Entrevista a Pasqual Maragall, per J.M. Muñoz

28.03.2014

El proper mes, L’Avenç arriba al número 400, una xifra remarcable per a qualsevol publicació mensual, però especialment per a una revista cultural en llengua catalana. És per això que el dia 2 d’abril, a les set del vespre, tindrà lloc al Born Centre Cultural l’acte públic de presentació d’aquest número especial i la commemoració dels 400 números d’una trajectòria marcada pels intel•lectuals més importants del país. Per festejar aquest número, s’ha engegat un compte enrere, que durarà fins al dia 2 d’abril, en què recuperem articles i fragments de l’arxiu de la revista, alhora que recordem el temps que manca fins l’aniversari de L’Avenç. Avui us deixem l’entrevista de Josep Maria Muñoz a Pasqual Maragall, publicada en el número 324 de la revista, el mes de maig de 2007. Som-hi #queden5dies #LA400

PASQUAL MARAGALL: ‘EL ZAPATERO FEDERALISTA HA DEIXAT PAS A UN ZAPATERO FELIPISTA’

La presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya (2003-2006) ha estat tan breu com intensa i accidentada. Ara fa deu anys, Maragall va deixar l’alcaldia de Barcelona i va marxar a Roma, tot fent evidents les seves desavinences amb el seu propi partit, el PSC. Uns mesos més tard, l’estiu del 1998, va tornar a Barcelona per encapçalar un repte d’una magnitud considerable: fer que les esquerres catalanes governessin la Generalitat i, al mateix temps, tractar d’imprimir un gir federal en les relacions Catalunya-Espanya. Ara, allunyat per primer cop en la seva vida professional i política de la plaça de Sant Jaume, Maragall repassa en aquesta conversa la seva trajectòria presidencial, marcada pel procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia i per una relació canviant, de la complicitat inicial al desencontre final, amb el president del govern espanyol i secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. L’entrevista, la primera en profunditat que concedeix Maragall després de deixar la presidència, té lloc en el seu nou despatx d’expresident, un pis lluminós d’un edifici noucentista de l’arquitecte Josep M. Pericas, situat a la Diagonal, a tocar el Passeig de Gràcia.

 

Situem-nos en el 1998, quan vostè torna de Roma i accepta el repte pendent del seu partit: guanyar la presidència de la Generalitat. Per això, vostè assumeix que cal ocupar l’espai central de la política catalana. En un acte fet al Palau de la Música, el PSC i vostè mateix presenten un document que es diu “Per Catalunya”. Què s’hi propugnava?

Aquest document partia de la base que el catalanisme nacionalista havia fet un servei important a Catalunya, però que calia una renovació. I que, bàsicament, del que es tractava era de passar de la relació de desconfiança amable amb Espanya, de respecte però de no interferència –el “mírame y no me toques”, que era mutu–, a un altre plantejament, que vindria a ser el de dir “deixa’m que et digui com volem que siguis”. Per part d’Espanya això ja se sabia. La novetat seria que Catalunya deia la seva respecte de l’Espanya plural, i de com havia de ser Espanya. Per això calia fer una cosa que el nacionalisme –lògicament, dins aquest plantejament seu de no tocar les coses– no havia volgut fer, que era posar l’Estatut al dia, un quart de segle després.

La seva formulació del catalanisme té unes arrels i uns plantejaments diferents a les del nacionalisme. Què és el que la diferencia?

El catalanisme que jo podia representar, d’arrel municipalista, no era una mera contraposició al catalanisme conservador, sinó que tractava de recuperar l’embranzida del 1906-07, de les primeres formulacions del catalanisme. Per a mi, aquest plantejament era doblement seductor: d’una banda, pel salt històric que representava la connexió amb el catalanisme del meu avi, que era el que jo havia mamat. I d’altra banda, perquè aquest catalanisme del 1906-07 va ser molt municipalista. De fet, es va començar a formular –perquè no es podia fer d’una altra manera– des de l’Ajuntament de Barcelona, amb el famós pressupost de Cultura de 1908. El que van fer els regidors era una cosa absolutament revolucionària: empalmar amb l’escola de Xicago i anar a un esquema d’ensenyament local –cosa que evidentment no passava a l’Espanya de las Escuelas Nacionales ni pràcticament a cap país europeu. Aquest primer catalanisme es mostra preferentment preocupat per l’educació com a eina de vertebració del país. A mi em va semblar que calia connectar amb aquesta tradició pedagògica, que a l’Ajuntament van reprendre Maria Aurèlia Capmany, Oriol Bohigas i Marta Mata com a regidors de Cultura i d’Educació.

[…]

I va anar trenant també l’estratègia conjunta amb els que seran després els seus socis de govern. Amb ells, el desembre del 2001, es posen d’acord en la necessitat de la reforma de l’Estatut. Sobre quines bases s’havia de fer aquest Estatut nou?

Havíem parlat temps enrere amb Francisco Rubio Llorente, president del Consell d’Estat, sobre la reforma constitucional. Hi havia el tema de la successió a la corona –que tenia un problema d’incoherència amb altres aspectes de la mateixa Constitució, com ara la igualtat de sexes–, i el tema de la denominació de les autonomies, que no són enumerades una per una en el text de la Constitució, perquè van constituir-se posteriorment. Amb ell vam parlar de la possibilitat de modificar l’article 2 de la Constitució, per fer-hi constar les disset autonomies pel seu nom, i aprofitar aleshores per assenyalar les diferències entre unes i altres –cosa que ens ha faltat després. Si la Constitució hagués tingut una clara diferenciació entre nacionalitats i regions, probablement tota la discussió de l’Estatut no hagués tingut la falta de paraigua que ha tingut. I ha hagut de ser l’Estatut el que introduís, una mica d’esquitllentes, aquesta dualitat constitucional de les nacionalitats i regions. Creant una terminologia recomplicada, en el preàmbul, i sense valor dispositiu. Si la Constitució hagués reconegut en l’article segon les “comunitats nacionals” de Catalunya, Galícia, Euskadi i Navarra, ens ho haguéssim estalviat després. No haver-ho fet va tenir conseqüències greus. La situació actual és lamentable.

[…]

Malgrat tot, el seu govern decideix tirar endavant la reforma de l’Estatut, que es converteix, per a bé i per a mal, en el gran tema de la legislatura. I això ens porta a la seva relació amb José Luis Rodríguez Zapatero.

Zapatero va fer un pas enrere respecte del seu federalisme inicial. Ell havia sortit elegit secretari general del PSOE, per només nou vots de diferència respecte a José Bono, que era el candidat oficial, gràcies al fet que una part de la delegació de Catalunya –no pas tota– li va donar suport. Penso que el PSC –com explica un llibre recent de Gonzalo López Alba, titulat El relevo, que crec que es queda una mica curt en aquest tema– va votar dividit, encara que, com que el vot era secret, això no se sabrà mai. Amb els andalusos va passar el mateix.

Zapatero havia fet dues visites aquí com a candidat a la secretaria general. En la primera no va parlar gaire, va venir amb Jesús Caldera, i va ser Caldera que va parlar tota l’estona, fins al punt que jo li vaig preguntar: “¿y tú no tienes nada que decir?” En la segona visita ja es va expressar més clarament. Jo vaig declarar després que Zapatero era “la gran esperanza blanca”. Ell era, per altra banda, amic de l’Anna Terrón i del Germà Bel, amb els que havia coincidit a les Joventuts. A l’hora de votar, una part del PSC va optar per Zapatero i una part per Bono. I amb una part dels vots andalusos –Alfonso Guerra no veia amb bons ulls Bono, perquè venia del PSP–, els vots catalans van ser determinants perquè sortís Zapatero.

[…]

Zapatero havia dit a l’inici del procés estatutari: “Pasqual, apoyaré la reforma que salga del Parlament de Catalunya”. Vostè s’ha sentit, personalment, traït?

Sí, tinc la impressió que el plantejament inicial s’ha perdut, i que l’objectiu ambiciós que ens havíem plantejat aquí i allà perilla. Un pas enrere molt evident.

En el seu balanç polític i personal, hi ha una coincidència general a situar-hi dos grans actius. Un és haver fet possible l’alternança en el govern de la Generalitat. L’altre, haver posat a l’agenda política la qüestió de l’Espanya plural. Què en pensa ara, de tot plegat?

A mi m’agradaria pensar en termes que siguin més de futur, i geogràficament més europeus. Se’m fa difícil tornar a l’esquema anterior de l’Espanya plural. Som en un escenari europeu, i, aleshores, què vol dir la nació?

No ho sé, però la Ségolène Royal ha estat fent mítings amb La Marsellesa i demanant que hi hagi una bandera francesa a cada casa…

Però això és que França és així! L’octubre passat vaig anar, convidat pels italians, a una reunió de llançament de la idea d’un Partit Demòcrata europeu. Per a mi, en aquell moment s’obre aquest nou escenari en què el tema ja no és Espanya ni Catalunya, sinó què fan Catalunya i Espanya en la nova nació, ben real, que és Europa. Que té moneda i exèrcit, i que comença a tenir la possibilitat de tenir partits europeus. Som a Europa, i el canvi de dimensió no és només quantitatiu sinó qualitatiu. Canvien no solament l’ordre de les peces en joc, sinó les peces mateixes. I el que passa és que la política europea serà cada vegada més com la política americana, amb dos grans partits, però que ja no són partits de fidelitat ideològica, sinó de posicionaments globals. No anem per tant cap a forces polítiques de caràcter ideològic molt marcat, sinó amb grans opcions estratègiques.

Els primers que ho han sabut veure són els italians, que són els més llestos i flexibles. Romano Prodi i Francesco Rutelli es pregunten per què no anar directament a fer el gran Partit Demòcrata europeu. I conviden François Bayrou i Pasqual Maragall per parlar-ne. Jo m’imagino que d’aquí a uns anys hi haurà dos grans partits europeus, el Demòcrata i el Popular. És el que correspon al canvi de dimensió, que és també un canvi d’estils, de conceptes, del tipus de relació entre les persones i la força política en què estan enquadrades, amb molta més llibertat, perquè l’espai és tan més ample, físicament i políticament, que tu pots evolucionar amb una llibertat de moviments que abans no tenies.

Crec que la idea d’un Partit Demòcrata europeu és una idea guanyadora –de fet, els italians, l’esquerra italiana, el dia que jo era a Venècia amb Massimo Cacciari, van decidir entrarhi–, crec que és el futur. Jo hi coincideixo estratègicament, encara que tampoc no és una cosa que t’entusiasmi personalment tant com et podia entusiasmar el Partit Socialista on vas néixer, amb el qual la vinculació humana i ideològica, filosòfica i política, era molt marcada, molt específica, i la pròpia coherència del grup molt forta. Ja no és el cas. Això és un gran transatlàntic en el qual tu viatges. En això estarem.