Víctor Sarsal: “Bola de Drac és la Lost dels anys 90”

Marco acompanyat del mono Amedio buscant la mare per mig món, la Heidi desafiant les ordres de la senyoreta Rottenmeier, en Mazinger Z lluitant contra el Doctor Infierno i l’Arale fent entremaliadures per la Vila del Pingüí. Cada generació té un mite, un heroi que, en major o menor mesura, és un exemple a seguir. Els joves catalans dels 90 van comptar amb un extraterrestre que apareixia cada tarda al Club Super3 i mai faria res dolent: en Son Goku. Poca gent nascuda als 80 pot dir que mai ha intentat fer un Kame Hame Ha o ha emulat la coreografia per fer una fusió amb un amic tot sabent que el resultat seria nul. En Son Goku ens va ensenyar a somiar en un món millor, on tots els teus desitjos es poden complir si reuneixes les 7 boles de drac. Aprofitant que se celebren els vint-i-cinc anys de l’arribada de Bola de Drac a Catalunya, n’hem parlat amb el periodista especialitzat en cultura japonesa i excap de premsa del Japan Weekend, Víctor Sarsal.

Tatiana Pagà i Aída Pallarès: Per què Bola de Drac va marcar un abans i un després en el món del manganime a Catalunya?

Víctor Sarsal: Hi ha moltes raons que expliquen el boom. D’una banda, els espectadors no només la miraven i comentaven la sèrie, també llegien el manga que va començar a publicar-se al cap de poc i es venia cada quinze dies. Això va ser important perquè permetia aprofundir en la sèrie i no perdre’s cap detall. Doctor Slump, l’antiga sèrie d’Akira Toriyama que va arribar a Catalunya a mitjans dels 80, per exemple, va ser un èxit però no un fenomen en part perquè no teníem el manga. A més, la linealitat de la sèrie va ser un factor determinant. A Bola de Drac, a diferència d’altres sèries més autoconclusives, cada dia passava alguna cosa nova, no et podies perdre cap capítol! A més, tot i que Bola de Drac realment era a partir de dotze anys, va arribar a tres públics diferents gràcies a la franja horària en la qual s’emetia: l’infantil, el juvenil i fins i tot l’adult. Era com el culebrot de les tardes per a tots els públics.

Quina és la clau de l’èxit?

Bola de Drac va més enllà del shojo i el shonen, ho toca tot una mica: hi ha aventures, arts marcials, màgia, lluita entre el bé i el mal, un xic de ciència-ficció i el protagonista és un nen que creix, com Marco. Amb el Son Goku ens passava això: vam créixer amb ell. Aquesta diversitat de gèneres va permetre unir molts públics. A Catalunya hem tingut altres èxits, però cap fenomen com Bola de Drac. També és cert que va arribar en el moment perfecte: TV3 feia pocs anys que caminava, les noves televisions acabaven de sortir, tothom tenia un televisor a casa i l’horari era perfecte per a tota mena de públics. L’any 1990 no hi havia internet i el que ens arribava era en comptagotes, t’informaves a través de la televisió. Ara, per exemple, pots mirar una sèrie i haver-te llegit el llibre, veure-la online en versió original o doblada a la tele. Això dissipa el fenomen. Amb Bola de Drac tots estàvem al mateix nivell i això permetia crear nous aficionats. A més, actualment hi ha un excés d’oferta i de distraccions: mirem una sèrie amb un entrepà a una mà i la tablet a l’altra.

Per què TV3 va apostar pel manganime?

D’entrada, cal dir que hi havia un públic infantil i juvenil que volien i necessitaven consumir sèries. Llavors van començar a fixar-se en el que tenia més èxit a altres països, com a França i van descobrir Bola de Drac, que era del mateix autor que Doctor Slump: Akira Toriyama. Hem de tenir present que aquí Bola de Drac ens va arribar molt tard: estem parlant d’una sèrie del 1984 que ens va arribar a principis del noranta, són sis anys de marge que tenia el Japó per donar-se a conèixer arreu del món i crear marxandatge. Aquí a Catalunya, per exemple, al principi fins i tot el creàvem, es feien fotocòpies dels pòsters i cromos de Bola de Drac que venien a França. El boca-orella, per tant, va ser brutal i una de les raons de l’èxit.

Va ser l’anime que va obrir la porta al manganime a Catalunya?

És complicat dir-ho. Va ser la sèrie que va fer esclatar tot l’interès pel Japó, pel manganime. Hi havia antecedents: Mazinger, Heidi, Marco, Akira… Ja havien arribat sèries i pel·lícules però cap havia marcat la diferència. Això sí, hi ha una època pre Bola de Drac i una post. Akira Toriyama va crear unes pautes i es van començar a crear uns mangues relacionats amb la temàtica de la lluita i un protagonista bon jan però una mica cafre. De fet, més del 50% dels mangues que vénen després de Bola de Drac, com Naruto, One Piece, Yu Yu Hakusho o Bleach, segueixen aquesta pauta. Bola de Drac va crear una escola que, encara ara, alimenta i gairebé sosté el mercat japonès.

Quines influències va tenir Akira Toriyama?

Es va inspirar en una llegenda xinesa que protagonitza un mico anomenat Sun Wukong (d’aquí ve Son Goku) que viatja juntament amb un monjo a buscar Buda. A més, abans d’això, Toriyama va fer un petit manga anomenat Dragon Boy sobre un nen que viu sol al bosc i que de cop i volta apareix una noia que se’l vol emportar per reunir unes esferes màgiques. És un antecedent de si mateix.

El mercat actual del manganime el sostenen els fills de Bola de Drac? 

Sí, però amb diferències: tot el que ha sortit després ven igual, però no amb les mateixes quantitats. Si vas a Japó trobes coses noves de Bola de Drac que s’estan venent ara, és a dir cada cert temps surten coses noves: pel·lícules, figuretes, el que sigui. Les altres sèries, com Naruto, Bleach o One Piece, també aconsegueixen vendes, però el que més ven encara és Bola de Drac, que continua tirant del carro. One Piece té moltíssima tirada i es podria gairebé equiparar amb Bola de Drac, encara que a nivell internacional no tant. Però pel que va suposar al Japó, One Piece estaria a l’alçada. Amb Naruto va passar una cosa semblant, però va ser una mica més al principi, durant els primers cinc o sis anys recordava molt Bola de Drac. Al cap del temps sempre van sortint sèries que la gent reconeix i diu que són bones. Però la base, en el cas d’aquestes tres, per exemple, és la de Bola de Drac.

El mercat, per tant, necessita renovar-se.

Sí, totalment. És un mercat en crisi: fa tres anys al Japó hi havia més de cent revistes dedicades al manga, ara n’hi ha menys de 50. El problema és que els productors i editors encara demanen Bola de Drac. Si aquí es parla de trobar la pedra filosofal allà parlen de trobar la nova Bola de Drac, una sèrie que revolucioni la manera de fer i consumir anime. Però és gairebé impossible. Hi ha sèries més bones que Bola de Drac, per descomptat. Però que tinguin aquesta tirada, que apareguin en el moment just i al mercat adequat és més difícil. Per exemple: només per culpa d’internet, qualsevol indici d’una nova Bola de Drac acabaria fracassant. Perquè la gent en lloc de comprar-ho s’ho descarregaria. És el que va passar amb Naruto, que va ser la primera gran sèrie d’animació, traduïda i subtitulada però quan va arribar aquí va ser un desastre perquè la gent ja s’ho sabia tot. Va ser un fenomen, sí, però ja no era el mateix. No hi havia el mateix seguiment que amb Bola de Drac. A la televisió hi ha poc anime i això és indicador, també, del que vol el públic. Hi ha canals que ho compren tot als Estats Units i del Japó no arriben coses noves, només dues o tres sèries que els autèntics otakus ja han vist per internet i, per tant, ja no miren a la tele. És un peix que es mossega la cua. Seria una mica agosarat dir que els otakus s’han carregat el moviment otaku però realment ha estat així.

Tot això ens recorda Lost, que va revolucionar la manera de consumir televisió.

Exacte! Bola de Drac és la Lost dels anys 90. D’entrada, tenen una cosa en comú: la linealitat, no són sèries autoconclusives. Lost era una sèrie que la gent mirava per internet, però encara es mantenia aquesta espera pels nous capítols i fins i tot s’havien organitzat trobades a bars per veure els capítols. Ara bé, la gent ja no se’n recorda tant, potser perquè no va tenir un final rodó com Bola de Drac, que es pot enllaçar amb el principi de la sèrie. Crec que ens hem convertit en consumidors bruts: quan s’acaba una sèrie ens en oblidem. Això amb Bola de Drac no passa perquè pots tornar-la a mirar, redescobrir coses, pots tornar-ne a parlar i tornar-ne a gaudir. Per exemple, si la comparem amb els Simpsons: per què la gent mira una vegada i una altra els Simpsons? Són sèries amb les quals et pots sentir identificat. Amb en Son Goku i els personatges de Bola de Drac et pots sentir identificat, i amb la família Simpson també, i això fa que t’hi involucris més. Amb els personatges de Lost no et pots involucrar tant, pots pensar “què faria jo a una illa deserta?” i aquí s’acaba la vinculació amb els personatges. Els personatges de Bola de Drac són més humans i tenen més rerefons, no són personatges plans. I a més no és només que siguin personatges amb una funció, són multifunció.

Molts pares no deixaven als fills que miressin Bola de Drac perquè exaltava la violència, què n’opines? Deixaries que els teus fills ho miressin?

L’horari al Canal 33 el van posar una mica a cegues, la veritat. Hem de pensar que tot això va passar als inicis de la televisió moderna tal com la coneixem avui en dia. A Bola de Drac surten lluites, sang, paraulotes, situacions pujades de to… Però com a pare haig d’escollir quins dibuixos vull que mirin els meus fills. Potser va ser una mica irresponsable per part del canal de passar Bola de Drac en horari infantil, però va ser el que va donar fama. Jo, quan em poso a veure dibuixos intento posar coses que pugui veure la meva filla. És clar que sempre es pot escapar alguna sèrie que no sigui políticament correcta, però fins on arriba el que és políticament correcte? Fins a quin punt pots dir què és correcte i què, no? Bola de Drac també ens va ensenyar molts valors!

Acabem amb una pregunta personal, quin era el teu personatge preferit?

En tinc tres! El primer, el Follet Tortuga perquè era molt savi, un personatge entranyable que donava molt de joc. Després el monstre Bu, perquè reivindicava l’autèntic Toriyama: l’autor, fent el manga, tenia la pressió de com havia de seguir la trama i va optar per crear un enemic indestructible però divertit. El Monstre Bu va recuperar l’essència de la sèrie. I després, la fusió d’en Son Goku i en Vegeta, perquè tots l’esperàvem! Recordo que al pati de l’escola discutíem possibles fusions i una de les que ens feia més il·lusió era la d’ells dos.