L’orfebre de l’humor

16.10.2018

Saben aquell que diu que és un home que, conscient que abandonarà aviat aquest món li diu al seu fill, amb la veu gutural i l’accent peculiar que el caracteritzen: “He fet les coses malament. He guanyat molts diners i els he gestionat malament. He estat un mal pare”? Doncs així comença Eugenio, documental dirigit per Xavier Baig i Jordi Rovira i que és el Documental del Mes aquest mes d’octubre. Una peça que despulla els fragments més íntims d’un personatge que molts associàvem amb un mer espectacle d’acudits. Un show amb una econòmica posada en escena i no més attrezzo que un cigarro, un tamboret i un got de tub amb whisky i suc de taronja. Molts no sabíem qui hi havia darrera d’això. Fins ara. Aquest dijous 25 d’octubre, a les 17.30 h, es podrà veure el documental al Centre Cívic Fort Pienc.

El documental, d’entrada, destrossa un mite. El desmunta i ens exposa, des de diferents òptiques i testimonis, la vida d’un dels còmics més importants de la cultura nacional. Eugenio recull els fets més transcendentals en la biografia d’aquesta figura a través de testimonis propers. Així, podem presenciar imatges de la seva joventut, repleta de conflictes i tensions familiars, sobretot amb el pare: una figura autoritària, masclista i dèspota que mai va perdonar que el seu fill no estudiés una carrera. O com va decidir estudiar dibuix a La Massana, amb l’objectiu de ser rellotger. O com d’un dia per l’altre, Eugenio Jofra assoleix la fama i passa de vendre cassets amb els seus acudits a actuar per tot el país, esdevenint una peça icònica no només a Espanya, sinó també a Sud-amèrica. D’això últim per cert, s’explica com va actuar en una ocasió, ni més ni menys, que pel dictador xilè Augusto Pinochet.

Durant 93 minuts, Eugenio resumeix magistralment les glòries i penúries d’una persona de carn i ossos que sovint es fonia amb el seu personatge. Per això, també (i sobretot) queda retractada la part més fosca del còmic i la seva lluita contra l’autodestrucció, la inestabilitat, la prepotència –símptoma d’una feblesa interna–, la depressió, l’abús o l’obsessió. Una persona amb debilitats i fortaleses, amb vicis i virtuts, que va saber aprofitar oportunitats però que també acostumava a baixar a pernoctar per l’infern. Un individu, per exemple, que es va resguardar de la tempesta mediàtica a Muntanyà (Seva), en una casa amb un estudi on tenia una foto de James Dean. Un artista que durant els últims dies va acariciar l’esoterisme i l’espiritualisme. Una persona amb pors i lucideses que va cometre errors i encerts. Com tots nosaltres.

L’humor que neix de la tragèdia

Molta gent, com jo, no sabia que Eugenio va formar un duet anomenat Els Dos. L’altra meitat de la formació era Conchita Alcaide, la inseparable companya de vida i amb qui va tenir dos fills (un d’ells, Gerard, és un dels narradors principals del documental). Aquesta faceta musical i més artística d’Eugenio seria un tret anecdòtic si no fos perquè van arribar a la preselecció de TVE per representar Espanya a Eurovisió 1970. Incís: en aquella edició hi va anar Julio Iglesias amb Gwendoline. Poca broma.

Una de les claus del documental és que fa palès com el comediant no va ser sempre aquell personatge catxondo amb barba i ulleres fosques, vestit de negre, amb piti i cubata, i sempre envoltat de fum. Quan Conchita va desaparèixer a causa d’un càncer l’any 1980, Eugenio va caure en una raonable laceració moral de la qual no es recuperarà mai. Però s’aixeca (o si més no, sobreviu a la pèrdua), gràcies al seu espectacle, en el qual es resguarda. I és que el paper de l’humor en la seva vida és una de les grans contribucions d’Eugenio a aquest país. L’escenari “era l’antídot pel meu pare. Era la seva medicina”, diu en algun moment Gerard. Eugenio sovint explicava el seu estat, la seva vida, a través dels acudits que recitava davant els espectadors: ell mateix reconeix, al documental: “L’humorista fa humor com a vàlvula d’escapament, per evadir-se de la realitat. L’humor no es fa quan un està content. L’humor veritable surt de les penes i desgràcies. En aquests moments tràgics és quan un demostra qui té sentit de l’humor”.

Eugenio Jofra i Bafalluy va morir l’any 2001 amb 59 anys. El seu llegat ha sigut incommensurable i encara ara sorgeixen imitadors i espectacles homenatjant-lo. Aquest documental, coproduït per REC Videoproduccions, TV3 i TVE, és una obra obligatòria pels seus seguidors o per aquells que vulguin descobrir els efectes corrosius del món de la fama, de l’excés i la faràndula. Una biografia excel·lent i una oportunitat única d’acompanyar entre bastidors a un humorista carismàtic que va saber trobar l’èxit gràcies a una clau: ser únic i inconfusible.