Joan Vinyoli durant la Guerra Civil

31.03.2014

El proper mes, L’Avenç arriba al número 400, una xifra remarcable per a qualsevol publicació mensual, però especialment per a una revista cultural en llengua catalana. És per això que el dia 2 d’abril, a les set del vespre, tindrà lloc al Born Centre Cultural l’acte públic de presentació d’aquest número especial i la commemoració dels 400 números d’una trajectòria marcada pels intel•lectuals més importants del país. Per festejar aquest número, s’ha engegat un compte enrere, que durarà fins al dia 2 d’abril, en què recuperem articles i fragments de l’arxiu de la revista, alhora que recordem el temps que manca fins l’aniversari de L’Avenç. Coincidint amb l’any Vinyoli, avui us deixem l’article de Pep Solà sobre el poeta, publicada en el número 353 de la revista, el mes de gener de 2010. Som-hi #queden2dies #LA400

«I must do something of my poverty» Joan Vinyoli durant la Guerra Civil

Pep Solà

Joan Vinyoli (1914-1984) és considerat, vint-i-cinc anys després de la seva mort, com un dels més grans poetes catalans del segle xx. En aquest text, que forma part d’una biografia que és a punt de publicar-se amb el títol de La bastida dels somnis, l’autor, que ha tingut accés a una nombrosa correspondència i a la documentació personal del poeta, reconstrueix l’etapa de la guerra civil, durant la qual Vinyoli publica el seu primer llibre, Primer desenllaç, fortament influït per les lectures de Riba i de Rilke.

L’esclat de la Guerra Civil sorprengué els joves lletraferits de l’entorn de Vinyoli, els quals feia pocs anys que havien acabat el seu període de formació a la universitat, vivien en plenitud d’inquietuds intel·lectuals i ja exercien algun treball professional. Ell, tot i no haver accedit a la universitat, i que des de l’any 1930 treballava a l’editorial Labor, compartia aquest estat anímic i estava ben connectat amb aquell entorn cultural: eren els predestinats a assumir el relleu generacional i estaven preparats per poder-ho fer.

 

Primer desenllaç

L’any 1937, amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel al capdavant, una colla d’estudiants dinamitzen les Edicions de la Residència d’Estudiants i Joan Vinyoli, tot i no ser-ne resident, fou l’escollit per estrenar la col·lecció amb el llibre Primer desenllaç. Els seus amics estaven disposats a donar un suport incondicional a la seva vocació literària que fins al moment només s’havia fet pública de manera ocasional però que es posava de manifest, sobretot, en el seu capteniment obstinat davant tot el que es referia a la creació poètica. JoanTeixidor, Josep M. Boix i Selva, Rosselló-Pòrcel, Òscar Samsó, Tomàs Lamarca, Ignasi Agustí, Francesc Gomà i Josep Garcia eren alguns d’aquests amics que confiaven plenament en les seves possibilitats. Vinyoli dedicà el llibre a Joan Teixidor, que n’havia facilitat la divulgació des de les pàgines de La Publicitat. A la capçalera del llibre, un vers de Rilke ben significatiu: O Leben, Leben, wunderliche Zeit, és a dir: «Oh, vida, vida, temps meravellós» que, en aquest cas, era també un clam de reivindicació de la vida en aquells temps d’infortuni bèl·lic.

Anys més tard, en l’imprescindible pròleg escrit l’any 1955 per al llibre El Callat, Vinyoli, en un exercici d’autoanàlisi, es referirà a aquest primer llibre, parlant d’ell mateix en tercera persona, amb aquests termes:

L’any 1937 va publicar Primer desenllaç, un recull de trenta-dos poemes. Mirats a divuit anys de distància, o potser justament per això, li sembla a l’autor que alguns d’ells serven encara una “realitat de presència objectiva” que els fa estimables; són aquells on més s’havia realitzat allò que Riba en diu el “sentit del poema”, és a dir, on més l’humà havia estat elaborat i transposat en una forma estèticament eficaç. Aquest sentit del poema creu l’autor haverlo tingut des del començament. Les Estances de Riba i les Neue Gedichte, de Rilke, l’hi havien ensenyat. De les Neue Gedichte havia après també una tècnica poètica que en aquell temps li va ser molt útil: consistia a concentrar voluntàriament l’esperit en ell mateix o en la cosa que fos per extreure’n substància lírica. Calia només un nucli vague d’interès sobre el qual aplicar l’atenció, perquè l’objecte (paisatge, cosa, record) s’anés destacant i prenent sentit, i s’establís en rars moments, entre ell i qui el pensava un vivent contacte.

Palau i Fabre, que va conèixer Vinyoli a l’Ateneu, justament quan revisava les proves del llibre amb Rosselló-Pòrcel, va escriure’n una ressenya a La Publicitat, i exhortava el lector: «Llegeix, doncs, Primer desenllaç. En ell aprendràs a estimar el so d’una campana en el silenci que “centra, anuncia lentament l’amplitud…“ o “el fumerol de la masia“…, i encara, simplement, a estimar.» Ja va recalcar, doncs, l’impuls amorós que hi havia darrere els poemes i, de manera sorprenent, al final de l’article, com qui no vol, diu a Vinyoli que li cal «deixar-se endur per ell mateix» que significa justament el que li serà dit, poc més tard, d’una manera trasbalsadora. Palau va ser un lector conspicu d’aquest llibre i, en els darrers anys de la seva vida, encara recitava de memòria el poema «Quan moria, sola en una cambra, digué:» i recordava que Vinyoli l’havia assabentat de la seva gènesi cinematogràfica.

Poc després de la publicació del llibre, a finals de 1937, Vinyoli va fer una lectura de poemes davant un cercle d’amics interessats en la poesia i per a la qual va preparar unes notes introductòries. En el preàmbul, explica que li agradaria parlar una mica del misteri de la poesia però que no s’hi veu amb cor, perquè fins ara no ha pogut desentranyar els secrets d’aquest art, però, en canvi, ofereix als oients la lectura d’uns fragments, que hauria traduït ell mateix, de la primera de les cartes que Rilke va enviar al jove poeta que li demanava consell. Per aquestes notes podem saber que els poemes de la suite «D’una terra» tenen per tema l’evocació dels paisatges de Santa Coloma de Farners, la terra on passava els estius de la seva infantesa i noiesa. I explica, precisament, la gènesi del vers que inicia la primera part de la suite i que és el vers inaugural de la seva obra canònica:

La motivació del següent poema és el record més concret d’una terra i dels seus camins. Feia molt de temps que no havia estat en els paratges de la meva infantesa. Tot d’una, un dia, com si naixessin d’una cosa inconeguda de dintre meu, vaig sentir-me fortament aquestes paraules: “I la natura em crida”…

[…]

A la rereguarda militar

Quan va esclatar la guerra Vinyoli no va ser cridat a files per ser fill de vídua però, més endavant, davant l’expectativa de ser mobilitzat, va poder evitar d’anar al front gràcies a uns informes mèdics en els quals s’al·legava alguna malaltia crònica relacionada amb el cor, i també pels bons oficis de Riba que des de la Institució de les Lletres Catalanes, hauria fet alguna intervenció més o menys decisiva. Així, es va poder quedar a Barcelona, prop de la família, fent tasques administratives en dos llocs diferents de la rereguarda militar:

Com em va anar la guerra? Malament com a tothom, però físicament no hi vaig patir gaire. Primer, amb allò que era fill de dona vídua sense mitjans, no em van cridar. Quan es necessitava gent a causa de les baixes, sí que ho van fer. Vaig passar revisió i em van trobar una cosa al cor, de manera que em van declarar apte per a serveis auxiliars. La gent de la Institució de les Lletres Catalanes s’interessà perquè pogués romandre aquí, i vaig estar a la Inspecció de Centres de Reclutament i,més tard, a les ordres d’un comissari comunista que es dia Almendros. (Entrevista de Lluís Busquets i Grabulosa, 1982)

Això és el que es desprèn de la carta que li envià l’Espriu el gener de 1938, en la qual feia referència a un centre oficial on Vinyoli hi hauria entrat pels «bons oficis de Riba». També es referia als serveis del seu germà, Josep Espriu, que l’hauria aconsellat sobre la possibilitat de no haver d’anar al front per causa de malaltia o bé l’hauria ajudat en la diagnosi. Però el veritable motiu d’aquella carta d’Espriu era constatar a l’amic el dolor per l’absència de Rosselló-Pòrcel, que acabava de morir:

La seva mort ha estat, efectivament, un cop dolorosíssim per a mi. Era un noi generós, bondadós, intel·ligentíssim, cultíssim. I, si repasses bé els seus versos, veuràs que ha estat (és i serà, almenys per nosaltres, veritat, amic Vinyoli?) un magnífic poeta. A tu t’estimava i et considerava molt. Si el recordes i enalteixes la seva honrada, esplèndida, lluminosa memòria, no faràs més que pagar en bona moneda de deute agraït la seva incondicional i entusiasta (era tan, tan capaç,malgrat tot, d’entusiasme, pobre Tomeu!) devoció envers tu.

[…]

«Un poeta que serà gran, en tinc la fe»

Durant el conflicte bèl·lic Vinyoli continuà les visites a Riba i assistia a les tertúlies de diumenge a la tarda. El destí de l’home i el de la pàtria, en aquells temps convulsos, ocupaven un lloc molt significatiu entre les preocupacions dels qui participaven en aquelles trobades. A la tertúlia del 8 de desembre de 1937, però, el tema que abordaren és el de la religió i la seva funció social. Ho sabem per l’anotació que en fa Manent al seu dietari: «Tarda: a casa d’en Riba llarga conversa amb Bofill i Ferro, Calsamiglia, Vinyoli, Bofill i Bofill i JoanTeixidor sobre el difícil problema de les relacions entre el temporal i l’espiritual, l’Església i l’Estat».

Però el tracte amb Riba tenia un caire que anava més enllà de la relació social que regnava a les tertúlies dominicals. Eulàlia Riba, la seva filla, recorda que Vinyoli sovint hi anava tot sol i que el seu pare «se l’estimava molt i que li dispensava un tractament gairebé familiar posant-li, en més d’una ocasió, un plat a taula amb la resta de la família». Anys més tard, Vinyoli recordava a l’entrevista de Lluís Busquets:

…en llegir-li jo un dia de febrer de 1937 un poema meu clarament neoromàntic que comença amb aquest vers: “Oh bell destí per un cel que jo ignoro …” em dedicà la seva traducció d’Èsquil amb les paraules següents: “Aquesta gran poesia, per a un poeta que serà gran, en tinc la fe”.

[…]

La dona que excel·lia 

En aquesta època, Vinyoli havia conegut Isabel Abelló, que era tres anys més jove. El seu pare era enginyer naval i havia estat destinat a Anglaterra, de manera que ella hi passà uns quants anys de la seva infantesa i, quan l’any 1935, entrava a la Universitat de Barcelona per estudiar Filosofia i Lletres tenia un coneixement excepcional de la llengua i la literatura angleses. Allí hi conegué els amics universitaris de Vinyoli i aviat inicià una relació afectiva amb Tomàs Lamarca.

Amb ells compartirà les inquietuds intel·lectuals, les tertúlies a l’Ateneu, l’assistència a conferències, concerts, exposicions d’art. La seva formació anglosaxona li donava un carisma especial i la seva personalitat exercia una mena de fascinació entre aquells amics. No se’n podia estar, per exemple, de proclamar i defensar, en contra de l’opinió majoritària, la preeminència de Shakespeare davant de la de Rilke, o bé, després d’una conferència de Carles Riba, de mostrar el seu desacord contradient l’admiració que havia provocat a la resta de la colla. Alguna vegada la tertúlia a casa de Riba li havia semblat insuficient intel·lectualment parlant, de poc calat. Quan assistien a una exposició d’art, la seva mirada era diferent, no s’ajustava als mateixos paràmetres que els de la resta. Vinyoli la conegué en aquest context i ben aviat hi establí una comunicació espiritual molt directa que li va fer replantejar la concepció de la poesia i la pròpia condició d’home-poeta.

La Isabel, després de tants anys, recorda Vinyoli com «una bona persona i amb un cert regust d’amargor, com disgustat per la seva situació», caràcter insatisfet que ella atribuïa a la condició d’orfe, a no haver pogut estudiar a la universitat i a la poca gratificació laboral. Ella li fomentava l’autoestima, però alhora li feia veure que el seu primer llibre no era autèntic, que no havia sabut mostrarse tal com realment era, que en els seus poemes hi havia més artifici que no pas una veritable prospecció en les pregoneses de la vida. Sabia «mirar» dins Vinyoli, el sabia interpretar, sabia veure’l en la seva autenticitat. Per això, ell podrà dir que ella, que tot just tenia vint anys, l’havia convertit a la vida interior. Es fa difícil pensar que no estigués enamorat d’Abelló, i profundament enamorat, però ella ja estava compromesa amb el seu amic Tomàs Lamarca, amb qui es casarà uns anys més tard.

Aquesta conversió a la vida interior ho fou també a la poesia. Vinyoli, a propòsit d’aquesta relació, escriví un vers que va considerar el grau zero de la seva poesia, el punt de partida de la seva veritable obra poètica: «I must do something of my poverty», és a dir: «He de fer alguna cosa de la meva indigència». El trencament sobtat amb Assumpció Ros, i aquesta poderosa i trasbalsadora experiència, en el marc de la contesa bèl·lica, comportaren a Vinyoli una forta crisi de caràcter espiritual, emocional i poètic de la qual no es podrà restablir fàcilment. I en quedarà, per a sempre, la profunda empremta d’aquell vers revelador i definitiu sobre el que dirà: «Aquests mots suposaven una acceptació de la meva pobresa i la meva decisió de ser un creador».