Salvador Espriu: “D’un sol diagnòstic que en la meva vida he fet”

14.03.2014

El proper mes, “L’Avenç” arriba al número 400, una xifra remarcable per a qualsevol publicació mensual, però especialment per a una revista cultural en llengua catalana. És per això que el dia 2 d’abril, a les set del vespre, tindrà lloc al Born Centre Cultural l’acte públic de presentació d’aquest número especial i la commemoració dels 400 números d’una trajectòria marcada pels intel•lectuals més importants del país. Per festejar aquest número, s’ha engegat un compte enrere, que durarà fins al dia 2 d’abril, en què recuperem articles i fragments de l’arxiu de la revista, alhora que recordem el temps que manca fins l’aniversari de “L’Avenç”. Avui us deixem l’article de Salvador Espriu, “D’un sol diagnòstic que en la meva vida he fet”, publicat en el número 50 de la revista, el mes de juny de 1982. Som-hi #queden19dies #LA400

 

Salvador Espriu | Foto de Pau Barceló

«Vostè m’invita, recelo que sense contraproposició remuneratòria —va començar Salom—, a parlar de mi, i això no m’agrada. Com va dir en alguna banda, si no m’equivoco, un geni excepcional, el que de mi podria i voldria contar, o m’hi avindria, no té interès. I en canvi no puc ni vull contar el que de la meva intimitat, si me’n reservo alguna, interessaria potser algun indiscret.

»Sóc home d’alguna memòria, però no de memòries. Se’m va preguntar, no gaire temps enrere, si escriuria les meves, i vaig respondre rodonament que no. Ara ho reitero, amb el cortès prec que, en aquest punt —i, si no és pretendre massa, en tots—, tothom, sense excepcions, em deixi en pau, per, a la meva manera, treballar. No sota l’altruista manipulació i en profit —un abnegat profit— dels altres, sinó per a mi i a la meva manera.

»De nen, se’m demanava què voldria ser en acabar de créixer, i jo contestava, sens dubte d’esma però sempre, que “metge”. No hi havia cap tradició mèdica en els meus llinatges, però jo repetia, ignoro per quin motiu, que volia ser metge. Ho ha estat i ho és el meu germà, i jo m’he acontentat de fullejar força llibres de Medicina. Em sembla inútil d’afegir que no entenc, en la inacabable matèria, ni un trist borrall. He après, però, alguns aforismes hipocràtics i fins alguns preceptes salernitans, que a estones perdudes em recito a mi mateix, no a qualsevol altra víctima, no pas a ningú més. Per tant, estigui tranquil: cap perill.

»Quan vaig anar a la Universitat, vaig descobrir, entre molts d’altres, els homes del noranta-vuit castellà i els seus nebots però no fillols, els de la generació d’Ortega, entre els quals Gabriel Miró. Per un quant temps l’alacantí em va enlluernar, i vaig conèixer, quasi sencera, la seva obra. Mai no em varen plaure, ho lamento, Las cerezas del cementerio. Em convencien més les Figuras de la Pasión del Señor. Molt més, el Libro de Sigüenza, Nuestro Padre San Daniel, El obispo leproso i El ángel, el molino y el caracol del faro. I, per damunt de tot, Años y leguas, el seu últim llibre, si el record no em traeix. Encara de tard en tard l’agafo i el rellegeixo.

»Salvant totes les distàncies —a favor del prosista llevantí, naturalment—, una cosa ens unia: la lectura habitual de la Bíblia. Però ell llegia amb preferència, segons sembla, el Nou Testament. Jo, des de la infantesa, l’Antic. Ens unia també la preocupació per l’estil, el més a flor de pell, per les paraules. Ens separaven, en canvi, els respectius temperaments. Miró era, almenys en el camp literari, un sensual, excessiu fins a l’enuig. Jo em pensaria, amb risc d’autoenganyar-me, que no ho sóc gens.

»Per la Bíblia i pel seu andarejar pels camins de Parcent, Miró sentia una singular atracció per la lepra. Jo, només per la Bíblia i a través d’ella, també. I havia tafanejat en una pila de llibres mèdics, al marge dels estudis del meu germà, tot o una grossa part del que es discutia sobre aquesta malura, considerada, des de la més remota antiguitat fins a les sulfamides, com la més espantosa i repugnant de totes. Havia tafanejat en una vasta literatura, perquè em proposava d’escriure’n una novel·la, que per sort vaig deixar córrer a temps.

»En la llunyana època de la meva adolescència, venia a cosir a casa una bona dona d’uns quaranta-cinc a quaranta-vuit anys, més aviat alta i corpulenta, endreçada, neta, ni bonica ni lletja, ben casada i amb fills. Portava un nom, en plural, d’una blancor perfecta. Callada, si no taciturna, i molt respectuosa, feinejava a gust de la meva mare, que era, en la claredat de la raó, d’una rigorosa i no gens hipòcrita ortodòxia catòlica romana, però calvinista en els abismes del subconscient. I em temo que jo he heretat una considerable porció d’aquella seva fosca.

»Varen passar mesos i mesos, tal vegada un parell d’anys, i l’excel·lent persona, en moure amb traça l’agulla, les tisores i els restants estris del seu polit ofici, complia la seva tasca amb dretura i sense queixes, ni d’ella ni de la meva mare. Un dia, però, va manifestar un fort desassossec i a la fi va exclamar-se que, d’unes quantes setmanes ençà, es notava febrosenca, amb trastorns digestius inexplicables —“perquè una servidora no és de vida”—, fatigadíssima, somnolent, amb brusques suors en llocs concrets, no per tot el cos, i en extrem nerviosa, a causa d’unes picors i formigors a la punta dels dits de les mans i als peus. Els llençols l’adolorien, i s’imaginava, en llevar-se, que caminava descalça damunt vidre, reduït a pols però vidre. I si es punxava amb l’agulla, ni que fos amb un pensament de toc d’agulla, havia de cridar, de tant de mal. Etcètera. La meva mare, administradora experta, es va mig alarmar, se’n va estranyar, se’n va doldre i va procurar de calmar-la i d’animar-la. I així varen transcórrer força dies més.

—La cosidora em preocupa —comentava de tant en tant, a taula, entre un plat i un altre, la meva mare.

—No sé el que té.

—Em preocupa —va repetir, unes quantes tardes després, en un to més seriós, a les acaballes d’un dinar no pas de festa però com d’habitud triat i d’aliment.

—Qui o què? —indagava amb placidesa el marit, a punt d’encetar el procés de la digestió.

—La cosidora, ai, ai —condescendia a aclarir la senyora de la casa, des del fil del seu discurs intern descomptant-se òbvia—. Ara li surten unes fastigoses clapes roges a la cara i al coll.

»I tots ens en vàrem disgustar.

»Jo no veia mai la dona i els nostres horaris no coincidien mai. Un dia, però, ens vàrem trobar per casualitat a l’escala, ella baixant i jo pujant uns pocs graons: el nostre pis era el que a Lavínia en diuen un principal. I disculpi la immodèstia, però d’una sola llambregada vaig diagnosticar el que patia.

—Saps què té? —m’apressava, per lluir-m’hi, a assabentar la meva mare. I vaig amollar-li lletra per lletra el nom.

—Presumptuós beneit —va rebutjar, tot menyspreant-me, ella, enemiga de les esgarrifances de l’esglai—. Vet aquí el saberut. I què hi entens?

»Jo no hi entenia res. Però, per desgràcia, clavat: la lepra. I el que va seguir ja s’ho afiguraran vostè i els lectors, si n’hi ha i són, a més, sensibles, que és una conjectura elevada al quadrat. Advertida amb delicadesa però amb mònita la família, que clapava als llimbs, es va procedir segons les normes d’aleshores, sense sentimentalismes però sense la més que judicada i condemnada perversitat burgesa, sense vacil·lacions però sense santíssims ulls en blanc, tombada al cel per complet l’escleròtica, condimentats a la clara d’ou. L’espòs i els fills varen plorar de veres i se l’estimaven de debò. El primer, tanmateix, esparverat i ciutadà, va actuar de pressa, i tots s’hi varen de seguida resignar. La presonera malalta, esdevinguda rancorosa, mai. I jo en vaig escriure una breu narració, que en la seva última sortida duu com a títol “Primer i únic encontre amb Zaraat”.

»Ara hauria d’arreglar la transcripció de la denominació hebrea de la lepra, una denominació molt inexacta, que comprèn aquella malaltia i d’altres ben diverses, i fixar-la en l’erudita forma de “Sara‘at”, amb un punt diacrític sota la essa i una ratlla horitzontal, aventuro que també diacrítica, sobre la primera a, si no modificada, allargada. La fixaria així, perquè un hom, en envellir, es torna cada cop més i més pedant i perfeccionista. Però deixem-ho córrer, que hem de mirar de no amoïnar l’honest impressor perplex. I, per arrodonir-ho, m’és evident que jo no sé ni podré saber mai res de res, ni les dades més objectives ni unes precises dates. Per exemple, jo vaig aprendre, l’any 1932, en un llibre del Dr. Étienne Burnet, que Armauer Hansen, a l’Hospital de Sant Jörgens a Bergen, va descobrir, en enorme quantitat, els bacils de la lepra, l’any 1873 —al peu d’una foto, en l’esmentat llibre, el 1872. Ara comprovo al “Farreras-Rozman”, edició —així m’ho penso— de 1973, que l’investigador noruec —o a Noruega— els va descobrir l’any 1889. És clar que aquestes subtileses no importen absolutament a ningú. I tampoc no em queden ganes d’esbrinar-ho. Ni temps, perquè els senyors editors mai no en donen, sens dubte perquè tot rutlli, i és just i encertat, a les mil meravelles. Que ho busqui, si de cas, el professor Pulcre Trompel·li, a Sinera, que és la tradicional vila de les set ciències. I d’on dimoni vol vostè, doncs, que jo provingui, pobre de mi?»

B., 23-25 d’abril de 1982.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. curiosa la definició de la dona cosidora: portava un nom, en plural, d’una blancor perfecta. Potser es deia “Sonsoles” ?