Una conversa amb Ramon Tolosa

16.02.2014

Ningú no hauria d’arribar tard a un dinar amb Ramon Tolosa, perquè, com deixa endevinar la seva escriptura, no només és un home precís. També sap apreciar els detalls. Per això, quan arribo al restaurant de la Laie —és un quart ben passat de tres i els whatsapp d’un client salten del mòbil com crispetes a un microones—, em disculpo amb vehemència. “Ostres, em sap greu, perdona”, li dic. Tolosa, però, no sembla gens molest. Aixeca el cap del seu telèfon mòbil i em rep amb un somriure cordial que després relacionaré a qui cita com un dels seus referents literaris (d’infantesa), Guillermo el Travieso.

 

Ramon Tolosa ha publicat 'Les coses invisibles' a Angle Editorial

 

 

Mentre penjo l’abric a la cadira, el felicito pel excel·lent treball que ha fet i li pregunto com se sent, ara que s’ha convertit en escriptor. I ell em confessa que ple de dubtes.

—Mentre em dutxava aquest matí, que per a mi és el moment més lúcid del dia, em preguntava: quan pots dir que ets escriptor? A la primera novel·la?, a la segona?, quan ho diu molta gent? I, després, és clar, sentir-te’n és tota una altra història.

Encara no he tret la gravadora de la butxaca, ni tampoc el meu exemplar anotat de Les coses invisibles, així que aprofito per preguntar-li per la seva vocació. Ha estat tardana o és un vell somni fet realitat ara? Tolosa, com farà durant tota l’entrevista, assenteix quan jo parlo, escoltant amb atenció, i després contesta amb un somriure acurat, com si contemplés la possibilitat de rebatre’s a sí mateix. La seva cadència oral, ben ordenada i veloç, recorda el ritme de les seves frases escrites.

—Jo no sé si, quan era jovenet, ja escrivia amb intenció… Mai no he portat un diari, per exemple, que és una cosa que sempre he trobat carrinclona. Però sí recordo haver començat a prendre notes de manera una mica seriosa cap als tretze o catorze anys; en concret, el guió d’una pel·lícula que vam començar a rodar en Super 8 amb uns amics, fins que el seu entusiasme va minvar tant que em va fer desistir de l’empresa. Ara, això és vocació o ser adolescent? No ho sé… El primer cop que vaig escriure amb, diguem-ne, certa intenció literària, va ser quan em vaig decidir a escriure petites cròniques dels viatges que feia. És del que més m’agrada escriure. M’agradaria molt publicar-ho algun dia.

Ara sí. Amb el meu exemplar i la gravadora en marxa, ordeno al cambrer una amanida caprese, i començo a preguntar. Havia fet un esquema amb algunes preguntes, però no el trobo per enlloc, i em sembla exagerat demorar més l’entrevista. Així que començo a balbucejar la que serà la primera pregunta.

—Els cinc relats que conformen aquesta novel·la queden units —tràgicament, diria— per l’accident de trànsit que es produeix a una cantonada de l’Eixample barceloní, i que es descriu en un capítol introductori. A diferència d’un llibre de relats, aquestes històries estan enllaçades per una veu comuna, i tot un seguit de motius i, fins i tot, escenes creuades. Has començat a escriure amb un pla preestablert o t’hi has llençat sense més?

—Tenia molt clar el principi i el final, tenia clara l’estructura i tenia clar que hi havia d’haver una relació entre les històries. L’única cosa que d’alguna manera m’obsessionava era no trair aquest principi i aquest final, ni ser massa esclau de les primeres decisions respecte a personatges, llocs, situacions… No he tingut massa manies, en canvi, a l’hora de canviar el rumb d’una història o, fins i tot, sacrificar algun personatge. Això entenc que m’ha facilitat fer-ho quadrar, però tampoc ha estat, ni molt menys, la constant.

—Em crida l’atenció que diguis això. Perquè m’ha semblat que hi ha un contrast entre el primer i últim capítol, on descrius l’accident, i la resta, on descobrim les històries de cadascun dels accidentats. Diria que els primers són més cinematogràfics…

—No veig que els primers siguin més cinematogràfics que la resta. Crec que és una novel·la de gestos, de matisos que es veuen, que permeten que hi hagi una imatge associada a un fet, un sentiment, un personatge… Potser és això el que la fa cinematogràfica.

—Sí em concediràs que a la novel·la es pot veure com un retrat de Barcelona. Totes les històries passen a la ciutat, però la majoria dels protagonistes van o pertanyen a un altre lloc. Per moments, he tingut la sensació que la Barcelona que descrius està buida o, per dir-ho d’una altra manera, com si fos impossible ser només barceloní.

— No sé si és avui és possible ser només barceloní o novaiorquès o berlinès, però el que sí crec és que Barcelona és moltes coses. I que hi ha moltes Barcelones. La de la novel·la és la de l’Eixample, potser perquè el primer capítol la marca molt –i és el que més conec–. Però n’hi ha d’altres, de Barcelones, tant o més potents que la que representa l’Eixample. En tot cas, en una ciutat com aquesta hi ha gent que va i ve, que es queda, que marxa, que torna, que no torna; de gent que marxaria i no gosa, que fugiria i no pot. Potser la meva manera de veure aquesta Barcelona té un reflex en la novel·la que fa que es vegi buida, però aleshores voldria que tingués el contrari, també, encara que fos per moments. En part, la ciutat, i nosaltres, devem ser una conseqüència d’aquest anar i venir, d’aquest ocupar i desocupar.

—Els personatges d’aquestes històries tenen més coses en comú a banda de Barcelona i de l’Eixample … Tots estan marcats per “les coses invisibles” a què fa referència el títol, i que són secrets de tota mena. Malalties, addiccions, infidelitats…

—Exacte, sí. Les coses invisibles son aquestes, els secrets, els imponderables, els sentiments. Allò que fa que siguem una cosa i no una altra, allò que ens fa estar ara i aquí en lloc de ser en un altre lloc. Però a la novel·la també remet a la curiositat que, suposo, tots tenim per saber qui és i què és la gent que ens envolta. Diria que aquest és l’impuls que m’ha dut escriure aquesta novel·la. La curiositat. Les persones que ara tenim dinant al nostre costat, per exemple. Qui són?, què han fet aquest matí?, amb qui han esmorzat?, tenen fills?, què els fa por?, a què aspiren? Què faran quan surtin d’aquí? Ens els tornarem a trobar? Què farà que coincidim, o no, en un altre lloc? Ens reconeixerem? Què ens separa de la senyora que tenim del costat i de l’home que tinc darrere? En aquest sentit, a la novel·la, l’accident em permet activar les històries i, tot tibant dels personatges, mirar cap enrere per respondre una pregunta, que en realitat no es pot respondre. Em sembla que la novel·la és molt de mirar enrere. Si l’hagués de dibuixar, faria una margarida o una cosa semblant. Cada pètal seria una història, i el pistil l’accident. L’accident d’un medi de transport, un invent humà, és, precisament, un fet molt inhumà, molt poc natural, que em corprèn especialment, de vegades més que un desastre natural, contra el que normalment no hi podem fer res. T’has fixat en el soroll que fan dos cotxes quan topen fins i tot anant a poc a poc? I en el neguit i el desassossec que produeix veure un cos a terra tapat de cap a peus amb una manta? Això m’ha permès veure la realitat des d’un lloc més profund. I furgar fins arribar al tema del qual a mi m’interessava parlar: la fragilitat.

—Més que fragilitat, jo havia pensat que el tema era la mort. Deixant de banda l’accident, on la mort hi és present d’una manera òbvia, diria que totes les històries estan marcades per aquesta ombra. Gairebé hi veig personatges fugint, en va, del seu destí.

—Ben vist, sí. La mort és un tema molt interessant, sens dubte, però jo no he volgut fer una novel·la sobre la mort. Potser perquè és una novel·la amb molts personatges, i que es mouen molt, és una novel·la sobre la vida. Encara que, ben mirat, vida i mort són dos moments de la mateixa cosa, que es necessiten, i en aquest sentit es relacionen… De tota manera, vull pensar que és una novel·la que parla més de la fragilitat del viure. I de l’atzar, o de la fortuna, o de la dissort, no ho sé. Però sempre a través de la fragilitat. I em satisfaria saber que he aconseguit transmetre la idea de com aquesta fragilitat arriba a través de les coses més diverses i de vagades oposades: de la por, de l’ambició, de l’amor, del desamor, de l’amistat, de la vellesa, de la soledat…

—Una altre element en comú són els personatges masculins, que semblen tots els parents pobres de L’home del carrer interpretat per Gary Cooper. Sí que de vegades ens duen a un final heroic o, si més no, inesperat; però la sensació que transmeten, principalment, és la de personatge gris, amb una vida que només una mirada interessada pot fer interessant.

—És una cosa que, he de confessar, no vaig veure fins molt avançada la novel·la. Per tant, deu ser gairebé involuntària, inconscient. Potser ho fa la meva experiència personal, familiar, laboral. No descobreixo res dient que hi ha dones fortíssimes en tots els sentits que, fent un símil amb la novel·la, són invisibles. Si el resultat ha estat aquest, fer-ne visible mitja dotzena encara que sigui en la ficció, m’està molt bé.

—Sí que es veuen dones més fortes, decidides… En particular, una, la Teresa, que s’acaba revelant com la narradora. Respecte a aquesta narradora que és tan present i li agrada tant dialogar amb el lector…, tenies clar des del principi que havia de ser ella?

—Havia de ser ella, sens dubte. No sé si és cert el que et diré, però  alguna vegada he tingut la sensació que a la novel·la hi ha hagut coses que han sortit sense haver fet gaire res per obtenir-les. En el cas de la narradora, que no es descobreix fins al final —i a través d’una història que no tinc massa clar que sigui la seva—, esdevé la protagonista una mica més enllà de la meva voluntat.

—I el ritme, també l’atribueixes a la narradora? És una de les coses que més m’ha agradat del teu llibre, com canvies de ritme amb la facilitat que ho feia Messi fa un parell d’anys. Les frases llargues alternen amb d’altres curtes, el  paràgrafs més llargs precedeixen paràgrafs d’una sola paraula…

—No. De fet, relaciono el ritme amb una de les meves grans passions, que és la música. Vull pensar que en la novel·la hi ha aquesta influència musical en dos aspectes. Un és el ritme, un ritme que jo identificaria amb un andante moderato… Totes les novel·les el tenen el seu ritme, esclar, però jo, deixa’m-ho dir així, l’he sentit. I un altre és el leivmotiv. Al llarg de la novel·la, faig servir diferents paraules per suggerir coses que ja s’han dit i que han de portar al lector a un moment ja viscut sense necessitat d’explicitar-lo.

—I una última pregunta. L’experiència t’ha agradat prou com per tornar a posar-t’hi.

—I tant! Estic immers en una nova novel·la, ara en una fase de documentació tan interessant que em costa dir prou. Vull escriure sobre un fet que m’és molt proper, i que dona peu a parlar de moltes coses, de molta gent i de molts llocs. Les conseqüències d’aquest fet han durat més d’un segle i han desfermat sentiments sobre els quals em sembla interessant reflexionar. I relatar-los. No sé si aquesta proximitat que et deia pot arribar a convertir-la en una novel·la fallida. El que està resultant més difícil és això, prendre la distància adequada: ni massa a prop per no cremar-me ni massa lluny per no escriure el que vull escriure.

Naturalment, no permeto que em deixi amb la mel a la boca. Apago la gravadora, i li insisteixo perquè em doni més detalls d’aquest nou projecte La història que m’explica és, veritablement, interessant. Apassionant, diria. Així que seguim xerrant una bona estona. Parlem de la seva segona novel·la, de Kapuscinski, de les Colometes de Santa Coloma de Gramanet i de Nerval, entre d’altres. El temps passa volant i, quan volem adonar-nos-en, la tarda s’ha fet fosca, i el restaurant de la Laie està mig buit. Ara sí, és moment de plegar.