Un matí al taller de Jaume Plensa

L’escultor Jaume Plensa (1955) acaba de ser distingit amb el Premi Ciutat de Barcelona a la projecció internacional de la ciutat. Fa uns dies Jaume Plensa va concedir una entrevista a la revista Barcelona Metròpolis. Vaig tenir el privilegi d’acompanyar la periodista Montserrat Serra, encarregada d’escriure la peça, i el fotògraf Pere Virgili, que en va fer les fotos. 

L’artista ens cita al seu taller, en un polígon de Sant Feliu. A l’entrada de la nau industrial, ens rep un cap de toro dissecat, un montaraz lidiat l’any 1966 a la Monumental de Barcelona pel destre espartaco “que trás una buena faena le cortó una oreja”, segons diu la placa que hi va posar el taxidermista Manolo Porcel. És un toro que fa un cert respecte.

“La bellesa no és incòmoda. És la gent que se sent incòmoda amb la bellesa”, ens diu Plensa un cop ens hem assegut. “La bellesa és una eina d’una força política extraordinària, perquè no és una cosa que puguis pactar. Simplement és. No fa concessions, la bellesa”. Plensa explica que el poeta José Ángel Valente, amic seu, un dia li va dir: ‘Jaume, no oblidis mai que la memòria és més vasta que els nostres records’. Doncs el mateix es pot dir de la bellesa, “que és més vasta que la nostra experiència de la bellesa. No em sé imaginar una funció més important que la de crear bellesa. És primordial”, ens diu.

Plensa té 59 anys, la barba grisa, porta un vestit fosc. Fuma Luckies Blue, una cigarreta rere l’altra. Ens parla de la revelació que va tenir el dia que es va llevar a Milwaukee, a la riba occidental del llac de Michigan, i va veure dos ocells que s’havien posat sobre un piló que sobresortia al mig del llac. “Vaig adonar-me que l’escultura era excatament allò, un lloc on reposar, un lloc quiet que ens permet de refer-nos quan tot al nostre voltant es belluga”.

Plensa va d’una branca a una altra, com els ocells, i ens confessa la seva fascinació per la figura de l’estilita, aquells eremites que vivien dalt de les columnes dels temples derruïts. “És la fascinació per l’ocell, un animal que neix de la terra i té la capacitat de volar. Nosaltres els humans no volem amb les nostres ales, però ho fem amb les nostres idees”. L’estilita és també l’home que fa vigília. “I Vicent Andrés Estellés em va ajudar en això. Estellés estava preocupat per la seva gent i en un poema diu: ‘el poeta no pot dormir, ha d’estar en vigília, despert en la llarga nit del seu poble”. Plensa ens parla de la devoció que sent envers Estellés. “El vaig anar a veure a València. Valoro molt la seva actutud com a poeta. L’actitud d’un poeta és molt important, perquè és el que dóna més a la societat i el que menys rep a canvi. La poesia és molt salvatge. Com resisteixes un món tan petit amb un cor tan gran!

La caixa del piano

La Montserrat Serra pregunta a Jaume Plensa sobre la seva infantesa. “Vaig néixer a Sants. Tinc records de la meva infantesa, però amb el temps vas fent un procés selectiu. La capsa de fotos de la família no la tinc jo, la té el meu germà. Quan tenia 8 anys potser sí que ja era jo, però no m’hi veig. Sí que vull els records que m’han ajudat a créixer, com ara el meu pare, que era un gran lector… Gràcies a ell he pogut accedir després a lectures que m’han ajudat molt. El meu pare tenia un piano de paret i quan ens barallàvem amb el meu germà jo m’amagava dintre el piano. I el meu pare havia tocat sense saber que jo era dins i no he oblidat mai la vibració de la fusta, el feltre, la pols, les cordes amb aquella olor tan característica que feien… Era com si tot vibrés amb tu, va ser una experiència fulminant”.