El despull del Mies van der Rohe

6.12.2017

Durant vint dies el Pavelló Mies van der Rohe ha quedat desposseït de gairebé tots els seus components. No pas per desmuntatge; gairebé tot ha continuat al seu lloc, sense moure’s un centímetre. El despull ha estat el resultat d’una mesurada ocultació de l’edifici. Una acció de tapament dirigida per la parella d’arquitectes Anna i Eugeni Bach. Mies Missing Materiality.

Murs impecables | © Adrià Goula

No ha estat una ocultació absoluta. Res similar a l’art de l’embolcall que va executar el matrimoni d’artistes Christo i Jeanne-Claude durant un bon grapat d’anys. No s’han repetit, en un format menor, embalatges com el del Reichstag berlinès o el Pont Neuf parisenc. La instal·lació dels Bach, però, sent una altra cosa, també ha causat, com aquelles obres, un potent impacte visual. Esprement la imaginació, la sensació era la de visitar un nou indret. Potser un infactible habitatge futurista d’Alvar Aalto.

“Hi ha una gran diferència entre el que hem fet nosaltres i el que feien Christo i Jeanne Claude. Les seves teles modificaven la forma. L’element que cobria els edificis o els monuments despertava la imaginació del que podia haver-hi a sota. Simplificaven la figura. En el seu cas, l’expressió material era un element tèxtil”, explica Eugeni Bach. En la intervenció dels arquitectes, les línies del Pavelló alemany continuaven intactes. Les juntes seguien sent visibles. Només van fer desaparèixer el material, que quedà cobert per un vinil impecable. El color i la fixació del material van convertir l’edifici en una mena de maqueta a escala natural.

El Pavelló, projectat per Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969),  va ser aixecat el 1929 per rebre a les autoritats alemanyes durant l’Exposició Internacional de Barcelona. Conclosa la fira, fou desmuntat. El 1980, Oriol Bohigas, delegat d’urbanisme de la ciutat, va proposar reconstruir-lo. El 1986 s’inaugurava el nou Mies amb el mateix disseny que l’original. Emplaçament idèntic i exacta lectura de l’ànima alemanya.

L’escultura de Georg Kolbe | © Adrià Goula

La instal·lació, ara ja desfeta, va néixer de forma espontània. “El pavelló ens és un espai molt quotidià. Hi anem a cicles de cinema, conferències, lliuraments de premis… Quan hi ets, és inevitable anar fer el cap. És un espai amb molta substància. Sortint d’una intervenció ens vam plantejar què faríem nosaltres. En un inici, però, va ser un exercici privat”. Altres creadors ja han alterat l’estat natural de l’edifici: l’arquitecta Kazuyo Sejima o l’artista conceptual Ai Weiwei. Aquest últim, per exemple, va buidar els dos estanyols per posar-hi llet i cafè: l’art com la vida, dos elements tan ordinaris en un lloc racionalista, rigorós i aparentment immutable.

“És un espai on passen coses. I això és bo. No és un edifici momificat, com una casa-museu que no es pot tocar. Funciona com un espai per a ser utilitzat. No és simplement una rèplica d’un passat meravellós però intocable”.

El projecte ha tingut tres parts: el plantejament a la direcció de la Fundació Mies van der Rohe (amb Anna Ramos al capdavant), una pausa de repòs i consideració i, finalment, la producció i execució de la instal·lació. Aquesta execució també ha estat tripartida: vuit dies de desmaterialització, deu de pavelló cobert (nu) i dos de rematerialització. El retorn a l’ordre va donar-se el dia 28. És curiós perquè ha estat una despulla sense la retirada de gairebé ni una sola peça. Només va caldre esborrar les cadires Barcelona, la cortina granada frontal i les banderes. Una capa de vinil tapava el travertí romà, el marbre dels Alps i l’ònix de l’Atles marroquí. Tres materials nobles bellíssims. “Volíem recobrir tots aquells materials que, d’alguna manera, serien els que la gent entén per més arquitectònics”. Tota aquesta pèrdua de rastre material ha evidenciat el potencial representatiu del pavelló.

Arribar a escollir el vinil va ser relativament senzill i ràpid. “No va ser una decisió immediata però amb el coneixement que tenim dels materials no ens va costar gaire tancar aquesta opció”. Ha funcionat perfectament. “Es buscava un material autosubjectant, com un adhesiu, que fos el més prim possible per no afegir gruix a les dimensions del pavelló i que no deixes cap traça, que fos econòmic, fàcil de col·locar, reciclable i antitòxic”. El vinil ho mullava tot excepte els vidres, els estanys –on hi continuava havent aigua i pedres–, l’escultura de Georg Kolbe i la vegetació. “La instal·lació volia esborrar la materialitat però fins a un cert punt. Sense canviar els límits de l’espai. Els vidres, per exemple, són un límit. Una frontera no visual. Si es tapaven els vidres, el pavelló no era recognoscible”. Tot allò que no va quedar cobert cobrava molta més potència. El blau cristal·lí dels vidres interiors, per exemple. També la frondosa vegetació del fons.

Vinil blanc arreu | © Adrià Goula

La tria del color va ser claríssima. “La superfície blanca com a emblema d’una nova arquitectura”, “la blancor homogeneïtzadora significa dotar-lo d’una de les característiques definitòries de la historiografia arquitectònica moderna”, detallaven Anna i Eugeni Bach al full de sala. Però també la connotació del color: “El blanc és puresa, racionalitat, indeterminació”. Ludwig Mies van der Rohe no va ser, justament, un partidari obstinat del blanc. En aquest sentit, queden com a models més el complex residencial de Weissenhof a Stuttgart (que considerava d’aspecte massa mediterrani) i la maqueta d’un projecte d’habitatge (finalment no construït) per al matrimoni holandès Kröller-Müller.

El lluminós eclipsi (cendrós els dies ennuvolats) ja ha passat. Ara en queda la reflexió i el debat (“la superfície blanca com a imatge de la modernitat”, “la importància de la materialitat en la percepció de l’espai”…), unes magnífiques fotografies d’Adrià Goula i les ganes de passejar periòdicament per una obra viva que muda amb certa facilitat, per un edifici que recull la primera regla de l’arquitecte alemany: “Less is more”.

L’aspecte corrent del Pavelló | © Pepo Segura