David Grossman presenta Bruno Schulz a la revista ‘El funàmbul’

19.03.2014

Arriba  a les llibreries una nova revista literària, El funàmbul, una publicació de cultura trimestral dirigida per David Cuscó i Escudero que pretén desmuntar tòpics sobre què interessa o no els lectors en català i apropar el màxim nombre de gent possible a mons poc o gens explorats en la nostra llengua. L’editor d’El funàmbul defuig tot el que tingui a veure amb el concepte d’actualitat, entès com a sinònim de moda perquè, com Benjamin, sosté que la moda és el ritual segons el qual ha d’adorar-se el fetitxe de la mercaderia. Bruno Schulz, Ramon Esquerra, Robert Walser, W. G. Sebald, Danilo Kiš, Éric Rohmer, Joan Sales, Paul Celan, Charles Baudelaire, Franz Kafka, Isaac Babel, Jorge Luis Borges i BélaTarr sempre seran actuals perquè mai no ho han estat.

A continuació reproduïm un dels textos que apareixen al monogràfic que el primer número d’El funàmbul dedica a l’artista polonès Bruno Schulz. Es tracta d’un fragment d’una conferència de l’escriptor israelià David Grossman que, amb la sensibilitat i lucidesa que el caracteritzen, expressa per què cal llegir l’obra de Bruno Schulz setanta anys després del seu assassinat.

Bruno Schulz, autoretrat

Cada història de Bruno Schulz és una protesta, plena d’humor i d’ironia, contra l’oblit, l’avorriment, la banalitat, la visió estereotipada de l’ésser humà, la tirania, la simplicitat, la intolerància, i tot el que no conté gosadia, inspiració, ànima.

La història —que pot haver passat o no— sobre com Bruno Schulz va ser assassinat i la manera com aquest crim va ser formulat té un poder tan esborronador, fins i tot avui dia, perquè crea un contrast insuportable entre la manera nazi de pensar i d’actuar i tot el que Bruno Schulz va aconseguir crear amb el poder dels seus desitjos, amb la transcendència i la genialitat de la seva ànima.

En el seu relat «Maniquins», Schulz va escriure això sobre el seu pare: «És notable com, en contacte amb aquell home extraordinari, totes les coses del món reculaven en certa manera a les arrels del seu ésser, refeien les seves manifestacions fins al fons del seu nucli metafísic, en un cert sentit, tornaven a la idea primigènia, i, un cop en aquest punt, s’hi rebel·laven i es decantaven cap a regions dubtoses, arriscades i ambigües que aquí anomenarem «les regions d’una gran heretgia».

Crec que no hi pot haver una descripció més exacta de la manera d’escriure de Schulz: la cerca eterna del nucli metafísic de les coses, però també el coratge per canviar en un tres i no res el seu punt de vista i per endinsar-se, al darrer moment i de la manera més irònica, en aquestes regions de la gran heretgia. Aquest és el poder d’aquest escriptor que no es fa il·lusions sobre la naturalesa arbitrària, caòtica i aleatòria de la vida i, tanmateix, insisteix a forçar-la a rendir-se, a obrir-se, i a exposar la llavor de transcendència que podria amagar-s’hi profundament.

Una cosa més: llegir les històries de Bruno Schulz em fa entendre que, més enllà de la rutina diària, sentim la vida, la de quan ens treuen sang, de quan ens fem grans, de quan les nostres habilitats físiques, les nostres funcions corporals, la nostra salut s’esllangueixen gradualment, i, és clar, de quan perdem gent que ens és preciosa, i aleshores ens aturem durant un moment, ens submergim dins nostre i diem, sentim, que hi havia alguna cosa aquí, i ara n’hi ha menys, i s’ha acabat, no tornarà, mai més no tornarem a ser els qui érem abans. I potser ho hem entès realment, profundament, això nostre que se n’ha anat, i també entenem com solíem ser només quan hem perdut alguna cosa. I quan llegim Bruno Schulz, a cada pàgina, de sobte tot torna cap a les arrels de la seva existència, cap al  batec de vida més autèntic; tot d’una, en volem més.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. He segut la gestació d’El funàmbul. Vet aquí un esforç editorial que cal celebrar. Una aposta per la literatura de fons, que va al cor de la naturalesa humana, allà on batega l’ésser.