Xarim Aresté: “Necessito poder viatjar dins la cançó”

2.02.2016

Xarim Aresté, un dels músics més inquiets dels que volten per aquí, estrena, el proper 5 de febrer a l’Auditori de Barcelona, en el marc del Barnastans, el nou espectacle Xarim Aresté & El Conjunt del Miracle. Ens citem per fer una entrevista a l’imperdible Tarambana de Cardedeu, on avui farà un concert en solitari. Durant uns 30 minuts, l’entrevista acaba sent una conversa on es toquen molts temes i on Aresté mostra la llum de les seves incerteses i afirma com qui no busca tota la raó. 

Xarim Aresté

Xarim Aresté

Joan Gener Barbany: Quin va ser un dels primers contactes amb la música que vas tenir, o un moment que recordis com a significatiu?

Xarim Aresté: Tinc un grapat de moments. Però lo més definitiu és quan anava a veure a assajar el grup del meu cosi, en Xavi, que es deien Z Brain. Tenia 11 anys, era a  començaments dels noranta i feien grunge… Eren bonissíms, jo flipava molt. Tenia molta mística per mi allò que feien, sortia d’allà com si hagués anat a una missa. I de més gran, tinc un altre moment a Flix. Hi va tocar un trio anglès brutal que passaven l’estiu per allà baix (The Rockets). Al cartell deia que havien tocat amb músics d’ AC/DC, Pink Floyd o King Crimson. El guitarrista era lo millor que havia vist mai, em va hipnotitzar tant que em vaig dir: jo vull fer això.

I vas agafar la guitarra?

No. La guitarra ja la tenia. Tenia un grup que ens dèiem Ratera, erem quatre guitarres i fèiem punk. Vaig descobrir Paràlisis Permanente, que va ser com lo primer diferent que escoltava en lloc de cançons de l’Astèrix o de Micheal Jackson. Tot el rotllo del punk va ser com un canvi, inclús em feien por, tio! Aquestes sensacions són les que em van enganxar i vaig aprendre a tocar bàsicament amb el punk i també amb grups com Nirvana, fins que va arribar el blues.

Sempre autodidacte…

Vaig estar dos anys sense saber fer acords, només feia quintes. Per fer el que feia, ja en tenia prou, saps?

 

“L’equilibri és buscar entre allò que tu vols fer i allò que pots fer”

I més endavant vas estudiar filosofia. Quina vinculació trobes entre la música i la filosofia?

Mira, just ahir hi estava pensant, en això. Vaig arribar a una conclusió que no havia pensat mai abans: vaig estudiar filosofia perquè tenia por de fracassar estudiant música. A casa meva era una lluita, això. I si hagués dit que volia estudiar música hagués estat una guerra…de fet, ja ho va ser amb la filosofia, però amb la música ho hagués estat més. Lo valent hauria estat fer música perquè és l’única carta que tinc a la vida, és l’únic que em fa sentir més o menys normal en l’absurditat del món. Vaig pensar que me’n podria nodrir, però la vaig cagar també, tio! Hauria d’haver estudiat disseny gràfic o algo així, no? [riem]

T’ho preguntava perquè crec que a la teva música hi respira aquesta incertesa de viure que obre la filosofia. Toques molts temes sense tancar-los, sempre hi ha una abstracció…

És una bona reflexió. Però no sé mai com dir-ho, tio. Per mi és com la pintura. Pots pintar un bodegó, però coi, pot tenir diferents interpretacions segons qui s’ho miri o del mateix que ho pinta. Per mi no és tant el tema que vols tocar en si, sinó la visió del tema.

La visió?

En la música, com en qualsevol art, hi ha una certa lògica. I l’anem a buscar i és reconfortant quan la trobes. Hi ha una harmonia, hi entres, et funciona… La música té sentit. Té començament, té final. L’ art ens ajuda a fugir del caos quotidià, de la incertesa. Suposo que a les lletres, inconscientment, busco aquest ordre… Busco una veritat nuclear, al final.

De fet, la idea que entens la música com una pintura l’has dit sovint. Pensava que ho deies per la part estrictament sonora…

Bueno… és que jo no sóc un gran intèrpret, i llavors em veig obligat a ser expressionista. He nascut amb aquesta tradició expressionista, no he sigut acadèmic tot i que m’hi he aproximat sempre que he pogut i n’he aprés moltes coses. Però la teoria de la música és una cosa més abstracta que la música. No són la mateixa cosa. Una cosa és l’arquitectura i una altra és la casa, m’entens? No sé com dir-t’ho, una casa es una casa y un plato es un plato. [tornem a riure]

Jo t’estimo | Xarim Aresté from Tots Sants on Vimeo.

Quin sentit té fer música avui, ara i aquí? No sé si té sentit la pregunta, però…

Si, és una pregunta molt potent i me l’estic fent avui en dia. Fa poc vaig estar a París, que mai hi havia anat. Vaig flipar amb el culte a la cultura que tenen allà, em va commoure, es respira a l’ambient el respecte cap al teatre o la música… Vaig pensar, clar, tio, la cultura també va fer la revolució i la revolució es va fer des de la cultura. Als cementiris hi veus els ossos de grans personatges de la humanitat, tio!. Els nostres músics, els nostres pensadors… no saps ni on els tenim. Quan vaig tornar aquí vaig pensar, estàs més perdut que un globus aerostàtic!. Perquè quin és el nostre rol? Aquí és bastant absurd, perquè no s’ha fet la revolució, però en canvi, els artistes fem com si l’haguéssim fet. Hi ha una desconnexió total amb la «massa» (marca les cometes amb els dits), per dir-ho d’alguna manera, saps?

La revolució i la responsabilitat dels artistes…

Clar, fins a quin punt tinc responsabilitat, en això? Com a músic, he de fer pedagogia? Perquè no sé si la farem, la revolució, però potser els que vinguin volen fer petits passos endavant, no? A veure, tampoc cal anar gaire ràpid, que després ni ens entenem els uns amb els altres. Però, no sé, aquí la «gent de la cultura» és com un gueto molt petit, no? Com una capsa de caniques. L’artista en aquest moment què ha de fer? No en tinc ni puta idea…

Potser no hi ha «la» resposta…

No, tio, perquè potser si fos coherent amb mi mateix hauria d’estar fent quadres que no entenc ni jo. O potser hauria de buscar una feina i tenir una certa estabilitat i llavors potser podria fer una música que no hagi d’editar, ni fer concerts. Potser llavors faria una música com pura, no? Ara… haig de pensar en coses. No dic que no faci la música que no vull fer, eh!, però ara, no sé, els canals condicionen i ha canviat la manera com s’ escolta la música, suposo. Crec que tothom va una mica de cul intentant surfejar el moment o inventant algo.

 

“Suposo que el repte constant d’un músic és fer passos endavant sense desconnectar-se de la carrera que té a darrere”

Has dit molts cops que per fer música, ara, cal acceptar la precarietat. Fins a quin punt hi ha queixa, comoditat o aposta vital en això?

Per mi, és el fet que una idea no sempre la pots materialitzar per culpa de la precarietat. L’equilibri és buscar entre allò que tu vols fer i allò que pots fer.  La precarietat com a estil de vida… clar que no, a tothom li agradaria tenir més pasta, o com a mínim un micro ben parit o dos.

I també hi ha el fet que fer música vol dir pensar en com arribarà al «públic»?

El públic és una altra constant, no crec que em pesi gaire. Quan veníem cap aquí, l’Ermen (és el bateria que l’acompanya i que avui li farà de tècnic de so) em deia que últimament faig concerts més tranquils i que la gent potser troba a faltar més canya i jo li he dit, hosti, sí, vale! Però és que porto tants anys fotent canya que ara necessito una mica d’espai. Crec que no tinc gens en compte les necessitats del públic. De fet, la majoria de vegades ni tant sols tinc en compte les meves, saps?

Parlen de tu com «la cara visible dels Very Pomelo que ha col·laborat amb tal i qual músic». Com ha estat aquest camí? Per què ara dir-te Xarim Aresté dalt l’escenari i no pas fer una banda o fer encara més col·laboracions?

Va ser espontani. No hi ha hagut mai una ambició de faré això i després allò, ha sortit així. Quan vam muntar els Very Pomelo jo feia les cançons i això no ha canviat amb el que tinc ara. Vam fer els Pomelos i quan vam veure que perdíem cert interès en la banda, tothom va fer la seva. I jo, doncs no tenia ganes de muntar una nou grup. La meva banda eren els Very Pomelo, perquè coi n’havia de fer una altra? Tenia més sentit buscar-me la vida tot sol, llavors.

I vas decidir anar sol?

Bueno, va sortir tot sol, no vaig haver de pensar gaire. Les cançons del primer disc estaven pensades pels Pomelos. Al final, però, tot el camí acaba tenint sentit i amb el temps he anat fent més cançons que puc defensar sol. Potser és la diferència d’ara perquè el concepte que tinc de la música no ha canviat pas. Van entrant coses noves i en surten de velles i es deu anar expandint, però estic fent el mateix, saps?

Però sempre has treballat amb banda?

Sí, però potser hi ha algunes dinàmiques diferents. És com en una oficina. És un tot, però hi ha qui vol anar a fer la birra de després i qui no, qui curra més i qui menys.

Sí que des que vas sol hi ha hagut força canvi de músics…

Jo he tingut la sort que la majoria dels meus amics han estat músics de la parra. Al final, en el meu cas, el perquè de tot això és perquè estic rodejat de gent maca que fan música maca i no vull ser gaire lluny seu. Suposo que per això surten les coses com surten, saps? Ningú hi està per la pasta. Hi estem com si fóssim a casa, sense sentir-nos vigilats per res ni ningú. En les bandes on he tocat sempre m’hi he sentit com a casa. Sempre hi ha algú a qui li fot mandra fregar els plats però estem tots perdonats, en el fons.

El primer disc en solitari eren maquetes gravades sol a casa, algunes pensades pels Pomelos i d’altres que no?

I d’altres que no eren pensades per a res, per cap projecte.

Així, el primer disc deu ser com una barreja de tot el que feies en aquell moment. A La Rosada la meva sensació és que hi ha un treball més conscient.

No. La diferència entre l’un i l’altre és que hi ha més músics en la gravació i això ja aporta nous colors i coses que poden semblar diferents. Bé, al Lladregots hi ha en Gerard Quintana i en Paul Fuster, però en general era més arcaic.

En els directes sí que el repertori té una evolució evident, no?

És que compositivament sempre he mirat de fer cançons prou obertes com perquè es puguin anar canviant, reorganitzant l’energia, el tempo i tal. I els músics amb els quals toco, i jo mateix, hi anem posant mà. Mai toquem el mateix. No podem.

Hi ha qui fa una gira idèntica al disc, qui prepara un directe únic per tota la gira i qui el deixa evolucionar…

És que jo ho necessito, tio. És que quan em surten cançons més encorsetades, m’avorreixo d’elles. Necessito poder viatjar dins de la cançó, no sentir que haig de fer exactament el que vaig gravar. Potser altres coses les faig igual i ni ho sé, però sí que tinc la sensació aquesta. I amb la banda, és així, hi ha una actitud molt de jazz, d’impulsos…

 

“Tocar en un estadi o un petit local… he sentit que són oficis diferents”

Has tocat al Sant Jordi amb Sopa de Cabra, a bars, cases okupes, festes majors, cases particulars, etc. Condiciona l’espai, suposo…

Al final, a tot arreu, és la música com a llenguatge. No sóc jo qui ho estic decidint. Vull dir que la responsabilitat és amb la música. I quan estic jo sol a casa també hi és, aquesta responsabilitat, aquest respecte, saps?

Però tocar en un lloc gran o en un de petit…

Sí que és veritat que als concerts més íntims la música és més protagonista. No hi ha gaires més elements. Als grans escenaris hi entren en joc altres coses, com les llums o les coreografies. Jo he sentit que tocar en un estadi o un petit local són oficis diferents. Vaig a buscar la mateixa vibració però la trobes de maneres diferents, saps?

En el directe, el públic sí que és important. Un lloc concret, una gent concreta. Potser és aquí on pren sentit pensar en «el públic»?

Jo em sento un novato en això. Sóc molt tímid amb el públic, no sé què fer. Tot i que crec que ara ho estic començant a canviar, sempre pensava, a qui li pot interessar el que digui si ja ho estic dient tot amb la música?. Em semblava tan poc interessant el que podia dir, que no deia res!

Ara hi interactues més, sembles més pendent del que passa…

Ara m’estic relaxant. S’ha trencat una paret i potser em fa tocar millor. Però el públic, no sé, tio, no en tinc ni idea. Uns et diuen: «has de fer més solos!», i uns altres: «estava massa fort». Si fes cas al públic, em tornaria majara. Però sí que hi ha moments que tocant, notes que la cançó és com uh!, aquí ha passat algo, i llavors penses com canviar-ho. Hi hi un diàleg que et fa crèxier, vaja.

Però potser la relació amb el públic no és per convence’l o per dir no sé què entre cançó i cançó, sinó més aviat d’estar pendent de les reaccions, que hi hagi com un diàleg a partir de les reaccions a la música.

Sí… Però és que quan toco m’encomano a la Verge Maria i no penso en res! Abans tocava la cançó i quan acabava era com que tocava de peus a terra i pensava: Hosti! Que hi ha gent? Què foto, ara? I feia una altra cançó. I es produïa un buit que te cagues entre cançó i cançó. Saps el caos quotidià que dèiem al principi? Doncs això, a l’escenari, tio! Jo estava al meu globo i hagués fet el mateix sense gent allà davant. Però això ho he anat canviant, ara sí que obro els ulls i penso, ah, vale… està passant això o allò… doncs parlem-ne!. La música m’ha estat útil per madurar en això, també.

Vaig llegir una entrevista a El Periódico en què deies una cosa que em va cridar l’atenció, i això que feia dies que ja escoltava el disc. Hi deies: «La Rosada és com el darrer intent de fer algo nou amb les ruïnes de lo antic».

Ja… Al llibre de poemes que vaig fer crec que parlo d’això tota l’estona. I jo què sé, no en tinc ni puta idea, però a la cultura d’ara sembla que Mickey Mouse és igual que Hitler i que Mozart i que Rammstein i tots tenen com els mateixos valors. És que ara ets tu qui poses els valors que vols als símbols de la Història, saps? I jo què sé, és com que Hitler pot no ser el dolent perquè ara li posem al costat un candemooor del Chiquito, i ja està. I coi…!

Hosti, tio! [riem]

Vull dir, és un canvi de paradigma. I la cultura d’ara… és obvi que estem en un món nou, no? Clar que un món nou no es comença de zero, sinó amb les ruïnes de lo antic. I no sé, crec que la cultura pop són les ruïnes. No sé si m’explico…

Crec que sí.

L’altre dia vaig sentir una cançó d’un un tio que s’assembla molt al Michael Jackson…

El Bruno Mars?

Sí, el Bruno Mars. Un tema que és clavat a The Police i el tio fot una barreja allà, que… O l’Adele, que ho està petant, vaig sentir una cançó que l’he escoltat tantes vegades que si la fes jo, no seria capaç de tocar-la, coi! Perquè l’ha fet tothom, saps?

Pura repetició maquetada?

Això és el mainstream d’ara. I coses que s’han fet mil vegades tornen a ser noves. Clar, sembla que no tenim background cultural i la gent està escoltant coses «noves» que són pura repetició, tio!. Però també té una part bona això, coses que no haguessis fet mai per ètica, de sobte, ja les pots fer…

Crec que ara m’estic liant jo. Si La Rosada és fer algo nou amb les ruïnes del pop, però lo nou no deixa de ser repetició del que s’ha fet tantes vegades… m’entens?

Sí, sí… però coi, ara t’estava parlant de coses massives. Això diu molt d’on estem. A la gran part de la gent li mola i fa coses que dius, tio, on vas…?, que ja s’ha fet molt, això! Això és una via, és el mainstream. Però hi ha una altra cosa…

D’acord, d’acord. Si fóssim uns visionaris, què és lo que és nou o potser diferent?

Hem d’anar a veure què fan els negres, tio. Sempre van per davant nostre. Ells no volen sentir a parlar de blues, ja. Ells s’estan ficant amb el jazz, el barregen amb el hip hop… Hi ha una mica de tot, però coses senzilles, quatre acords, amb espai, textures… Em sembla que és lo nou. De totes maneres, jo no tinc res a veure amb l’avantguarda. Suposo que jo només tracto d’actualitzar lo tradicional. Dec fer folk o algo així. [riem]

Llavors, el bolo a l’Auditori amb el Conjunt del Miracle va en aquesta lògica de refer les peces dels dos discos d’una manera nova o diferent…

No t’ho sé dir del tot. Suposo que el repte constant d’un músic és fer passos endavant sense desconnectar-se de la carrera que té a darrere. Clar que reviso coses, és com que et desfulles. Però no sé, tampoc puc fer cinc passos endavant, m’entens?

Sí. Serà diferent…

Constantment he mirat de fer les coses que no sabia fer. I aquest cop… encara és un núvol per mi, saps? Estem revisionant lo antic, i crec que serà nou. Crec que li donarem una tercera dimensió, no tocaré la guitarra elèctrica però hi haurà canya. La farem des d’un altre lloc. Abans em deies que els directes s’allunyaven del disco, oi? Crec que el bolo serà el directe que està més a prop del disco. Serà la cruesa dels directes produïda com en un disc.