Un dibuix, una persona

12.08.2016

A l’estiu la cultura pren els carrers. Hi ha festivals de tota mena, especialment de música. Aprofitant la sinergia estiuenca, alguns artistes s’han bolcat en la causa dels refugiats, ja sigui per donar visibilitat a aquesta crisi humanitària o per recaptar fons i ajudar les persones en trànsit. Després de l’acord entre la Unió Europea i Turquia, moltes persones han apostat per una ajuda directa i un missatge a favor de la Unió Europea solidària en la qual voldrien viure. Yorgos Konstantinou és un il·lustrador grec que resideix a Barberà, i la seva lluita no es redueix simplement als seus dibuixos. Poc abans del desallotjament del camp de refugiats d’Idomeni, Yorgos va visitar la zona i la seva experiència ens revela la situació que afronten els refugiats després de l’entrada en vigor de l’acord entre la Unió Europea i Turquia.

Una il·lustració de Yorgos Konstantinou

Una il·lustració de Yorgos Konstantinou

Santiago Gorgas: Què et va impulsar a treballar a favor dels refugiats?

Yorgos Konstantinou: El nombre de morts al Mediterrani era imparable i tenia la sensació que ningú no hi reaccionava. La meva ànima s’encongia i no em podia quedar de braços creuats. Això que avui li passa al nostre veí demà ens pot passar a nosaltres. La majoria de grecs tenim avantpassats immigrants o refugiats, i això facilita l’empatia amb els desplaçats. Per altra banda, fa molts d’anys que treballo a Catalunya en temes d’educació i interculturalitat. Hi ha un gran desconeixement per part de la societat en qüestions d’immigració, cosa que dificulta la capacitat de veure’s-hi reflectit i generar lligams. Era conscient que la meva aportació havia d’adequar-se a la meva realitat i, com que visc a Barberà, havia de participar en la distància. Vaig involucrar-me des dels seus inicis amb la plataforma Stop Mare Mortum i ben aviat vam constituir una comissió artística per treballar imatges que acompanyin les diverses campanyes. Paral·lelament, va sorgir la idea de crear una campanya de sensibilització perquè la gent hi participés des de la creativitat. El projecte Rostres de la Mediterrània vol posar rostre a la immensa quantitat de persones que moren al Mediterrani. Amb l’objectiu d’arribar als 35.000 rostres, es van convocar artistes de tot el món a pintar un rostre per a deixar constància que, igual que cada dibuix es únic, cadascuna de les persones ofegades també ho era.

Vas estar al camp de refugiats d’Idomeni poc abans del desallotjament…

Aquest viatge va sorgir arran d’una exposició de Rostres de la Mediterrània. Vaig proposar a un grup d’amics grecs de portar l’exposició a la ciutat de Salònica i hi vaig viatjar per participar de l’acte de clausura en què es va fer una xerrada, un taller creatiu amb un grup de dibuixants i música en directe. L’endemà vaig viatjar a Idomeni i va ser una experiència impactant. Per tenir una visió més àmplia de la situació, s’ha de tenir clar que Grècia és un país que travessa una situació molt adversa des de fa cinc o sis anys. La crisi allà no té res a veure amb la crisi a Espanya. Moltes persones no tenen les necessitats bàsiques cobertes, ni accés a serveis mèdics ni a educació. La gent lluita per la supervivència. La meitat de les botigues estan tancades i això en un país d’una tradició mercantil brutal. L’ambient és depressiu i la gent, especialment els joves, no tenen res a fer. Malgrat això, és sorprenent que la gent grega sigui tan acollidora. El tancament de les fronteres està fent que les coses canviïn. De cop i volta, Grècia ha deixat de ser un país de pas i l’estat, que és incapaç de garantir les condicions de vida dels seus habitants, ha de garantir les condicions de vida de 60 mil persones més.  Als grecs ens costa molt generar estructures unitàries i treballar en conjunt per donar una resposta global al que està passant. A Salònica, la meva ciutat natal, en aquests moments hi ha una casa ocupada en la qual viuen una vuitantena de persones, hi ha una clínica social, escola per a immigrants, agrupacions de dones, organitzacions cristianes, professors, famílies que donen allotjament particular als siris, tothom qui pot ajuda d’alguna manera. Però aquestes accions no tenen cap mena de vinculació i no hi ha una visió conjunta que ajudi a buscar respostes efectives.

Yorgos Konstantinou

Yorgos Konstantinou

Què va passar després de l’acord entre la Unió Europea i Turquia?

No cal dir que és un acord vergonyós amb el qual s’ha fet xantatge als grecs. A canvi d’acceptar-lo, els hi van donar garantia d’ajuda per poder seguir pagant el seu deute. Com que Grècia no té marge de maniobra, es va veure obligada a acceptar l’acord. Per altra banda, Grècia no té possibilitat de donar resposta a la problemàtica dels refugiats i encara menys controlar la frontera, que és descomunalment gran. El fet de deixar el control de la situació en mans de l’exèrcit és una decisió equivocada. Aquesta institució no té els coneixements ni les estructures per atendre les necessitats humanitàries, no té coneixements interculturals, no és una institució transparent i, per tant, no és un bon gestor per a aquestes 60 mil persones. Així, el que fa l’exercit és crear estructures de tipus militar o camps en els quals les condicions són penoses i no segueixen cap mena de criteri sociològic, econòmic, o religiós. El fet de desallotjar Idomeni es correspon amb la política d’ordenament militar que intenta reubicar les persones en camps oficials i mantenir el control que demana la Unió Europea. S’ha desallotjat la vergonya visible amb la intenció d’amagar-la. El que tenim ara són camps tancats on tot el que passa no transcendeix. La informació de les persones que treballen en organitzacions d’ajuda humanitària o de refugiats que han sortit ens revela que les condicions dins dels camps oficials són dolentes: el menjar és insuficient i les condiciones higièniques són deplorables. Evidentment, Idomeni no era un lloc ideal per viure-hi, però la solució no passa per portar les persones a unes camps militaritzats situats en zones aïllades en les quals no hi ha possibilitat de contacte amb la gent local, ni opció d’accedir a una feina o ocupació i ni tan sols la possibilitat de portar els fills a l’escola.

Vas poder visitar un d’aquests camps oficials?

Al dia següent de visitar Idomeni vaig anar a Herso, un dels pocs camps de refugiats de Grècia en el qual el comandament militar te una visió humanitària. A més de permetre que els refugiats puguin entrar i sortir quan volen, se’ls intenta donar autonomia a l’hora prendre decisions. Tot i això, només vaig poder estar-hi a dins un parell d’hores i el fet de ser grec em va ajudar a comunicar-me amb els soldats i aconseguir que em deixessin entrar. Vaig veure que la sort dels refugiats estava en mans d’una institució militar que està sota les ordres d’un ministre de defensa que prové d’un partit populista i de dretes. Tot i que el govern grec és suposadament d’esquerres, no té majoria parlamentària i necessita la coalició amb el partit d’extrema dreta.

En aquest moment moltes associacions i persones a escala individual manifesten la seva intenció d’ajudar. Hi ha un grau d’hipocresia en aquesta proposta? No hauríem d’assumir primerament el grau de responsabilitat de la nostra manera de viure el capitalisme i com aquesta propicia desigualtats i guerres?

Quan la gent em pregunta: com ho poder fer per viatjar a Grècia i ajudar? La meva resposta és un altra pregunta: a qui vols ajudar?  Per què hi vols anar? Què hi faràs? El que millor podem fer és treballar des del lloc que millor coneixem, aquí és on les nostres accions seran més efectives. A Catalunya també hi ha gent desemparada, gent sense recursos que necessita la mateixa solidaritat que una persona que fuig de la guerra. Aquestes persones estan al nostre costat, hem d’obrir els ulls i mirar-los a la cara. Podem exigir als nostres governs millores en les polítiques migratòries. Podem combatre la islamofòbia amb actituds tan senzilles com apropar-nos als pares dels companys dels nostre fills, als senegalesos o als marroquins. Donar-los a entendre que per qualsevol cosa que necessitin ens trobaran al seu costat. Hem de treballar a nivell micro, hi ha molta cosa a fer. També és important recuperar la memòria històrica i crear una empatia duradora. Hem de recordar que amb la guerra civil espanyola els nostres pares i avis van haver de marxar majoritàriament com a immigrants econòmics.

En una economia global les respostes les podem trobar a tot arreu. Evidentment que la guerra a Síria te una vinculació directa amb el petroli. Hem d’entendre que els nostre hàbits de consum són percussors d’un sistema de capitals. Si canviem el nostre comportament de consum i ens desvinculem del petroli, estarem aportant molt més que si fem un viatge de voluntariat. No cal fer 3.000 km per ajudar. Si volem veure tanques, tenim les de Melilla. Si volem ajudar, tenim els nostres veïns. Hi ha molt per fer.