Vol-Ras: “Ningú no té el secret de la comicitat”

8.12.2015

En Joan Faneca i en Joan Segalés han tingut l’amabilitat de rebre’m al seu local d’assaig, al carrer Salvà, al barri del Poblesec, tocant a la falda de Montjuïc. Fa poc han anunciat que el seu espectacle Da Capo, que es presentarà al Poliorama de Barcelona en dues úniques funcions dilluns 14 i dimarts 15 de desembre, suposarà el comiat de Vol-Ras, la companyia que van fundar ara fa 35 anys i que els ha portat a actuar davant de més d’un milió d’espectadors.

Vol-Ras està format per Joan Segalés (esquerra) i Joan Faneca

Vol-Ras està format per Joan Segalés (esquerra) i Joan Faneca

 

Que ningú tregui conclusions precipitades: en Segalés i en Faneca no es jubilen, sinó que pleguen com a Vol-Ras, que és molt diferent: “La nostra vida laboral dins el teatre no s’acaba aquí”, em diu en Segalés. Continuaran donant guerra, sigui com a actors, directors o productors, però la companyia emprèn el vol definitiu. Ara es proposen recomençar de nou. Per això el títol del seu darrer espectacle, Da Capo, té una ressonància especial. M’ho expliquen al despatx que encara tenen a la nau que van comprar l’any 1995, en ple apogeu de la companyia, en una época en què es podien permetre de fer una pausa entre espectacles per dedicar-se plenament uns mesos a la creació.

L’espectacle Da Capo, que es va estrenar a Saragossa ara fa dos anys, quan ni ells mateixos sabien que seria el show que marcaria l’extinció de Vol-Ras, té un què de premonitori, perquè metafòricament expliquen l’enfonsament de les estructures socials i de les arts escèniques, en particular, causada pels estralls de la crisi, a través de la historia de dos tècnics d’escena que viuen entre bambolines un concert que es desenvolupa més enllà del prosceni. “És un homenatge també als tècnics, figures imprescindibles per fer teatre”, em diu en Faneca. És una manera de reivindicar la dignitat de la professió, i a la feina que fan aquells que treballen rere l’escenari i que sovint no són prou valorats pels espectadors, i encara menys pels polítics que retallen el pressupostos. Els dos protagonistes d’aquesta obra es comuniquen de moltes maneres menys amb paraules, perquè si fessin massa soroll podrien interferir amb el concert que se celebra a l’altra banda de la cortina. Vol-Ras ha buscat un pretext argumental perfecte per donar versemblança a una història que es desenvolupa a través del teatre de gest i de l’humor, marca de la casa.

Vol-Ras, Joan Faneca i Joan Segalés

Vol-Ras, Joan Faneca i Joan Segalés

Tant Faneca com en Segalés em parlen del moment que els toca viure amb una gran serenitat, amb un to que no es ni sardònic ni sagnant. No són d’aquells artistes que culpen el món dels seus mals, ni gasten el ressentiment dels fracassats, en part perquè després de 35 anys de trajectòria és massa tard per parlar de fracàs. “El Ministeri ha reduït les ajudes a la meitat i la Generalitat, que els havia donat suport anys enrere, ha apostat per sufragar més a productores i sales, en lloc de donar tant suport a les companyies i als creadors. És paradoxal, però la cultura ha portat a la professionalització dels gestors i gerents de la cultura, i ha deixat els creadors i els artistes de la mà de Déu”, diu Segalés, amb un deix de resignació que no té ni una espurna de ràbia ni tampoc d’enveja, sinó la lucidesa de qui es reconeix en la precarietat en què viu ara l’artista. Fa uns anys hi havia a l’estat espanyol uns circuits teatrals, que permetien fer gires per moltes poblacions. Avui els ajuntaments ja no poden pagar els bolos i si en fas estàs condemnat a carregar-te l’esquena de morositats. “El circuit del País Valencià, on podíem arribar a fer seixanta funcions, s’ha enfonsat. Si ara hi podem fer quinze bolos ja ens podem donar per satisfets”. La bona acollida de Da Capo desmenteix una mica la crisi, perquè després de les funcions que faran al Poliorama la setmana que ve, Vol-Ras ja té programades funcions els mesos de gener i febrer de l’any vinent. Els que no puguin assistir al comiat del Poliorama encara podran repescar Da Capo el dia 6 de febrer a L’Hospitalet de Llobregat.

 

Vol-Ras al Centre Can Papasseit. Foto:  Pere Virgili

Vol-Ras al Centre Can Papasseit. Foto: Pere Virgili

Els dos Joans m’ensenyen el local d’assaig on han gestat els seus espectacles en els darrers vint anys. És una sala amb parquet i sostres alts, prou gran perquè hi pugui treballar una companyia, però prou recolllida i acollidora perquè no sigui una nau desangelada. Vol-Ras cedeix sovint aquest espai a altres companyies i productores. “Hi ha una directora anglesa, col·laboradora de Peter Brook, que cada any es reservava una setmana per venir a assajar aquí”, em diu en Segalés, “perquè hi troba una energia especial”. “Ara que Vol-Ras posa la nau a la venda, seria ideal que ho adquirís l’Institut del Teatre, que no va sobrat d’espai i queda a un toc de pedra d’aquí, i es convertís en una aula més de l’IT perquè sembla que tenen problemes d’espai quan han de preparar tallers i han d’assajar molts grups de forma simultània”, em diu en Faneca.

En Segalés i en Faneca s’han dedicat a la docència, i no descarten tornar-hi en un futur immediat. Quan van acabar els estudis a l’Institut del Teatre van començar a fer classes a l’Escola El Timbal, i amb en Ton Font, el fundador d’aquesta escola que ara també ha renovat local, hi havia molta complicitat. Del Timbal va sortir tota una escola de teatre de gest, que ha marcat una generació de teatre català a partir dels anys setanta. “Nosaltres ens vam formar en aquesta època. Som cosins germans del Tricicle, el nostre debut oficial va ser el mateix dia i en una mateixa funció, en què nosaltres vam actuar a la primera part i ells a la segona”. Vol-Ras, doncs, s’ha de situar en una tradició teatral (sí, ja se’n pot dir tradició) que arrencaria amb Els Joglars i els Comediants, i continuaria amb La Claca de Joan Baixas, Dagoll Dagom, el Tricicle i Vol-Ras. “En aquella època hi havia qui encara es lamentava que no hi haguessin dramaturgs catalans”, em diu en Segalés, “però sí que n’hi havia, érem totes aquestes companyies que potser no fèiem teatre de text però creàvem els nostres espectacles”.

 

Vol-Ras, Joan Faneca i Joan Segalés

Vol-Ras, Joan Faneca i Joan Segalés

Sigui com sigui, el teatre de gest i d’humor que ha fet Vol-Ras ha estat dels més exportables del teatre català de les darreres dècades. Els seus dinou espectacles han viatjat arreu del món, i els pregunto quines barreres culturals s’han trobat a l’hora de comunicar-se amb el públic. “Una vegada vam anar a un festival a Alemanya, que era una marató de dotze hores de teatre d’humor. I amb els teutons no ens vam entendre gaire. és potser l’única vegada que ens hem trobat que la connexió amb el públic fallava. En una altra ocasió ens van contractar perquè féssim un espectacle en una convenció d’informàtics d’arreu del món que se celebrava a València, i vam actuar davant d’uns japonesos i d’uns àrabs, que ens miraven amb una cara de no entendre res. No ens passa només a nosaltres. Agafa una companyia russa d’humor i fes-la girar per Europa i veuràs que tenen el mateix problema”.

 

Hi ha humors i humors, doncs. Vol-Ras no s’ha aventurat mai a fer gira per països asiàtics. En canvi a Llatinoamèrica els ha anat molt bé. L’humor té un component biològic, però sempre és cultural. Els pregunto en què consisteix per a ells la comicitat. Es podria definir d’alguna manera? “Ningú no té el secret de la comicitat”, em diu en Faneca. “Si el tinguéssim seríem rics”. “Sí que hi ha fòrmules que funcionen”, em diu Segalés. “La més bàsica és la de l’1-2-3. Crees una seqüència de notes que apunten a una progressió i a la tercera trenques l’expectativa que has generat. L’humor es troba en l’imprevist, la sorpresa. Després hi ha altres mecanismes, com poden ser la repetició, l’exageració, que s’han de saber modular per trobar el punt just”. Tots dos estan d’acord, però, que en el camp de l’humor la gràcia es troba sovint en la comicitat que els altres ja veuen en tu. “Com passa amb els acudits, que no tothom en sap explicar. Un director general et pot sortir amb l’acudit més ocurrent del món, però si no dóna el senyal correcte que està fent broma o els altres no li atribueixen la capacitat de fer riure, no té cap mena de gràcia. Amb l’humor escènic passa una mica el mateix. Arriba un moment que fas riure perquè has establert un pacte i una complicitat amb un públic que troba divertit el que tu fas”.

Abans d’acabar l’entrevista, truquen al telèfon del despatx. En Segalés s’aixeca i despenja el telèfon. Per la resposta que dóna intueixo que és un comercial que li vol vendre alguna cosa. Fins fa quatre dies en aquesta oficina hi havia una secretària i un gerent, que devien tenir un contacte permanent amb el món, però amb la crisi els van haver d’acomiadar.

En Joan respon al comercial que ja no poden comprar res perquè tanquen l’empresa. Ho diu amb una gran naturalitat, però m’adono que el moment cobra una dimensió teatral, com si ell mateix visqués l’estranyesa del que està dient. I tots cobrem consciencia de la potencialitat còmica de la situació. És aquella comicitat incontrolable de l’imprevist de què parlàvem abans. Quan penja el telèfon, en Joan em mira i em diu: “Si mai t’has de desempallegar d’un comercial, digue-li que tanques la barraca. Ja veuràs que funciona”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sap greu, però la vida té sorpreses, m´imagino que tanquen una porta, i se n´obrira una altra.
    “L´experiència aconseguida durant anys d´investigació i treball, així com el nostre prestigi, és fruit dels pobles (…) que ens han confiat les seves festes i celebracions.”

    http://www.pirotecniacatalana.com