Toni Xuclà: “Per mi la música és una terra sense mapa”

29.06.2014

Fa un parell de mesos vaig rebre a casa un disc amb un títol prou suggerent: Amb música ho escoltaries potser millor. Eren poemes de Salvador Espriu convertits en cançó i interpretats per una vintena de músics catalans. A mesura que l’anava escoltant, aquells versos distants i profunds es feien més planers i propers. Algú, a través de la música, havia aconseguit sensibilitzar-se amb el món del poeta.

Toni Xuclà | Foto: Gemma Ventura.

Ben aviat vaig veure que la persona que havia fet de pont entre els versos i el disc que sonava una vegada i una altra a la meva habitació era un dels productors més importants de Catalunya: en Toni Xuclà. I dic dels més importants, perquè precisament han estat els premis Enderrock els que en l’edició d’enguany li han atorgat el premi Joan Trayter a la millor producció musical.

Al costat de la guitarra, s’ha convertit en un explorador de sonoritats d’arreu del món, i a casa nostra, ha format part de grups com Menaix a Truà. La seva trajectòria és llarga i plena de camins que li han permès tenir un bagatge ric en experiències i una mirada encuriosida per a seguir descobrint i tocant.

Després d’un any ple d’èxits, ara prepara el que serà el seu setè disc: Una terra sense mapa. Un lloc on desapareixen les fronteres. Un espai de trobada. En definitiva, el que emocionalment articula la música. La guitarra catalana, amb un protagonisme central, serà l’encarregada de guiar-nos en aquest viatge. La brúixola estarà compartida amb músics que se submergeixen en la mediterraneïtat, les influències contemporànies i l’aire etno-jazz. Però també tu, jo i qui vulgui, podrem formar part d’aquest projecte abans no surti a la llum i sentir-nos partícips de la seva minuciosa gestació. Així doncs, és amb l’empenta del Verkami que es finançaran la producció, la mescla i l’enregistrament d’aquest disc.

Avui, des de Sabadell, entrevisto un productor que creu en la possibilitat que la música catalana sigui exportada a d’altres països. Un músic que prepara un disc sense fronteres perquè sap que al mapa de la música no existeixen ni geografies ni banderes. Una persona que produeix, compon i toca, quan el cap i el cor van a l’una.

Una terra sense mapa, aquest títol és la reflexió a què arribes després de dedicar-te tants anys a la música?

Per mi és una manera de definir la música sense que sigui la típica. Què és la música? Es podria respondre que és un conjunt de notes i de sons… però això estaria molt buit d’emocions. Aleshores, és una manera d’expressar-se? Potser sí. Però també és una manera de comunicar-se. Després d’haver tocat amb gent de molts països diferents, t’adones que la comunicació que s’estableix a través de la música es dóna en un pla diferent al que es dóna en la comunicació verbal. I la música al final és això.

Una terra sense mapa pot unir emocionalment les persones, és un lloc on hi tenen més cabuda els sentiments i on no hi ha fronteres.

Sí, i no té mapa polític que és el que hem anat posant els homes, amb molts motius i com a protecció. Al final és una terra que no té aquestes barreres que creen problemes i que fan que la gent no pugui relacionar-se amb els altres. Sempre provoquen algunes dificultats i a la música això no passa.

En no haver-hi aquesta geografia pautada, també permet que l’exploris al teu aire.

Totalment. Cadascú fa la seva interpretació, cadascú té la seva brúixola que el porta allà on vol arribar.

Amb aquesta mateixa brúixola, has anat descobrint pel món maneres diferents de viure la música. Tot i això, aquest disc tindrà un toc més mediterrani?

Té un toc mediterrani, però a mi el que m’agrada del meu Mediterrani és que em serveix com a prisma, és a dir, no com a objectiu si no com a manera de treballar.  Aleshores, quan estàs tan impregnat de Mediterrani, tot el que vas absorbint de fora es va posant en un lloc concret i va encaixant-hi bé. És la història de les fusions. Quan tu fusiones una cosa amb l’altra, si fas una fusió perquè sí, acaba sent gris, no acaba de tenir un color. És una barreja que no saps d’on ve ni on va. Ni carn ni peix, ni sol ni nit. Però en canvi quan tu tens una manera de fer concreta, pots fusionar-hi el que vulguis. Per exemple: als que fan flamenc, per molt que hi posin tocs de blues, la base sempre els sonarà flamenc. Perquè estan segurs de la seva cultura i de com són. Per tant, les altres coses es van encaixant en uns llocs que ells entenen perfectament perquè són molt sòlids.

Gemma Humet i Toni Xuclà

I en aquest cas, l’essència del Mediterrani agafa la forma de la guitarra catalana.

La guitarra catalana per mi és el Mediterrani català, que és una manera de fer que ja ens ve de molt lluny. Tot i això, recentment, el Toti Soler s’ha convertit en una de les principals figures i en podria ser un dels màxims impulsors i representants. Aquesta manera sòlida de tocar permet rebre múltiples influències i assumir-les des d’un lloc concret que és el mediterrani català.

Precisament la guitarra tindrà el protagonisme d’aquest disc. Pot existir una terra sense paraules?

Clar, és una terra sense paraules! Totalment. Tot i que per mi la cançó és un món a part de la música. Jo els comparteixo tots dos i estic en tots dos. Però per mi no enfoques un projecte igual si és música sense paraula o si és cançó. Són dos mons completament diferents. El món de la cançó és un món on hi ha lletra, hi ha literatura i emocions, vols dir, expressar i arribar. Vols comunicar a molta gent i a franges diverses i té una potència molt específica. Però és cançó i en la cançó tot val. Pots ser un gran músic i fer una cançó que no interessi ningú, o pots ser un músic molt simple i fer una gran cançó, que interessi tothom i que funcioni molt bé. Però no pots dir que és música, perquè aquell, de música realment en sabia molt poc. Per exemple, el Raimon què és? Músic i ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes? Què és, músic o escriptor? El món de la cançó està justament al mig i fixa’t que tant podia estar en un premi de música com en un premi de literatura, per tant és una cosa molt fronterera. La música és diferent. Per fer música si que necessites una preparació, una tècnica, un llenguatge, molta informació musical i molts estudis per arribar a algun lloc. Cosa que amb la cançó no passa, són altres paràmetres, ni millors ni pitjors, però són mons completament diferents. Així com el disc que vaig fer de l’Espriu era un disc de cançons, ara estic fent un disc de música.

El que és sorprenent és el fet de poder transmetre un sentiment a través de la música, prescindint de les paraules.

Si. És molt important fer-ho perquè és el que guia la cançó. Una cançó sense esperit és com si no tinguéssim la brúixola del viatge que dèiem abans. He de posar la brúixola en algun lloc i dirigir-me cap allà. Llavors tot el que van tocant els músics va seguint aquesta idea. Però també és important en el sentit que quan tu expresses un sentiment no tothom el rep de la mateixa manera. I això és bo. De la mateixa manera que quan tu fas una foto o un quadre, cadascú hi veu una cosa i té un sentiment diferent, si a la música això també passa, és extraordinari! Perquè aleshores el que està escoltant n’ha fet la seva interpretació.

En part és la llibertat que et dóna la música.

Exacte, que tu la rebis i te la puguis fer teva. Però si originàriament no hi has posat sentiments i no tenies alguna cosa a dir, no arriba res. Llavors, que la gent ho interpreti a la seva manera  és una virtut.

Toni Xuclà i Gemma Humet

Es com quan compons una cançó d’amor pensant en una persona i un lloc dterminats, i el qui l’escolta està recordant una història completament diferent a la teva.

Quantes vegades ha passat que has fet una cançó parlant de llibertat i la gent es pensa que et refereixes a l’amor. O el mateix “Boig per tu”, que està inspirat en la lluna i la gent es pensa que està parlant d’una dona.

Al disc del Salvador Espriu vas fer justament el contrari, ja que a partir d’uns poemes havies de buscar-ne l’essència, adaptar-t’hi musicalment i conjugar-t’hi.

Si, aquesta seria més la meva vessant d’autor de cançons. Els poemes són  una cosa molt potent i apassionant i cada autor ho fa a la seva manera. Jo el que busco és fer cançons de poemes i per mi això és l’essencial. Què és el que de moment no he buscat? Musicar poemes, que és diferent. Musicar poemes és agafar aquell poema i posar-hi música. A mi el que m’agrada és fer cançons de poemes. Això vol dir que a vegades tu t’has d’adaptar al poema, però el poema s’ha d’adaptar a la cançó. Per exemple “Aquesta pau és meva” són tres poemes i la tornada d’un altre poema curt, totes barrejades. N’hi ha d’altres que la tornada del poema és una frase que està al final i l’hem posat al principi.

És una fusió.

Exacte. I aquest és l’objectiu que em vaig plantejar i que normalment em plantejo quan faig cançons amb poemes.

Al Palau de la Música vas rebre l’encàrrec de tocar cançons del Raimon. Deu ser tot un repte creatiu, de tenir l’empatia per agafar una cançó i fer-te-la teva.

Totalment. És molt maco i ho he fet tota la vida. Sempre és com un repte i és una mica suïcida perquè et diuen: “Toni, ens agradaria que fessis això!” i tu no en tens ni idea de què faràs i estàs dient que sí. És com si et posessin en un canó i fessin un compte enrere! Però m’agrada molt i estic molt acostumat a fer-ho. He desenvolupat tota una tècnica i en el cas del Raimon, va ser molt maco com vam fer les cançons, com les vam agafar amb el nostre estil, les vam canviar i les vam fer sonar diferent. Quan estàs a gust amb una cosa, te la fas teva i la deixes anar, et tornes a emocionar. Això és el que va passar al Palau.

El fet d’haver treballat de productor i d’haver encarat tants reptes, t’ha aportat més exigència i amplitud a l’hora de treballar?

Jo crec que l’exigència la tens sempre facis el que facis. Facis un disc, toquis una nota, facis una col·laboració, facis un concert en directe, surtis amb algú a tocar una cançó… Cada cosa que facis, per petita que sigui, sempre te l’has de prendre com la cosa més important que estàs fent en aquell moment. I cada cosa és un repte i l’has de fer bé. Potser és el volum a vegades, el que canvia. En aquest disc el volum del repte és molt més gran, perquè comporta molts mesos de treball. Aquest és el setè disc i hi ha deu anys respecte de l’anterior.

Això vol dir deu anys de preparació?

Són deu anys de preparació, però realment he estat molts anys sense saber quin disc volia fer. No volia fer un disc perquè sí, i això que m’ho demanaven des de la discogràfica. Anava donant llargues perquè no sabia exactament el disc que volia fer. Entenia que l’etapa dels discos I si…? (1999), Naïf (2001) i Ànima (2004) havia acabat i que n’havia d’encetar una de nova, però no la tenia clara, per això he tardat.

Has estat més coherent amb tu mateix d’evitar fer per fer, i saber reconèixer que encara no era el moment.

No sabia què fer i en certa manera ho dius una mica amb la boca petita. És un disc que faig perquè vull, perquè tinc ganes de fer-lo i perquè el cos m’ho demana. El què passa és que potser el cor i el cap no anaven iguals. A algú dels dos ja li agrada fer discos, tocar-los i fer directes, mentre l’altre està frenant i dient: “escolta un moment, encara no sabem què hem de fer junts!” Hi havia aquest divorci entre cor i cap, fins que s’han ajuntat.

I ara que van a l’una, han deixat la porta oberta del Verkami, perquè des de fora també s’impulsi aquest projecte. Aquesta terra sense mapa estarà construïda per músics i pel públic.

Aquesta és la idea, que la gent a qui li agradi la música i el que faig, em puguin acompanyar en aquest viatge. Perquè al final el Verkami és això, gent que s’ajunta i fa que aquell projecte sigui possible. Són els companys de viatge i espero que se n’hi afegeixin molts i que arribem a la quantitat que necessitem per fer el disc.

Salvador Espriu | Foto de Pau Barceló

És un vot de confiança que et donen abans de tenir el disc.

Totalment. És una cosa que va més enllà, perquè aquesta manera de micromecenatge no és només que la gent s’ajunti, perquè al final n’hi ha molts que ja es comprarien el disc igualment. El que estan fent és avançar-ne la compra, així ajuden i després ja rebran el disc. Això es converteix en una petita cooperativa que t’acompanya. De fet jo ho sé com a aportador d’algun projecte. T’agrada veure què s’ha fet i després, anar a veure-ho en directe quan s’estrena i seguir una mica aquest camí. És una nova manera de fer diferent respecte de la d’abans, que era més tradicional i hi participaves més com espectador. I això penso que és una novetat molt bonica.

Hi ha la possibilitat que encara se sumin al carro més persones, i en aquest cas uns il·lustradors.

Si. Aquesta és una idea molt maca per a la qual també necessitem un suport. Partint de la idea de la guitarra catalana i de la terra sense mapa, hem pensat de dir a deu il·lustradors catalans que dibuixin deu guitarres. Aleshores faríem un videoclip per ensenyar el procés del dibuix i seria la interacció entre la il·lustració i la música, en deu cançons del disc.

Si abans parlàvem del que una cançó suggereix a qui l’escolta, ara veuríem traduït el sentiment en un dibuix.

Exacte. Es tracta de buscar que la música entri de diverses maneres: ja sigui escoltant, mirant, davant l’ordinador o en directe. Busco aquestes interaccions perquè crec que són molt boniques. A més, a Catalunya tenim il·lustradors i dibuixants boníssims i aquesta és la forma de poder col·laborar amb ells.

Normalment el productor és qui treballa a l’ombra dels escenaris i de l’espectacle. Com et sents en el moment en què estàs refugiat al teu estudi i et truquen des de l’Enderrock per premiar-te?

El 2013 ha sigut un any bestial i rebre aquest premi va ser molt bonic perquè està destinat a reconèixer aquestes persones que potser no es veuen tant. Va ser molt emocionant, no tinc paraules per agrair-ho al jurat que ho va decidir! Fa molta il·lusió!

Perquè al darrere del talent també hi ha la constància de molts anys de treball.

Clar, és que no m’imagino un músic que no tingui aquesta constància. I si algú no la té doncs potser que canviï de professió. Però jo la majoria de músics bons que conec tots són molt constants i treballen molt. Quan més bons són més treballen, més assagen, més volen estar segurs, més volen tocar. No són d’aquells de “va, mitja horeta una partitura i ja està”. Per tant, la constància crec que s’hauria de pressuposar. En tot cas, crec que el premi és el reconeixement d’un any concret en què per alguna raó la premsa creu que has destacat més o que hi ha hagut més voluntats juntes. I això és molt bonic, la veritat. S’agraeix i et dóna una empenta molt important.

Al mateix discurs ho vas agrair i també vas fer una reflexió, imaginant-te el futur en una Catalunya independent on la música sigui una carta de presentació per  a ser exportada a d’altres països. Creus que per a què la música tingui més valor ha de ser tocada en una Catalunya independent?

És que a nivell d’exportació estem en un moment complicat. Tot i que també és el moment en què hi ha més consum intern i més gent que fa música en català. Fa vint anys parlaves amb algú i gairebé ningú escoltava música catalana. És més, inclús la gent en parlava malament. O sigui que ara hi ha un consum que es tradueix en un públic nombrós que escolta música catalana. Són coses molt bones però que no es traslladen a fora, perquè generalitzant, tot està fet en una clau que es basa molt en la lletra, en històries concretes, en expressions, en fixar-se en el que diu. Llavors hi ha molta gent que potser no són grans cantants o músics, inclús desafinen, però en canvi fan unes lletres i unes històries molt maques. I la gent les valora i les segueix massivament. Però això no és exportable, perquè no es pot ensenyar sense explicar tot el que està dient i traduir-los-hi la lletra. Perquè no  agradarà. Perquè quan la gent ho escolti només escoltarà la música i potser escoltarà algú desafinant o que té una guitarra tocada d’aquella manera.

És com si a nosaltres ens arribés música en alemany.

Totalment. Llavors, quan no tens la lletra poses la lupa on pots, en el que puguis reconèixer: si canta bé i t’emociona, si et posa la pell de gallina quan toca la guitarra, si està ben gravat i mesclat. Per què vaig dir això de les retallades? Perquè si no inverteixes en què allò estigui ben gravat, ben mesclat i ben produït per tal que sigui competent amb discos d’altres nacionalitats, anirem malament. Actualment, la gent fa discos en tres dies i els grava en llocs amb pocs mitjans, perquè no tenen diners per fer-ho ni se’ls ofereixen subvencions per empènyer aquests projectes. Tot ens porta a un camí en què aquest gran fenomen que passa a aquí no passarà a fora. I ara falta fer la feina de veure què es pot exportar i qui té el poder per a fer-ho. Com s’articula que pugui haver-hi uns grups que siguin exportables igual que, en el seu moment, ho van fer la música celta o els francesos. Ells van ajuntar esforços, van veure què es podia exportar, ho van potenciar, van portar-ho a fora i hi van invertir. Perquè no es pot fer d’una altra manera, ni deixant que cadascú agafi el seu cotxe i se’n vagi per les cantonades de Berlín. Així no farem indústria i jo crec que aquest és un dels moments que falta per arribar. Estem en un moment extraordinàriament bo a nivell intern que, tot i que faltin concerts i hi hagi molts debats i matisos, funciona com no havia funcionat mai en molt de temps. Ara falta exportar. Som un país petit, que possiblement ens trobarem que a Espanya no podrem exportar i que haurem de posar la brúixola cap a dalt o voltant el mar.

En ser un dels impulsors del Campus Rock, durant anys has pogut comprovar de primera mà com puja i sent la música el jovent.

És una passada! Ara està arribant, a poc a poc, una generació molt més preparada. Potser el perfil del Campus s’apropa més als setze anys però a vegades veiem gent de dotze, tretze o catorze anys que ja toquen d’una forma impressionant! Hi ha nois amb catorze anys que no només toquen molt bé, sinó que també coneixen des de Pink Floyd fins a Jimi Hendrix. Et quedes de pedra del que coneixen! No només la música d’ara sinó que tenen una informació bestial i et toquen temes dels grans guitarristes de la història. Estan molt ben preparats i aquest és un futur magnífic, de gent bastant brillant.

Sembla una contradicció perquè mentre aneu organitzant i omplint Campus Rock arreu de Catalunya, arriben amenaces de voler treure la música de les escoles.

Espero que això no es faci i nosaltres estarem a la trinxera. Quan arribi el moment d’ajuntar-nos tots i protestar, ho farem. Els pares de la societat es rebel·laran. No pot ser, perquè la música t’aporta unes coses que per a la formació d’una persona són molt importants. A tot arreu se sap, es conegut i es així.

Quines coses diries que pot aportar, la música?

La música et fa entendre, una mica com a “Una terra sense mapa”, que hi ha altres llenguatges i això en el camp artístic és molt important però també ho és en tot els altres camps. Per exemple, en el camp de l’empresa algú que vol tirar endavant un projecte, que sigui un emprenedor, ha d’entendre moltes coses. Si tu vols tenir intuïció, perspectiva, relacionar-te, fer màrqueting, fer imatge, t’has de començar a plantejar coses molt creatives. Aventurar-t’hi i tenir intuïció. A tot això la música t’hi ajuda. Però la música en definitiva és una gran lliçó sobre coses que no són tan tangibles com una arrel quadrada. T’ensenya tot aquest llenguatge i fins i tot el no-verbal. Inclús quan has de vendre alguna cosa i t’has d’enfrontar amb una persona que no coneixes, si tens el llenguatge artístic t’adones que tens més psicologia. També per a tocar t’has d’adaptar, mai pots tocar tu sol, sempre has de mirar  l’altre i tocar junts. Són estratègies d’adaptació. I a la vida és igual. I a part d’això, també per riquesa personal, per arribar a casa, desconnectar, poder sentir la teva música, sortir, tenir els teus grups, anar a concerts, gaudir-los i poder valorar com toquen. Fins i tot valorar els productors que hi ha al darrere. Això no es mira mai però als països potents en música, la gent són fans dels productors, perquè saben que aquell segell és com una DO, aleshores tot el que estigui fet per aquell productor estarà bé. Per tant, encara que trobin un disc d’un artista desconegut, si hi ha treballat aquell productor, l’agafaran. És una aposta que fan per ell.