Coronar el Parnàs

19.06.2019

Ha coronat un cim. I no un qualsevol. Amb el seu últim disc, Parnàs (2018), Roger Mas no només ascendeix a la muntanya grega de reminiscència mitològica per tractar amb musses, déus i nimfes. El solsonenc també s’embriaga de vers amb els grans poetes clàssics. I ho fa tot en un ambient desconegudament familiar, revestit de melodies medievals i amb un desplegament d’instruments i sonoritats provinents d’èpoques i terres remotes. Qui coneix la trajectòria artística de Roger Mas, però, sap que això no és cap sorpresa.

Com el bon vi, el Parnàs és producte de deixar reposar i fermentar, durant anys, idees i composicions en una bóta creativa. Una cosa queda clara: la poesia sempre ha estat a prop de Mas. L’experimentació i el nomadisme musical, en certa manera, també.

Però anem a pams. A Parnàs, torna a adoptar el rol de cantautor que musica poemes. D’això, opina que es tracta d’un exercici que “ajuda a divulgar i a fer accessible la poesia”. No és la primera vegada que Roger Mas pareix un disc de poemes musicats (ja ho va fer a Cançons Tel·lúriques, de 2008, que ell considera una “sopa poètica”). Des de Martí i Pol i Maragall passant per Toni Gol i Roca o Amadeu Vidal i Bonafont: sabem que el de Solsona és un lector voraç dels poetes clàssics catalans. Parnàs podria perfectament ser una reivindicació d’aquest univers, però a ell reivindicar no li agrada un pèl, ja que implica “una incomoditat inicial, un to agressiu”.

El Parnàs és indubtablement un disc ric, complet i ple de sorpreses. Com la balada Geordie, datada del segle XVI i d’origen britànic. Als noranta, la van adaptar artistes de l’envergadura de Joan Baez i Fabrizio de André. I a principis del 2000, el discjòquei Gabry Ponte la va fer sonar, entre cubates, per discoteques d’arreu del món. Roger Mas explica que alguns van relacionar la seva versió amb l’empresonament dels “jordis”, perquè va coincidir amb la sortida del disc. Ho desmenteix: “feia vint anys, que hi treballava”. El resultat és fruit d’un treball complex basat en l’estudi de la multiplicitat de versions i adaptacions que existeixen de Geordie.

Aquest últim disc també compta amb col·laboracions del tall de Núria Graham. A propòsit de la nova onada d’artistes catalans, el músic ho té clar: “fa molts anys que aquí hi ha una salut brutal, d’una efervescència sensacional i amb molta creativitat”. I sentencia que Catalunya “és una fàbrica de talent”.

Catòlic, marià i no cristià

Molts pensareu que aquest humil periodista exagera, però l’audició del Parnàs és una mena d’experiència tàntrica on tot sentiment, emoció o record és possible. Es tracta d’un disc altament espiritual, intimista i delicat. No és forassenyat pensar, doncs, que el seu creador és algú religiós. I confessa que “tinc una part espiritual que sempre hi ha sigut, i és curiós perquè cada vegada m’hi sento més còmode. Em quedo amb els principis del catolicisme i amb la figura de la Mare de Déu”. Això sí, es desmarca de la institució, a banda d’assegurar que “a mi la història de Crist no m’interessa”.

Creient o no, al cantautor li espera un estiu mogut. El podreu veure en directe a diversos festivals com l’Emergent (Sarrià de Ter, 27 de juny), l’(a)phònica (29 de juny), el Festival Els Rentadors de Juneda (5 de juliol), el Festival Instants (Subirats, 6 de juliol) i el Festival Alta Segarra (Aguilar de Segarra, 20 de juliol).