Una conversa amb Feliu Formosa

22.09.2014

Feliu Formosa (Sabadell, 1934) acaba de fer vuitanta anys i avui la comunitat poètica ho celebra a l’Arts Santa Mònica dins el cicle Dilluns de Poesia. Sempre he trobat veritat en els seus llibres, traduccions i poemes. Home de vastíssima cultura però a la vegada profundament humà, capaç de veure la fragilitat de l’existència (pròpia i aliena), em parla de manera càlida i propera, i li torno a estar, de nou, secretament agraïda.

Feliu Formosa | © Manu Manzano

Montse Barderi: Comencem per l’homenatge que li van fer al Teatre Alegria de Terrassa, i del qual ja vam parlar a Núvol. Va ser un acte d’homenatge i una festa ben sincera..

Feliu Formosa: Hi havia un teatre pleníssim, i és conseqüència d’haver-hi viscut tants anys, catorze. Després vaig anar a viure a Barcelona l’any 82, però vaig continuar treballant a Terrassa fins que em vaig jubilar. Vaig notar que volien reviure amb mi coses que havien compartit durant tots aquests anys, i això em va agradar molt.  Aquest va ser per a mi el sentit de la trobada: compartir amb els amics unes experiències comunes, més que l’homenatge en si.

M.B: Jo com a sabadellenca vaig sentir una mica d’enveja de Terrassa…

F.F: Bé, a Sabadell em van donar la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural no fa gaire, també va estar molt bé!

M.B: Parli’m una mica dels seus dietaris, que m’han agradat molt. El darrer que he llegit és El somriure de l’atzar, després d’El present vulnerable i  A Contratemps…

F.F: L’últim que he publicat és Sala de miralls, que s’ha distribuït malament. He passat de fer uns dietaris molt personals i íntims a fer uns dietaris culturals, encara que no deixo d’incloure-hi l’experiència personal, però són dietaris més asserenats i reflexius que no pas abrandats.

M.B: Com es percep la vida des dels 80 anys?

F.F: Dedicada a la feina, sense pensar gaire en el temps perquè no et pots obsessionar en el fet que ets una persona gran, la solució és estar sempre ocupat. Ocupat vol dir llegint, escoltant música.

M.B: En què està embolicat, ara mateix?

F.F: Últimament he participat en un espectacle sobre 1714 que dirigeix en Pere Planella.  Ja hem fet unes quantes funcions, fins i tot al Born. És un espectacle que gira pels pobles i en Planella treballa amb els grups d’aficionats de cada poble. Hi ha set professionals que fan els papers més importants i a cada poble hi participa un grup molt nombrós d’actors amateurs.

També he acabat un llibre que sortirà el gener a Edicions Proa, unes memòries de la infància i l’adolescència. Jo vaig néixer l’any 34, i això vol dir que hi parlo de les guerres, les postguerres, l’exili del pare i una sèrie de circumstàncies històriques, que em sembla que poden tenir interès, per això ho he escrit. I abans de d’acabar l’any sortirà a Adesiara Editorial la meva traducció d’un llibre de Bertolt Brecht, amb el títol de Devocionari domèstic, un llibre extens que Brecht va escriure l’any 1927.

M.B: Que és un dels teus autors de referència, juntament amb Kafka…

F.F: Sí, és un dels que he treballat més.

M.B: Encara ho fa allò de viatjar seguint les petjades dels teus autors preferits, com ara a Itàlia.

F.F: No, ara viatjo poc. L’Esther, la meva filla, que canta, viu a Sardenya, i el proper viatge que faré serà allà.

M.B: Com percep el panorama literari del nostre país?

F.F: El veig positiu, en el món del teatre, evidentment, hi ha una gran quantitat d’autors joves, com una mena de doble generació molt interessant i en novel.la també. Ara acabo de llegir La cinquena planta de Manuel Baixauli, i Dies de frontera del Vicenç Pagès i també una magnífica novel.la El desig de xocolata de la meva amiga Care Santos. Jo crec que estem al nivell de la literatura europea, tenint en compte tots els problemes polítics i les dificultats que ens posen des de fora, que ens menyspreen i hem hagut de sentir com fins i tot un exministre deia que no sabia per a què servia el català. Que puguem respondre amb aquesta eficiència en el món del teatre, la novel·la i la poesia és una manera de subsistir com a país.

M.B: Quin consell donaria a un jove escriptor/a o poeta? Es carteja amb joves?

F.F: Sí, hi tinc tractes, hi tinc relació. Per exemple amb el Martí Sales, que és un poeta jove. Em van dir que triés algú per acompanyar-me en un recital meu i el vaig triar a ell. Tinc bona relació amb la gent de la poesia actual.

M.B: I què recorda dels poetes que l’han precedit, com ara Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Pere Quart…

F.F: Amb en Vinyoli érem molt amics, ens vèiem pràcticament cada setmana. Amb el Ferrater ens vèiem a l’Enciclopèdia Catalana, perquè ell era col·laborador. També era molt amic de Joan Oliver, Pere Quart. I l’Espriu també el vaig conèixer, vaig estar a casa seva, i sé que ell m’apreciava però no hi havia tanta amistat com amb els altres.

M.B: Sempre ha estat molt pendent de tots els llibres que surten, sempre ha estat un lector infatigable, aquesta avidesa cultural, canvia al llarg del temps?

F.F: Al teatre no hi vaig gaire perquè no escolto bé el text d’algunes obres. Faig una vida que és la mateixa de sempre, no canvia. Si tinc una traducció, treballo en la traducció. Si l’he acabada dedico més temps a llegir. Per exemple, llegeixo més ara que altres èpoques i la curiositat és la mateixa. No em faig càrrec de l’edat que tinc, perquè estic com sempre. Em sento igual.

El que hi ha és menys moviment, no viatjo si no és necessari. Amb la meva filla petita viatgem per Catalunya i visitem llocs, la darrera va ser anar al Vendrell al Museu Pau Casals i ens vam quedar a dinar allà.

M.B:  Punset, assegura que viurem 120 anys amb plenes facultats gràcies a la ciència. Què li agradaria fer amb aquests 40 anys que té per endavant?

F.F: Res de nou, fer el mateix que he fet fins ara. Pel que fa a la poesia, el darrer llibre que he fet és del 2006, i de moment no m’ha sortit cap altre poema, no he tingut la necessitat de continuar amb la poesia, però espero que en un moment o altre torni. No ho sé,  ja veurem i si no és igual, no passaria res.