Tornaveus: el passat que no renuncia al futur

13.11.2018

A hores d’ara és poc pertinent parlar del poder captivador de la música. L’oferta d’avui és immensa, perquè la demanda també ho és. No parlem de la varietat. Uns escolten trap libanès. Altres insisteixen amb el rock psicodèlic dels setanta. Cada vegada és més complicat sorprendre’s, experimentar aquell descobriment musical de “quina meravella acabo d’escoltar”. Quan això passa, cal parlar-ne.

El grup Tornaveus actua al Festival Càntut aquest dissabte 17 de novembre

Per tornar a encendre la flama de la sorpresa, us animem a que escolteu Tornaveus, un grup a cinc veus que fan de la música un escenari tàntric, i que produeixen una experiència de translació temporal i espaial. Si és possible, feu-ho en un racó tranquil. Endolleu-vos uns auriculars i desconnecteu-vos dels prejudicis. Tanqueu els ulls. La resta, ve pràcticament sol: la imaginació és molt capriciosa. De moment, de Tornaveus, ens hem de conformar amb un disc homònim, editat i produït per Ficta (2018). Ara bé, els podreu escoltar ben aviat en directe: el dissabte 17 de novembre seran al Festival Càntut de Cassà de la Selva.

La primera pregunta a fer-se sobre aquest fascinant món, si sou iniciats com jo, és: què diantre són les polifonies? Del llatí polis (moltes) i phonos (veus), es tracta d’un format amb múltiples veus, heterogènies entre si, però que en canvi es complementen a la perfecció per derivar en un so compacte i conglomerat. L’origen, però, encara dona pistes més apassionants. «Les polifonies del Mediterrani llatí s’han fet servir des de sempre com a rituals importants en una col·lectivitat, on es podia afegir tothom», ens il·lumina Jaume Ayats, un dels integrants del grup i també director del Museu de la Música de Barcelona.

Quan Ayats parla de polifonies ho fa a través del concepte redundant, enigmàtic i alhora fascinant de “cantar veus”. Explica que els càntics podien ser proferits per especialistes en una processó, però també en un context festiu, sigui en una taverna o en una sobretaula. «Això és la polifonia: cantar veus i sentir-se part d’un grup, construir una imatge col·lectiva», remata.

En certa manera, els Tornaveus (o hauríem de dir “les”, ja que elles són majoria en aquest grup), estaven condemnats a portar a la pràctica el que estudien. «Som un grup de veus femenines. Quatre veus de dones i una d’home és força insòlit en una coral estàndard. Això dóna caràcter i ens fa únics», destaca Ayats. Iris Gayete, Ester G. Llop, Heura Gaya, Anaís Falcó i Ayats forment part d’un peculiar conjunt d’artistes-teòrics; d’artistes que estudien artistes. Són estudiosos o músics? La línia sembla fina, però de fet, no hi ha línia, perquè són les dues coses. Tornaveus apareix a partir de la recerca i la investigació de polifonies orals per part d’un conjunt de musicòlegs, historiadors, i etnomusicòlegs provinents de diferents punts del territori català que realitzen treballs de camp a Còrsega, Sardenya o als Pirineus. A partir del minuciós estudi de documents, d’arxius, de cançons, «ens entraven ganes de cantar-les i entendre-les». Resulta que tots cinc cantaven excepcionalment i, així, van decidir passar de la teoria a la pràctica. De la investigació a l’acció. De la recerca a la cerca. Era l’any 2011.

L’excavació de les arrels

S’imaginen un arqueòleg que, havent trobat un objecte arcaic, en comptes de portar-lo a un laboratori de restauració, el portés a casa i el fes servir? Tornaveus no volen saber res d’una arqueologia que «desenterra ossos descarnats; nosaltres volem cossos encarnats», comenta Ayats, rient. No consideren que estiguin recuperant res, sinó precisament estan predicant la necessitat de cantar junts. Una combinació terapèutica: «Una forma de cantar que trenqui la distància, cara a cara, mirant als ulls, amb un poder social». A més, hi ha aquest recel per la tradició. Ayats ens comenta que no tot allò que és tradicional és bo. «Hi ha bestieses tradicionals». Per exemple, tenen clar que les cançons que parlen de l’abús o el maltractament a les dones són una clara denúncia a aquest tipus d’injustícies. La violència és tradicional. «Això significa que ho hem de recuperar tot? No, tenim clar que s’han d’extirpar coses de la tradició». Recuperen, doncs, la forma, i no sempre el contingut.

La música com a excusa

No és una qüestió d’escenari, sinó de comunitat. Tornaveus trasllada, a través de la música, una necessitat de comunió. «El nostre objectiu és que la gent pugui entendre aquesta manera de cantar», subratlla Ayats. I afegeix que «no fem el tipus de concerts d’un grup que et pot semblar millor o pitjor, sinó que actuem per tal que la gent participi». Cantar sempre, però mai gratuïtament: volen establir un sentiment de pertinença. Va molt més enllà de la música. Com passava amb els Cors de Clavé, cantar és compartir. L’excusa del passat esdevé un magnífic trampolí al futur.

La col·laboració a FOK (2017), el disc de Kepa Junkera, al tema Jota del poble, evidenciava el que vindria poc després: un disc amb 16 pistes que recull i sintetitza el gairebé centenar de cants que Tornaveus posseeix al seu titànic repertori. «Sempre n’hi ha alguns que t’han tocat més que d’altres», es justifica Ayats. Es van posar d’acord de seguida. No tenien pressa. Van esperar sis anys per tenir un grau de maduresa prou sòlid. Tornaveus és com un bon vi: s’ha de deixar madurar a través de processos de fermentació. En aquest cas, un treball de coneixement gairebé íntim, personal, per tal d’ajuntar el pentagrama amb les veus. Novament, sorgeix la idea de la comunió.

Aquesta filosofia es veu reflectida en els seus concerts. Els grups de polifonies tenen això: que l’instrument és orgànic. És viu i, per tant, es relaciona amb la resta de les veus. Un grup de polifonies requereix una exigent complicitat de timbres, de ritmes. Aquesta genuïnitat no els fa rígids: canten clàssics contemporanis, com L’Estaca. I lloen els poetes, com Salvador Espriu, Pere Quart, Miquel Martí i Pol o Vicent Andrés. Sempre, amb aquesta vessant pedagògica,  d’unió, d’associació i de col·lectivitat.

Les veus sincopades, en directe, remunten l’espectador a una cort reial, a una posada plena de gent i de cervesa. O, senzillament, evoquen a un oasi d’harmonia en un temps on la realitat és sorollosa i hiperactiva. Molts malpensaran que una agrupació vocal de cinc veus a cappella, amb la dificultat que això comporta, pot sonar àtona. Amb Tornaveus queda clar que, en ocasions com aquestes, els instruments sobren.

Podreu veure Tornaveus aquest cap de setmana. Com us dèiem més amunt, dissabte 17 de novembre, seran al Festival Càntut de Cançons de tradició oral de Cassà de la Selva. Consulteu tota la programació aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris