Rosario, la Barcelona argentina

23.07.2013

Per a molts no argentins el país de Borges i de Perón només té una ciutat, Buenos Aires. Fins i tot, més d’un arriba a confondre porteños i argentins, per a desesperació dels ciutadans de la resta del país, que sovint insisteixen que ells no són d’aquella manera.

El fet és que, tot i que a l’àrea de Buenos Aires hi visqui un terç de la població del país, ni l’Argentina ni les seves ciutats no s’acaben allà: per damunt de la ratlla del milió d’habitants, després de la capital federal hi ha Córdoba (1,4 milions) i Rosario, a la província de Santa Fe, amb 1,2 milions d’habitants. Rosario, a la riba del Paraná, al nord-est del país, forma avui part de l’imaginari de molts catalans (i de ciutadans de mig món) perquè el 1987 hi va néixer Leo Messi (anys enrere era coneguda perquè hi havia nascut el Che Guevara: eren altres temps), però enllà d’això és una ciutat amb uns vincles amb Catalunya que van més enllà d’aquest fet circumstancial.

Rosario, l’anarquista

A Rosario hi ha en ple funcionament un Centre Català fundat el 1902, i això no és pas una dada menor. A la fi del segle xix la ciutat, capital agroindustrial ubicada en una cruïlla de camins, experimenta un important creixement que la farà doblar la seva població (la Central Argentine Land Company, subsidiària dels ferrocarrils, hi durà molts colons agrícoles europeus). El creixement econòmic també va fer que s’hi concentrés un incipient moviment obrer i que hi tinguin lloc la primera vaga parcial del país (el 1877) i més tard la primera vaga general (hi ha un intent el 1896 i llavors, el 1901, la de la Refinería de Azúcar, que donava feina a un miler de treballadors), així com la primera mort d’un treballador a mans de la policia amb l’assassinat de l’austríac Cosme Budislavich l’octubre de 1901. Parlem doncs d’una ciutat amb una alta conflictivitat social però també amb una creixent organització dels treballadors, i una organització bàsicament anarquista. No és pas per casualitat que a principis del segle xx Rosario serà anomenada «la Barcelona del Río de la Plata» o «la Barcelona argentina» (també en deien «el Chicago argentino»).

Però cal tenir en compte que, a més d’aquesta semblança, a la ciutat ja hi havien anat arribant refugiats polítics –com el pintor Pedro Blanqué (1849-1928), d’idees republicanes, que havia hagut d’abandonar Espanya per la Restauració borbònica de 1874– i emigrants econòmics catalans, tot i que en algun cas la distinció entre uns i altres no sigui evident, com ara amb el pintor i anarquista Enrique Munné (nascut a Barcelona el 1880 i arribat el 1907 a Rosario, on va fundar una Escuela de Arte, treballà al taller de vitralls de Buxadera i dirigí l’escola del Centre Català) o amb el manobre Joaquín Penina, nascut a Gironella i emigrat a l’Argentina als anys vint, detingut per la policia l’any 1930 acusat de distribuir un manifest contra el cop d’estat del general Uriburu i afusellat als afores de Rosario al crit de «¡Viva la anarquía!».

I Rosario la modernista

Fem ara un salt geogràfic. Suposant que el lector tingui una mínima tolerància pel típicament turístic, hi ha poques coses més agradables que passar un matí estival al vell tren que, a Mallorca, connecta Palma amb Sóller. I si la idea d’un viatge lent entre muntanyes cobertes de vegetació mediterrània no us desperta gaire entusiasme, hi ha encara una bona raó per comprar el bitllet a la plaça d’Espanya de la capital balear: anar a veure la Casa Consistorial de Sóller, obra de l’arquitecte Francesc Roca i Simó (1874-1940). Les relacions culturals entre les Balears i el Principat poden resumir-se com una llarga història de desídia interrompuda per alguns moments intensius i fructífers de cooperació (com ara entre 1900 i 1910), i també exemplificar-se amb els noms d’unes quantes persones reconegudes capaces d’establir ponts entre els dos mons: Francesc de Borja Moll, Joan Miró, Maria del Mar Bonet o Baltasar Porcel (avui Isidor Marí, Damià Pons, Biel Mesquida). Però també hi ha les històries de figures que han patit el que podem anomenar un «esquarterament» de les seves carreres intel·lectuals: una pràctica en la qual els especialistes de les illes parlen dels elements «illencs» de la seva trajectòria i els especialistes del continent parlen de la seva producció continental, i ni els uns ni els altres no es molesten gaire a examinar els esdeveniments ocorreguts a l’altra riba del mar (com passa també, amb un mar més gran, en els casos de Xirgu o Torres-Garcia). Víctimes emblemàtiques d’aquest tractament divisori són, entre d’altres, Miquel dels Sants Oliver, Joan Torrendell, Bartomeu Amengual i Màrius Verdaguer.

Rosario

El problema de l’esquarterament artístic arriba a complicar-se encara més quan recordem que durant l’última part del segle xix i la primera meitat del segle xx Barcelona no era l’única terra de promissió per als balears amb ganes de triomfar. Durant aquest període hi havia un fluir molt nodrit d’illencs cap a les Amèriques, sobretot cap a l’Argentina i l’Uruguai. Potser el cas més fascinant de tots els «esquarterats» sigui el del ja esmentat Joan Torrendell i Escalas (1869-1937), qui a més de les seves importants etapes com intel·lectual mallorquí (1895-1906) i barceloní (1906-1910) va assolir una gran importància com escriptor uruguaià (1889-94, 1910-1911) i argentí (1912-1937). Com el cas de Torrendell suggereix, hi ha tota una història per difondre sobre l’impacte dels escriptors i intel·lectuals balears i catalans a les Amèriques en el període 1870-1930. D’intel·lectuals i de professionals de les arts aplicades, com els pintors i els arquitectes, amb importants contribucions a les societats de les «noves» repúbliques del «nou» món.
De tots ells (i els assegurem que n’hi va haver molts!), ningú no va fer més per exportar els ideals estètics catalans a les Amèriques que el ja esmentat Francesc Roca i Simó, arquitecte mallorquí considerat l’introductor del modernisme constructiu a l’Argentina. En nou anys febrils de creació, entre 1910 i 1919, Roca i Simó va canviar per sempre la imatge urbana de Rosario. Amb l’ajuda de benefactors i artesans de l’aleshores nombrosa i poderosa comunitat catalanoparlant de la ciutat –amb el pollencí Juan Cabanellas (1855-1915), fundador del Banco Popular de Rosario, al capdavant– Roca i Simó va alçar sis edificis importants en l’epicentre de la ciutat, arrelats tots en un inconfusible modernisme arquitectònic català. Posar-se davant la seva Panadería Europea, la Casa Remonda Montserrat o el Palacio Cabanellas en una tarda calorosa de desembre genera un deliciós sentiment de desorientació: el que veus amb els ulls et transporta instantàniament a les parts més monumentals del passeig de Gràcia barceloní, però a tot arreu sents i veus (especialment en el cas de la fleca) el bullici d’un món clarament criollo i llatinoamericà.
La joia de la «col·lecció» del modernisme català de Roca i Simó a Rosario és (sou capaços de digerir una incongruència més del món americà?) el Club Español de la ciutat. Sí: amb aquell edifici que tenia entre els seus propòsits la celebració del patriotisme estatal espanyol, Roca va compondre entre 1912 i 1916 una cançó d’amor a l’estil més emblemàtic dels Països Catalans. Que l’efecte sigui tan convincent es deu en gran part a L’obra escultòrica de Diego Masana (1868-1920), el mateix artista que havia treballat per a Domènech i Montaner pocs anys abans en un dels elements plàstics més importants (la boca de l’escenari) del Palau de la Música Catalana de Barcelona. Els excepcionals vidres policromats de l’edifici (hi ha una claraboia que pot competir amb el millor de la Catalunya modernista) són producte de la firma Buxadera Fornells, fundada l’any 1896 pel català Salvador Buxadera i especialitzada en vitralls i revestiments ceràmics. Segons alguns experts rosarins, la força artística de la firma es devia als també catalans Eugenio Fornells (deixeble de Ramon Casals a l’Academia Fortuny) i Juan Antonio Marimon, responsables tot al llarg de la primera part del segle xx d’un sens fi de vidres decoratius escampats per la gran ciutat que anava creixent a la riba de l’immens riu Paraná.
Van crear escola Roca i els seus col·laboradors catalans a Rosario? No tenim prou formació arquitectònica per respondre de forma definitiva. El que sí podem dir sens dubte és que la presència d’ornamentació de tipus modernista (sobretot als vidres, el disseny de les portes i, de forma encara més evident, en el ferro forjat de les balconades i les finestres) és a Rosario molt més evident que en cap altra ciutat que haguem conegut fora de Catalunya.
A tots ens plau parlar dels assoliments de la cultura catalana. Però potser per raons que van d’un cert localisme més o menys intencionat fins a una innocent ignorància, producte de la coixejant historiografia nacional durant molts anys de repressió, de vegades no detectem o no ens adonem fins a on arriba l’abast de la catalanitat (o de certes petges de la cultura catalana entesa en el sentit més ampli del mot) en el món extrapeninsular. Enllà del futbol.

-> Text original publicat a L’Avenç, núm. 383, octubre 2012.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No entenc la “incongruència” que un arquitecte català a l’Argentina construís el Club Español de Rosario a principis del s.XX. Em sembla un judici ahistòric, que denota un grau supí de desconeixement del món colonial i postcolonial espanyol. O bé haurem de titllar d’incongruents a tots els catalans entre Jaume I i el cònsol d’Espanya Josep Carner, passant per Prim, Albéniz, Granados, etc. En canvi, que el venerat Josep Pla fos espia de Franco i entrés amb les tropes “nacionales” d’ocupació a Barcelona em pot semblar una “incongruència”, sobretot per part dels seus actuals defensors. Això altre, no. Per un moment m’esperava un article sobre Puerto Rosario i els Pujol. Però això no seria congruent amb l’amordassament dels mitjans catalans. Quants patriotes tenen ja “casa en Miami” per si falla el viatge a Ítaca?