Xevi Sala: “Dels pitjors antagonismes en poden sorgir les millors amistats”

5.12.2016

Xevi Sala va convertir-se al setembre en el guanyador del 49è Premi Prudenci Bertrana. Ho va fer amb I ens vam menjar el món, una novel·la sobre les ideologies, les conviccions personals i les relacions imperfectes entre pares i fills que acaba de publicar l’editorial Columna. El llibre es construeix a partir de dos personatges: Kirk Barrera, un militar nord-americà destinat a l’Estartit durant els anys setanta, i Gori Vidal, un pescador que va quedar enlluernat pel soldat durant la seva joventut. Conversem amb Xevi Sala sobre el procés d’escriptura, els detalls de la història i el rerefons de la novel·la.

Xevi Sala  durant la roda de premsa dels Premis Prudenci Bertrana | Foto: El Punt Avui (cedida)

Xevi Sala durant la roda de premsa dels Premis Prudenci Bertrana | Foto: El Punt Avui (cedida)

La novel·la està encapçalada per una gran trama sobre política, ideologia i passat. Com va sorgir aquesta història?

Per damunt de tot, vol ser una història d’aventures. Des del principi, volia que la protagonitzessin comunistes. Els perdedors, des del punt de vista literari, són personatges molt potents i els comunistes són perdedors per partida doble: van perdre la Guerra Civil i la Transició. Vaig partir d’aquesta premissa i d’una imatge molt potent, la demolició de les antenes de Ràdio Liberty de Pals. Revisant aquelles imatges em vaig preguntar: quin tipus de persones podien haver estat treballant en aquelles instal·lacions americanes, tant a Ràdio Liberty com a la base Loran? I també: quin tipus de gent hi havia al bàndol contrari, persones que no estiguessin d’acord amb aquestes instal·lacions i les volguessin boicotejar? La novel·la parteix de la combinació d’aquests dos elements.

El llibre transcorre en el passat, durant els últims anys del franquisme i la Transició, però ho fa a través dels records d’en Gori, que es troba en el present. Per què vas adoptar aquesta estructura narrativa?

En termes de construcció narrativa, és la novel·la que m’ha exigit més esforç, però alhora he intentat que fos la més llegidora. D’aquí ve una mica aquest joc entre dues accions paral·leles i dos espais temporals diferents: allò que passa en el present i allò que transcorre en el passat a través d’un personatge principal que acaba essent un protagonista absent, perquè la novel·la comença amb el seu enterrament. Una de les idees de la novel·la és que dels pitjors antagonismes en poden sorgir les millors amistats. A partir de l’absència d’en Kirk, l’amic de l’ànima d’en Gori i amb qui té aquest vincle peculiar, recorda les aventures que van compartir.

Precisament el rol d’en Gori, l’amic que recorda, és durant el passat el d’un simple espectador que fa de testimoni. Per què li vas donar aquest paper?

Perquè fa un viatge iniciàtic. Ell comença la narració dels seus records quan és un nen d’onze anys i entra en contacte amb el Soldat Imperial, en Kirk, aquest protagonista absent. A partir d’aquí es produeix una evolució. A mesura que va adquirint consciència a base del contacte amb el militar, del seu pare i del pescador Puntí, duu a terme un creixement i va prenent més protagonisme.

És una novel·la sobre la nostàlgia?

No. És una novel·la que parla de les paternitats fallides i dels fills ingovernables. Jo sóc del 1965, i amb els meus amics diem, una mica irònicament, que som la generació que mai va veure els pares portar texans. Portaven vellut i targal, no jugaven amb els fills i no es divertien amb xandall i bicicleta. Els nostres pares vivien per treballar i, d’alguna manera, van fer la revolució de pujar a una família. La novel·la parla de tot això i dels herois anònims que van ser els nostres pares, però també dels herois anònims que hi va haver durant la Transició. Sense buscar fama i notorietat, van fer totes aquestes petites revolucions quotidianes. Això no és nostàlgia, més aviat diria que és la reivindicació d’una època.

La covardia i la valentia són dues qüestions que van apareixent de forma recurrent a la novel·la. 

Sí, perquè és una novel·la contra els estereotips i els prejudicis, que juga molt amb les contradiccions de les persones. En aquest sentit, la novel·la posa l’accent a les contradiccions ideològiques. La història de la humanitat és plena de personatges que han fet avançar el món a base de contradiccions ideològiques. Si repassem les biografies de José Manuel Durao Barroso, Angela Merkel i Jean Paul Trichet, els pares de l’austeritat, ens trobem que el primer va ser maoista durant la seva joventut, la segona va ser funcionària de la RDA, a sou d’un govern comunista, i el tercer va ser directament trotskista. Però a l’altra banda ideològica també hi ha hagut contradiccions. En Lenin i en Marx provenien de famílies burgeses. Fins i tot en Fidel Castro era fill de terratinents cubans.

Hi ha una gran part històrica a la novel·la, amb personatges i fets reals. Durant la tasca de documentació i recerca, t’has trobat amb alguna qüestió que desconeixies i que t’hagi sorprès?

Per part de determinats ventalls ideològics, les bases americanes poden despertar un cert refús perquè representaven l’imperialisme i venien de la mà de Franco. Però és evident que al territori van proporcionar beneficis inqüestionables. Van contractar mà d’obra, gent dels pobles dels voltants que hi van anar a treballar. A més, al cap del temps és indiscutible que la seva presència va ajudar a preservar el territori a Pals. Sense Ràdio Liberty, els terrenys que avui són una reserva natural, segur que serien blocs de pisos a primera línia de mar. Malgrat aquest benefici, sóc del parer dels meus personatges, que creuen que hauria estat millor que no s’hagués construït, perquè fins i tot en temps de pau una base americana ens recorda que hi ha una guerra en algun lloc del món.

Durant la recerca em vaig trobar amb alguns detalls interessants. N’hi ha un que em va sorprendre sobretot. Entre el personal que feia funcionar Ràdio Liberty, Franco va reclutar fills dels comunistes que van perdre la Guerra Civil perquè sabien parlar rus. Ell necessitava traductors de rus, però no per traduir les notícies al rus i difondre-les a la Unió Soviètica sinó al revés. Com que Franco no s’acabava de refiar dels americans, els traductors agafaven les notícies russes, les traduïen al castellà i les enviaven al ministeri perquè les supervisessin. D’aquesta manera, controlaven fins a l’última coma la imatge que es projectava d’Espanya a l’exterior. Un altre fet sorprenent és que els americans van estar ocupant les instal·lacions de forma irregular. En morir Franco, el conveni bilateral entre el govern americà i espanyol va expirar i ningú es va encarregar de renovar-lo. Quan es produeix el cessament de l’activitat, els americans estan ocupant Ràdio Liberty i la base Loran de manera il·legal.

També apareixen diversos personatges reals a la història, com ara Salvador Dalí, Josep Pla i Santiago Carrillo. Com has posat el límit entre les seves vivències reals i la teva ficció?

Volia crear un joc en què la ficció tafanegés amb la realitat sense interferir-la. La novel·la no altera els fets històrics, però fa que els personatges es passegin per episodis històrics i ensopeguin amb personatges reals. La novel·la estableix, d’entrada, un pacte amb lector: et trobaràs amb coses que són reals encaixades amb la ficció. Crec que el lector s’adona perfectament de quan estem davant d’un cas o de l’altre.

Una de les qüestions de més pes al llibre són les relacions imperfectes entre pares i fills. Aquests vincles apareixen a la història adoptant formes diverses, però sempre evidenciant les dificultats i els conflictes de la paternitat. 

És una de les bases de la novel·la, i també de tota la meva obra. Quan et converteixes en pare t’adones encara més que la paternitat és un repte, un desafiament diari que és alhora gratificant i exigent. A la novel·la es parla d’això, però també del fracàs dels fills. Sovint parlem de l’exigència de la paternitat, però a vegades ser fill és molt difícil. Els fills tenen l’obligació d’estar a l’altura, a la novel·la es planteja aquesta necessitat. D’entrada, pares i fills estableixen una relació distant. El fill d’en Kirk Barrera pràcticament no ha vist el pare i no combrega amb les seves idees. Sap que el pare era un pacifista convençut i ell, en canvi, és un professional de l’exèrcit. En paral·lel, la relació d’en Gori amb la seva filla tampoc és bona. Això fa que els personatges siguin també més reals, perquè aquestes febleses i imperfeccions són molt normals.