Crítica

Harold Pinter examina les polítiques de la infidelitat tot presentant un triangle amorós.

'Iphigenia en Vallecas' ens proposa un viatge vital a través d’una protagonista tan descarada i malparlada com franca i innocent.

Un sempre es queda amb les ganes de saber de què seria capaç la troupe de Tarrasón si tingués uns recursos a l’alçada del seu talent, la seva capacitat de treball i la seva persistència.

Malgrat l’originalitat de l’obra, tal com el subtítol indica, un personatge com Violetta Valéry mereixia sens dubte “a better future”.

Sense pràcticament objectes, sense referents temporals, i amb un vestuari neutre i actual, els intèrprets fan un autèntic tour de force.

Gràcies, Marc i Roberto, per dignificar i poetitzar tan bellament la figura del millor dramaturg americà del segle XX.

Els directors resolen aquest “obstacle” retallant aquests mots, emetent-los tan ràpidament com sigui possible i oferint imatges que sorprenguin i impactin l’espectador per reemplaçar-los.

El muntatge té l’aparença d’un work in progress experimental que serveix perquè el director ens hipnotitzi amb els seus variats i imaginatius trucs escènics.

El resultat de tot plegat, com no podia ser altrament, és un espectacle infreqüent de veure en els nostres escenaris per la duresa i la qualitat exhibides.

Aquest muntatge transmet una sensació de realitat molt superior a la de models operístics anteriors.

L’error habitual a l’hora de representar El zoo de vidre és el plantejament naturalista que poua dels patrons de Hollywood