Vuit hores amb Enric Casasses, el nòmada savi

8.12.2012

El passat u de desembre el cicle ‘Un dia amb…’ va permetre a un grup reduït de persones conversar llargament amb el poeta Enric Casasses. L’Arts Santa Mònica va ser l’escenari per compartir espai i diàleg amb el ritme, la fúria i els missatges amb veu propera i enjogassada d’un dels poetes més reconeguts i estimats pel públic. L’esperit jovenívol, la saviesa dolça i amarga, la paraula fresca i l’honradesa càlida: Enric Casasses.

El poeta Enric Casasses va compartir diàleg amb dotze persones, en el marc del cicle 'Un dia amb...' que reuneix artistes de la paraula amb els seus seguidors, estudiosos i admiradors. | Foto d'Andrew Condon.

 

L’estimar simple / cava molt fondo. / L’estimar simple / 
val un imperi 
/
 i és un imperi que no cau, / deu ser l’únic.

(“Cant a 2 veus acordades” Enric Casasses)

 

Som dins l’Arts Santa Mònica. En una habitació de llum clara i espai ample. Dotze persones ocupen dotze cadires formant un semicercle. El poeta Enric Casasses seu al capdavant de tot. Va vestit amb texans desgastats d’un blau clar de lluminositat gairebé onírica, duu una hermilla prima amb estampat oriental -esquitxada de marrons i grocs agermanats amb negres i taronges- camisa salmó, mocador negre i blanc anusat al coll prim, la llarga cabellera recollida en una cua de cavall i les ulleres primes sobre el nas, arran dels ulls, vívids, negres.  Al seu costat hi té un cistell de vímet, folrat de tela verda, carregat fins dalt de llibres. Poemaris seus i de poetes que l’han influït com Josep Carner, William Blake, Kenneth Patchen, Max Jacob i tants d’altres.

Enric Casasses, a l'Arts Santa Mònica.

Enric Casasses llegeix alguns fragments d’una entrevista que fa algun temps el poeta i editor Emilio Arauxo– li va fer en un recopilatori  titulat  Do lado dos ollos. Arredor da poesía. Casasses parla de l’herència que ha rebut, i de la influència de poetes com Pere Vidal, Verdaguer, Vinyoli o la lírica trobadoresca en general. També llegeix una resposta incisiva sobre com veu la poesia en el moment actual: “Nosaltres [la societat] no habitem en la poesia. Habitem en la subnormalitat, o en un codi genètic. Però quan pensem en el paisatge de la caseta amb el gos, aquella idea només l’habita la poesia. La poesia no pensa països, els realitza”. I la darrera pregunta introductòria: Hi ha una ètica de la poesia, actualment? La poesia és un dret, una necessitat…?  Casasses respon que “l’imperatiu del poema només mira” i cita a Miquel Bauçà  per dir que “la poesia és la millor manera d’acostar-se al que és, a la realitat. És més que una necessitat, és més que un dret”.

 

EL PASSAT DEL POETA

Casasses ha obert el foc i diu que espera provocacions per part del públic. O sigui, que les preguntes no triguen a arribar. Algú li pregunta per la infantesa. ¿Com va ser aquella època, quina parcel·la hi va ocupar la poesia?

“A casa hi havia molts llibres. La casa estava plena de poesia de mon pare i de ma mare. Mon pare se’ls sabia de memòria i ma mare un dia ens llegia la Caputxeta Vermella i l’altre poemes. Al pare, li agradava especialment en Pere Quart”. A casa hi tenien el Vigila, esperit, vigila!  de Joan Maragall i també poemes de Sagarra. Aquesta barreja de contes, poemes, faules, rondalles va començar a poblar el cap del poeta infant. Eren els primers contactes amb la paraula. El mot com a ens màgic. “La cultura no es pot dividir entre popular i culta. La crònica popular podria ser Shakespeare”, deixa anar Casasses. “El pare anava a la Biblioteca de Catalunya i copiava poemes en castellà, francès, anglès, alemany. A casa teníem el Bestiari de Pere Quart amb dibuixets del meu pare. En aquella època, fins i tot el sabater se sabia poemes de memòria!”. Algú pregunta què ha passat avui en dia. ¿La gent li té por a la poesia? “No sé si és un mecanisme de defensa del capitalisme. Abans, la poesia ocupava tota la societat. Les persones tenien curiositat per desxifrar els enigmes del Góngora i sentien els versos del Rector de Vallfogona i es preguntaven ¿què voldrà dir amb tot això? La gent es feia preguntes. Aquesta idea de la poesia com a cosa íntima apareix al segle XX, abans els poemes eren populars. Igual com l’afirmació ‘jo és que la poesia no l’entenc’; o ‘jo de poesia no hi entenc’, també és molt recent. Abans la gent sentia fascinació per l’enigma del sonet barroc. I no només la gent que sabia llegir. La poesia era la manera que tenien les persones per comunicar-se, per recordar les coses, les rimes, els jocs de paraules, els misteris que calia resoldre, els enganxaven”. Li pregunten a en Casasses si caldria llegir més poemes als nens. “Els nens ho entenen tot, els nens es fan preguntes. Quantes cançons populars no tenen al darrere una història amagada, un poema?”. La pèrdua de la imaginació, l’allunyament del món interpretatiu i els prejudicis comencen després, amb el món adult.

Un noi pregunta com ens podem acostar cap a les metàfores i imatges poètiques. “La imatge i la metàfora són intuïtives. En una poesia, el personatge que té més sensació de presència és el lector”, diu Casasses. ¿La poesia té memòria? “La promesa de la memòria en poesia és el moment present”.

 

L’IMPULS CREATIU

On comença l’impuls creatiu? D’on ve la inspiració? Casasses reconeix que, en el seu cas, va començar a escriure seriosament en la pubertat. Per parlar de la inspiració, Casasses es remet a William Blake, que va definir-la com “una barreja d’innocència i experiència”. També cita a Bécquer i una de les seves rimes, que Casasses ha traduït al català. La rima número III: Activitat nerviosa /
 que no sap com resoldre’s, / 
carrera sense brides /
del cavall volador, //

 Bogeria que exalta / 
l’esperit i l’aixafa, /
 borratxera divina /
 del geni creador. //

 És la inspiració!

Enric Casasses posa èmfasi en el fet que durant la creació “cal vessar imatges de llàgrimes en lloc de llàgrimes reals. Això en les arts serioses, en comèdia ja és diferent”. I posa l’exemple del violinista que interpreta una melodia trista. “El violinista ha de fer plorar el públic i transmetre la tristor sense plorar ell mateix”. Algú li pregunta si ell té present alguna música, mentre escriu.

“Els versos els escric callant. No penso ni en el Comelade ni en Tchaikovsky. Les paraules tenen la seva musicalitat pròpia”, remarca.

Triulet i Enric Casasses.

Casasses, però, ha col·laborat amb artistes musicals que han musicat els seus poemes. “Amb en Pascal Comelade sempre dic que de joves havíem treballat en la mateixa pedrera. Escolto la seva música i és com si hi pogués caminar per sobre amb la veu. No assajàvem. No calia”.  Darrerament, Casasses ha treballat amb la banda de rock Triulet i han fet alguns concerts plegats.

¿Com i quan ens visita la inspiració? ¿On habita la inspiració, en quin lloc viu? Casasses respon a la pregunta amb un poema inèdit, titulat “Sense casa i de memòria” i cita a Joan Vinyoli: “acarrerant-nos 
pels llocs petits 
 i protegint-nos 
de tot. 
 Estem a la intempèrie”. 
 Per ser poeta “cal tenir fam, fam de qualsevol mena, fam d’alguna cosa”, apunta una de les assistents. “La inspiració s’ha d’anar a buscar fora de casa, a la intempèrie!”, li replica en Casasses.  “Evidentment hi ha coses fortes o guapes… que et passen, que faran que aparegui”. ¿Cal una predisposició per traslladar totes aquestes experiències en un full de paper? “Cal una mirada personal teva. Una mirada humana. Però cal mirar. O veure. Hi ha qui mira cap enfora i hi ha qui mira cap a dins. El que m’agrada de la poesia és que cadascú és un cas únic”. Casasses somriu mentre remena paperassa i busca el proper poema que llegirà. Tot d’una, reprenent el fil anterior, afegeix: “Max Jacob va dir una frase molt interessant que deia ‘Recomanar-li lectures? Mai de la vida, en això l’atzar és sagrat!” i ironitza dient que “els tallers de literatura són –per ells mateixos- un gènere literari”. Més endavant diu que “la mirada de cadascú hauria de parlar. No hauríem d’intentar copiar els altres, ni a nosaltres mateixos. Tot i que Picasso solia dir que copiava els altres per no copiar-se a ell mateix”.

Un diàleg llarg i distès amb el poeta Enric Casasses.

Després, emergeix –com un peix que treu el cap del llac, vivaç, espontani, amb la força natural d’allò salvatge- el tema de l’amor. “Els mals rotllos de l’amor són inspiradors”, i tot seguit recita el poema “Rim”: Era per estimar-te / 
que em vaig fer pobre, / tots dos fugint de casa / 
i tu d’escola.
//
Tu no tenies feina i 
/ jo em vaig fer pobre,
 / te’m vaig fer barraqueta i /
sentirem ploure. //

 Vam tremolar together /
 hiverns duríssims
 / dormint a les esquerdes / 
dels precipicis.
// I un dia ja no hi eres, /
 et faltava una rima / 
i jo que tinc les meves /
 no la tenia.
 //
 Els meus versos tremolen, 
/ els has tocats tots i ara /
 quan tornin, si és que tornen,
 / la rima serà una altra, /
 tindrà la teva marca.

 

LA POESIA AVUI

¿Quines qualitats hauria de tenir el lector de poesia i el poeta? “Deia Ferrater que per llegir Shakespeare només calien dues coses, una mica d’experiència de la vida i un diccionari”, resumeix Casasses. “I al poeta, jo li diria, que com més coses sàpiga més enllà de la literatura, millor. A mi per exemple, m’agradaria saber-ne moltes més sobre les flors”, reconeix. ¿Què ha canviat en la poesia ara respecte el passat? ¿Com es troba la poesia, avui? ¿Ja s’ha escrit tot? Casasses respon: “Quan algú deia, ‘oh, ja s’ha dit tot!’, Salvat-Papasseit va contestar-li, ‘sí, però no s’ha escoltat’. Max Jacob diria ‘la veritat sempre és nova‘. I Joseph Joubert afegiria ‘tot el que era fàcil de dir ja ha estat ben dit. La resta és la nostra tasca: dura tasca“.

La conversa llarga i dúctil desemboca ara cap al territori de la llengua, l’ingredient imprescindible –a més de les sensacions, la vivesa dels sentits- per a construir el poema. “Escriure en català, per a mi, és un avantatge molt gran- ens diu Casasses- poden passar dues coses, que la captivitat espanyola on vivim faci pressió sobre la llengua perquè deixem d’existir com a llengua i cultura, i aleshores assolim un prestigi de llengua morta i arreu del món ens llegeixin més que ara, tal com -per exemple- es llegeixen els trobadors provençals.  I si no desapareixem, doncs tindrem el mèrit d’haver continuat escrivint i cantant i parlant en la nostra llengua malgrat totes aquestes condicions contràries. O sigui que, d’una manera o altra, la poesia catalana és i serà una cosa heroica i gloriosa com poques. El català arriba, malgrat totes les repressions polítiques que ha patit. La poesia catalana arriba de fa molt de temps”, conclou i bromeja dient que “el Barça fa un parell d’anys que arriba, però la poesia catalana ja fa un parell de segles”.

El diàleg múltiple i frondós acaba amb algunes deficions sobre què és la poesia i altres reflexions al voltant del tema. A Enric Casasses li agrada definir què vol dir fer poesia amb un poema de Maria Antònia Salvà, “La farigola”: Menyspreant la figa-flor, / a la branca l’he deixada; / la farigola morada / és qui em té robat el cor. // La mà n’havia un ramell / —perfum i joia quieta—; / mon cor es cregué poeta / fruïdor d’un món novell.

 

Dibuix d'Enric Casasses.

 

Casasses explica que “la poeta decideix dedicar el seu amor a la branca de farigola, deixant de banda la figa-flor, que té més bellesa. És l’aparença més discreta de la farigola que enamora la poeta i ella la cull i n’aprecia l’aroma. Quan l’olora, descobreix un món nou, perquè entra en el terreny de les sensacions. I aquest fruir és el que experimenta el poeta quan fa poesia”. Una altra definició que dóna Casasses és la que va fer l’editor i poeta Jordi Cornudella: “La poesia és un tipus de construcció del llenguatge que aspira a fer niu en la nostra memòria”.

A fora, darrere el finestral, ja regna la fosca. S’acaba la conversa, però els versos de Casasses com mans amigues ens acompanyen. Paraules que ressonen dins el cap del caminant de passos solitaris. Del qui va pel món extasiat, àvid de coneixement i famolenc de paisatges. El somriure interior i els ulls oberts, de bat a bat.

 

El cicle ‘Un dia amb…’ que continua el 2013 amb Andrés Trapiello i Sergi Pàmies, s’ha organitzat conjuntament amb Centre d’Arts Santa Mònica, la Institució de les Lletres Catalanes, la Facultat d’Humanitats de la UPF, i el Departament Filologia i Comunicació UdG i la ILC. Per aqulsevol informació addicional, podeu fer clic aquí.

 

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris