Visca Catalunya… però Girona més!

22.04.2016

Recentment el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha aparegut a premsa amb una pintura de Narcís Comadira entre les mans: és l’obra que ha triat personalment per al seu despatx. Aprofitem aquesta excusa per xerrar amb el reconegut poeta i artista sobre art i altres afers gironins.

Narcís Comadira  |  Foto de Marta Sempere

Narcís Comadira | Foto de Marta Sempere

Barbara Marchi: Comenta’ns la peça que penja al despatx de presidència i com s’emmarca en la teva producció artística.

Narcís Comadira: Es tracta d’un dibuix fet sobre una fotografia de Carles Rahola. Quan es va fer l’homenatge a Rahola, es van repartir als artistes unes cartolines amb la fotografia de l’escriptor, impresa en un gris pàl·lid, per tal que cadascun dels artistes hi pogués intervenir segons el seu estil, sense que la base el molestés excessivament. Joan Miró, per exemple, hi va fer alguns dels seus signes, deixant la fotografia tal com era. Jo vaig dibuixar sobre la fotografia amb grans traços de carbonet, em sembla recordar. D’això fa molt de temps i l’obra no l’he vista més. Del conjunt d’obres se’n van fer diverses exposicions, a la Fundació Miró, a Cadaqués, a Girona, és clar. I si vols saber d’on va sortir, tot això, doncs va ser una iniciativa de l’Assemblea d’Artistes de Girona, sobretot de l’enyorat Enric Marquès, el seu capdavanter. Actualment la col·lecció pertany a la Ciutat de Girona.

B.M.: Se’t pot definir un català universal, coneixedor de la cultura d’arreu i especialment enamorat d’Itàlia. Per tant, les teves pintures fusionen múltiples influències. No obstant això, podríem trobar-hi un quelcom de gironí que connecti amb les preferències estètiques de Puigdemont?

N.C.: No conec prou el President com per saber les seves preferències estètiques, això li has de preguntar a ell. I sí, sóc un enamorat d’Itàlia. I segur que hi ha alguna influència gironina en la meva obra, perquè la ciutat va ser la meva primera escola: els volums arquitectònics de la ciutat vella sempre m’han impressionat i, pel que fa al color, els vitralls antics de la catedral van ser la meva primera escola. Vaig passar moltes hores mirant-me’ls, de petit, quan hi anava a missa, els diumenges, amb els meus pares.

B.M.: En aquest sentit, destacaries algun artista plàstic que ha sabut o sap explicar la especificitat de les terres gironines?

N.C.: Dels noucentistes, evidentment Rafael Masó i també Fidel Aguilar, l’escultor, mort tan jove. I més cap aquí, Enric Marquès va saber veure la ciutat amb una mirada personal i transmetre la seva contundència volumètrica amb passió i gran eficàcia. Marquès és, per mi, el més gran pintor gironí del segle passat, i un dels pintors importants de Catalunya, tot i que és molt poc conegut. I si vols un escultor, Torres Monsó, sobretot el de la primera època, sap crear unes formes amb gran tensió interior, una mica italianitzants, que em sembla que denoten la influència del romànic i l’articulació dels volums arquitectònics de la ciutat vella.

B.M.: I en l’àmbit de les lletres? Hi ha escriptors joves que, com tu vas fer, poden continuar la herència de Pla o Rahola?

N.C.: Sí, per sort hi ha un Josep Maria Fonalleras, que escriu una prosa admirable, i un Toni Sala, de Sant Feliu de Guíxols, que està fent una obra punyent, profunda i commovedora. També Vicenç Pagès, de Figueres, Toni Puigverd, de La Bisbal, i Rafael Nadal, aquest, gironí estricte, saben escriure una prosa fluida i eficaç. Alguns articles d’en Puigverd són autèntiques peces literàries. I encara que no és nascut a això que tu en dius les terres gironines, sinó a Saidí, però que viu a Olot, sempre m’ha interessat l’obra de Francesc Serés. Pla i Rahola i Gaziel, hi afegeixo jo, poden dormir tranquils perquè tenen uns hereus més que notables… I m’agrada molt la poesia de Francesc Prat, de Celrà. Però suposo que em preguntes per escriptors de prosa…

B.M.: Entre els teus estudis i escrits, n’hi ha de dedicats a la teva ciutat natal o a reivindicar gironins de primer nivell com, per exemple, l’arquitecte Rafael Masó. Al marge de la punyent ironia del Polònia sobre l’amor incondicional de Puigdemont per la ciutat, creus que a Girona se li reconeix el paper que juga en el panorama cultural català?

N.C.: Veuràs, Barcelona és una ciutat molt important que ignora tot allò que és de fora. Té l’ànima de capital. És molt difícil per algú que no és de Barcelona fer-s’hi conèixer i apreciar. I si ho aconsegueix, sempre sol ser, en el fons, considerat provincià. Des de Barcelona, no s’acostuma a pensar en els de fora. Els de fora, no hi són. No és una cosa acceptada, però és així. De tota manera, les distàncies cada dia són més curtes i la cultura catalana, és a dir, la que es fa en català, va reconeixent allò que es fa a fora de Barcelona. No es pot concebre aquesta cultura sense aquesta presència territorial. I més quan la cultura castellana que es fa a Barcelona és, a vegades sense massa raó, molt prestigiada pels mitjans. Per molts diaris i conductors de programes de ràdio i televisius els escriptors catalans sempre són de segona fila i poques vegades en parlen. En el fons creuen que els importants són els que escriuen en castellà. Els altres són d’estar per casa. Trist país…