La repressió de 1936 a Mallorca

27.03.2014

El proper mes, L’Avenç arriba al número 400, una xifra remarcable per a qualsevol publicació mensual, però especialment per a una revista cultural en llengua catalana. És per això que el dia 2 d’abril, a les set del vespre, tindrà lloc al Born Centre Cultural l’acte públic de presentació d’aquest número especial i la commemoració dels 400 números d’una trajectòria marcada pels intel•lectuals més importants del país. Per festejar aquest número, s’ha engegat un compte enrere, que durarà fins al dia 2 d’abril, en què recuperem articles i fragments de l’arxiu de la revista, alhora que recordem el temps que manca fins l’aniversari de L’Avenç. Avui us deixem l’article d’Antoni Tugores sobre la repressió franquista a Mallorca, publicat en el número 314 de la revista, el mes de juny de 2006. Som-hi #queden6dies #LA400

LA REPRESSIÓ DE 1936 A MALLORCA. EL CAS DE MANACOR

La ciutat de Manacor, coneguda arreu del món per la bellesa de les seves coves naturals, per la fabricació de perles artificials i mobles, així com per ser el bressol d’escriptors rellevants i d’esportistes d’elit, es distingeix a Mallorca per haver patit una repressió ferotge per part del feixisme, ja que durant els anys 1936 i 1937 es convertí en l’escorxador de la gent dels pobles de les comarques de Llevant i Migjorn, i fins i tot de més enllà. El cementiri de Son Coletes –aleshores abandonat– és considerat l’emblema de la repressió a la major de les Balears. Per altra banda, Manacor fou escenari del desembarcament de les tropes vingudes de Catalunya comandades pel capità Alberto Bayo Giroud. En tan sols dinou dies de guerra, els combats aferrissats i el reembarcament precipitat de les tropes republicanes procedents de Catalunya –propiciat i manat pel govern de Madrid– provocaren una quantitat de víctimes que podria acostar-se a 1.500. Les circumstàncies esmentades converteixen Manacor en un cas diferent dins l’Illa de la Calma.

No seria objectiu, malgrat el que he apuntat abans, dir que el de Manacor fou un cas aïllat de repressió, ja que es va generalitzar a la majoria dels pobles illencs. Fins i tot es pot afirmar amb tota seguretat que, proporcionalment, pobles com Porreres o Son Servera van ser castigats més durament. Manacor, però, centralitzà als seus dos cementiris les execucions de bona part de les víctimes mallorquines: el cementiri catòlic del camí de Son Carrió, que aleshores era el que estava en actiu, i Son Coletes, més allunyat del casc urbà, abandonat des del mes de novembre de 1835.

[…]

Repressió sense límits

L’endemà mateix del desembarcament s’engegà a Manacor la caça del “roig”, amb una violència inusitada. La presó manacorina, ubicada a l’antic refectori del claustre de Sant Vicenç, era plena a vessar perquè les detencions no s’aturaven des dels darrers dies de juliol. El comandament rebel, encapçalat pel coronel Emilio Ramos Unamuno –que mesos després seria jutjat per un presumpte doble joc, separat de l’exèrcit i condemnat a deu anys de presó– va ordenar el 17 d’agost, un dia després del desembarcament, eliminar tota persona sospitosa de poder sumar-se als desembarcats, els hipotètics quintacolumnistes. Per això, aquell mateix dia es va dur al cementiri catòlic del camí de Son Carrió un nombre indeterminat de presos, sempre pròxim a les 200 persones, segons fonts d’ambdós bàndols. No eren tots manacorins: hi havia gent de Sant Llorenç, Son Servera, Porreres, Petra, Algaida, Capdepera, Bunyola i Llucmajor. Hores després s’amuntegaven els cadàvers, que es cremaven amb benzina. La gent que tornava espaordida del front, ja fos pel camí de Son Carrió o pel camí del Port, es trobava amb aquella imatge esfereïdora. La proximitat del cementiri a les primeres cases del poble provocà que s’hi escolessin les flaires de la carn humana passada pel foc. Davant d’aquella monstruositat, els manacorins que podien sortien cap al camp; alguns no tastarien mai més la carn torrada, tan tips quedaren d’aquella horrible ferum.

La por començava a penetrar fins al moll dels ossos dels manacorins que veien, astorats, com eren neutralitzats els considerats com a perillosos a la rereguarda i que fins i tot sortir de l’illa resultava gairebé impossible a causa de les delacions dels que volien salvar la pell. La situació d’impunitat total de què gaudien els elements de Falange i altres incontrolats permetia desempallegar- se no solament dels perillosos des d’un punt de vista polític, sinó de qualsevol persona que fes nosa per motius aliens a la guerra. D’aquesta manera es podien eliminar els creditors o els marits incòmodes, o es podia passar comptes per plets estantissos entre particulars. Els qui tenien algun mitjà per fer-ho partien cap a d’altres indrets o s’amagaven; alguns s’adreçaven per mar cap a Alger, Orà, Barcelona o Maó, com el batlle felanitxer Pere Oliver. Els més infortunats no van poder sortir de la ratera. Sebastià Quetglas Sánchez –regidor republicà–, per exemple, havia viscut a l’Argentina i pretenia dirigir-se cap allà per esperar que passàs aquella gropada; el van fer pres quan intentava tramitar la sortida per mitjà del consolat argentí. Morí assassinat a Manacor el 15 de setembre de 1936. D’altres intentaren passar-se a les files republicanes, encara que van ser més aviat pocs. Aquest va ser el cas del soldat nacional Bernadí Roig Picó, conegut per Liu o per Francès. Quan era al front de Portocristo amb els nacionals, intentà passar-se a les files republicanes, però les bales dels seus companys ho impediren; el seu cos va ser recollit per l’exèrcit rebel, del qual havia fugit, i va rebre tots els honors com a caigut. Per comprovar aquest fet, basta repassar la llista de caídos estampada al monument adossat al temple manacorí dels Dolors. La propaganda de guerra –totes les guerres tenen sempre un altíssim component publicitari– no podia admetre que algú intentàs passar-se a les files enemigues, perquè podia flocar l’exemple.

Hi havia algunes persones que tenien butlla, impunitat total, per decidir sobre la vida dels altres. No consta en cap dels llibres consultats un sol expedient obert a un feixista per excessos comesos, i se’n cometeren a dolls. A més de les morts, van sovintejar les vexacions físiques o psíquiques. L’oli de ricí corria a talabaixons. La dignitat humana no valia un velló; una vida, no gaire cosa més que un cèntim: s’arribà a assassinar per menys d’un duro. Els excessos comesos el dia del Rebombori de 1835 –Manacor havia estat l’únic poble de Mallorca que havia patit la Primera Guerra Carlista– havien estat una mena de joc de matances comparats amb el que estava succeint un segle després, amb la reedició de la foguera agostenca.

Un dels arguments utilitzats per justificar la massacre indiscriminada a rereguarda va ser que a la comarca s’intentaven formar tres columnes de 2.000 homes cadascuna, amb la missió de donar suport a les tropes dels expedicionaris republicans. Es tractava de les columnes Amer (batlle de Manacor), Oliver (batlle de Felanitx) i Óleo (jutge d’Artà). Certament, la teoria de les tres columnes no es manejava tan sols entre les files insurgents; entre els desembarcats també en van córrer algunes referències i, fins i tot, algunes fonts asseguren que dins les bodegues dels vaixells republicans s’emmagatzemaven milers de fusells per als 6.000 teòrics columnistes. És possible que Bayo se servís d’una bola muntada a les files contràries per intentar augmentar la moral dels seus homes. El que resulta més versemblant setanta anys després dels fets és que la conjectura de les tres columnes fos una invenció d’algú que cercava legitimar la repressió més ferotge que recorda la història de Manacor. A mitjan agost de 1936 el batlle de Felanitx, Pere Oliver, havia sortit de l’illa amb una petita embarcació de pesca, cap a Menorca, per fugir d’una mort gairebé segura; Amer, batlle manacorí, estava amagat pel mateix motiu, i el jutge Óleo ja estava pres. La circumstància personal de cadascun dels tres hipotètics organitzadors d’un exèrcit fantasmagòric de suport republicà era coneguda, amb tota seguretat, pels caps de la repressió feixista que cercaven embogits el batlle de Manacor.

Decapitat el republicanisme

La intencionalitat de les accions repressives sembla indubtable setanta anys més tard. Les ordres de Mola i Franco foren seguides amb fidelitat. A Mallorca –en concret a Manacor– es decapità per complet el republicanisme, el socialisme, el sindicalisme i tot senyal que es pogués identificar amb el progrés. Per això era perseguit amb tota intensitat el batlle republicà Antoni Amer, un home moderat, adscrit al partit centrista d’Unió Republicana, però que havia promogut un gran canvi a Manacor.

[…]

El dia del cop d’estat, Amer es trobava a Palma. Allà desaparegué el 19 de juliol, cercant aixopluc i protecció per evitar una mort segura. Inicià un pelegrinatge que el conduí de Palma a Manacor, passant pel Coll d’en Rabassa, Pont d’Inca, Santa Maria, Lloseta, Sineu, Petra i Manacor. A Petra l’amagà el fosser dins una tomba; però l’enterrador va ser mort una nit d’agost a Son Coletes a mans d’un feixista de Petra que li devia vuitanta duros. Amer va haver de sortir i tornà de nit a peu a Manacor. Quan es va haver estabilitzat, en un amagatall d’una casa propera a l’estació del tren, una delació en permeté la detenció el 28 de desembre de 1936. Els captors el portaren emmanillat pels carrers de Manacor cap a l’Ajuntament. Els caps locals decidiren lliurar- lo a l’autoritat de Palma. Quan era de camí cap a la capital, el cotxe fou intervingut per uns feixistes manacorins que en reclamaren la propietat a punta de pistola. De tornada a Manacor, després de vexar-lo i torturar-lo un cop més, fou conduït a Son Coletes. Era ja de matinada quan els fars d’un cotxe il·luminaren l’escena: un feixista l’obligà a caminar i mentre s’allunyava, de prop, li pegà un tret al clatell.

Mesos abans havia caigut assassinat el seu fill major, Jaume Amer. L’esposa romania tancada a la presó i posteriorment seria desterrada amb els seus fills. El seu cunyat Bartomeu Sansó havia estat assassinat el mes de setembre. El seu fill Antoni seria enviat amb les tropes nacionals i obligat a afusellar republicans en els escamots de l’exèrcit de Franco. S’emmalaltí i morí l’any 1942, als 22 anys, víctima d’una cardiopatia.

No hi ha dubte que el cas d’Antoni Amer és un dels més paradigmàtics de la repressió feixista de Mallorca. La seva no va ser l’única mort d’un batlle republicà. Moriren assassinats els de Palma, Emili Darder; d’Inca, Antoni Mateu; de Montuïri, Joan Mas; de Búger, Joan Alemany; de Mancor, Pau Crespí; de Porreres, Climent Garau; d’Algaida, Pere Llull; de Pollença, Pere Cànaves, i de Costitx, Pere Vallespir. També els batlles socialistes d’Alaró, Pere Rosselló; d’Esporles, Tomàs Seguí, i de Consell, Josep Pizà. La llista de regidors es faria gairebé inacabable.

Cada poble de Mallorca va patir una repressió inversament proporcional al seny i als sentiments humanitaris dels seus prohoms, bàsicament batlles, caps de Falange i sacerdots; els seus efectes no van diferir gaire dels patits en altres indrets de l’Estat. La repressió patida a Manacor, per tots els condicionants apuntats més amunt, ha estat considerada sempre singular. Si en altres llocs es troben ara les fosses del silenci, a Manacor tan sols es trobarien les fosses de la confusió. Les despulles dels centenars d’assassinats es repartiren sobre les ja existents als dos cementiris. Anys després de la guerra, quan es convertí Son Coletes de bell nou en cementiri oficial de Manacor, s’arreplegaren els ossos dispersos del voltant, que havien estat degudament coberts amb calç viva, i es llençaren a la fossa comuna. Això no és tot: un jerarca manacorí ordenà a un femater que arreplegués els ossos que trobés per Son Coletes i els dugués a la fossa comuna del cementiri del camí de Son Carrió, que es tancaria anys després i es convertiria en Parc i Teatre Municipal. Tot un caos deliberat que converteix avui la tasca d’identificació de les deixalles humanes en impossible.

Després de tot, la por i el silenci que imposaren les classes dominants –clergat, oligarquia, pagesos benestants i Falange– han mantingut la informació d’aquells anys segrestada fins als nostres dies. L’espoli dels arxius municipals, la mentida, la farsa i la propaganda feixista han ocupat el lloc que corresponia a la informació. La gran majoria de ciutadans no es convertiren mai en feixistes, però sí en una societat atemorida i sotmesa. La por i el silenci continuen encara.

Etiquetes: