sentís: —Reina, que això va començar amb humor i se t’està adormint!

Aquest és un altre tema amb majúscules: DORMIR. Faig la guàrdia a casa durant divuit hores; això vol dir que en dormo sis. He eliminat l’estona de la sesta. I vaig curta de son, ergo no somio. I no pot ser. Ja ho deia Hamlet (en traducció del Sellent, que si no ho especifiques després s’enfaden):

                        Morir, dormir: res més…

                        I si dormint s’esborren tots els mals del cor

                        i els mil estigmes que ha heretat la carn,

                        quin desenllaç pot ser més desitjat?

                        Morir, dormir… dormir… i potser somiar…

Collons! Vaig de mal en pitjor. Hauria de deixar-ho aquí. Em conec i puc acabar escrivint barbaritats. Tiruliruliruli, tiruliruliruló! Ja ho deia jo. Demà és Festa Major. No matarem el capó, però podem posar xampany dins del porró! I trincarem a la salut del món!

Em dic Z (25 de març de 2020)

Avui hauria d’estar enllestit «el dispositiu de 6.000 metres quadrats que servirà com a campament d’acollida per a un miler de persones en situació de vulnerabilitat», la majoria destinades a sensesostre. Ocuparà l’antic Palau (ara en diuen pavelló) de Victòria Eugènia (la neta d’una altra Victòria que a Anglaterra va ser capaç de donar nom a tota una època), construït en motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.

Avui llegeixo en un diari digital (català, espanyol o digues-li hatxe) que només se’n podran acollir dues-centes vint-i-cinc. Als carrers de Barcelona en dormen mil dues-centes, pel cap baix. I m’ha vingut al cap una imatge que em vaig trobar de casualitat fent zàping per la xarxa: la figura d’un home assegut a terra demanant almoina. Ja no sorprèn ningú, cert, perquè forma part del mapatge de les grans ciutats (d’aquí i d’arreu). Ara bé, quan hi descobreixes la cara d’un antic alumne, no et pots quedar com si res.

Per a molta gent són, alhora, persones sensenom: per a mi no. I en honor seu, prendré la darrera lletra de l’alfabet, la Z, que ve a ser també l’esglaó més baix de l’escala social, el lloc que els atorguen les majories.

Amb Z de…

Zache: vol dir feliç en caló.

Zadig: nom armeni que fa referència a la Setmana Santa (la que ens passarem a casa, i no em sap gens de greu).

Zaida: en àrab significa créixer.

Zeita: rosa en portuguès.

Zelinda: a Alemanya és la protectora de la victòria (la que aconseguirem).

Zita: verge italiana originària de Lucca i patrona de les treballadores de la llar (o potser n’hauríem de dir esclaves?).

Zoila: vida a Grècia.

Zoltan: també vida, en hongarès.

Mazinger Z: robot titànic capaç de derrotar el maligne i parella d’Afrodita. Juguem a convertir-nos en Kōjis i Sayakas (soc dels setanta). Tripulem els robots per llançar ben enfora punys, pits i el que calgui (metafòricament, és clar). La nostra força serà capaç de vèncer el Dr. Infern, que ja sabeu qui és.

Retorn al passat (24 de març de 2020)

M’he llevat moixa (no com les meves gates que campen xiroies al seu aire), i la grisor em fa pensar en el passat: en aquells anys no viscuts, però llegits i escoltats. Se’n pot aprendre molt de les paraules antigues (no són arqueologia). Nosaltres, gràcies a elles:

1. Tornarem a fer escudella: amb fideus, que porten alegria per vint-i-quatre hores, o amb arròs, que fa créixer el ventre sense engreixar. També escudella de pobre o de ric, sia amb una bola de sagí o amb pilota (segons els possibles).
2. Tornarem a posar els llegums en remull per coure mongetes o cigrons. I ho farem amb «sustets» d’aigua freda o a foc viu. Són afartapobres (sobretot les guixes), però la meva besàvia en sopava un plat cada dia del món i va viure molts anys!
3. Tornarem a rentar els plats amb poca aigua. Omplirem les dues piques, una per ensabonar i l’altra per esbandir, i amb això n’hauríem de tenir ben bé prou. Pensem en els que no en tenen per beure, o en els que havien de fer sopes amb aigua de mar (això passava al camp d’Argelers).
4. Tornarem a jugar a la brisca i a la botifarra i al set i mig (només necessitem un joc de cartes).
5. Tornarem a explicar contes a la vora del foc, o de l’estufa.
6. Tornarem a tirar d’estalvis, si en tenim. I d’àvies i d’avis, si ens en queden.
7. Tornarem a la vella cafetera, l’Oroley de tota la vida.

Mentre escric això, sento el seu borbolleig suau: el cafè ja ha pujat (l’enyorava). Potser no caldrà arribar a l’extrem de fer una truita de patates sense ous ni patates, només amb la pela blanca de la taronja, farina, all, bicarbonat i aigua. La recepta l’he treta del llibre Cocina de recursos (deseo mi comida), publicat pel cuiner manresà Ignasi Domènech el 1941. Eren anys de penúria. I no caldrà (oi?), perquè farem tot el que estigui a les nostres mans per evitar-ho.

Com L’homme qui plantait des arbres —un pastor de la Provença que fou capaç de «faire surgir du désert un pays de Canaan»—, hem d’esforçar-nos per retornar als bons costums del passat i fer que aquesta nostra terra, mig perduda, no cedeixi a l’urc cremant del foc destructor (que savis que eren els grecs!). Lluny d’esclavitzar-nos, pot aturar l’ecocidi i de retruc el virus.

Quan et visita el nunci (23 de març de 2020)

No us espanteu. No he rebut cap visita (què més voldria!), i encara menys de l’ambaixador papal. És un eufemisme robat de La Lunares, un dels molts personatges que ronden Max Estrella, protagonista absolut de Luces de Bohemia. Sabeu quina paraula emmascara?

Si no esteu avesats al món eclesiàstic, us diré que aquest càrrec l’ocupa un arquebisbe, figura que vesteix de vermell de dalt a baix. Encara no? Al llarg de la història se li ha donat tants noms que m’és impossible de reproduir-los tots. Per mostra: un d’ells és «tia Maria», com el deliciós licor de cafè d’origen jamaicà (goita tu!); un altre «la cosa», a imatge del paràsit mutable que sobreviu ocupant cossos aliens en aquell film de sèrie B (amb B de Bad!) dels anys vuitanta. Ara sí, oi? Parlo de la menstruació: «fenomen fisiològic de la vida sexual femenina que es presenta en les dones sanes i en les femelles d’alguns primats des de la pubertat fins a la menopausa» (Diec2 dixit).

La reclusió s’allargassarà, de moment fins a l’11 d’abril, i m’he posat a fer números. Després de consultar les dades de l’Idescat (molt menys amargues que les del Departament de Salut), descobreixo que a Catalunya hi ha dos milions i escaig de dones d’entre quinze i cinquanta-cinc anys. Faig el compte de la vella: durant aquest període de reclusió, la meitat (o més) tindrem la regla.  

Com diu Emilie Pine en un dels assajos publicats a Apunts personals, però, aquesta sang és bruta, invisible i misteriosa: no s’ha d’ensenyar. Continua sent tabú, vaja. Traducció: quan els estocs de compreses de tots els gruixos i per a totes les edats minvin, ningú no en dirà res (a diferència del paper de vàter). Si els homes tinguessin la regla, la possible manca de productes d’«higiene íntima» ja seria un assumpte d’estat (el 99% dels governs mundials són «homòcrates»). Potser en aquell tros de columna ben amagada de la vista, alguna periodista audaç se’n farà ressò, però continuarà sent (si no hi posem remei) Une affaire de femmes. El film protagonitzat per Isabelle Huppert va guanyar pocs premis (la temàtica no és per tirar coets: avortament, Règim de Vichy i guillotina), tot al contrari que Period. End of Sentence, el documental de Netflix sobre la menstruació a l’Índia que s’emportà un Òscar el 2019. Amb aquest guardó (fet símbol), «s’empoderava les dones d’arreu del món en la lluita a favor de la igualtat menstrual» (paraules de Rayka Zehtabchi, la directora).

Toca lluitar per aquesta. També per totes les altres igualtats.

A distància (22 de març de 2020)

Avui he parlat per telèfon amb la meva mare. Ho faig cada dia, ara i des de fa més de vint anys. Ens separen quaranta-cinc quilòmetres; una fotesa quan penso en els que tenen la família lluny (tan lluny d’aquí!) o, encara pitjor, en els que la tenen a quatre passes (a un metre) i no poden visitar-la.

M’ha explicat que ahir va sortir a comprar el pa i quatre coses més. La flequera comentava (entre barres, rodons i llonguets) el cas d’una senyora en un supermercat popular que havia comprat vint-i-cinc conills. O sigui, totes les existències. Vint-i-cinc conills! Què en farà (m’he dit per dins), una granja de cadavres? Una natura morta? Un tiberi pantagruèlic? Tampoc no em puc estar de preguntar-me: on els guardarà? De primer he pensat que era una goluda, una fartanera, una golafre. Després, clar i net, una acaparadora. Si tothom fa el mateix, d’aquí a una setmana ens imposaran cartilles de racionament (de moment ja tenim els salconduits) i haurem d’alimentar-nos a cops de cupó! Quin serà el pas següent: l’estraperlo? Sembla mentida que siguem descendents «d’aquells que patiren la fam endarrerida heretada del franquisme»: això ho deia Joan Fuster temps ha. La «subalimentació» és una desgràcia; l’agabellament de queviures una vergonya. A veure si haurem de menjar gats! (i perdoneu l’estirabot).

També toquen l’àngelus. Cada dia a les dotze del migdia repiquen les campanes de Santa Maria, i els que tenen més edat enfilen la tirallonga de resos que van aprendre a contracor. Jo no soc missaire (més aviat heretge), però he començat a repassar el credo (just el temps de coure un ou passat per aigua), l’avemaria i el parenostre. Redéu, ara mateix és com jugar als embarbussaments (tot sigui per allunyar el dimoni que duc dintre meu).

Ah! I pels carrers, amples o estrets, no hi ha «dingú» (a Vilafranca es diu així), ni una ànima, que és com hauria de ser i amén!

Floriran malgrat tot les roses (21 de març de 2020)

M’he passat el matí de tràfecs buscant la Sònia Moll. Bé, potser hauria de dir buscant Creixen malgrat tot les tulipes. Aquesta dona és una delícia, i ara no la trobo! També he perdut els cendrers de la Delay: acadèmica francesa i milionària en fums (poca broma). El menjador de casa sembla l’estudi del Brossa, però sense arribar a síndrome: pilars (les seves eren columnes) de llibres, carpetes i papers. No es poden tocar, sinó s’esfondren i corren el risc de semblar les runes de la Biblioteca de Cels.

L’altre dia escoltava una entrevista a un escriptor que confessava patir d’acumulació. Un amic seu arquitecte li va recomanar, per seguretat, de no condensar tot el pes (el dels llibres, és clar) en un mateix lloc, i ara els dissemina arreu del pis. També deia que el millor remei contra aquesta solitud imposada era fer un sofregit: ceba, tomàquet i un pessic de sal (també un pensament de sucre). Habemus frixum!

De bracet amb la samfaina, la picada i l’allioli, el sofregit és una de les quatre salses de la cuina catalana. Això ja ho deia Ferran Agulló l’any 1928. Subscric la seva opinió, i afegeixo que a mi no em falta mai la de Sant Bernat, que fa trobar bons tots els menjars (per por de passar gana).

N’hi ha que devoren fum. D’altres cuinen pitances. Jo, fum i pitances. L’olor pot ser molt desagradable (ho sé de primera mà), però el Papier d’Arménie treu la pudor freda del tabac (temàtica amb suc) i la de fritada. També té propietats antisèptiques. Conten que per demostrar-les, els seus inventors (Ponsot&Rivier) van col·locar dos talls de carn sota dues campanes de vidre. En una hi van cremar el paper impregnat de benjuí (ho he hagut de buscar al diccionari); l’altra la van deixar òrfena dels seus efluvis. Al cap de vuit dies, la carn perfumada restava intacta i apta per al consum; l’altra s’havia passat. Tot això s’esdevingué el 1889, quan París era una festa: Exposició Universal, inauguració de la Tour Eiffel, obertura del Moulin Rouge,  naixement de Jean Cocteau i un llarg etcètera d’episodis històrics.

Aquest que estem vivim també n’és un. Per si de cas, jo cremo una tireta de paper salmonat cada dia. No sé si em pot protegir de la pesta verda, però com a mínim perfuma i desinfecta (?) l’ambient.

Hebdomadari (20 de març de 2020)

«Avui, per sort, ja en portem set».

Emulant el primer vers d’Aniversari, sonet de Gimferrer que em va portar pel camí de l’amargura, vull celebrar la primera setmana de reclusió compartida: el nostre primer hebdomadari. Felicitats!

No sé per quins set sous només se celebren els anys. He estat buscant a la xarxa possibles noms per festejar setmanes i mesos (els anys són importants, sí, però no ho són tot) i res. Així que he decidit batejar l’efemèride amb aquest mot.

Avui m’he regalat un puja i baixa al carrer per llençar les escombraries (una il·lusió, vaja). Per dinar menjarem racons (la clausura és ideal per buidar el congelador). Potser, fins i tot, obriré una ampolla de cava. Encara ho haig de decidir, perquè després m’agafa caparrassa i no soc bona per a res.

Avui «l’aurora m’ha obert la porta amb la seva llum color de carabassa» (aquest és de l’Antonina Canyelles) i he fet bugada i estenc la roba amb el sol als ulls.

Avui jugaré als acrònims. Com que no puc alliberar-me de la tirania de l’ordinador, tot i ser una dona que escriu amb sèpia (de l’era analògica, per entendre’ns), em convertiré en tafura de lletres. El primer que em ve al cap és el de l’editor d’aquests textos, un home tot matisos i ben digital: OPT (Optional Practical Training); després el del meu amic, el ciclista novell que aviat es convertirà en Hèrcules: FF (Final Fantasy). Ara li toca a la meva camarada TP (TelePrograma, la revisteta televisiva, ho sento) i a la meva tieta MOP (Ministerio de Obras Públicas) i a la meva filla NPS (Net Promoter Score, una eina que mesura la lleialtat dels clients d’una empresa) i també a mi: ESO (Educació Secundària Obligatòria, quina creu).

Que no s’ofengui ningú: m’he quedat amb la primera opció per posar un exemple i jo soc la que en surto més malparada. Volia fer una mena d’Enigmàrius del Serra d’estar per casa (és qüestió de matar l’aranya).

Demà m’aixecaré segur, i ja sé el que m’espera, però com diu Scarlett O’Hara uns minuts abans del THE END: «I’ll think about it tomorrow!».

El mar, la mar, el mar (19 de març de 2020)

Des de diumenge tenim tancats els parcs i els jardins. Des de dilluns, les platges, i amb banderes vermelles onejant. Des d’ahir dimecres (ho escric per saber en quin dia visc) terrats, aparcaments i tots els espais comunitaris de qualsevol edifici de veïns. Potser així aconseguirem que la gent no surti de casa, punyeta!

Jo em quedo amb les platges. Ens les han tancat, sí, però no ens poden prendre el mar. El meu cap n’és ple: de mar i de sorra. N’enyoro l’olor, l’angúnia del pessigolleig als peus, la salabror enganxada a la pell i sobretot el seu silenci.

                        La mar.

                        Mira com dansa al llarg de les badies clares.

                        Té reflexos d’argent.

                        La mar.

                        Va vestida d’atzur.

                        I a l’estiu confon l’escuma amb àngels de cotó fluix.

És una versió molt lliure de la cançó de Charles Trenet (fa dues nits que em costa agafar el son). En ell també el van tancar, però a casa seva. Tenia set anys quan va caure malalt de tifus i per matar l’estona (i el bacteri) pintava, cantava i esculpia. Un nen de no dir! Després, més granadet, ens va regalar La mer.

Nosaltres hem de prometre’ns el mar, com l’Antoni Benaiges: El mestre que va prometre el mar. Era fill de Mont-roig del Camp, i l’any 1934 obtingué plaça a l’escola de Bañuelos de Bureba, un llogarret burgalès sense llum, ni aigua corrent ni telèfon (sempre pot ser pitjor, pensem-hi). Els nens i nenes no l’havien vist mai el mar, però se l’imaginaven «muy grande, muy ancho y muy hondo». D’aquests pensaments, l’Antoni en va fer un quadern: «El mar. Visión de unos niños que no lo han visto  nunca». La seva promesa no la va poder complir (fou assassinat).

Pintem un tros de mar a la paret (o a terra): un pati blau que faci les delícies dels infants (també de Rusiñol). Construïm platges amb sal de cuina i peixos retallables i estrelles de drap i musclos de cartró. Plantem bocins de verd (llegiu-hi quatre llenties en quatre torretes): seran les algues. Ara no podem deixar d’imaginar i encara menys de somniar!

Quanta, quanta higiene… (18 de març de 2020)

Des que vaig llegir Mare d’Ada Castells, no deixo mai la baieta de la cuina amanyogada: l’estenc sobre l’aixeta i l’endemà ja està seca. És un bon remei per impedir l’acumulació de bacteris i evitar la pudor de florit. Abans la plegava com si fos un tovalló i la deixava sobre el marbre del costat de la pica. Ara ja no.

Ara toca rentar-se les mans durant trenta segons tantes vegades com faci falta. Jo en tenia l’hàbit des de ben petita (com tothom), però l’he hagut d’incrementar (també com tothom, espero) d’ençà que l’OMS ho va aconsellar. Avui les he començat a comptar. Som quasi a migdia i ja ho he fet vuit vegades. Utilitzo una pastilla de sabó de les de tota la vida: verd catxumbo. Pel color em sembla que és Heno de Pravia, però també podria ser Lavanda Puig (s’han esborrat les lletres de tant fer-la servir). La moc d’un cantó a l’altra, lliscant-la per entre els dits; poso molta atenció als canells, també a les ungles (per treure’n el dol). Després, m’esbandeixo i m’asseco a consciència. Només em faltaria agafar una dermatitis, ara! Tot plegat, dos minuts. Déu n’hi doret. He vist que hi ha tutories virtuals per ensenyar de fer-ho. De veritat que no en sabem?

De bon matí, obro els finestrals i ventilo la casa. D’això, en temps antics, en deien «airejar». No tinc cap por. Encara és hora que els núvols esternudin i la pluja estossegui, oi? De passada, us diré que aquesta activitat matutina em permet ventejar les idees (perquè una altra cosa…) i posar un tros de cel a cada stanza (talment la cançó de Gino Paoli). A més, aprofito per fer endreça (no pas dissabte!) i llençar bibelots, allò que en diuen «pongos»; tants com puc.

Com Adrià Guinart —el protagonista de Quanta, quanta guerra…, l’última novel·la que Rodoreda publicà en vida—, hem iniciat un llarg viatge per terres desconegudes que durarà dies, setmanes o potser mesos, però no pas anys. Quan en tornem, espero que hagi canviat alguna cosa, no només a casa sinó també en el món i entre nosaltres.

Les baladreres han tornat! (17 de març de 2020)

Les baladreres, aquelles dones que cridaven a plens pulmons les seves mercaderies pels alentorns dels mercats —i que Emili Vilanova retratà tan bé en el sainet Qui… compra maduixes?— han tornat!

No venen «coralls vermells», ni enciamets, ni carbó d’alzina, ni nous tendres, ni mantega fresca, ni pisa fina, ni xufles o taronges dolces, però pregonen les noves del barri sense vergonya i m’assabento de tot allò que passa més enllà d’aquestes quatre parets.

En comptes de les places, ocupen els balcons de casa seva (no hi ha tutia). Gràcies als crits sé que una veïna, després de quinze anys, descobrirà el terrat de l’edifici on viu. Una altra enviarà correus electrònics als seus alumnes perquè treballin un xic des de casa; «no massa», puntualitza. També que una botiga de joguets fa la tramesa de les comandes a domicili gairebé al moment. Com que no ho he acabat de sentir bé, i mira que xisclava, engego una cerca ràpida a la xarxa: cap informació. Bé, cap informació sobre joguines infantils, però descobreixo que la demanda de joguines sexuals ha augmentat un 35% des de principi de mes. Ves per on, en temps de virus, onanisme!

El senyor Josep de la bodegueta (que d’això que acabo de comentar no hi entén ni un borrall), es veu que va amb màscara (ell també) i que ha instal·lat una mena de cambra d’aïllament casolana feta de plàstics enganxats amb cel·lo per separar el taulell dels clients (no ho hagués dit mai). La munta i la desmunta cada dia, com el brodat de Penèlope, vaja.

La canalla, aliena a la magnitud de la tragèdia i contenta com un picarol, s’explica batalles innocents. Es diuen pel nom i riuen. De balcó a balcó, de balcó a carrer, de carrer a terrat, de terrat a terrat. L’ambient és festiu, potser un xic impostat, però festiu al capdavall. I sentir tots aquests espinguets m’aixeca l’ànim.

Obriu les finestres sense por (la distància és segura, de veres); només així podreu escoltar les desenes de veus sense nom que omplen d’alegria les artèries de la ciutat.

Un gimnàs a casa (16 de març de 2020)

Avui em convertiré en Cassandra, la profetessa maleïda per Apol·lo a no ser creguda, i us auguro un augment de vendes d’aparells gimnàstics (via Internet, com no pot ser d’altra manera). Sobretot després de llegir el correu electrònic d’un bon amic —que no ha trepitjat un gimnàs en sa vida i es passa tant de temps com pot entre llibres— on em confessava, rioler, que havia fet una hora de bicicleta estàtica i una hora d’exercicis guiats. Ara ja m’ho puc creure tot.

En saber-ho, he cuitat a desempolsar la bicicleta plegable que ma filla té en un racó de la seva habitació com si fos una vestal (amb això vull dir que és intocable). No puc quedar-me enrere en la cursa cap a la flaquedat, oi? Tinc una companya de feina obsessionada per caminar i aquesta reclusió posa en perill la seva integritat física. «Dona tombs pel menjador i compta les passes. Tu rai, que el tens gran i buit!».

A principi d’any vaig caure en la temptació i em vaig instal·lar un podòmetre al mòbil (cras error). Jo, que em vantava de no utilitzar ni WhatsApp (a casa em retreien que els robava els seus mòbils per enviar qualsevol bestiesa, ves per on), ara controlo les passes. Cent, mil, deu mil! Avui trenta, o sia, vint-i-un metres. Ai las! Sort de la bicicleta.

Combino l’exercici físic amb el menjar bledes. Són de reglament, si més no un dia a la setmana. Jo me les disfresso amb un bon grapat de panses i pinyons i un pessic de formatge ratllat, així no són tan tristes. Ho sabíeu que era la menja reservada als condemnats a mort per augmentar la seva pena? (paraula de Joan Amades). A mi, només de veure-les, em fan venir son, defalliment, i unes ganes de badallar!

Mentre les hi clavo forquillada penso en els que s’aprimen per força: de fam. I en totes les persones grassòfobes (cada dia se’n compten més). El testimoni de Magdalena Piñeyro a 10 gritos contra la gordofobia, en què l’activista uruguaiana trenca el silenci d’un cos habitat pel dolor del rebuig durant trenta anys, ho posa de manifest. És llavors que em venen unes ganes boges d’estampar el plat de bledes a la paret i fregir-me un parell de talls de cansalada viada; d’arrambar la bota de vi i deixar-m’hi ofegar, però no ho faig. Continuo bledejant i embledant-me. També pedalo. Acabarà sent un costum, bo, però imposat!

Aplaudiments, llàgrimes i viandes (15 de març de 2020)

Visc a tocar de l’Hospital de Sant Pau (una sort en aquests temps) i mentre m’hi deixo les mans amb gust i plaer, penso que em poden sentir. No hi ha parets, no existeixen els murs i fins les fronteres s’han abolit, les humanes. Vull xiular, com els vaquers de pel·lícula, i no me’n surto. Continuo aplaudint. Vull cridar un “plegats podrem!”, però les paraules se’m rovellen a la gola. Me les empasso, com les llàgrimes que cuiten a sortir. I em venen al cap les cassolades. Ara no en recordo els motius, però encara guardo dos cassons ja inútils perduts (potser amagats?) en el fons de la lleixa de la cuina. No els llenço: són història. La meva i la dels altres. I continuo aplaudint.

Havíem de començar a sopar (a casa anem tard) i de cop vaig bramar: «Esperem-nos! Ara toca aplaudir». És el sou del món de la faràndula, deia el mestre Boal; sembla ser que també el del món sanitari, per decisió d’uns pocs. No comparem! Deixem de mirar-nos el melic. Com anava la sentència de Picasso? L’art és important, cert, però què en fem de l’art quan la nostra prole té gana? I això ho deia un home que n’havia passat, i molta; potser per això els seus quadres estan habitats per la cuina. Com ho està Le Désir atrappé par la queue, una peça teatral que representa el banquet de la fam, del fred i del desig en temps de guerra. La perplexitat i l’absurditat es donaven la mà en ple conflicte bèl·lic mundial per fer front a uns anys negres. Els d’ara seran més curts, espero, però oblidem-nos de La idea d’Europa de George Steiner: els cafès, com a espais que apleguen debats intel·lectuals, tertúlies literàries i clubs polítics, entre altres activitats, s’han tancat. Ni les classes benestants ni les desafavorides podran habitar-los. No pas fins d’aquí a un temps que es preveu llarg.

Mentrestant, els que tenen cura dels malalts es converteixen en gladiadors del segle XXI. Armats amb màscares, guants, bates i ulleres, combaten la malaltia, sabedors del risc que corren. La seva armadura no els fa immunes, però no en tenen cap altra. I nosaltres els hem de fer costat.

Escric tot això a ritme de Piazzolla. Sempre és un bon remei. Les notes d’Oblivion marquen el tempo dels meus dits, com si fossin un metrònom. El seu tic-tac em diu que no podem caure en l’oblit, que això que estem vivint ha de ser una lliçó magistral: de vida, de música, d’humanisme.

A manca de cel·lulosa, diaris (14 de març de 2020)

Llegeixo, estupefacta, que s’està acabant el paper de vàter. Alguns supermercats n’han esgotat les existències, i mentre esperen amb candeletes l’arribada dels camions curulls d’or cel·lulòsic, jo penso en el paper Elefante.

Servidora ja té una edat, de la mateixa manera que tenia un pare aficionat a la marca. Es veu que va ser la primera a comercialitzar-se (pels volts dels anys cinquanta) i que envaí les cambres d’higiene personal en un dir ai. Recordo com si fos ahir el rotlle marró penjat a tocar de la tassa. Recordo, també, que els primers tenien les dues cares aspres. Després, algú (i dic «algú» perquè a una dona no se li hauria acudit mai el que diré de seguit) va tenir la genial idea de fer una cara llisa i encerada; l’altra continuava sent rugosa. I ja hi vam ser! Us imagineu eixugant-vos els darreres amb un invent semblant? Ara estem molt ben acostumats: tenim papers de colors, estampats, amb olors edèniques, encunyats, en relleu, etc. Per no parlar de les tovalloletes, però aquest és un altre tema. Com us deia, l’eixugament era un calvari. Si optava per la banda rasposa, la meva ullera se’n ressentia. Ara bé, si la tria passava a ser l’altra… L’adherència era inexistent i les conseqüències innominables. Ho deixo aquí.

Avui dia, però, enfront de la impossibilitat de trobar paper del bo, haurem de recórrer als contenidors blaus, recuperar els diaris per fer-ne quartilles i penjar-les en un ganxo carnisser, com feien les padrines. Jo ja en tinc una dotzena de guardats.

Pot ser que en aquests temps, com en els d’abans, es tingui per millor «lo cagá que lo veure y lo menjá»? O potser hem canviat de regne i vivim en el de «Cagatoria»? La pensada no és meva, sinó d’en Macari Cagané, autor del fullet Virtuts del cagar. I si el verb us molesta, els nostres veïns francesos (que d’això també en saben un munt) compten amb un discurs llegit a l’Acadèmia de Troyes el maig de 1743 (sí, fa gairebé tres segles!) que gira entorn del mateix assumpte: De la manière de chier. Ho sabíeu que els faraons chiaient en floreres d’or o d’argent? Que els hebreus de chier en deien «cobrir-se els peus»? O que els romans no es van començar a eixugar el cul fins després de la derrota cartaginesa?

Caguem si hem de cagar; només faltaria. Caguem per sempre i amén, però si us plau no cagaregem. I sobretot, no la caguem!

En temps de misantropia, llibres (13 de març de 2020)

Escric aquestes línies des de casa, confinada per tancament general dels serveis. Des d’una de les meves habitacions pròpies: sense portes, només cortines. Ho tinc ben fotut per aïllar-me si enganxo el virus, oi? El cas és que ahir vaig fer provisió, de llibres. En tinc més de dos mil. Sí, ho sé, són molts, i necessitaré tres vides per llegir-me’ls tots, però volia anar a veure el meu llibreter i oblidar-me, per uns moments, de tot aquest caos.

Vaig triar dos llibres a l’atzar, com d’habitud. Segueixo les novetats editorials, és cert, però no sempre m’agraden i prefereixo deixar-me sorprendre. Tot i ser fidel en extrem a algunes autores (Víctor Català, Irène Némirovsky i Agota Kristof, per posar tres exemples) i també a certs autors, com Stefan Zweig (quin gran coneixedor de l’univers femení! Llegiu-vos Por, si us plau), Gilles Lipovetsky o Santiago Rusiñol, entre molts d’altres, ahir vaig optar per Incidents de Daniïl Kharms i Família de Natalia Ginzburg. Per poc que pugui, llegeixo en versió original, i com que no conec ni el rus ni l’italià, la tria em va semblar perfecta. El primer no sabia ni que existís, però en llegir que l’any 1941 va ser «reclòs en una presó psiquiàtrica, on va morir de fam l’any següent, durant el setge de Leningrad» em vaig convèncer. De l’altra en coneixia l’anomenada, i em sembla molt que per les prestatgeries en tinc algun títol; amb tot, me’l vaig endur. Els entrellats familiars, sobretot si no tracten dels meus, sovint tenen suc i bruc a manta!

Me’ls vaig fer embolicar per regal. El meu llibreter ja ni m’ho demana; ho fa com un ritual, aprofitant els pedaços de paper condemnats a les escombraries. A mi tant m’és, perquè gairebé sempre són els més bonics i els que no vol ningú. Després vam sortir al carrer plegats. Era hora de tancar i les vendes del matí es podien comptar amb els dits d’una mà. Mentre el sol ens encegava, i aprofitant l’anar i venir de gent, vam començar a cridar: «Compreu llibres! Aquesta tarda s’acabarà l’Internet i no sabreu pas què fer. Les xarxes s’apagaran, totes. Compreu llibres, així us podreu distreure!».

La noia del cotxet es va girar i ens va dedicar un somriure. Nosaltres li vam retornar. Després d’acomiadar-me, vaig enfilar cap a casa amb els dos exemplars a tocar del cor, segura de la seva vàlua. Vivim temps de misantropia, però els llibres només poden encomanar-nos un virus: el de la lectura.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.