Vincent Monadé: “Els francesos sobrevalorem la lectura”

22.04.2018

El món del llibre francès compta, des de 1973, amb un organisme estatal de suport i ajuda. Es tracta del Centre National du Livre, que tal com explica el seu president, Vincent Monadé, va ser creat per a sostenir el conjunt de la chaîne du livre (cadena del llibre). Una cadena que va des de l’autor fins al lector. Entre tots dos: llibreters, editorials, traductors, bibliotecaris, correctors, mestres… L’organisme, que depèn del Ministeri de Cultura i té un pressupost anual de trenta milions d’euros, abasta pràcticament tot el sector. Segons Monadé, no existeix un equivalent igual en cap país europeu. Només Grècia va estar interessada, fa anys, en aixecar un centre similar (la crisi va aturar el projecte). Pel que fa a Catalunya, el que més podria assemblar-s’hi és l’Institut Ramon Llull, “però està molt centrat en la traducció”. Monadé publica aquests dies Cómo hacer leer a los hombres de tu vida (Plataforma Editorial), un llibret caricaturesc sobre els homes que no llegeixen i les dones que han de resistir-los (o bé mostrar-los el plaer que implica la lectura).

Vincent Monadé. |

Llegint el llibre sembla que no hi hagi d’haver un sol home lector. O que siguem una mena d’espècie estranya.

No ho som però anem cap a aquest paisatge. Llegir és una passió essencialment femenina. Almenys, la lectura de ficció. Tenim estudis que indiquen que un 75% dels lectors de ficció són dones.

Dius que un home que no llegeix no és una causa perduda. Jo, francament, tinc la sensació que el meu pare, que mai agafa un llibre, sí que ho és.

No, mai. Qualsevol pot començar a llegir. Només cal aprendre’n; que algú et dugui cap aquí. Estic segur que així, amb atenció i companyia, el no lector arribarà un dia a la literatura. La qüestió és trobar un bon llibre, un bon moment i un bon guia. Segurament, el teu pare mai serà un gran lector però hi ha lectures que poden fer-lo gaudir. El problema és que no les trobi.

Aquí és fonamental el paper del cicerone, del mèdium. Cal saber encendre la flama.

Efectivament. Algú que no llegeix no entrarà mai en una llibreria pel seu propi peu. No pensa, d’entrada, que sigui el seu lloc. Sovint, no llegir és la resposta a un patiment o a un fracàs, potser un fracàs escolar, que fa abandonar la lectura, dir-se a un mateix «això no és per a mi». Cal vèncer totes aquestes resistències. Cal acompanyar el llibre amb molt d’amor per a superar les pors que la gent pugui tenir.

La caricatura que fas de l’home és fatídica. “L’home és un ésser simple”, “ofereix-li històries de durs autèntics”, “el seu home pot llegir, senyora”…

Tinc tendència a pensar que les dones són infinitament més subtils que els homes. Menys bàsiques. Crec que tot aniria força millor si estiguéssim dirigits per dones i no pas per homes. La caricatura és sobretot un recurs per a fer riure als lectors.

Tota ridiculització, però, concentra certeses.

Hi ha una constatació, sí. Una constatació que en aquest cas és la construcció del perfil de la gran lectora. Una dona de més de cinquanta anys, que, almenys a França, treballa, té cura dels fills i encara troba hores per a llegir. Mentre combina les dues coses, però, el temps per als llibres és poc. És quan els fills són grans i se’n van de casa, que torna a lliurar-s’hi amb apassionament. Per altra banda, hi ha una desconnexió cap als tretze, catorze anys, però són els nois qui es desenganxen del tot. I és difícil explicar per què. No tenim raons objectives sobre els motius pels quals els joves [els nois] aturen en sec aquest hàbit.

Parles només de lectores però, encara que som molts menys, també hi ha homes que llegim. Quin perfil en fas?

Els homes que llegeixen ho fan sobretot per raons professionals. Són lectors importants de no-ficció: història i biografies. Parlem de lectures utilitàries. També són bons consumidors de novel·la gràfica, tot i que cada vegada tenim més dones en aquest espai. Elles, com he dit, prefereixen obres de ficció.

El lector home es perd en l’adolescència. Abans, però, tots som potencials lectors de per vida.

Els nens, en general, encara que no llegeixin gaire, són petits lectors. Agafen els llibres, els toquen, els mosseguen i els llegeixen. Ho fan perquè són confrontats a la lectura de manera positiva. La vinculen als pares explicant-los històries, per exemple. És en el període adolescent on tot es perd i és aquí on tenim més feina a fer, on hem de maldar més. L’escola té coses a fer; els pares també. I, sobretot, cal canviar les polítiques públiques.

En aquest sentit, escrius: “L’escola és el lloc de l’ensenyament. Aquest és el seu paper. La felicitat de la lectura cal trobar-la en altres llocs”.

Defenso el plaer de llegir. No m’agrada la idea d’una dictadura de la lectura: que sigui obligatòria una hora al dia, que hi hagi una «policia» que controli el temps i els continguts. Seria contraproduent. La vida, per a mi, és molt més plena, forta i bella quan llegim. Vull que tothom pugui conèixer aquest plaer. Cal ajudar a la gent a trobar-lo. L’escola no ensenya a estimar els llibres. És una llàstima. Ajudarà a progressar socialment però no a generar un amor per la lectura.

Assegures que el canal més fàcil per a portar un no lector cap a la literatura és dotar-lo de llibres lligats a les passions que el activar-se.

La gent necessita reconèixer-se en la lectura. Almenys al principi. Si a algú li agrada la pesca, dóna-li un Jim Harrison o un Norman Maclean. Que li agrada el futbol, Nick  Hornby és el seu autor. Necessitem que llegir sigui un plaer proper al que ens agrada.

També fas veure que cap home no lector es vanta de la seva posició.

Hi haurà homes que diran que no els agrada el futbol, que prefereixen el rugbi o que no els interessen els cotxes. Però no trobaràs ningú que digui que no li agrada llegir. Dir-ho no dóna valor a la persona, ni als seus ulls ni als dels altres. És una cosa que ningú reconeix. És vist com un fracàs.

En el teu cas, la mare va ser fonamental per a construir-te com a lector. Et va saber transmetre la consideració per les lletres.

La meva mare és filla d’obrers i molt aviat va començar a militar al Partit Comunista. I és gràcies al partit que accedeix als llibres. Les ciutats amb ajuntaments comunistes tenien una bona xarxa de biblioteques. Tot i així, arriba a la lectura relativament tard. Cap als setze anys, quan ja ha deixat l’escola i comença a treballar de comptable. Recordo que els meus pares mai em van dir «no» a un llibre. Si volia una bicicleta, calia esperar l’aniversari. En canvi, sempre estaven d’acord en el fet que tingués un llibre més.

Defenses la lectura per damunt de la qualitat del text: “Val més llegir un llibre dolent que no llegir res”.

Als lectors primerencs és important no dir-los que allò que llegeixen no val res. Estan llegint i això ja és fantàstic. El que cal és guiar-los cap a millors llibres. El paper dels llibreters és fonamental per a dur-los cap a altres llocs. El camí no és  dir-li a qui no llegeix que el que té entre les mans és pèssim. Jutjant-los correm el risc de perdre’ls. El gran problema, però, és el bloqueig que impedeix lliurar-se a la lectura. Cal trobar-lo i fer-lo saltar.

Fas molt d’èmfasi en aquest bloqueig.

Perquè passa durant l’adolescència, una etapa essencial. Els adolescents que són grans lectors no els perdrem mai. Tant les noies com els nois els conservem. Els que perdem són els mitjans i petits lectors. Quan arriba la pubertat, de cop, volen fer altres coses: sortir amb els amics, xatejar… Tot trontolla i la lectura recula perquè és un plaer solitari. No llegim en grup i l’adolescència és el moment del grup. El millor seria poder intervenir en aquest moment. Cal convertir la lectura en alguna cosa sexi. La consideren una cosa d’intel·lectuals, dels qui no són populars.

I entre els adults, creus que encara ho és?

El cert és que a França sobrevalorem la lectura. Llegir encara és una marca social molt forta. La gent queda molt impressionada pels grans lectors, per les persones que tenen una biblioteca ben nodrida… I aquests grans lectors no són precisament el que entenem per intel·lectuals. L’intel·lectual és una altra cosa. El francesos sobreestimem la imatge de la lectura. La societat la valora molt. Fins i tot massa, potser.

La pràctica de la lectura, però, a tots els nivells, no ha desaparegut de les nostres vides.

Així és. Els homes, per exemple, llegeixen molta premsa esportiva; també generalista. D’aquesta manera, conserven l’hàbit de llegir cada dia. Amb Internet també hem reprès el costum de la lectura quotidiana. Sobretot gràcies als correus electrònics. Durant les generacions passades, la gent podia passar una vida sencera pràcticament sense llegir. Actualment, estem obligats a llegir cada dia. De fet, mai hem llegit tant com ara. El que cau en picat és la lectura per plaer. La gent té por a un llibre de quatre-centes pàgines. I com més anys passen, més por fa llegir.

Al llibre examines els homes que no llegeixen però la realitat és que cada cop llegeix menys gent. El nombre de lectors disminueix en cada nou estudi que es fa. També menys dones es lliuren a la lectura. És una tendència que no distingeix gèneres.

El que perdem són grans lectors però, per altra banda, gràcies a un nivell educatiu que va a l’alça, guanyem mitjans i petits lectors. El repte és de fer grans aquests mitjans i petits lectors. Tot i així, com dius, també perdem lectores. El món en què vivim no facilita la lectura. Ha fet especialment mal l’aparició de les xarxes socials, que són una màquina de perdre el temps i mirar-se el melic. En aquest sentit, la concurrència de passatemps també ha perjudicat la lectura. Hi ha moltes més possibilitats de distracció que les que hi havia als seixanta o setanta, en què tot es podia reduir als amics, el cinema i la biblioteca. Avui tot això ha explotat.