Xavier Mas Craviotto: “No hi ha lloc per a la redempció”

10.03.2019

Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) estudia Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i actualment té una beca de col·laboració amb el Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la UB. La seva trajectòria literària va començar en quedar finalista, amb 17 anys, al Premi Literari Jordi Sierra i Fabra, i d’aleshores ençà ha guanyat diversos premis literaris de relats i poesia. Cal destacar els poemaris Phosphorus i Hesperus (Premi Gabriel Ferrater d’Òmnium Cultural Baix Camp, 2017), i Renills de cavall negre (I Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra, 2018), publicat el març de 2019 per Viena Edicions. La mort lenta és la seva primera novel·la i va ser mereixedora del Premi Documenta 2018.

Xavier Mas Craviotto ha guanyat el premi Documenta | Foto Susanna Craviotto

La novel·la La mort lenta, que acaba de publicar L’Altra Editorial, ha guanyat un dels premis que té més presència en el panorama de les nostres lletres. L’enhorabona. Però què ha significat, per a tu, ser el guanyador de la convocatòria de 2018?

Gairebé ho compararia amb un salt de trampolí, tant pel vertigen que sents, com per les ganes immenses de submergir-te aigua avall. Fins ara la majoria de textos que havia escrit els havia presentat a concursos d’àmbit més aviat local i el Premi Documenta és un salt important. És un premi que respecto profundament, i L’Altra és una editorial que m’agrada molt i que he anat seguint en els darrers anys, perquè tradueixen i publiquen autors d’àmbit internacional en català i, alhora, aposten per autors d’aquí, especialment joves. La llista dels guardonats anteriors del Documenta impressiona, perquè hi ha molts autors que admiro i que segur que m’han influït d’una manera o altra.

Una particularitat que sovint acompanya les obres guanyadores del Premi Documenta és el caràcter un tant transgressor vers el concepte més clàssic de literatura. El jurat de 2018 va destacar, de la teva obra, “la voluntat de risc tant a nivell de trama com d’estructura”. Vas escriure la novel·la pensant en aquest certamen?

Al principi no tenia gaire clar què en sortiria, d’allò que estava escrivint. Tenia ganes d’experimentar no només amb la manera de dir les coses, sinó també amb les coses que deia pròpiament. És un llibre fragmentari, ple d’ambigüitats, amb molta reflexió sobre temes com la mort, la dependència o els instints, amb una veu narrativa que s’empelta amb el que diuen i pensen els personatges i amb un component metaliterari que posa el focus d’atenció en la construcció dels personatges. El Documenta sol valorar aquesta voluntat experimentadora i vaig veure que La mort lenta tenia certa afinitat amb obres que s’havien premiat anteriorment, i és per això que vaig decidir de presentar-la a aquest premi.

En les notes de premsa relacionades amb el veredicte del jurat s’esmentava que la novel·la retrata, amb una lloable profunditat d’ànima, el final de la primera joventut a través de dos germans orfes, Aram i Lena. Per què aquesta tria de personatges ja desemparats a causa de l’orfenesa?

Entre molts altres temes, m’interessava reflexionar sobre la mort i la pèrdua, i les conseqüències que se’n deriven. L’Aram i la Lena, quan moren els seus pares, prenen consciència de tot de realitats que, fins aleshores, havien eludit o havien ignorat. Després de l’accident dels pares, entre els germans es crearà un vincle de dependència mútua molt fort, perquè tenir-se l’un a l’altra és l’únic que ens lliga a un passat irrecuperable, immodificable: no hi ha lloc per a la redempció. Els pares han deixat de ser-hi, i ara s’han d’enfrontar a tot de nous condicionants amb els quals no saben conviure. És per això que, quan se’n van a viure junts a un pis de Sants, hi creen una mena de refugi que els aïlla del món real i on només hi són ells dos, com si així poguessin retenir els dies antics, com si així evitessin enfrontar-se a la vida real, la vida que ens mata sense avisar, la vida que se’ns mor a poc a poc sense que ens n’adonem.

Xavier Mas Craviotto | Foto Susanna Craviotto

Has esmentat, a més de la solitud dels dos germans, altres temes. I és que a la novel·la trobem aspectes com la confrontació entre vida o mort, la repressió dels instints, la ingenuïtat de la infantesa, la sexualitat i el desig… I sovint apareixen a causa del caràcter introspectiu d’Aram i els seus estudis de Filosofia. ¿Creus que la Filosofia és una disciplina poc valorada avui en dia, fins i tot en el camp de la creació literària, i que caldria reivindicar-la?

Sense ser-ne cap expert, a mi la filosofia m’ajuda a desfer tot de marcs mentals aparentment inqüestionables que ens venen imposats des que naixem, com si fossin motlles durs, amb formes fixades. La filosofia estova aquests motlles, i tu pots estirar-los i donar-los formes noves i adonar-te que no hi ha veritats irrefutables, perquè la veritat és un concepte líquid i mal·leable i versàtil que pren una o altra forma en funció de les boques que la proclamin o les mans que la sostinguin. A la novel·la s’hi tracten temes que a mi particularment m’interessen, com els instints, la moral, les religions, la pèrdua, les convencions socials…, i a través del personatge de l’Aram s’hi reflexiona desordenadament, sovint contradictòriament, tal com ho fa una ment humana. Les diferències entre l’Aram, que és introspectiu i aliè al món tangible, i la Lena, que evita la reflexió profunda per por de trobar alguna mena de certesa que li esfondri la provisionalitat del seu món, també donen molt de joc, perquè em semblen dues maneres molt diferents d’enfrontar-se a la vida i que podem detectar fàcilment en les persones que ens envolten: els que furguen les veritats fins arribar al nucli d’allò qüestionable, i els que acullen aquestes veritats imposades per por de saber què amaguen sota l’escorça.

També s’hi esmenten diversos títols de llibres, pel·lícules, obres de teatre… Podríem considerar que es tracta, grosso modo, del teu corpus literari i artístic?

Crec que no hi ha una correspondència directa entre els gustos literaris, cinematogràfics i artístics de l’Aram i la Lena amb els meus. Coses que a ells els agraden, a mi no m’agraden, i coses que a mi m’agraden, ells no les suporten, i això és així perquè són personatges que han viscut experiències que jo no he viscut i que tenen un caràcter i una manera de ser diferent de la meva. Precisament, una de les qüestions que més he treballat al llibre és la construcció dels personatges i aquí és on entra en joc el component metaliterari de l’obra. Volia plantejar la pregunta de si som com som i per això ens agraden aquests llibres, aquestes pel·lícules i aquests quadres, o si som com som precisament perquè hem llegit aquests llibres, vist aquestes pel·lícules i contemplat aquests quadres, o potser una barreja de totes dues coses. Sí que és cert, però, que coincidim en diverses fílies i fòbies: per exemple, jo també sento absoluta devoció per alguns dels llibres que mencionen (com Demian de Hesse o Així parlà Zaratustra de Nietzsche) i algunes pel·lícules que els agraden (2001: A Space Odyssey, Yi Yi, The dreamers…), però no hi ha una correspondència exacta. Aquest exercici em va permetre de preguntar-me quins llibres, pel·lícules, obres d’art, etc. agradarien a algú com l’Aram i a algú com la Lena, i no només manifestacions artístiques, sinó també coses del dia a dia: els agraden els centres comercials? I els gats? I les carreteres? I la política? Per què sí? I per què no? Això em va obligar molt a treballar els personatges i anar-los esculpint i cisellant com si fossin de pedra, i també va fer que anés a la cerca de referents de tot tipus que es corresponguessin amb les seves vivències, les seves actituds davant del món, les idees que tenen sobre les coses, i que no necessàriament han d’encaixar amb les meves.

Xavier Mas Craviotto publica ‘La mort lenta’ (L’Altra) | Foto Susanna Craviotto

L’estructura de la novel·la és un altre aspecte ressaltat pel jurat del concurs. No faré una enumeració detallada, però sí comentaré que el primer capítol es titula “Epíleg” i que el “Pròleg” apareix a la pàgina 250. I a partir de l’Epíleg tenim els capítols: “Vint-i-u”, “Cinc”, “Vint-i-dos”, “Disset”, “Annex”, “Quatre”… En aparença sembla una estructura desordenada però en realitat té la seva lògica, i amb ella aconsegueixes anar endavant i endarrere en el temps sense provocar pèrdua o confusió en el lector. Com vas dur a terme aquest procés de treball tan original i alhora arriscat?

Al principi vaig anar redactant capítols de la vida dels personatges de manera esparsa, tant del present com del passat. Quan la novel·la va anar prenent forma, vaig decidir alternar capítols del present i del passat i distingir-los estilísticament amb recursos diversos (claudàtors, repeticions, estil més sincopat…). Al darrere d’això tampoc és que hi hagués una reflexió meditada i profunda pel que fa a la distribució dels capítols: senzillament els vaig anar col·locant en l’ordre amb què els havia anat escrivint. Si la novel·la funciona amb els capítols en aquest ordre és perquè les necessitats de l’autor no són tan diferents de les del lector: l’autor és, en primera instància, lector. La necessitat que jo tenia d’escriure sobre un determinat moment de la vida dels personatges després d’un capítol concret és semblant a la necessitat que té el lector de trobar-se aquesta informació al mateix punt exacte de l’obra. Lector i autor acompanyen l’obra tots dos alhora. L’obra, sense ells, no és.