Xavi Morató: “Més que la rialla, busco el cop de puny a l’estómac”

18.11.2014

Xavi Morató ha guanyat el premi Born de Teatre 2014 amb l’obra Un peu gegant els aixafa a tots, una comèdia sobre les relacions de parella. El jurat ha destacat l’originalitat i el jos escènic de la proposta. Bernat Puigtobella l’ha entrevistat i BiBi Oye li ha fet les fotos.

Xavi Morató | Foto BiBi Oye

Xavi Morató | Foto BiBi Oye

Bernat Puigtobella: En primer lloc, enhorabona pel Premi Born de Teatre. Enguany el jurat del premi ens ha sorprès premiant un autor poc conegut, però tu ja havies estrenat algune sobres en el circuit teatral alternatiu. Ens pots parlar una mica dels teus inicis teatrals?

Xavi Morató: Quan vaig començar a escriure teatre, ni tan sols pretenia escriure, volia actuar. Juntament amb la Sílvia Navarro (que llavors tampoc pensava en ser dramaturga i ara som companys de classe a l’Institut del Teatre) ens vam inventar una gamberrada per representar al Llantiol, 1 Musi…cal?. Els dos érem grans fans dels musicals i vam parir una paròdia sense tenir-ne ni idea. I, malgrat les moltes deficiències del muntatge, ens va sortir prou bé i ens hi vam estar uns quants anys. Després, ja tenint clar que m’interessava més l’escriptura (i, sobretot, que em volia dedicar al teatre), vaig crear 1 Altre Musical, un intent de recuperar l’esperit del primer musical, aquest cop sabent què feia.

B.P: On la vas estrenar?

X.M: Vam estar un temps al Teatreneu, però aviat ho vam deixar córrer. Havia volgut produir una obra que m’anava gran. Per tant, me’n vaig anar a l’altra banda i vaig escriure Trio, una comèdia més convencional amb Galceran com a referent que va quedar molt desaprofitada en no passar d’unes poques funcions al Llantiol.

B.P: Del Llantiol al Teatreneu i altra vegada al Llantiol.

X.M: Podria haver seguit, però cada cop estava més cansat de fer espectacles sense recursos. En aquest cas, també vaig dirigir. I com que em vaig trobar amb dificultats i, sobretot, no sabia detectar si estava guiant correctament els actors (no tenia eines per jutjar), vaig voler entrar a l’Institut. La intenció sempre va ser estudiar direcció, no dramatúrgia.

B.P: No es pot ensenyar a escriure?

X.M: Exacte, tenia certa reticència a la idea que es pot ensenyar a escriure. I per sort vaig anar a les classes, perquè en tot cas em van ensenyar que podia escriure de maneres que mai m’havia plantejat. No volia fer més obres mentre durés la formació, però no ho he pogut evitar. Em van encarregar Millet, un musical per a l’Almeria que a l’inici era per a cinc actors i va acabar amb un de sol, i del qual calculo que deuria fer unes 8.500 versions. Potser per compensar l’any i mig de que vaig estar amb aquesta obra, en vaig escriure una en dues tardes per al Microteatro de Madrid, Night Club Bilderberg. Per si l’agafaven i per veure si em podia passar un mes allà amb amics. I no només la van agafar sinó que posteriorment ha tingut quatre muntatges més (entre ells a Costa Rica i Lima), amb la il·lusió enorme que suposa això. I l’últim en arribar ha estat Reset, obra curta que no em van agafar a Madrid i vaig presentar als Miniteatres de Barcelona per casualitat.

B.P: Però entremig també has continuat fent musicals…

X.M: Sí, he fet La Dama. Una promoció de musical de l’Institut del Teatre necessitava director d’urgència per a la seva tesina. M’ho van proposar i malgrat que estava acabant segon i amb força feina no només vaig acceptar sinó que vaig insistir per escriure’ls un text. El procés d’assajos va ser molt dur, però va valdre la pena pel resultat. Vam estar a la Mostra de Teatre de Barcelona, on va ser un èxit, i compto amb que no es quedi aquí, ja no per les incomptables hores invertides, sinó perquè tant de bo pugui arribar a més gent. Igual que Generació de merda, un altre musical de creació que no té res a veure amb l’anterior, que vaig presentar al Regina quan vaig saber que iniciaven programació adulta.

B.P: Generació de merda era una obra més reivindicativa, en clau generacional potser.

X.M: Volia recuperar un cop més aquell humor gamberro del Llantiol, aquest cop amb cançons originals de Gerard Sesé, amb qui teníem ganes de crear un espectacle des de feia temps. El vam fer, però també tinc la sensació que no el vam aprofitar prou, i estem intentant tornar-hi.

Xavi Morató | Foto BiBi Oye

Xavi Morató | Foto BiBi Oye

B.P: Per edat, formaries part de la nova generació de dramaturgs catalans que ja estrenen amb normalitat: Jordi Casanovas, Guillem Clua, Pau Miró, Cristina Clemente o Marta Buchaca. T’interessa el teatre que fan els teus companys de generació?

X.M: No sé si ells són una mica més grans o m’ho sembla perquè fa molt temps que en sento parlar, però en tot cas sí, em crida el teatre
que fan. Sovint expliquen històries que m’interessen i els segueixo tant com puc.

B.P: On situaries la teva obra respecte a la d’aquests autors?

X.M: Això no ho hauria de dir jo. Però vaja, suposo que tenim uns referents comuns (en part basats en l’audiovisual, pel que expliquen) i en aquest sentit devem compartir algunes característiques, encara que jo els puc tenir a ells també com a punt d’inspiració i ells a mi difícilment m’hi tindran, ni que sigui perquè no crec que hagin vist res meu. I sí que a nivell d’humor, malgrat que també toquen la comèdia, i en alguns casos molt ben tocada (em ve al cap Smiley), crec que cap d’ells en fa un ús tan extrem com jo. Però no ho sé del cert, tampoc conec tota la seva producció. Ah, i també me’n desmarco quant al musical, que és un gènere recurrent per a mi i que diria que a cap d’ells li interessa especialment, almenys a l’hora d’escriure.

B.P: El jurat del premi Born ha premiat la teva obra per l’originalitat en el tractament temàtic d’una relació de parella. És un tema molt tocat, i és difícil de dir les coses d’una manera nova. La teva aproximació és humorística…

X.M: Jo no diria tant. De fet, acostumo a fer comèdies, i els recursos que he utilitzat en aquest cas són molt diferents. Ja m’adono que les situacions són grotesques i que poden fer riure, i depenent de com es faci la direcció d’actors això serà especialment obvi, però en tot cas és un efecte col·lateral. Més que la rialla, busco el cop de puny a l’estómac. És clar que de vegades són coses que van juntes. I quant a la parella, per a mi és una cosa secundària. No és tant el tema de l’obra com el seu context. Si no fos així, els rols estarien més equilibrats. I en canvi tota l’estona el que hi ha és un personatge masculí que pateix molt (podria haver estat el femení, i podrien haver estat dos homes o dues dones, simplement he tirat del que conec més).

B.P: I per què pateix tant?

X.M: Pateix perquè li costa sobreviure en el dia a dia, troba dificultats i angoixa fins a les coses més quotidianes. I per tant, l’àmbit de la parella, que és un paradigma d’allò quotidià, m’hi encaixava especialment bé. I en tot cas m’alegro d’escapar del lloc comú, sí que és cert que plantejo situacions que no solen aparèixer en la majoria de ficcions, que molts cops fugen d’aspectes de la vida que haurien de poder ser tan retratables com els altres però davant dels quals se sol passar de puntetes.

B.P: L’obra presenta fins a nou situacions de parella, que podrien ser interpretades com moments d’una mateixa parella o de parelles diferents. Segons el jurat és un text molt obert, amb moltes capes, que dóna molt joc a l’hora de fer-ne la posada en escena.

X.M: Et pots quedar estrictament amb el tema de la parella i l’obra també et funcionarà, perquè és cert que es fa un retrat de nou situacions que han de poder entendre’s i tenir interès dins d’un codi realista. No crec en posar les metàfores directament, moltes vegades això allunya el públic (almenys a mi com a espectador em passa). És més, quan ho vaig escriure tampoc tenia gaire consciència de les capes ni de la dimensió metafòrica, ho vaig anar veient. I de fet, el que significa l’obra per a mi ho vaig entendre mesos després d’acabar-la. Aquesta és la típica frase que veuria escrita i tindria ganes d’insultar a qui l’ha dit per pedant, però ara entenc que puguis fer una obra i que d’alguna manera et superi. I això evidentment deu donar un joc enorme a l’hora d’escenificar-la, perquè no es pot simplement aixecar, cal que el director la completi.

B.P: El jurat també ha destacat la destresa en la creació de personatges. També en la teva aparició com a autor dins de l’obra. Quin efecte et proposes de crear amb aquesta sorpresa, És un mecanisme de distanciament? Un recurs per obrir el ventall de lectures possibles?

X.M: No intenta ser un mecanisme de distanciament, no hi acabo de creure en això. En realitat, era l’opció lògica. No tenia previst acabar així, m’havia fet un esquema amb les nou escenes i això és tot el que hi havia d’haver. A la primera, plantejo el joc de les diferents possibilitats del que hi pot haver a dintre d’una capsa que tenen els
personatges, i d’alguna manera cada escena és una d’aquestes possibilitats. És un obrir la capsa i a veure quines variacions hi trobem. A l’arribar al final, per tant, no em convencia oferir una novena versió amb una única conclusió. Es corria el risc que el que troben a dintre de l’última capsa (no explicaré què és) funcionés com a conclusió de l’obra. No volia donar aquest únic missatge, i a més quedava pobre, poc satisfactori. Fer aparèixer un món de possibilitats, en canvi, ho portava tot cap a un nou nivell. I la manera de fer-ho era a través d’una acotació. L’opció lògica.

Xavi Morató | Foto BiBi Oye

Xavi Morató | Foto BiBi Oye

B.P: Segons el jurat, Un peu gegant els aixafa a tots és molt diferent del que s’havia premiat fins ara al Born. Hi fas un reconeixement a tota una tradició teatral. Hi trobem per una banda l’experimentalisme propi d’un Carles Batlle, però també un humor marca Monty Python. Quins són els teus referents teatrals, tant d’aquí com de fora?

X.M: Sincerament, vaig anar a fer una obra premiable al Born, i en aquest sentit no la veig tan diferent del que ha guanyat abans, com a mínim a nivell formal. I Monty Python, més enllà de l’homenatge del títol, en aquest text no l’hi sé veure. Tinc l’humor molt incorporat tant a la meva vida com a la meva escriptura i la visió absurda del grup anglès em fascina, per tant pot ser que alguna cosa hagi traspassat, però si és així ha estat involuntari.

B.P: Però els Monty Python han estat una influència en les teves obres.

X.M: He fet obres en què m’he inspirat molt en Monty Python. Sense anar més lluny, Generació de merda. Però en aquest cas els referents directes han estat molt diferents. Precisament a partir de les classes de Carles Batlle, m’he fixat en dramaturgs postmoderns (Crimp, Carnevali, Payne) i n’he aprofitat una manera de fer que desconeixia i que m’ha sorprès molt en positiu. Però això no vol dir ni que siguin els meus autors favorits ni que a partir d’aquí hi torni a haver rastre d’ells en les meves obres.

B.P: Com ha influït en la teva obra el fet de treballar a El Jueves?

X.M: Crec que treballar a El Jueves m’ajuda a ser resolutiu. A la meva feina de guionista ho he de ser, no puc perdre el temps donant massa voltes ni escrivint textos que desconec l’efecte que tindran (fins i tot amb Un peu gegant tenia una hipòtesi de recepció que malgrat les sorpreses amb què m’he trobat mantinc bastant). Sé que he d’explicar històries interessants, divertides, i amb un principi i un final. I hi tinc pràctica amb el que faig a l’empresa (no només a la revista, també hi vaig fer molts guions audiovisuals), i això ho aplico al teatre. En aquest sentit, quan sento que hi ha gent que escriu sense saber ni on va ni on vol arribar m’escandalitzo una mica. Però vaja, si a ells els funciona, res a dir.

B.P: Després de rebre el premi, tens previst de moure’l en alguna direcció perquè s’estreni?

X.M: Precisament per la multiplicitat d’interpretacions que deia, crec que és una obra que no he de dirigir jo. Diria que sóc un bon director d’actors (ho intento, vaja) però tinc poca imaginació a nivell escènic, i a aquesta obra li cal algú que entri a jugar amb el text i en doni la seva visió. Per tant, ho tinc clar, aquesta ni la munto ni la produeixo.

B.P: HI ha algú que hagi mostrat interès per dirigir-la?

X.M: Per ara una sola persona m’ha dit que li agradaria dirigir-la, i estic pendent de parlar amb ella. Però en tot cas no m’han trucat del Nacional ni del Lliure. Tampoc no esperava que ho fessin. Hi ha gent que m’ha dit que està indignada amb el fet que els teatres públics no es preocupin de representar el premi Born, però prou content estic amb haver-lo guanyat com per anar exigint. Jo confio que es representarà. I espero que se’n facin moltes versions diferents. Temps al temps.

B.P: Per acabar. Ets dels dramaturgs que van al teatre?

X.M: Segueixo tant com puc tot el teatre en general, cosa que arribava a extrems malaltissos fa pocs anys, quan potser anava al teatre tres cops per setmana. I algunes setmanes més i tot. Ja no hi vaig tant, en part perquè em vaig cansar una mica i en part perquè ara que ha desaparegut el descompte de l’Associació no m’ho puc permetre. Em fot una mica assumir que no ho puc veure tot, però és un fet, no puc.