Toni Rumbau: “El Bornet encarna el perfum de les ànimes invisibles”

4.10.2013

El món dels titelles va atrapar Toni Rumbau a l’edat de vint-i-cinc anys. “Va ser casual, un d’aquests atzars estranys de la vida”. Ell vivia a Lisboa amb la seva parella, Mariona Masgrau, estudiant de Medicina que s’havia hagut d’exiliar, abans, a Dinamarca durant la dictadura franquista. 

 

Toni Rumbau presenta el Bornet en obrir el cicle de titelles del BornCC | Foto de Pere Virgili.

 

“Era l’estiu de 1974, l’època de la revolució dels clavells a Portugal. Per casualitat vam ensopegar amb una escultora que feia marionetes i que li va cedir el taller a la Mariona, que també es dedicava a la disciplina de l’escultura”. I allà va començar tot.  Aviat van començar a portar espectacles de titelles d’una punta a l’altra del país. L’any 76, després de la mort de Franco, la Mariona va poder tornar a Barcelona i allà ella, en Toni i l’Eugenio Navarro –a qui havien conegut a Lisboa- van crear el grup La Fanfarra i van decidir viure dels titelles. Ell escrivia les històries, la Mariona creava els putxinel·lis i entre tots portaven a escena els diàlegs. Una aventura que ha perdurat en el temps i que ara arriba a el Born Centre Cultural, perquè Toni Rumbau posa en marxa aquest dissabte un cicle de titelles que explicarà a petits i grans la història del Barri de Rivera, de la mà d’en “Bornet”.

En Bornet. Titella i disseny d'imatge de Marga Carbonell.

Qui és en Bornet?
L’amfitrió de Pulcinella i de tots els personatges convidats serà un altre titella, en Bornet, més conegut com el Putxinel·li de la Ciutat del Born. S’ha de dir que ha estat una de les sorpreses més alegres i engrescadores de l’obertura del Born Centre Cultural, la irrupció d’aquest personatge anomenat Bornet, sorgit de les mateixes pedres posades al descobert pels arquitectes i arqueòlegs responsables del complex museístic. No són vanes aquestes paraules: la placeta que hi ha just al mig del Born, sota la petita cúpula que corona la coberta de Fontseré, es deia ja el 1700 el Bornet, de manera que el titella que porta aquest nom no pot ser ningú més que algú sorgit d’aquestes mateixes pedres. Així ho ha confirmat el mateix historiador Albert García Espuche, en reconèixer a l’acte els trets, físics i mentals, del personatge. “Sí, en efecte, en Bornet és en Bornet”, ha dit l’eminent historiador, tancant el tema amb la Potestas que li atorga la seva Auctoritas en l’afer que ens pertoca.
S’entén, per tant, que si cada ciutat té el seu Putxinel·li, la Ciutat del Born tingui el seu Bornet. És a dir, en ser la del Born una ciutat dins d’una altra, nus simbòlic de les distintes èpoques que la conformen, és lògic que també en Bornet sigui un nus simbòlic dels trets que defineixen la ciutat del Born.
Què vol dir això? Doncs que si per un costat encarna el perfum de les ànimes invisibles que segueixen habitant les ruïnes de la Ciutat del Born, la seva ànima de putxinel·li té espurnes de la d’en Titella, en Pericu i els altres personatges que han viscut a la ciutat de Barcelona, siguin antics o moderns. I, per la mateixa regla de tres, s’emmiralla en els seus germans europeus que provenen del Pulcinella napolità o li són cosins germans.
En Bornet serà l’encarregat de presentar tots els espectacles de titelles del Born.

Quines històries del Born explicaran els titelles?

En ser el Born una enorme caixa de ressonància on el temps dialoga amb si mateix a través de la història, cada espectacle de titelles ens portarà diferents apropaments a realitats històriques distintes entre si. Més endavant, tenim pensat presentar una obra protagonitzada directament per en Bornet, el qual ens explicarà no pocs secrets i històries ocultes del Born.

En Bornet, el putxinel·li del Born, construït per Marga Carbonell.

Com definiries els espectacles que conformen el cicle que dirigeixes?

Són espectacle de molta qualitat. Els que vénen de fora, són finestres obertes a realitats culturals llunyanes i diferents a les nostres, però a la vegada amb importants denominadors comuns a la nostra pròpia cultura. D’alguna manera, veurem una Europa rica en les seves diferències però que parla un llenguatge comú i comprensible: el dels titelles populars, plens d’humor, de vitalitat i d’ironia. Respecte als espectacles locals, s’ha de dir que en aquests moments Catalunya és un país que des del punt de vista dels titelles, es troba en una situació de gran altura i que va en ascens. Així ho podrem veure amb els diferents grups que aniran passant pel Born, tots ells d’una gran qualitat. El dia 5 es podrà veure l’espectacle ‘Pulcinella’ de Gaspare Nasuto (18h). El dia 26 i 27 Joan Baixas durà l’espectacle ‘Música Pintada’ al Born, a les sis de la tarda i a dos quarts d’una del migdia. ‘L’arbre màgic’ de la companyia Cengiz Ozec es podrà veure el dia 2 de novembre a les sis de la tarda i el dia 3 de novembre a dos quarts d’una del migdia. I el darrer espectacle tindrà lloc els dies 23 i 24 de novembre a les sis de la tarda i a dos quarts d’una del migdia i es dirà ‘Les meravelles de l’Orient’ de la companyia Titelles de Pa Sucat.

Què és allò que més t’agrada del món dels titelles?

Els titelles són una forma d’expressió que t’obliga a desdoblar-te en una altra figura, a la que li has de donar vida amb la veu i el gest. En aquest sentit, és un interessant exercici d'”altrar-se”, és a dir, de ser un altre d’una manera diferent a la de l’actor. Hi ha més distància, més reflexió entre tu i el personatge. En el cas dels titelles de guant (cada tècnica és diferent i comporta vivències molt distintes), la interpretació és molt catàrtica i intensa, ja que dónes moviment al titella amb el teu propi cos i les mans. Per tant, s’ajunta aquí la distància i la catarsi del gest actoral, cosa que és força excitant i a mi m’agrada molt.

Per altra part, el món dels titelles és avui molt ampli i permet crear espectacles on intervenen molts llenguatges diferents: text, plàstica, música, llum, objectes… En aquest sentit, és un llenguatge que tot incorporant poderosíssimes tradicions -a tot el món hi ha i hi ha hagut teatre de titelles i d’ombres-, es pot dir que està al centre del pensament contemporani, cada vegada més centrat en la multidisciplinaritat.

Pulcinella de Gaspare Nasuto, Nàpols. Nasuto actuarà dissabte 5 d'octubre al BornCC.

Creus que un bon espectacle de titelles et retorna a la infantesa?

En certa manera sí. Els adults hem perdut la ingenuïtat -que abans teníem a bastament- d’acceptar que un tros de fusta pot ser un personatge, i per tant, un ésser viu. Els nens, en canvi, mantenen aquesta frescor que forma part de l’essència de l’espècie humana: capacitat imaginària de projectar-nos i veure vida en qualsevol element de la natura que ens envolta. Així va començar la consciència humana en els nostres avantpassats homínids: a través del pensament simbòlic que jugava a aquest desdoblament animista envers la natura. Per això, quan ens deixem portar per un espectacle de titelles tradicional ben fet, en certa manera, recuperem aquelles capacitats de desdoblament i projecció que teníem a la infància i que la racionalitat i les presses del món modern ens han obligat a deixar.

Toni Rumbau al costat del titella Malic.

De quin titella t’has enamorat?

Suposo que em deuria enamorar dels personatges putxinel·lescos que vaig veure per primera vegada: el Dom Roberto portuguès, el Punch anglès, el Pulcinella napolità, i per això li he dedicat tanta atenció i tantes hores. També en Malic va ser un personatge molt estimat, sobretot perquè era una representació simbòlica dels tres que el vam crear: l’Eugenio, la Mariona i jo.

Quants espectacles has produït o en quants has participat?

En la primera època de La Fanfarra, vam crear el personatge d’en Malic, que es va convertir en l’heroi de les nostres històries. Jo escrivia els textos, la Mariona feia les marionetes, i entre tots ho posàvem en escena. Al principi vam actuar al carrer: no érem coneguts i era la manera més pràctica de sobreviure, passar el barret. Vam fer moltes històries del Malic, algunes les vam reunir amb el títol de Les Aventures d’en Malic. També vam muntar uns Pastorets i una Llegenda de Sant Jordi, que fèiem a la Plaça del Pi i que es van convertir en uns clàssics nostres.

Més tard, i arran d’un viatge a Londres on vam veure molts espectacles de titelles de tot el món, vam començar a treballar també amb ombres i ja en espectacles d’interior: “Malic a la China o La Història de LI”, “Malic a Nova York o la Claveguera Lírica”…, van ser dos títols emblemàtics de l’època.

El 1984, vam decidir obrir el Teatre Malic. Això va canviar força la marxa de la companyia i els espectacles, ja que en vam començar a fer per a adults.

Més endavant, ja cap els anys 90, els tres de La Fanfarra ens vam independitzar i cadascú va començar a treballar en solitari. Jo vaig treballar molt el tema dels titelles populars i del personatge Putxinel·li. Amb l’espectacle A Dues Mans vaig recórrer mig món. Després, el 2001, vaig escriure el llibret d’una òpera amb música de Joan Albert Amargós, en la que en Putxinel·li era el protagonista: “Euridice i els Titelles de Caront”. Les últimes obres que he fet del perosnatge són “A Mans Plenes” i “Follies de Putxinel·li”. I estic a punt de treure el llibre “Rutes de Putxinel·li. Titelles i Ciutats d’Europa”, un llibre de viatge i de titelles, en el que amb l’excusa dels titelles es parla d’una sèrie de ciutats, i amb l’excusa de les ciutats, es parla dels titelles.

De quina manera prepares els espectacles?

Jo no sóc constructor sinó escriptor. Per tant, els meus espectacles els penso i imagino a partir de les idees que vaig treballant i de les meves obsessions. Quan ho tinc clar, parlo amb el constructor, l’escenògraf, i tot l’equip. I, finalment, un cop tinc el material, començo a assajar.

Com has estructurat el cicle d’espectacles que has preparar per presentar al Born Centre Cultural?

El sentit del cicle Titelles i Ciutats és presentar una programació de titelles dirigida al públic familiar que d’alguna manera relacioni el món dels titelles amb les distintes cultures urbanes del món. Això ho tenim fàcil amb els personatges putxinel·lescos que són propis i molt representatius dels seus llocs de naixement. Per exemple, Pulcinella, que és el personatge amb el que comencem el cicle aquest dissabte 5 d’octubre, és una figura que els napolitans consideren com emblemàtica i quasi bé representativa de la seva ciutat. Quan se’ls pregunta qui és Pulcinella, responen: Nàpols. I quan demanes una definició de la ciutat, contesten: Pulcinella! No sempre es troben identificacions tan fortes com aquesta, clar. Però llavors la gràcia és descobrir quins són els trets que relacionen cada personatge amb la seva ciutat.

Bornet, el narrador de les històries del Born, dissenyat per Marga Carbonell.

Es tracta, per tant, d’oferir un ample ventall de tradicions que són molt properes a les nostres i a la vegada, diferents. Concretament, en aquest cicle portarem el Pulcinella de Nàpols, el Karagöz d’Istanbul (una silueta de teatre d’ombres, en aquest cas), el Kasperl alemany de la ciutat de Halle, el Punch and Judy de Londres, el Cristobita espanyol de Segòvia, el Jan Klaassen d’Amsterdam, el Guignol de Lyon, el Polichinelle de París i l’Arlechino de Venècia. I en combinació amb aquests convidats, actuaran cada mes companyies de titelles locals: Joan Baixas amb el seu espectacle “La Música Pintada”, serà el primer a actuar.