Xavi Sarrià: “Amb el disc ‘Coratge’ va ser com acabar un cicle”

27.12.2013

Acaben d’aterrar a casa nostra després d’una profitosa gira pels Estats Units i Mèxic. Com anteriorment a l’Equador, Cuba, Veneçuela, el Japó, Palestina, Alemanya o el Marroc, colles senceres han ballat a ritme de mestissatge i han corejat lemes incombustibles en català. La banda valenciana Obrint Pas, en el seu afany d’anar sempre més enllà, ha aconseguit convertir-se en una de les referències indefugibles de la música contemporània dels Països Catalans. El proper dimarts s’acomiaden per sempre més del seu format elèctric. La cita tindrà lloc a Tavernes de la Valldigna, en el marc del Festivern, un aplec lúdic i festiu de sobres consolidat que els valencians ja coneixen després d’haver-hi participat en edicions antecedents. No serà, però, el comiat definitiu. Per al 2014, el grup ja ha tancat tres dates que suposaran l’adéu, ara en format acústic, a les tres principals capitals del territori: Barcelona (Auditori de Barcelona, 5 i 6 de març), Palma (Teatre Principal, data per confirmar) i València (Teatre Principal, 24 de maig). D’això i de molt més hem conversat amb el vocalista Xavi Sarrià al cor del barri de Benimaclet. El compte enrere ja batega i espera, amb la consumpció del 2013 i l’eclosió del 2014, un esclat d’adrenalina. Una nit i vint anys retinguts a la memòria.

Xavi Sarrià, cantant i guitarrista d'Obrint Pas | Foto d'Inés-Europa Crespo.

Què ens anem a trobar a l’escenari del Festivern el proper dia 31?

Serà un concert especial, diferent. És l’últim i sabem que tindrà una càrrega emocional sobre nosaltres. Estem recuperant algunes cançons antigues i tenim ganes de repassar la nostra trajectòria. El context també és especial: el Festivern, la nit de cap d’any i el País Valencià, on trobem una connexió evident. Resulta molt bèstia pensar que serà l’última vegada que tocarem fins a no sabem quan. Per tant, és obvi que serà un concert molt nostre, molt directe, de deixar-ho tot en l’escenari, de dir: “Ara sí, és la nostra”. Res a veure amb els tres comiats acústics a les principals capitals del país que també estem preparant de cara a 2014, on direm adéu d’una forma més vestida o decorada, amb la participació de diferents veus que ens ajudaran en els espectacles.

El format acústic vos ha donat grans alegries.

L’Obrint Pas acústic va començar de la necessitat de tocar en centres socials, ateneus, espais on ens demanaven actuar i no hi havia els mitjans per encabir tot el grup. Les primeres experiències les vam dur a terme Miquel Gironés i jo tocant la guitarra en versió flamenc i de manera prou visceral. A poc a poc, hem anat treballant les cançons, vestint-les, buscant un toc diferent a cada peça… Portem treballant els acústics des de fa cinc o sis anys, i va ser l’any passat quan vam fer el salt als teatres, un pas endavant qualitativament perquè vam incorporar-hi la viola de roda, el contrabaix, el llaüt… i el format va prendre una forma molt més seriosa. En un acústic, la sonoritat és molt més íntima i l’ambient que es crea és diferent. Això teníem ganes de plasmar-ho en un disc i hem pensat fer-ho realitat abans que el grup acabe. Per això hem programat aquests concerts de 2014 en acústic.

El vocalista d'Obrint Pas Xavi Sarrià | Foto: Inés-Europa Crespo.

Serà, doncs, el darrer disc dels Obrint Pas atesa l’aturada indefinida que ja vau anunciar fa uns mesos.

Sí, portem vint anys tocant junts i hem viscut molt els uns al costat dels altres, però la intensitat de suportar aquest ritme ja va cansant. Tenim ganes de viure altres coses, pensa que des de l’institut portem fent sempre el mateix. Per tant, l’aturada indefinida ens la plantegem com una desconnexió personal del grup sense cap tornada prevista. Si volem tornar, ja tornarem. Al final estem fets de cançons i el grup ha sigut tota la nostra vida. I és com la vida mateixa: tot comença i tot acaba. Una altra de les raons és que tampoc ens veiem fent un disc nou. Amb Coratge era com acabar un cicle. Era un disc que vam compondre amb mirada retrospectiva i amb vistes a parar. Després d’això, jo ja no em veia fent més cançons.

Ha acabat repercutint sobre les vostres vides personals aquesta dinàmica d’èxit vertiginós?

Sempre vam intentar compaginar-ho. Quan anàvem a l’institut, això de tocar en un grup era una afició. En realitat, hi havia diferents punts de vista: alguns ens hi volíem dedicar avantposant-ho a tot, i d’altres no tenien aquesta meta. La qüestió és que vam estudiar a la facultat mentre rodava el grup, sempre atenent al calendari escolar: paràvem els concerts a setembre i a juny, i així anàvem fent. De seguida, es va posar de manifest qui tenia ganes de dedicar-se a la banda. Aquella va ser la primera cruïlla en què ens vam trobar: uns quants vam decidir seguir, va entrar gent nova i el grup va caminar endavant. Podem dir que ara estem en una segona cruïlla on també ens hem plantejat si seguir amb el grup o dedicar-nos a altres coses. La decisió que hem pres aquesta vegada és ben diferent.

Xavi Sarrià| Fotografia d'Inés-Europa Crespo.

Supose que sou conscients de tot el que heu significat en el món musical i cultural dels Països Catalans.

Han sigut uns anys molt intensos. Hem crescut com a grup paral·lelament a molts moviments i a una generació de gent jove, la primera nascuda després de la mort de Franco, en un statu quo diferent i, en el cas del País Valencià, la primera que creixia amb la possibilitat d’estudiar en valencià. D’alguna manera, Obrint Pas és un exemple d’aquesta generació que ha aconseguit batallar en tants fronts i en tantes històries. Una d’elles és l’escena de la música en valencià actual, hereva de les altres generacions i de tot el moviment dels anys setanta que dissortadament va entrar en crisi en els vuitanta. Aleshores nosaltres ens vam veure en la tasca de reprendre i de revitalitzar aquesta escena. Vam anar teixint moltes complicitats entre diferents generacions i vam crear una xarxa cultural i de resistència que al País Valencià va saber sobreviure a les envestides del PP, que va arribar al poder tot just l’any que nosaltres enceníem la metxa de la banda. Haver participat en aquestes dinàmiques de lluita i de vitalitat és realment del que ens sentim més orgullosos en aquests vint anys. A dia de hui, certament, tota eixa escena musical i tot l’entramat d’ateneus i centres socials és molt més sòlid que quan vam començar.

No heu sigut els únics que ens heu dit adéu aquest 2013. Els vostres companys d’Al Tall o recentment Antònia Font ens han deixat un panorama més orfe.

Al Tall és un referent per al País Valencià. Han estat capaços de construir tot un món icònic que va més enllà de la música. Han recuperat episodis històrics, històries de vençuts però també eixe orgull de supervivents. Han insuflat una esperança col·lectiva i han ajudat molt a recuperar la nostra pròpia identitat. Ells hi han posat banda sonora. A nivell musical, representen una barreja de tradició i modernitat, de contracultura folk i música més tradicional i popular. Nosaltres sempre hem dit que si haguérem nascut als anys seixanta haguérem fet un grup de música com Al Tall perquè al final el que hem fet nosaltres s’assembla una mica al que van fer ells, i si ho hem fet ha sigut per la seua influència. Els tenim una gran estima per tot el que han fet. Sentim un lligam íntim amb ells, ja que és la música que escoltàvem quan érem xiquets. Són com una família per a nosaltres.

Recentment hem assistit al tancament de Radiotelevisió Valenciana. Malgrat la vostra sonada repercussió, heu estat gairebé invisibles en els mitjans públics valencians.

En general, hi havia una ordre implícita perquè no hi apareguera res que trencara amb el discurs oficial, però també hi havia ordres explícites dels caps de l’ens posats a dit pel govern. Tot això, malauradament, va portar capítols de censura i manipulació vergonyosos. Passava com a tantes altres circumstàncies al País Valencià: tot és tan bèstia que al final t’hi acostumes. Nosaltres no hi apareixíem mai. Ni nosaltres ni cap altre grup que cantara en valencià. Potser això es va començar a trencar quan el COM (Col·lectiu Ovidi Montllor) va denunciar-ho públicament i va posar damunt la taula la contradicció, el cinisme i la poca vergonya d’eixos governants que es proclamaven defensors de les senyes valencianes i després menyspreaven i boicotejaven sistemàticament tots els que féiem cultura en valencià. Aquesta obertura tampoc no s’haguera produït si no haguera sigut per l’esforç de molts treballadors de RTVV que van intentar trencar els murs. Gent com Amàlia Garrigós, que l’altre dia explicava com li venien ordres que prohibien a determinats grups de música passar pels estudis de Ràdio 9. La història de RTVV és una història de boicot i manipulació, però és la història de qui l’ha dirigida i l’ha arruïnada. I ara que l’han tancada són precisament els sectors de la societat valenciana més crítics els que segueixen eixint al carrer per reclamar una televisió de qualitat per als valencians. És un poc la història del País Valencià: els sectors més dinàmics aconsegueixen avenços, després els reaccionaris els aturen i els perverteixen i posteriorment l’altre sector torna en defensa del que s’ha perdut. És una bogeria però és el que ens ha tocat viure. Si et fixes, estan atacant per on creuen que poden fer més mal: els mitjans de comunicació públics, l’ensenyament, l’educació…

Es percep un cert optimisme. Sembla que alguns tenen molt clar que a les properes eleccions autonòmiques tindrem capgirament. T’hi sumes, a aquesta idea?

Vivim una època de canvis, de convulsió política i social que va més enllà de la situació del País Valencià, és una qüestió global. Cada vegada més gent pren consciència i partit, també per necessitat, perquè el drama social cada cop afecta més sectors abocats a patir les conseqüències de les polítiques neoliberals i que, per desgràcia, cada vegada s’agreujaran més. Parlàvem adés de Canal 9: la decisió del tancament no és només per un rampell de Fabra sinó que respon a unes polítiques d’austeritat i de retallades dels serveis públics que estem vivint a Europa com ho van viure en el seu moment a Sud-amèrica. Tot això està produint que molta gent isca al carrer i crec que això és positiu. Al País Valencià eixes respostes se sustenten en tot eixe entramat que s’ha anat construint als darrers anys, amb exemples com els d’Escola Valenciana o Acció Cultural del País Valencià, els Salvem, els moviments en defensa de la llengua o les plataformes contra els desnonaments, acostumats a batallar cada vegada amb menys recursos i amb una pressió institucional molt forta al davant. Portem patint la dreta conservadora des de fa molts anys i això ens ha convertit en un dels territoris on més s’han agreujat les coses. Alhora, però, som un territori on està creixent una forta resposta. Tot fa preveure que hi haurà un canvi de govern i hi ha moltes esperances que per fi caiga aquest govern de corruptes però hem de ser conscients que ens tocarà mantindre eixa lluita quotidina perquè les polítiques que afecten el País Valencià van més enllà de la nostra terra. Hem de continuar batallant per aconseguir canvis profunds. Hi ha un altre model de país possible i necessari però també hi ha un altre model econòmic, social, cultural, que ens permeta alliberar-nos i construir una societat més justa.