Julian Barnes diu adéu a Margaret Thatcher, la filla de papà

10.04.2013

En motiu de la mort de Margaret Thatcher el passat 8 d’abril, recuperem fragments d’un article de Julian Barnes titulat “La filla de papà”, que vam publicar a L’Avenç ara fa just un any. L’escriptor anglès analitza la pel·lícula “La Dama de Ferro” (2011) des del punt de vista del personatge polític. Aquest article va aparèixer originàriament a The New York Review of Books, en l’edició del 23 de febrer de 2012, i el vam publicar per acord amb United Agents.

Margaret Thatcher

“No, les bromes no eren el seu fort. Potser sabia que era una pel·lícula de terror, potser no. Potser es va imaginar que a la sala la consideraven com una adorable figura materna, potser no. Pel que fa al títol més ampli de ¨Mare de la Nació¨, no era probable que s’atorgués mai a una primera ministra que el seu biògraf John Campbell va resumir com a ¨la figura pública més admirada, més odiada, més idolatrada i més vilipendiada de la segona meitat del segle XX¨”

“Hi ha moments en la pel·lícula en què, havent viscut els anys de la Thatcher, em vaig trobar que la meva reacció davant de Streep a la pel·lícula era idèntica a la meva reacció en el moment original: per exemple, davant la pietat repugnant amb la qual, tot just acabada de tornar de besar la mà a la reina, es va quedar fora de Downing Street, entonant amb aquella seva veu falsa un fragment de sant Francesc d’Assís: ¨On hi ha discòrdia, que jo porti l’harmonia…¨ L’harmonia mai no va ser mai res en què la senyora Thatcher destaqués, ni que tractés d’aconseguir, ni tan sols que aconseguís per casualitat”.

“En el moment de la caiguda de la senyora Thatcher com a líder del partit es va invocar sovint la paraula ¨tragèdia¨, en general amb referència a Juli Cèsar (mentre que el prestigiós comentarista Peter Jenkins va afirmar haver observat un ¨drama tràgic¨ arrelat en ¨la voluntat nietzscheana¨ de la senyora Thatcher). La majoria pensava que la Thatcher no podia guanyar una quarta elecció consecutiva, però que algú altre sí que podria; i ves per on, aquest algú altre -John Major- ho va fer complidament. En realitat, no res de Cèsar, i ben poc de Lear.”

“En la dècada dels noranta la senyora Thatcher va saldar els deutes de Mark que apujaven a vora 700.000 £ després que els seus negocis nord-americans anessin de mal borràs, i el 2005 va afluixar 250.000 £ després que el seu fill fos declarat culpable d’intentar enderrocar -amb un grup propi de cavallers rebels- el president de Guinea Equatorial. La senyora Thatcher de la Streep s’hi assembla de forma inquietant i és fonèticament exacta (i ni tan sols va fer servir un entrenador de veu). “Dèbil! Dèbil! Dèbil!” crida, i tots tremolen davant seu, no només els ministres conservadors sinó també probablement part del públic”.

“Erin Pizzey, creadora del primer refugi de dones maltractades a la Gran Bretanya, va escriure a la primera dona que entrava com a ministre a Downing Street, preguntant-li què faria per les víctimes de la violència domèstica. ¨Vaig rebre una carta de resposta¨, recordava Pizzey recentment, ¨on se’m deia que Margaret Thatcher no estava interessada en qüestions de la dona¨. Ella era una filla de papà, una mare que va afavorir el seu fill per damunt de la seva filla, una dona que preferia la companyia masculina, una política el feminisme de la qual semblava haver estat purament demostratiu i sol·lipsista”

“el seu exemple -el d’un triomf democràtic de la voluntat- és una arma de doble tall”

“A la Fundació Thatcher se li va denegar l’estatus d’entitat sense finalitat de lucre. Potser era un indici de supèrbia imaginar que la difusió del thatcherisme es podia considerar una activitat benèfica”.

Per obtenir l’article sencer, feu clic aquí.