Rafael Masó, el noucentista hipster

22.05.2018

Com a la pel·lícula protagonitzada per Ben Stiller, que reconec no haver vist mai, dissabte passat ens vam tancar a la Casa Masó en motiu de la Nit dels Museus. La guia del recinte, comprensiblement fatigada no només per l’hora sinó per les hordes de desenes de milers de turistes i visitants als quals havia hagut de fer front aquella setmana (per Temps de Flors), va dedicar-nos un desplegament de coneixement i passió a parts iguals. Des d’aquí, aprofito per reivindicar el paper indispensable d’historiadors de l’art, especialistes, recepcionistes, vigilants de sala i altres professionals museístics. Semblarà un xic populista, però sense el personal de museus, no hi ha art visible. En aquest cas, gràcies a la nostra guia, l’arquitectura noucentista mai m’havia semblat tan simpàtica.

©Fundació Rafael Masó.

A banda d’això, cal dir que en tot grup de visitants hi ha una sèrie de rols connaturals que aquests adopten de forma pràcticament intuïtiva. Per exemple, les dues senyores grans que aprofiten la visita per explicar-se les respectives vides. O la família que arriba tard perquè “és Temps de Flors i no ens donaven sopar enlloc”. O la noia que té com a objectiu immortalitzar per a la posteritat, a través d’un minuciós reportatge fotogràfic, la visita. Ah, però en aquesta ocasió, veure la vida en smartphone estava totalment justificat, perquè la qualitat de la casa-museu de Rafael Masó pagava, i molt, la pena. Envair la llar, pràcticament intacte, d’un dels personatges més polifacètics de la història de la ciutat, és una experiència rocambolesca i alhora enriquidora.

Digues-me com vius i et diré qui ets

El Barri Vell de Girona és un indret màgic en gairebé tots els sentits. De dia, la pedra i el marbre semblen jugar amb la llum solar. Però de nit, la seva sensualitat es mimetitza amb la humitat, dotant-la d’un encant oníric de bellesa i nostàlgia. No és una excepció el número 29 del carrer Ballesteries, que fins a l’any 1912 va ser la residència compartida de la família Masó. Una família conservadora, il·lustrada, summament catòlica i catalanista fins la medul·la, que va residir en un edifici senyorial absolutament imponent. Ja a l’entrada et fa viatjar al passat: el vestíbul baix que dona accés a l’habitatge està decorat amb 12 escuts dissenyats pel mateix Masó, ornamentat amb ceràmica de La Gavarra ‒una fàbrica fundada per ell mateix‒ i pedra gironina. I, no podia ser d’una altra manera, la benvinguda ve a càrrec d’una estatueta de Sant Narcís, patró de la ciutat.

Al costat de la seva llar hi havia la impremta que el propi Masó havia dirigit i que avui ocupa la recepció de la Fundació Rafael Masó. Arquitecte, sí: però també periodista, poeta, publicista, arqueòleg, intel·lectual, escriptor, dissenyador gràfic, polític, urbanista i promotor d’art i literatura. A això se li’n diu ser productiu. I quan un coneix la història de Rafael Masó, poder contemplar l’espai on aquest geni havia conviscut amb els seus sis germans i germanes, és una oportunitat única de fer volar la imaginació i violar la intimitat domèstica d’un dels arquitectes més importants del noucentisme català.

A tot això, aquell dia estàvem d’estrena, perquè la Casa Masó ha afegit quatre noves habitacions, per celebrar el Dia dels Museus, al recorregut de visites. Tres pisos d’història, experiències i racons, que ens donen una detallada idea de com vivia una persona tan influent a Girona a principis del segle XX. D’aquesta manera, les visites a estances com l’arxiu històric o al despatx on havia rebut personatges com Josep Carner i altres eminències de l’època, valen infinitament la pena. Els detalls també són importants, ja que es pot contemplar com i on vivien les minyones. O, per exemple un retrat, obsequi de Prudenci Bertrana i guanyador dels Jocs Florals de Girona del 1905. A can Masó també resta lloc per a les escultures, com la Dona del farcell d’Enric Casanovas. Tampoc fa nosa descobrir l’habitació de Santiago Masó, germà de Rafael, amb un conjunt de mobles isabelins de mitjans del segle XIX, així com els dormitoris del servei de la casa, o mobiliari dissenyat pel mateix Rafael Masó.

Per si no fos prou, a la casa hi ha racons extraordinaris, com una cambra amb un armari d’estil Arts and Crafts o un fals exterior amb vistes a l’Onyar i que avui bé podria passar per una cafeteria hipster gironina. Una de les cambres més originals i genuïnes és la que Masó va batejar com a “parlador”: una sala íntima, exclusiva per a l’arquitecte i per a Esperança Bru, la seva dona, i que solien usar només ells, abans de dormir, per fer petar la xerrada.

Aquest dissabte, 19 de maig, en el marc de la Nit dels Museus, s’han obert diferents sales d’exposicions arreu de Catalunya en horari nocturn. Un privilegi que es du a terme un dia després del Dia Internacional dels Museus i que pretén dinamitzar l’activitat museística del país, oferint oci i entreteniment cultural en un format únic i original.