Un Espriu gens aspre

28.02.2013

El passat dimecres 20 de febrer, Laia Carreras i Arran van presentar el seu àlbum Arran sempre de terra. Salvador Espriu per ell mateix, un recopilatori de textos d’Espriu recitats, cantats i musicats. Ara, amb motiu de la presentació a l’Horiginal de l’espectacle que l’acompanya, entrevistem Laia Carreras, rapsoda infusa, dona terral, poeta clarinetista, veu plena d’inflorescències. L’estrena serà demà divendres 1 de març a la Casa de València: Còrsega 335, a les vuit del vespre.

Prsentació del disc Arran sempre de terra. Salvador Espriu per ell mateix a l'Horiginal

«No sóc un expert en temes musicals. Però he escoltat el disc Arran sempre de terra i m’ha semblat que els versos d’Espriu sonaven d’una manera més lleugera, més càlida del que és habitual. L’acordió li dóna un toc de proximitat, de festa familiar molt diguem-ne refrescant».                                                                                                                                                Agustí Pons

Et faré tantes preguntes com temes té el vostre CD, d’acord?

Endavant…

Comencem pel començament: qui sou Arran i com va sorgir la idea d’aquest recopilatori, deixant de banda l’oportunitat de l’Any Espriu? Perquè em penso que la idea ve de lluny…

Arran som els músics Marcel Casellas, Maria Carreras i jo mateixa. Jo sempre havia tingut ganes de fer alguna cosa amb Espriu, però aquest espectacle d’ara té l’origen en un recital de poemes d’Espriu que ens van demanar a Santa Coloma de Queralt, com a acte de cloenda d’unes jornades poètiques. Vam rodar-lo molt poc, per falta de temps, la veritat. Però quan, al cap de dos anys, em vaig assabentar que estava embarassada em vaig dir ep, això s’ha de gravar! I a mitja gravació vam saber que el 2013 seria l’Any Espriu: tot anava rodat! I així va ser que al setembre passat vam parir el nen i el cedé.

Només desplegar la coberta doble del disc, en salta a la vista l’estructura. Set apartats, submúltiple de vint-i-un, que són els temes del recull. L’al·lusió cabalística sembla evident o me la invento jo?

Doncs… te la inventes! Em fa gràcia que m’ho diguis, és potser una curiositat simpàtica, però no hi ha una voluntat de jugar a això, no.

Pel que fa a l’organització per blocs temàtics, ha estat clau l’ajuda de l’especialista Rosa Delor?

Doncs més que directament, de manera indirecta la seva ajuda ha estat important, perquè els diferents blocs temàtics han estat presos del seu llibre La Roda del temps. Alhora, ha anat seguint el nostre procés de treball.

Parlant de rodes, el viatge per terres espriuanes és circular, torna al punt de partida: el poema “He mirat aquesta terra”, que obre el cedé, apareix al final, però convertit en música per a un altre text del poeta…

Això sí que és intencionat. Aquest poema, la idea de la terra, hi tenen un pes important. T’explico una coincidència reveladora: vam decidir gravar el disc a la Baixa Segarra, on s’havia instal·lat un tècnic de so, el David Casamitjana. Per a mi era important gravar-ho allà per la cosa de la terra, dels propis orígens. Doncs fa poc he sabut que la família Bonet Espriu és originària de l’Ametlla de Segarra… Un altre cercle que es tanca.

El recull inclou no només poesia, sinó també fragments de conte, teatre i fins i tot una entrevista. Quina idea ha pesat més: donar la vostra particular visió d’Espriu o oferir un Espriu representatiu, amb voluntat didàctica d’acostar la seva figura al gran públic?

No és o una cosa o l’altra, sinó totes dues. L’Espriu que donem és l’únic que puc donar, el meu, el que jo sento, que no és pas el que anomenen “críptic”. Jo no el sento ni l’entenc així, el poeta. Però alhora ens ha guiat una voluntat expressa de presentar un Espriu divers, no només el poeta, perquè en Espriu hi ha un narrador de categoria… I el teatre… ens hem complagut molt en la ironia de Primera història d’Esther, per exemple.

Arran connecteu amb l’Espriu més patriòtic. Què en penses de l’ús de la figura del poeta amb fins polítics?

Cadascú pot fer el que vulgui. Agradi o no, Espriu ha passat a ser popular (ell ja ho volia), forma part del pòsit cultural del país, si no ningú no en faria bandera per a res… Ara bé, ell mai no parlava de Catalunya, sinó de pàtria i terra. No sé els altres. Jo em quedo amb l’Espriu lligat a Sinera, a la terra. El títol del CD és prou explícit…

El periodista i biògraf Agustí Pons fa servir els adjectius «pròxim» i «refrescant» aplicats al vostre disc. Heu triat com a acompanyament musical peces de la música tradicional i popular. Com han anat les associacions text-música?

La tria de textos és meva. Per a la música vam partir d’una pluja d’idees entre tots tres, vam anar fent associació lliure de cada text amb diferents possibilitats de casament musical. I després el Marcel va anar arranjant, polint… Fent de sastre.

Hi ha havanera, polca, sardana… Us ha sortit un Espriu folk?

Ho dius per la ressenya que va sortir a l’Enderrock? Sí, per força. Amb els elements que hem manejat, no hi havia altra opció.

Trobo sensacional el rap, sobretot, perquè aplicat a «El meu poble i jo» sona com un mantra o un rosari, i no deixa de ser irònic. Si Espriu aixequés el cap…

Un rosari, sí, era la idea! Que ho diguis vol dir que hem aconseguit el que volíem. Si t’hi fixes les veus s’hi van sumant a poc a poc fins que al final hi ha tot el poble… Rescatem la idea de repetició, de suma, de comunitat, però no la religiosa.

Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Raimon, C. Fonoll… Espriu ha estat molt musicat. Com us heu relacionat amb aquests precedents il·lustres?

Si ho hem fet ha estat des de l’inconscient. No els hem repescat ni per copiar-los, ni tampoc per allunyar-nos-en. Formen part del nostre pòsit, ni ens han fet nosa ni ens n’hem preocupat…

Quan Raimon va gravar He mirat aquesta terra va poder comptar amb l’ajuda del mateix Espriu, que li’n dictava la lectura exacta, les pauses. Com t’ho has fet com a rapsoda?

En això ha estat clau l’ajuda de l’Iban Beltran, que ens ha dirigit. Recitar no és cantar, però tampoc és del tot teatre. T’ho jugues tot amb la veu, però tampoc no es tracta de “llegir amb sentiment”… Hi hem treballat molt.

M’ha fet l’efecte que de vegades el teu recitat tendeix a ser neutre. És per voluntat de no condicionar la lectura personal de cada lector o oïdor?

En Espriu cada mot té tant de pes, tant de valor per si sol, els seus textos estan tan ben formulats, amb tanta precisió, que el pes del rapsoda ha de ser poc perquè el text arribi sense distorsions.

Els temes 5 i 15 són música sense lletra. Són com el sorbet de mandarina entre plat i plat, per desengreixar, que diuen?

Amb això vols dir que hi ha molt de greix? [L’entrevistadora protesta.] És broma. Això va ser cosa del Marcel, per equilibrar, buscant pauses o recers… i també és una altra manera de dir que ni en el disc ni en l’espectacle no entenem la música com a subordinada a la paraula, sinó en un mateix pla.

Sinera, el jardí dels cinc arbres, és un món petit convertit en un mite de més gran abast. M’ha fet gràcia veure al disc retalls de «pàtries petites»: Cervià de Ter, el ball pla de Sant Magí…

Evidentment, és un altre dels cercles. Hem pouat en la proximitat, en els nostres propis jardins…

On us sembla que encaixeu dins l’ecosistema musical català actual, tan fragmentat?

Enlloc, però tampoc no ho necessitem. El producte poètic ja és difícil de per si, la poesia es comercialitza molt poc en format cedé, i la posada en escena amb petits tocs teatrals ens fa poc comercials. Però no ens preocupa. Oferim el que oferim i ja està, si volen podem obrir una nova casella…

Una nova Casellas, ha ha… La producció del disc ha anat a càrrec vostre, tinc entès. Què representa que heu fet: oci?, negoci?, militància cultural amb automecenatge?

Negoci segur que no! Oci tampoc, perquè si més no el Marcel té la música per ofici. Si en vols dir automecenatge… sí. Mira, potser en el món del llibre l’autor que s’autoedita està mal vist, però en música ja fa temps que 1) ningú compra discos (la gent se’ls descarrega) i 2) per contra el músic els necessita perquè és la seva carta de presentació… Sense un CD no vas enlloc. Cada cop s’autoediten més CD, entre altres coses perquè el paper de les discogràfiques, en aquest moment, seria discutible. En el nostre cas només esperem no perdre-hi gaires diners, poder invertir els guanys en el pròxim projecte.

Tu i la Maria Carreras heu tingut un altre grup, A manta, i amb el Marcel Casellas has actuat altres cops. Arran té vocació de continuïtat com a formació o ha nascut només per acompanyar Arran sempre de terra?

Ja es veurà… De moment el que compta és que ara ens ho estem passant molt bé junts. Els assajos han seguit un crescendo potent.

Parla’ns de l’espectacle, de la posada en escena…

Tot i que la teatralització de l’espectacle és mínima, hem comptat amb un director d’escena, l’Iban Beltran, un home del món del teatre que ens ha fet assajar incansablement. No hi ha res deixat a l’atzar…, i la veritat: n’estem contentíssims. Pensem que la cosa s’ho valia. Tot pren un altre aire.

Teniu gaires bolos contractats per rodar «Arran sempre de terra» com a directe, com a espectacle?

Bé, uns quants! Per ara, set o vuit d’aquí al juny, i una possible estada d’uns dies en un teatre, també per al juny. Al web www.arransempredeterra es pot seguir tota la informació actualitzada.

Quina pregunta no t’he fet i era necessària?

Aquesta: t’ha dit alguna cosa, el disc?

Moltes. Encara les sento… Encara hi tornaré.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gran entrevista… i no m’estranya amb aquesta bona entrevistadora i especial entrevistada!
    Quines ganes feu agafar d’anar a veure-ho i sentir-ho des de cada mil·límetre del cos!!