Yu Hua: «Kafka va ser el meu mestre»

10.11.2013

El passat i els càstigs, publicat enguany per Editorial Males Herbes, és un recull de quatre contes escrits per Yu Hua (1960, Hangzhou). Dentista d’ofici però escriptor de vocació, no va dubtar a abandonar la seva professió per dedicar-se al que ell realment volia: la literatura. Va saltar a la fama amb Sortir de casa als divuit. De tot això, però, ja fa trenta anys.

L'escriptor xinès Yu Hua a la llibreria Laie

El recull editat per l’editorial catalana conté quatre relats escrits durant la seva etapa inicial com a escriptor. Tots quatre es caracteritzen, ja ho veureu, per una escriptura crua i violenta i per la presència del fantasma la Revolució Cultural de 1966, que pesa com una llosa.

Yu Hua s’esperava pacientment a la llibreria Laie de Pau Claris acompanyat per en Ricard i en Ramon, editors de Males Herbes, la Carla, la traductora del seu llibre, i en Manuel, l’intèrpret. Mentre esperava la meva primera pregunta, es va encendre un cigarro.

Griselda Oliver: Els quatre relats que formen El passat i els càstigs són les teves primeres peces literàries. Abans de convertir-te en escriptor, feies de dentista. Per què vas decidir canviar d’ofici?

Yu Hua: Vaig deixar de treballar de dentista perquè no m’agradava, m’obligava a estar sempre en un mateix lloc. Fer d’escriptor, en canvi, em permet estar a molts llocs. Però no només això: mentre que un dentista no pot dormir gaire, un escriptor, sí. És un ofici que m’inspira la llibertat de fer què vull on vull.

G.O. Com descriuries el teu estil literari?

Y.H. El meu estil literari està en constant evolució. En la meva producció literària, jo distingeixo diferents etapes: des del 1986 al 1989, el meu estil era fred, tendia a ofegar els sentiments dels meus personatges i, fins i tot, no deixava que en tinguessin. A partir del 1991, però, vaig deixar entreveure en les meves històries emoció i sentiment: va ser l’època en què vaig escriure «Viure!» o «Crònica d’un venedor de sang». A «Brothers», en canvi, els sentiments exploten i fluïen amb total llibertat; en aquest sentit, és una obra a gran escala.

D’altra banda, l’última novel·la que he escrit, «El setè dia», és diferent a tota la resta, pertany a un altre tipus d’estil. L’obra adquireix una dimensió diferent, perquè hi descric l’experiència d’una persona set dies després de morir. Com a escriptor, m’he d’adaptar a la situació de cada novel·la, no puc adoptar ni un estil fred ni efusiu: parlo del món dels morts i, per tant, no puc deixar fluir els sentiments com si escrigués sobre el món dels vius. Per això, en cada època escric diferent.

G.O. Quines són les teves influències literàries?

Les meves obres han rebut una gran influència d’autors europeus. D’entre ells, destacaré Kafka, que va ser el meu mestre. Va ser molt bon mestre.

G.O. Els teus records d’infantesa formen part de l’univers literari que has creat?

Y.H. I tant, als meus llibres hi reflecteixo els meus records. De fet, crec que la meva infància ha influït molt en la meva obra. De fet, és una etapa determinant en la vida: la primera impressió que reps del món, la reps durant la teva joventut. Aquesta impressió és difícilment canviable, pots fer petites modificacions, però la base roman inalterable. La joventut i la infància decideixen les perspectives o l’horitzó de les persones. També, la forma d’escriure dels escriptors. Per tot això, evidentment que en aquests contes hi ha records de la meva joventut.

Griselda Oliver (a la dreta) entrevista l'escriptor xinès Yu Hua a Laie

 

G.O. En aquests contes es percep una clara crítica a la Revolució Cultural de 1966. Quan aquesta va esclatar, eres un infant. Què va significar per tu?

Y.H. L’època de la Revolució Cultural va ser una època molt opressiva, una època en què se sentia molta por. No podies dir el que volies, no podies fer el que volies. Jo era un infant, però en recordo parts tant negatives com positives. Per exemple, per als nens va ser una època de molta llibertat, perquè no havíem d’anar a l’escola. A més, els pares estaven molt ocupats en participar al carrer a manifestacions i en fer la revolució, i no estaven tan pendents de nosaltres. Els nens jugàvem tot el dia. Si no hagués estat perquè tenia gana, ni tan sols hauria tornat a casa. Casa meva, en aquella època, només tenia dos significats: menjar i dormir.

G.O. En almenys dos dels contes del recull el passat és concebut com quelcom traumàtic, com quelcom per oblidar.

Y.H. Encara que faci més de vint anys que els vaig escriure, puc recordar les sensacions que em van moure a construir relats com aquests. Jo, en aquells moments, no tenia tant una idea traumàtica del passat, sinó més aviat de pèrdua. A vegades es transformava en remordiment, en penediment per la recerca d’un passat. Les quatre històries que conformen aquest recull són molt dures, molt crues. En el cas d’El passat i els càstigs, malgrat que parli dels records d’un personatge en el passat, els vaig tractar de la manera més crua.

G.O. Una altra de les característiques d’aquests contes és l’absència de progrés. Quines són, per tu, les raons que causen l’absència de progrés?

Y.H. Hi ha distintes formes d’escriure una història: et pots centrar en un instant concret, o pots fer una història que tingui una certa evolució.

G.O. La violència és l’eix central dels quatre relats. Per què?

Y.H. A tot arreu existeix la tendència a la violència i sobre aquest tema, crec, se’n pot escriure abundantment. En el meu cas, en cada conte es desenvolupa de manera diferent: a Un tipus de realitat centro l’argument en l’horror dins d’una família. Per mi la violència que ocorre en una família és la més violenta que hi ha. Aquest és el motiu pel qual vaig escollir aquest tema: no és el mateix escriure sobre la violència entre dos desconeguts que escriure sobre la violència que afecta a germans. És clar que l’última és molt més cruel, molt més forta i impressionant. A 1986, en canvi, parlo de violència social, i a El passat i els càstigs d’una violència que passa en la història. A Sortir de casa els divuit, sobre la violència en la vida quotidiana.

Val a dir, però, que no tot el que apareix en les meves obres és violència. Que consti que va ser l’editorial qui les va escollir, no és que jo vulgui donar als lectors catalans quatre històries de violència! Tot i així, crec que han fet una bona tria.

G.O. Sortir de casa als divuit és l’únic relat on la violència és menys explícita.

H.Y. Quan vaig escriure aquesta història, encara no havia escrit la resta.

G.O. De totes les obres que has escrit, quina ha estat la que ha tingut més èxit?

H.Y. A cada país és diferent. A la Xina, per exemple, «Viure!» va tenir un gran èxit. A Estats Unit, també «Viure!», mentre que a Alemanya i a França «Brothers» va emportar-se la palma. A Corea del Sud, en canvi, la més venuda va ser «Crònica d’un venedor de sang». Pel que fa a Espanya, «Viure!» ha estat la que millor s’ha venut. Cal esperar, però, per saber què passarà amb «El passat i els càstigs».

No m’esperava que «Viure!» pogués tenir tant d’èxit. Tots els escriptors tenim sort: aquest triomf, per mi, es deu en part a l’atzar.

G.O. Has tingut algun problema a l’hora de publicar algun llibre a la Xina?

Y.H. No. De moment, no m’he trobat en cap situació així, em puc considerar afortunat. Potser alguna vegada he tingut algun petit problema, però a la Xina existeixen moltes editorials i revistes literàries, i si una no s’atreveix a publicar el teu llibre, segur que una altra sí que ho farà.