Vicenç Villatoro: “Els projectes literaris no donen respostes ni esgoten les preguntes”

4.11.2014

Vicenç Villatoro arriba carregat de respostes i marxa deixant noves preguntes a l’aire. El seu darrer llibre, Un home que se’n va (Proa 2014), parteix d’un interrogant: per què Vicente Villatoro Porcel, l’avi de l’escriptor, va emigrar a Catalunya quan tenia 60 anys? Una qüestió que alimenta el llibre i l’empeny a furgar en la memòria, els records i el rastre d’un passat amb ferides encara obertes. 

Vicenç Villatoro _ Foto Eva Muñoz 1

Vicenç Villatoro | Foto Eva Muñoz

Un home que se’n va no és ni la primera ni la segona novel·la que publiques, sinó més aviat la vint-i-setena. Com va sorgir?

Fer projectes literaris no és una inèrcia, però forma part de la meva manera de vida. Sempre he entès que escriure i viure eren coses barrejades. Els projectes literaris acaben quallant per cristal·lització. Vas acumulant preguntes, temes, estils i coses. En un moment determinat hi ha un fet o una intuïció que fa quallar diversos coses. En el cas d’Un home que se’n va, em trobava en un moment vital d’autointerrogació sobre la pròpia identitat, el futur personal i l’oportunitat de renéixer. També tenia reflexions sobre marxar de casa i emigrar. Tot plegat, va acabar derivant en el llibre.

A banda del contingut, la forma també juga un paper fonamental en la història.

Volia jugar amb la idea de ficció i realitat. És a dir, tenim ben classificats els llibres de ficció i no ficció a les llistes de vendes? Es divideixen entre ficció i no ficció, realment, o el com és més important que el què? A sang freda seria no ficció? Són preguntes de la literatura contemporània i tot això ho tenia en ment. En un moment determinat, la resposta a moltes d’aquestes coses va ser la història de l’avi. Va ser la intersecció de totes aquestes preguntes.

Si l’haguessis escrit vint anys enrere, hauria estat un llibre diferent?

Segur. Però probablement no m’hauria plantejat aquests interrogants. O sí. És a dir, el 1981 vaig escriure (amb 24 anys) L’evangeli gris. Un ou i una castanya. Ara bé, la primera frase és: I si marxessis? Per tant, alguns dels interrogants ja hi eren. Són preguntes que, en cada ocasió, responc d’una manera diferent. Crec que els projectes literaris no donen respostes, però tampoc esgoten les preguntes. Tot i això, 20 anys enrere el llibre hauria estat diferent en la forma.

Vicenç Villatoro | Foto Eva Muñoz

Vicenç Villatoro | Foto Eva Muñoz

Vas deixar l’Institut Ramon Llull per escriure el llibre. Va ser una decisió difícil?

Hi ha certs projectes literaris que actuen com els gasos i tendeixen a ocupar tot l’espai vital. I si no poden fer-ho, s’encallen. Si volia donar la forma definitiva al llibre, necessitava dedicar-li un any. De fet, algunes vegades m’he trobat amb una tensió entre si estava fent els llibres que volia escriure o els llibres que cabien a la meva vida. En dues o tres ocasions he dit: vaig a crear el llibre que vull. I si no hi ha prou espai a la meva vida, vaig a fer-la més ampla perquè hi càpiga.

El relat del teu avi és una història real, però no queden gaires fonts directes per explicar-lo. Com la vas reconstruir?

Em vaig trobar amb dues coses. D’una banda, havia decidit explicar la història del meu avi enfocada des de l’emigració, però la memòria familiar no em donava prou materials de construcció. Necessitava documentació i alhora anar a visitar els escenaris del relat com, per exemple, la presó provincial de Córdoba, on ell es va estar. Tot això eren entrades d’informació literària. D’altra banda, en alguns dels meus llibres de referència, el fil conductor és la recerca d’alguna cosa a partir d’algú que busca. Per tant, una primera opció era que la càmera em seguís a mi i l’altra era que es focalitzés en el meu avi, el protagonista. Al final vaig optar per fondre les dues perspectives, però sempre amb la idea que la història de l’avi és la base de la novel·la.

De fet, el llibre defuig l’estructura clàssica de la novel·la i experimenta a partir del gènere.

Sí, és un llibre d’estructura complexa: està escrit en primera o en tercera persona? En present o en passat? Quin tipus de gènere és? Tot va a estones. Des del punt de vista d’estil, és calidoscòpic. De fet, a mi se’m fa estrany que a les llistes de vendes aparegui com a llibre de ficció. Ara bé, també m’hauria resultat estrany que no aparegués a una col·lecció de novel·la. Al cap i a la fi, els límits del gènere són difusos. Però el repte era, sobretot, que el lector no s’hi perdi i, en menor mesura, que no ho noti.

A mesura que avança la història, fas referències a la veritat i a la mentida del passat i deixes clar que els records no sempre es remeten a certeses. Per què?

Per construir la història de l’avi, vaig buscar en la meva memòria, en la dels altres i en les fotos. Però tots aquests elements tenen truc. Per exemple, alguns testimonis em deien que s’havien passat mig any exiliats en un poble quan, en realitat, hi havien viscut dues setmanes. Que ho recordin com si hagués estat mig any explica coses. I no perquè sigui mentida ho he d’excloure del llibre. Per tant, agafo totes les peces i construeixo el relat, alhora que aviso que és un material poc fiable en termes d’historiador.

Vicenç Villatoro présenta 'Un home que se'n va' (Edicions 62).

Vicenç Villatoro présenta ‘Un home que se’n va’ (Edicions 62).

També incorpores imatges i fragments literals de textos burocràtics. Com vas gestionar tot el procés de documentació?

La documentació és l’amiga del novel·lista, però també pot ser el seu problema. Hi ha molt bones històries ofegades per excessos de documentació i per enamorament de les dades que trobes. Un home que se’n va és un llibre que busca el detall i la minuciositat, però he deixat fora molt material que hauria pogut incloure. Un debat amb mi mateix era sobre els textos jurídics que acompanyen el consell de guerra del meu avi. Els hi poso o no els hi poso? La seva literalitat, en alguns casos, té informació. No hi ha la veritat, però si ensenyes els papers i fas un pas enrere pots projectar-te a tu mateix en aquella història. Intento que no sigui mentida, però no allò de deixar escrita la veritat, perquè no crec que sigui la funció del gènere.

El teu avi és el pal de paller del llibre, i la història el segueix de ben a prop. Resulta més fàcil escriure amb un protagonista que vas conèixer?

Com que és el meu avi, havia d’evitar la temptació d’aplicar-li uns graus de condescendència i de perdó més alts que als altres personatges. És a dir, escriure que va atracar un banc, però justificar-ho dient que era per la causa, o explicar que estava al comitè que va manar afusellar 200 homes, però defensar-lo dient que ell va votar en contra de l’acció. Honestament, crec que va ser així, però no podia començar per aquí. I si aplicava aquesta comprensió a ell, havia de generalitzar-la. Si no, no s’hi val. Per tant, l’únic gran diferencial per tractar-lo com a personatge era no ser-hi massa amable.

El llibre supera les 650 pàgines, i el silenci provocat per la guerra hi apareix moltes vegades. Va ser un obstacle?

La meva primera impressió quan em trobo davant d’aquest silenci és pensar que la gent del bàndol vençut està tan espantada que vol esborrar tots els rastres. Però després parles amb familiars de vencedors i t’expliquen que a casa seva la situació era la mateixa. També passa amb els supervivents dels camps de concentració, que no explicaven res. Aleshores t’adones que hi ha un fenomen que va més enllà de la por: les generacions que tenen una ferida creuen que, si no transmeten la informació, tampoc transmetran el dolor a la generació posterior.

Creus que és una història feliç?

És una vida malaguanyada en ella mateixa però que, en cert sentit, realitza els fills. Si l’agafes a ell sol, veus que era un home a qui tot li anava prou bé fins que la presó el destrueix i viu una mena de pròrroga grisa a Terrassa. És trist. Ara, si ho penses, t’adones que el motiu fonamental de l’emigració no va ser canviar la seva vida sinó aconseguir un horitzó diferent per al seu fill. Aleshores la història és feliç, perquè l’horitzó del meu pare i el meu han estat bons. D’alguna manera, l’epíleg fa feliç la història.