Roger Mas: “Que tots siguem pecadors és un alliberament”

17.07.2018

Parnàs, la muntanya grega de reminiscència mitològica, als peus de la qual hi havia Delfos. Allà, diuen que hi viuen les nimfes i les muses. De manera que quan la inspiració no està treballant braç a braç amb els poetes clàssics, és perquè estan estiuejant en les alçades.

© Pitu González.

Roger Mas ha decidit tocar el cim d’aquest mont i plantar-hi una bandera o, en aquest cas, un disc homònim. A Parnàs, editat per Satélite K, hi trobarem un àlbum delicat, molt ben regat que sua poesia a dojo. Però també melodies medievals i un desplegament brutal d’instruments i sonoritats provinents d’una altra era.

Quedem amb en Roger al centre de Girona. Just quan arriba ell, la tempesta amaina. I la pluja es va assecar. I potser el Parnàs no està al golf de Corint. Potser no cal cercar tan lluny i està a Solsona, tan immens i tan davant dels nostres nassos, que ni el vèiem.

Què penses de la poesia musicada? No és confondre disciplines o barrejar camps?

Està clar que la poesia no és un estil musical. El fet que la poesia es pugui musicar està integrat dins el gènere de la cançó d’autor, que seria escriure i compondre les lletres. Però a casa nostra hi ha una tradició molt gran fins al punt que arribem a relacionar determinats cantautors amb determinats poetes: el Llach amb el Martí i Pol; o l’Ausiàs March amb el Raimon; o Rosselló-Pòrcel amb la Bonet. No diria que és un gènere o un estil en si mateix, perquè musicalment no ho és. Però sí que crec que, almenys de la manera que ho faig jo, quan musiques poesia l’estàs modificant. No té res a veure llegir un poema que escoltar una cançó. Per llegir poesia has d’anar repetint la lectura per anar descodificant el que el poeta ha codificat amb paraules. I el lector que no està habituat a la poesia, normalment no ho fa, això de repetir. Se’l llegeix una vegada, no ho entén, i passa a una altra cosa.

En canvi, en musicar-ho, potineges en el sentit de la poesia. I en això, hi ha una part positiva. La repetició en la música és natural: tothom fa allò de tornar a escoltar una cançó que li ha agradat. És molt habitual. I aquesta conducta permet que, gent que potser no faria l’esforç de repetir la poesia, l’acabi repetint en el moment que repeteix la cançó. En definitiva, musicar poesia ajuda a divulgar i a fer accessible la poesia.

Aquesta és la motivació per la qual has gravat el Parnàs?

Feia molts anys que volia fer un disc de poetes musicats. Amb les Cançons Tel·lúriques, que jo defineixo com a sopa poètica, se’m va escapar un Verdaguer. Perquè n’hi havia molts, de Verdaguer. I són tots molt potents i en aquell moment, em cridaven tots molt l’atenció. Finalment, se me’n va escapar un: el veia molt separat de la resta de cançons del disc i per això no el vaig incloure.

I aquest Verdaguer el vas voler incloure al Parnàs?

Parnàs és una altra sopa, i aquí aquest Verdaguer hi casava molt bé. Són poemes que faig per atzar al llarg de molt anys. No em ve de gust barrejar les meves lletres amb les dels poetes perquè són un llenguatge diferent. Al Parnàs no hi ha ni una paraula meva, i a les Cançons Tel·lúriques només un parell de versos a “Sota l’om”. A Irredempt, que és un disc amb temes meus, trobem una excepció, a “Lo comte Arnau” i “El rei dels verns”.

Sabem que Roger Mas és un voraç lector dels clàssics catalans. És una manera de reivindicar els autors d’aquesta terra?

D’entrada intento evitar la paraula “reivindicar”. No m’agrada. Jo crec que no hi ha d’haver una reivindicació perquè la gent hauria de llegir més o s’hauria de conèixer millor els poetes. Ara bé, és cert que Martí i Pol i Maragall són molt coneguts però en canvi Toni Gol i Roca o Amadeu Vidal i Bonafont potser no ho són tant i m’agrada divulgar-los.

No t’agrada la paraula «reivindicar»?

És com si portés associada la queixa. Com si hi hagués  una incomoditat inicial. Amb un to agressiu, com si haguessis d’arreglar alguna cosa. Com si la gent no sabés alguna cosa que tu creus que saps i que els has d’ensenyar.

Doncs, en qualsevol cas, no reivindiques però sí que exaltes la música tradicional catalana, com l’àlbum amb la cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona.

Era una cosa que havia de fer. El meu avi era músic de cobla i era important emocionalment. Des de petit. Mai li vaig sentir tocar la tenora perquè se la va haver de vendre abans que jo nasqués. Però sí que escoltava el saxo tenor i el clarinet, que és el que em va ensenyar a tocar. I la música de cobla la tinc associada amb el meu avi, amb l’olor de pólvora pels carrers. Vaig intentar estudiar tenora però no me’n vaig sortir. No li vaig posar prou fe. De manera que vaig optar per barrejar les meves cançons amb la sonoritat de la cobla. Li hauria agradat molt, al meu avi.

© Pitu González.

Recuperes Geordie, una balada britànica del segle XVI que van adaptar Joan Baez, Fabrizio de André i Gabry Ponte, als noranta.

Jo la vaig conèixer a través de la de Fabrizio de André. És una cançó molt versionada. De fet, hi ha una versió de Claude François, del que va escriure My Way original, i té una versió molt bonica de Geordie. Tinc entès que hi ha moltes versions recollides. Hi ha com una espècie de costumari que va recollir tot el corpus de cançons tradicionals i folklore britànic, i hi havia com dues-centes versions de la mateixa lletra que s’anava modificant. Però sempre explicant la mateixa història.

I què et porta a versionar-la?

Feia vint anys que la intentava adaptar.

20 anys?

Primer vaig fer com una traducció literal de l’italià i no em va convèncer. Després vaig investigar les versions originals i, descobrint altres adaptacions, anava construint el tema. I potser, en aquell moment, també em faltaven encara anys per poder fer una traducció d’una peça tradicional en un llenguatge natural, planer, infantil, amb una mètrica adequada. En tot cas, com que no era lletra meva, també està al Parnàs per això, suposo.

Parnàs compta amb moltes col·laboracions, com la de Núria Graham. Com veus el panorama de la música actual, amb una nova generació de joves, moltes cantautores que s’estan promocionant a l’exterior, com també Marion Harper o PAVVLA.

Fa molts anys que aquí hi ha una salut musical brutal. D’una efervescència sensacional, amb molta creativitat i amb propostes molt personals que responen a la pulsió de cada individu i cada artista i que, per tant, el fa molt diferent de qualsevol altre. No hi ha un estil concret.

No hi ha rock català…

No, exacte, no es pot establir aquesta etiqueta tot i que també era prou diferents entre uns i altres. Però ara és exagerat, i suposo que un factor és l’època d’avui. La facilitat que hi ha per descobrir noves músiques i per escoltar coses de tot el món. No té res a veure amb els músics dels anys vuitanta, on hi havia botigues de discos amb quinze referències. Era molt difícil accedir a més música i ara, en canvi, la varietat és espectacular. Abans la gent també era més sectària, de gustos tancats, i ara això ha canviat.

No hi ha música catalana, però sí música en català. O música feta per catalans, si vols.

Home, és evident que el context nacional no és menyspreable. Que aquest país tingui talent socialment afavoreix. Catalunya és una fàbrica de talent. És un lloc on és difícil concretar i disparar-ho del tot, però és obvi que el talent a Catalunya és una cosa que sorgeix fàcilment.

Adaptes l’Himne de la Coronació de la Mare de Déu del Claustre de Solsona, Sopluig dolcíssim, amb Brossa Quartet de Corda. És Roger Mas un devot creient?

Ho soc, però no ortodoxament. Però sí que tinc una vena mariana important. Aquesta peça va quedar fora de les Cançons Tel·lúriques i ara finalment ha acabat sortint.

El Parnàs és un àlbum més espiritual i religiós que els anteriors. Hi ha una explicació per aquest fet? 

Tinc una part espiritual que sempre hi ha sigut, i és curiós perquè cada vegada m’hi sento més còmode. Seria un «catòlic-marià-no cristià». Una combinació prou estranya. És a dir, em quedo amb els principis del catolicisme i amb la figura de la Mare de Déu, que per a mi són el culte a la vida, a la fertilitat. Un culte previ a la religió amb la qual he crescut.

© Pitu González.

No combregues, doncs, amb la moral cristiana?

A mi la història de Crist no m’interessa. De fet, no l’he entès mai. És la part del cristianisme que més em grinyola. No em quadra, m’és incòmode. Em molesta. M’irrita. I en canvi, amb determinats aspectes de la religió catòlica, això sí, ben entesos, m’hi sento més còmode. És estrany, no?

El fet que tots siguem pecadors és un alliberament. A la moral catòlica tots som pecadors. El pecat és la impossibilitat de la perfecció. No és la taca negra que ens condemna a l’infern per sempre, a diferència d’altres branques del cristianisme. Al catolicisme, el pecat és quelcom que es pot rentar, que es pot arreglar. No et condemna. Simplement, has d’intentar evitar-ho. No és l’educació nacional catòlica que recordem de l’Espanya profunda. El Déu del catolicisme és el Déu de tots. Un Déu dels que creuen i dels que no hi creuen; dels bons i dels malvats. És el Déu de tots els pobles, no com el dels jueus, que només ho és del seu. És divertit, això. Encara que siguis dolent, allà el tens. És fantàstic.

Això que em dius és molt diferent de la institució catòlica, el monstre de poder.

Deslligo totalment la meva creença religiosa a aquesta institució. A mi em molesta que sovint les persones acabem negant el tot perquè ens molesta només una part d’aquest tot. Penso que som persones lliures, que podem agafar d’aquí i d’allà. Hi ha coses que són, que estan. I que no puc canviar, ni destruir. Llavors estaríem enfadats tota la vida. Hi ha molta gent que detestava Verdaguer perquè portava sotana. És una ximpleria.

O com Pla per la seva convivència amb el règim…

Exacte, i això és molt lamentable. Perquè el que ens interessa no és ni Verdaguer ni Pla, sinó l’obra. I a més a més, no tota (riu). Perquè a tu t’interessarà una part i a mi una altra. I hi ha gent que és indiscutiblement bona, que ha fet una obra indiscutiblement bona amb parts que t’agradaran més o t’agradaran menys i, tot i això, se la jutgi a través del que ha fet en vida. És molt fort que, encara avui, es confongui la persona amb l’obra.

No cal anar tan lluny. Serrat es va posicionar políticament i va rebre un linxament públic.

Dic jo que primer de tot s’ha de respectar el que pensi l’altre. És a dir, que jo sàpiga, Serrat no ha dit res tan fora de lloc, ni res tan ofensiu, ni fins i tot amb la mínima voluntat de molestar ningú. Ha dit la seva opinió, que em sembla que és prou sensata i es mereix prou respecte, encara que no sigui la meva. I és molt trist veure com a tots els pobles els hi passa, això. I és encara més trist que ens passi a nosaltres, perquè tenim unes dificultats que altres no tenen. I no ens podem permetre tants defectes com els altres. Però, ara que ho penso, lamentablement, som iguals que els altres pobles.

Ara em ve al cap Salvador Dalí.

El cas de Dalí demostra que el personatge a vegades és part de l’obra. I una part molt important. I Dalí no era només que parlin de tu encara que sigui malament. Dalí volia que parlessin malament. Ell explicava que si algú parla bé de tu, ho farà amb el teu germà, els teus cosins o l’amic del bar. Però si parlen malament, allò és un arsenal de pólvora. L’endemà al matí, tothom parlava de tu. Era una estratègia de màrqueting. Pla deia que era una persona normal i que Dalí actuava així “per quedar bé”. Era genial. Pla tenia molta cara. Feia sentències i pontificava i a vegades no entenia res sobre el tema.

© Pitu González.

La pedanteria del geni.

Verdaguer n’és un exemple. Devia ser un ego colossal. De fet, no s’entén la seva poesia si no hi ha un ego colossal al darrere.

Creus que un artista ha de posicionar-se políticament?

Jo crec que un artista hauria de fer el que vulgui. Hauria de poder fer-ho si vol, i no sentir-s’hi obligat i forçat si no vol. Tu com a persona pots tenir unes idees polítiques que com a artista no tens ganes de compartir, sense importar-ne les raons. No s’ha de donar explicacions per opinar o no opinar, penso jo.

Jo em referia més a l’obra. És a dir, al producte d’una creació purament artística que és susceptible de ser interpretada políticament.

És clar. A Verdaguer se’l converteix en un símbol del franquisme. Com Nietzsche o Wagner del nazisme.

Però, això no es pot controlar, oi? El públic sempre farà una lectura personal, incontrolada per l’autor.

Mira Geordie, per exemple. Molta gent l’ha identificat amb l’empresonament dels jordis, perquè va sortir el disc quan els acabaven d’engarjolar. Encara que fes vint anys que l’estava treballant. Ara bé, entenc que la relació és inevitable i a mi no em sembla malament que la gent faci aquesta lectura. L’únic que quan m’ho demanen, jo haig de contestar que no hi té res a veure.

Amb quinze temes, Parnàs supera la mitjana de pistes de molts discos actuals. Com compon, Roger Mas?

És molt atzarós, tot el procés. I no se sap mai per on ve, ni per on passa. Ni quan. Sisa, per exemple, era més metòdic perquè aquest tipus d’artista tenia molt material per descartar.  És gent que no para. Jo tinc molt material quan vaig començar, al principi, però ho vaig guardant, en un bagul. I l’únic que faig és recuperar el quadern de les idees i notes de veu, on està tot barrejat. I barrejo. Idees que han estat allà, reposant, potser, durant molt de temps. I després respira i surt. Com el bon vi.

Aquest dijous, 19 de juliol, a les 21.00 h, Roger Mas presenta Parnàs als jardins del Recinte Modernista de Sant Pau, al cicle de Concerts d’Estiu del Recinte Modernista. Podeu comprar la vostra entrada aquí.