Cròniques de Sotaboix: la bèstia

M’agrada pensar, quan sóc bosc endins, que les bèsties que s’hi amaguen parlen entre elles; tenen teixit social i bagatge cultural. Mola pensar que tenen els seus propis referents històrics, i vull creure que també tenen ídols. I estic convençut de qui seria un dels seus ídols. Perquè també és el meu. Hi ha pocs personatges de la història que em fascinin. Ara bé, si n’he de triar un, és el Floquet de Neu.

Trio el goril·la blanc, primer de tot, perquè entre la bèstia i l’humà, trio la bèstia (de la mateixa que entre l’espasa i la paret, trio la paret). Segon perquè, malgrat tothom identificar-lo amb Barcelona, i per extensió Catalunya, a ell li importava ben poc la nació. Molt bé Floquet, punt a favor. La tercera raó perquè crec que m’hi identifico fort és per la  manera com va perpetrar la seva venjança. Però per explicar això cal context:

1. Un furtiu va matar tota la seva família.
2. Ja orfe, va ser venut a Barcelona i evidentment va arribar per la porta gran perquè tot i ser africà era de color blanc.
3. Va ser engabiat i exposat durant 30 anys de la seva vida.

Malgrat tot aquest panorama de serial veneçolà, no va renunciar a insultar-nos durant els 30 anys de captiveri. No va abandonar ni un moment la idea d’enviar-nos a la merda. Qui va tenir la sort de conèixer-lo en vida recordarà com la bèstia llançava femta als visitants, es tocava la collonada o, atenció la fantasia, aixecava el dit del mig als visitants. El molt puta havia après a fer un “Fuck you” com un Johnny Cash racialitzat. Així ens rebia, així es presentava al món, amb la dignitat del condemnat a mort.

El Floquet ens va odiar sempre, SEMPRE.

Per què no ho havia de fer? Li va tocar ser el mascaró de proa del Pujolisme, el pallasso dels Jocs Olímpics, l’excusa per entumir el cap de milions de guiris inflats de “sangria y paella”, per desviar la mirada del Raval. Però allà estava ell, posant-se el dit anus endins, olorant-se’l, despreciant-nos amb una mirada de camioner de ressaca, amb l’actitud pròpia de qui ha estat mastegant cendrers tota la nit. S’exhibia per la seva bellesa marbrenca, clàssica, però la seva essència era Punk. Ens el venien com ens venen el MWC però en realitat tenia l’esperit dels prostíbuls durant el MWC. Era òpera cantada als lavabos del Liceu.

I llavors hi ha una escena que m’acaba de convèncer de la magnitud del personatge.
Ell era blanc i això era l’essència de tot plegat. Una tara simpàtica que enamorava a mig món. I durant anys es va intentar que aquest albinisme passés als seus descendents. O sigui que mentre podia follar va follar molt. Però també es va provar d’inseminar artificialment a moltes goril·les. I res. Per tant, algú, segurament un becari il·lusionat, li va tocar fer moltes palles al Floquet. I mentre ho feia el Floquet se’l mirava. Per uns moments, l’home es sotmetia al goril·la i, no em digueu com, ell retenia el puto gen de l’albinisme. Li feien palles i palles però ell, escarxofat, amb els braços plegats darrere el cap, aguantava el gen en qüestió mentre mirava al becari amb un somriure depravat. Floquet, als teus peus.

I ara, quan volto per les boscúries penso que entre eriçons i guilles s’explica aquesta història, que les musteles dibuixen la seva cara com si fos l’stencil del Che (pareu un segon a visualitzar-ne les samarretes), que els cabirols se’n riuen de nosaltres quan recorden que li fèiem manoles a un simi gras i vell en una gàbia pudent. Que no es perdi la llegenda, siusplau.