Xosé Gago: “Kavafis va desfer-se d’un romanticisme carrincló i repetitiu”

25.03.2014

“Y vieyu yá pueas fundiar na islla”

 

L’asturiana no és pas una cultura petita pel que fa a tradició. Ho explica Xosé Gago, professor i traductor: “A l’entorn de l’any 1000, hi ha uns primers textos que ja es poden considerar asturians, i, durant l’edat mitjana, la llengua es fa servir en tots els camps de l’ús culte. Al segle XV, el castellà substitueix la llengua del país en aquests usos. Hi ha, però, literatura asturiana moderna des del segle XVII, encara que el retrocés en nombre de parlants es fa notable a partir de la guerra civil.” Cal tenir en compte que el territori natural d’aquest idioma, a banda l’antic Regne d’Astúries, abraçava el Regne de Lleó i el nord d’Extremadura.

 

Xosé Gago ha traduït la poesia de Kavafis a l'asturià

Fa poc s’ha presentat, a Uviéu (Oviedo), una d’aquelles obres que constitueix un orgull per a qualsevol cultura, un succés d’estime, que en diuen els francesos: K. P. Kavafis. Los 154 poemes. Versión asturiana, entamu y notes de Xosé Gago. Edición bilingüe (Saltadera). N’és editor Antón García, un poeta excel·lent i home que coneix bé el nostre país, perquè hi va viure una temporada durant els vuitanta i ha traduït alguns poetes catalans a l’asturià. Xosé Gago, però, coneix encara millor Catalunya, perquè, de fet, hi viu des de fa trenta anys. Aquí fa de professor de grec a la UOC. També ha traduït la primera part de L’Odissea homèrica i la poesia de Safo. I, abans que això, el 1989, ja havia publicat 25 poemes de Kavafis en llengua asturiana.

“Em sembla que incorporar a la cultura pròpia una obra tan important com aquesta pot ser útil”. El Kavafis de Gago sona molt bé, sense gota d’afectació. “El que resulta més delicat és mantenir el seu to, el ritme. No confondre el totxo amb el ciment, per entendre’ns. Kavafis fa servir nivells diversos, i molts matisos. Em preocupava no trair aquesta lliçó compositiva”. El grec, juntament amb Pessoa i Eliot, és potser un dels poetes més influents de la modernitat. “Va desfer-se d’un romanticisme carrincló i repetitiu. No utilitza paraules poètiques a priori: en el seu vers, els mots pesen amb tota la seva càrrega semàntica i connotativa. A diferència d’Eliot, però, Kavafis arriba bé ja d’entrada. Aquest fet, de tota manera, pot resultar enganyós. L’entrada en la seva poesia és, segurament, més fàcil i agraïda. Però això no vol pas dir que la seva no sigui una lírica complexa i profunda, que ho és molt!”

Es tracta d’una esplèndida edició de més de quatre-centes pàgines, amb un paper de molta qualitat. A la coberta anterior, una foto del poeta vell (“Sabe qu’avieyó muncho: nótalo, velo”). A la posterior, la imatge d’un Kavafis jove i barbamec (“instantes que recordaba estrañamente un rapaz”). És un autèntic plaer retrobar uns poemes tan coneguts en una llengua estimada i pròxima com l’asturiana. “L’emoció conservada del plaer”. I és, i molt, una fita cultural per a l’antic país del nord de la península.