Albert Serra i la santa croada contra la interpretació

15.04.2018

Albert Serra no para. El sol·liciten arreu del món per fer retrospectives de la seva obra. Acaba de publicar en format ebook el Diari de Kassel, que recull les cròniques que va escriure durant la seva estada a la Documenta de Kassel i que els subscriptors de Núvol es poden subscriure aquí.  Aquesta setmana passada ha fet una xerrada al CaixaForum de Girona. Ens en parla Agus Izquierdo.

Albert Serra, fotografia de Pere Virgili.

El cineasta banyolí Albert Serra entra a l’estança com qui entra en l’enquadrament d’un pla oníric i impossible. Ha vingut a parlar, en una ponència anàrquica com el seu cinema, sobre la seva experiència professional com a director compromès amb el vessant artístic de la seva obra, més enllà dels temes i els tòpics cultivats per la indústria de Hollywood. Ho fa en el marc del cicle Trobades amb…, que ha organitzat el CaixaForum de Girona.

En uns temps on la immediatesa és un dogma i on la distracció un imperatiu, el cinema s’ha de gaudir. “Tot i que avui en dia els productes que s’ofereixen no donen per a tant”, apunta Serra. No triga a carregar contra un sector artístic en concret: “Sempre he sentit fàstics pels actors. Quan jo estudiava filologia anava a visitar a alguns amics que estaven a l’Institut del Teatre. Odiava a tothom que pertanyés a aquest món, que em provocava un sentiment repulsiu”. Segons ell, els actors i actrius es creuen l’epicentre de l’univers. Només es miren al seu melic. En el regne de la interpretació només impera l’egocentrisme. I afegeix que “La realitat desmenteix categòricament la fantasia que tenen al seu cervell. Tot el teatre que veiem avui, sigui a Girona o a Barcelona, és infinitament més dolent que el que podíem veure fa 20 anys”. El cine, en canvi, ha adoptat una direcció inversa: “El cinema és infinitament millor en aquest sentit perquè durant les dècades de principis del segle XXI, alguns creadors han aprofitat la llibertat i les possibilitats de la tecnologia”. Remata: “no com l’agonia del teatre, que es creu legitimada de per si”. Serra parla sense pèls a la llengua, convençut, directe, pausadament. De nou, com les seves pel·lícules.

I com ho fa?, ens interrogarem els mortals. Roger Wolfe escriu en algun dels seus relats que la ràbia és el seu combustible. Aquesta naturalesa creativa coincideix, en certa manera, amb la de l’autor d’Honor de Cavalleria: “en tant a artista, jo m’he alimentat de caos, de destrucció. A priori, de negatives”. L’anarquia serveix de principi, d’eix vertebrador. D’àtom nodal que tot ho ordena i desordena. Sempre, això sí, “amb una actitud lúdica”. Serra gaudeix com un infant darrere la càmera, fent el que fa. D’això, no hi ha cap mena de dubte.

El no-procediment

Amb la innovació del format digital desapareix tot el coneixement assolit durant la dècada dels vuitanta i la dels noranta. “Gràcies a la irrupció de les eines digitals, apareix nova gent que no té en compte el procediment. Abans, hi havia una cinematografia preestablerta, estatal, subvencional: l’establishment que havia de beneir la gent que volia destruir l’establishment”. D’aquesta manera, el digital fractura el procediment clàssic. I la fractura porta a l’odi vers el procediment. “Aquest odi encara avui configura el meu modus operandi. Ja A honor de cavalleria vaig suprimir els plans de transició. Els detesto, no tenen cap mena de sentit per mi”.

Canvia tímidament de tema: “a banda d’això, sé com fer una pel·lícula bona. No em plantejo com ho faig, ni perquè, ni com.” Posa el cas d’aquell futbolista que li pregunten de quina posició juga i ell contesta “jo només sé fer gols”. El director insisteix que fa cinema de qualitat amb “una sèrie d’elements, els meus, i de forma atzarosa i alhora molt coherent amb un estil que em pertany”. Fa cine perquè busca la seva pròpia realització, no “pel divertimento del públic”. “Aquí l’espectador és un efecte secundari. En qualsevol cas, vull que aquest es contagiï de la sensació de lleugeresa i del radicalisme estètic de la meva obra”.

Reconeix no guardar cap mena de respecte per la forma cinematogràfica com a tal. Sí que ho fa, en canvi, amb les altres disciplines com les arts plàstiques, la literatura o la música. El cine pot manifestar la simbiosi entre aquestes: les convoca i les barreja d’una manera més complexa. “Gràcies a l’art, els límits del cinema es poden concretar, admetent un punt de risc molt elevat.” Matisa: “la literatura és l’activitat més noble que pot fer algú en aquesta vida. Més que curar gent o ajudar a algú”.

Però, com es tradueix la filosofia del director en imatges? A través, diu,  d’una “translació directa”. Gràcies a una determinada mirada d’una forma artística en un punt incoherent. “En el llindar de la coherència”, especifica. Una incoherència que configura l’aspecte central del seu cinema. Sense idees preconcebudes. Sense precedents ni antecedents conceptuals.

Vicenç Altaió és Casanova: Dràcula a ‘Història de la meva mort’ d’Albert Serra

L’òrbita interpretativa

Diu l’Albert Serra que una de les primeres coses que va tractar de manera obsessiva va ser que tot girés entorn dels actors, els veritables protagonistes. Els considera material molt sensible, molt delicat. “I la diferència quan estan inspirats de quan no, pot semblar insignificant però és immensa”. I té sentit, perquè a qui veus és als actors i les actrius: “No interessa res més que els actors. No m’interessen els deliris de l’equip de producció i de rodatge. Només l’actor que està a la pantalla”. I torna a l’ofensiva: “tenen una espècie de mancança que se’m fa repulsiva. Com el traïdor, que en mig d’una revolució el primer que fa és delatar”. Hi ha una metàfora que li encanta: “jo no he sentit mai ningú que amb 15 anys digui que com a professió vol que li toqui la loteria. Doncs amb els actors passa el mateix. És una cosa molt vil. Marlon Brando, per exemple, tenia un odi absolut per la interpretació”.

I aquí la paradoxa: “els actors són pallassos que es creuen el centre del món. I, de fet, ho són”. Aquesta centralitat sobre els actors es pot certificar: “qui ha treballat amb mi pot donar fe del servilisme que tinc respecte a la màgia dels actors. En el meu cas vaig tenir una gran sort, perquè m’ha tocat treballar amb intèrprets que humanament eren excel·lents”. Parla, per descomptat, de Lluís Carbó, Lluís Serrat i Vicenç Altaió. Més humans que actors, com tots sabem.

Durant el rodatge, Albert Serra aposta per la incomunicació, per la negativa a establir significats. Aplica una mena d’abstracció sensorial: “Si mai haig de revisar una imatge, un fotograma, un pla, no escolto el que passa al meu voltant. De la mateixa manera que si vull escoltar, no miro. Em resisteixo a tenir una informació completa del que està passant per així obtenir quelcom més intuïtiu. No deixo que la capacitat analítica espatlli una seqüència”.

El seu discurs es veu plàcidament interromput per unes seqüències d’Història de la meva mort. Una pel·lícula que va ser rebutjada a Cannes, però fa notar que és la seva predilecta. Destaca la suspensió dels plans i les escenes. És “l’anticine acadèmic”, segons la descripció de l’artista. Una nebulosa d’imatges inèdites, de plans inconnexos que s’escapen a una estructura nítida, on l’atmosfera que es veu és única, irrepetible en la història de la imatge en moviment. Quelcom genuí, impossible de recrear ni repetir. I és que “el cinema acadèmic tendeix a matar l’ambigüitat essencial de les imatges. Jo intento precisament captar i destacar aquesta ambigüitat tan temuda”.

Es fa tard, encara que el públic no ho ha notat perquè es troba hipnotitzat pel convenciment ferri a un ideal de cinema. Serra fa un cop d’ull al seu rellotge. Pensa i escup: “La mort de Lluís XIV va tenir millor acollida. I us asseguro que és indiscutiblement inferior a Història de la meva mort. La meva opinió, en aquest sentit, és absolutament científica. No m’equivoco. Té el començament més perfecte de la història del cine”. Dit això, el director s’incorpora i abandona el pla amb la naturalitat amb la qual ha entrat.

Recordeu que si sou subscriptors de Núvol us podeu descarregar Diari de Kassel a la Biblioteca del Núvol fent clic aquí.