Una placa per a Ramon Julibert, el rossinyol del metro

9.12.2013

La mort de Ramon Julibert, el senyor que cantava òpera al metro, ha commogut milers de lectors de Núvol i del diari Ara, on s’han publicat dues cròniques de Dolors Boatella i Toni Vall respectivament. TMB ha recomanat per Twitter aquest matí l’article de Boatella a Núvol i un admirador de Julibert, Oliver Garcia Mancebo, ha obert una campanya a Change.org perquè es reconegui la figura de Julibert a l’estació de Passeig de Gràcia, on solia cantar.

 

Ramon Julibert | Foto Joan Vall

 

Dolors Boatella l’ha descrit amb gran exactitud a Núvol: “Molt alt i prim, ben vestit, gavardina camel i els cabells blancs enclenxinats. En Ramon era un cantant que feia de l’andana del metro el seu teatre. Es movia amb els braços alçats, agafava aire i deixava anar alguna ària desordenada que interpretava a viva veu, amb un color de tenor abaritonat i amb un vibrat potent i totalment fora de qualsevol partitura. No demanava caritat, no parlava amb ningú, simplement anava a l’estació de Passeig de Gràcia i cantava ben fort, de pit i de cor”.

La desaparició del cantant ha generat un gran nombre d’adhesions de ciutadans que l’havien sentit cantar a l’andana del metro i que ens han deixat comentaris, tant a Núvol com a l’Ara. L’escriptor Enric Gomà, sempre sorprenent, ens ha revelat que havia tractat el cantant: “Hi havia fet molts cafès, amb el senyor Julibert. Fins i tot havia anat a un magatzem que tenia amb tot de llibres vells per si n’hi havia cap que m’interessava. Al capdamunt del passeig de Sant Gervasi. Una vegada, en un bar del carrer Aragó, em va proposar que portéssim a terme un sistema infal·lible per guanyar a la ruleta. Durant una estona llarga vam estar tramant com ens faríem rics, anant i venint de Sant Pere de Ribes (encara no s’havia inaugurat el casino de Barcelona). Déu beneeixi el senyor Julibert”.

“Veritablement era un home lliure i amb una simpatia innata que et feia emocionar”, ens diu Joan Vall, que ens ha proporcionat la seva fotografia, extreta de L’home del metro, el documental que li va dedicar. “El trobaré a faltar en aquell primer banc del metro Passeig de Gràcia”, ens diu Vall. I no és l’únic.

“Havia vist moltes vegades en Ramon Julibert al metro dela Passeig de Gràcia, quan anava a classes a l’Institut Italià”, ens diu Teresa Costa-Agramunt. “No sabia el nom d’aquest personatge que em feia pensar justament en els límits del normal/anormal, i com de desconcertats quedem davant del que no entenem. Al cel, aquell lloc on tot és possible i no hi ha fronteres, sobretot mentals, hi deu haver més Ramons Juliberts del que ens pensem”.

Blanca Vilarnau el veia cada dia quan anava a l’escola d’idiomes: “Jo vestia gòtica en aquelles èpoques, i un dia em va veure i em fa seguir simulant amb els dits les dents d’un vampir. Tenia una mirada tan divertida i infantil que en comptes d’ofendre’m, em vaig partir de riure amb ell. Em va tocar el braç, em va dir que no m’enfadés, i em va dedicar una ària. M’ha sabut molt de greu llegir que ha mort… Com a mínim he sabut més de la seva peculiar vida. Gràcies, Ramon Julibert per aquell dia, i gràcies per amanir les meves esperes amb òpera”.

En la seva crònica a l’Ara, Toni Vall explica que “Ramon Jubert admirava Caruso i Hipólito Lázaro”. Amant de l’òpera, comprava gravacions antigues o descatalogades, com explica Albert Aixalà Torrent en un magnífic post que li ha dedicat al seu blog.

Toni Vall també recorda que Julibert parlava alemany i italià, dues llengües indispensables per a un cantant d’òpera. A més a més, jugava molt bé als escacs i era un amant de les antiguitats.

Àngel Ramos l’encerta quan diu que “se’n va un dels pocs personatges que donaren vida a la Barcelona pre-turística. Ara només queden els modernillos que et pots trobar arreu i Barcelona es va convertint en una ciutat qualsevol”.

Com ha deixat dit un altre lector de l’Ara, Julibert era per a molts barcelonins “un record sense nom. Ara ja en té però ha marxat. Aquest no és un món per als inconformistes. Propera estació: Ramon Julibert”.

Podeu signar aquí la petició de Change.org.

 

 

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Un aclariment: sempre vaig pensar que Julivert, el nom que ell em va donar el primer dia que vam entaular conversa, es tractava realment d’un nom fals. El cognom Julivert em semblava massa excepcional perquè fos cert. Però l’hi vaig respectar, perquè vaig interpretar que no volia revelar el seu cognom autèntic.
    Sempre el vaig anomenar senyor Julivert, convençut que era un nom inventat. Em preguntava com es diria realment. Ara veig que estava equivocat.

  2. Descansi en pau en Ramon, que tindria moltes virtuts però no la tolerància a les crítiques: un dia li vaig que callés perquè desafinava, que ès molt agoserat per la meva part, perquè per desafinar primer cal cantar i dir que cantava és ser mot generós i bona persona , cosa que jo no sóc. En fi que si no arranco a còrrer després del meu comentari em clava una bona plantufada, per mala persona.

  3. Innumerables son las veces que lo había visto durante estos últimos 15 años. Pº Gracia, Plaza Cataluña,Gracia. En metro y en autobús. Últimamente ya no se le veía con fuerzas para cantar. Decaído, desmotivado, apenado, y triste. Dios lo tenga en su gloria.