Til Stegmann, ambaixador a Alemanya

El món de la catalanística a Alemanya té un nom, Til Dídac Stegmann. Es tracta d’un lingüista alemany apassionat per Catalunya que ha dedicat trenta-cinc anys de la seva vida a explicar als alemanys què volen ser els catalans. Molts el vam conèixer a partir del llibre Catalunya vista per un alemany, un dels primers títols que va publicar La Campana, ara fa trenta anys. El seu darrer llibre, Ambaixador de Catalunya a Alemanya, recull les vivències d’aquest professor de la Universitat Goethe de Frankfurt per apropar la cultura catalana a la societat germànica.

Amb la seva autobiografia queda palès que Catalunya té ambaixador a Alemanya des de ja fa més de trenta anys.

En el sentit metafòric suposo que sí, que Catalunya ha tingut no sols un ambaixador sinó molts ambaixadors catalanistes que han fet català, literatura i llengua catalana a l’estranger.

El llibre és un relat de la seva dedicació constant per apropar la cultura catalana als alemanys.

El contingut és la meva autobiografia centrada sobre el tema de l’exportació de la cultura catalana a Alemanya. Hi coincideixen, en gran part, la meva vida i les activitats de la meva vida, i la motivació de les coses que m’agrada fer amb aquesta exportació i rol d’ambaixador a Alemanya.

Des dels anys 80 ha portat a terme tot un seguit d’activitats a Alemanya entorn de la cultura catalana amb festivals culturals a Berlín i Karlsruhe, la fundació de l’associació germano-catalana, impartint assignatures de literatura a diferents universitats, fent conferències i publicacions, amb la creació de la Biblioteca Catalana, i em deixo moltes coses per citar… li queda res més per fer?

Participar tant com pugui en el procés de la independització de Catalunya. Per això aquest any passat hem editat el llibret Katalonien, der diskrete charme der kleine Staaten [‘Catalunya, l’encís discret d’un país petit’]. De feina per fer encara n’hi ha, però s’ha de fer amb calma, paciència i insistència perquè arribi a bon fi. Després, quan Catalunya sigui independent veurem quin treball toca fer. Suposo que necessitaran molts men i women power perquè el nou Estat català sigui una cosa modèlica. No sols un estat independent, sinó un estat on faci goig de viure, que ajudar-lo sigui un goig, i treballar perquè aquest Estat català arribi a ser una realitat positiva.

S’ha fet molta feina.

Costa de creure; quan vaig començar a treballar per Catalunya als anys 80 no semblava que arribaríem en aquest punt.

Després de l’època franquista Catalunya tenia necessitat de molts ambaixadors per fer-se conèixer.

Hi havia un dèficit immens, i el que tapava tot el tema català era Espanya. Vinga a dir que Tàpies era un spanische Kunstler (artista espanyol) com Dalí i Miró, o que el cava català era spanische Schaumwein o Sekt. Contínuament es perdien oportunitats perquè la catalanitat d’aquests grans artistes internacionals i la catalanitat de tots els elements catalans sortissin a la llum. Destapar tota aquesta informació va ser un treball intens de molts anys i molta paciència. Ara sembla que l’opinió pública alemanya ho té clar, que Catalunya no és el mateix que Espanya.

Barcelona és molt coneguda pels alemanys, però quan parles de Catalunya no tothom ho té tan clar.

La feina no està acabada però hi ha un primer pas important. Cada setmana surten articles a la premsa alemanya sobre Catalunya; és a dir, els alemanys no poden ignorar que existeix Catalunya i no ignoren que Catalunya vol ser un país independent. Haver arribat aquí suposa un pas de gegant. Però encara s’ha de guanyar que la majoria alemanya sigui simpatitzant d’una Catalunya com a Estat nou. Si la Merkel hi estigués a favor, no s’impediria als catalans el seu desig de decidir lliurement sobre el seu futur.

Què explica als alemanys sobre els catalans?

A través de les múltiples activitats que he fet per donar a conèixer la cultura catalana a Alemanya he explicat que els catalans volen ser un poble obert, i especialment que volen ser un poble i una nació autòctona i independent.

A Alemanya els nacionalismes no estan ben vistos.

Per una nació no alliberada com la catalana el terme nació és molt important perquè és un concepte que inclou els esforços per alliberar-se; però després, quan una nació ha estat lliure i té un propi Estat, aleshores els nacionalismes ja no m’agraden. Això és el cas dels francesos i especialment dels espanyols. El nacionalisme té aquestes dues vessants: que serveix perquè una nació anul·lada es pugui alliberar, i després fa mal quan és una nació dominant que reprimeix les altres cultures.

En el seu Decàleg del bon catalanoparlant ja ens avisa que sovint són els mateixos catalans els primers a no valorar prou la seva llengua, com quan parlen castellà amb un estranger tot i que aquest els hagi parlat en català.

Espero que el meu llibre ajudi els catalans a veure que és normal adreçar-se a una persona estrangera primer en català i, si no ho entén, en alemany o en anglès. L’espanyol no és una llengua gaire més fàcil per adreçar-se a un estranger. Els espanyols pensen que a l’estranger tothom sap espanyol i això és fals. Els catalans han d’aprendre que la presència minut a minut del català parlat pels catalans activament és la base de la supervivència del català.

Per què els catalans se sorprenen quan un estranger parla català i no castellà o té interès a aprendre la literatura catalana?

En el moment que tu veus que els millors escriptors del món escriuen en català i que els grans artistes internacionals són catalans, alguns d’ells molt importants, guanyes autoconfiança. Psicològicament et poses en una situació normal i estàs convençut que el teu país és una nació pròpia i ha de tenir un Estat propi. En aquest moment ja pots considerar el català com una llengua a la  mateixa altura i nivell i valor que l’espanyol.

Què porta un alemany a aprendre català?

Una motivació. Aprens llengües per motivació comunicativa. És a dir, que si has decidit que vols aprendre català has de buscar motivacions perquè no sols comencis amb els cursos de català I i II, sinó que continuïs. La motivació és una cosa molt important, i també el convenciment que dominar aquella llengua contribuirà a la teva felicitat, a la teva satisfacció. Tindràs gent que et picarà l’espatlla i et dirà: “que bé que un alemany aprengui el català“. Jo dic als meus estudiants que rebran més feedback positiu per aprendre català que quan aprens una llengua com l’anglès, que serveix, però no vindrà cap anglès per dir-te: “Fantàstic, que et posis a aprendre anglès”. Això és el que tenen les llengües més petites: que donen aquesta joia i satisfacció d’haver fet l’esforç d’aprendre-la.

Cal aprendre la llengua d’un país per arribar a estimar-lo?

I tant! Aquesta és una pregunta que es contesta tota sola. La llengua és la porta per entrar en la psicologia d’un poble, d’una cultura, per llegir tota la literatura que no està traduïda, per comprendre les activitats etnològiques, etc. I especialment per tenir una  relació íntima, una relació que surt del cor de veritat amb la gent que parla aquesta llengua.

Tot i néixer a Barcelona no va ser fins a l’edat adulta que es va interessar pel català i Catalunya. Es considera català?

Sí. És a dir, també em considero català. Sóc ciutadà del món però no de tot el món sinó especialment d’Alemanya i Catalunya. Els meus pares són alemanys i jo tinc cultura alemanya però el català és una cosa tan emocional i positiva per a mi… Les accions que he fet pel català m’han aportat tanta felicitat que puc dir tranquil·lament que sí que em considero català.

Per tant, vostè és l’exemple que Catalunya és un país d’acollida.

És veritat. Estic segur que milions de catalans que no han nascut a Catalunya es consideren catalans i en treuen una cosa positiva. Dir que se senten catalans és una cosa, però l’important és que això els aporti sentir Catalunya casa seva sabent la llengua del país, coneixent-la i tenint aquest accés íntim.

L’any 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi, un reconeixement a la seva tasca d’estendre la cutura catalana a Alemanya. Se sent prou reconegut?

Ui! He tingut bastants premis. Jo hagués treballat fins i tot sense premis, però són un petit plus que et demostra que has treballat en la bona direcció. És molt agradable rebre premis i reconeixements per part de les persones per a qui has treballat.

Als instituts alemanys s’imparteix el llatí, ja que es creu que així será més fàcil aprendre una llengua romànica.

El llatí només serveix en una part molt petita del vocabulari per aprendre les altres llengües romàniques, mentre que una llengua romànica qualsevol ja és tres o quatre vegades més útil que el llatí per saltar a les altres llengues romàniques.

Als seus setanta-quatre anys segueix amb prou energia per impartir classes de catalanística a la Universitat Goethe de Frankfurt.

Dels seminaris que imparteixo, un es diu Autobiografies catalanes i em permeto el goig de —  juntament amb les autobiografies de Dalí The secret live of Salvador Dalí en versió catalana i de l’ autobiografia del Tàpies Memòria personal— posar l’autobiografia de l’Stegmann, que també és en català, com les altres. Una autobiografia s’assembla en molts punts a una altra. No em vull comparar amb Dalí, però tinc les mateixes experiències bàsiques autobiogràfiques pel que fa a escriure sobre un mateix. Quines idees té el Dalí quan escriu la seva autobiografia el 1943? Ho escriu per impressionar els americans perquè es publiqui a Nova York. O què fa el Tàpies publicant la seva memòria personal? Explicar com va arribar a prendre consciència política amb els fets de la Caputxinada, quan es va veure rodejat per la guàrdia civil al convent dels caputxins a Barcelona. I a mi, ho veuran els lectors quan llegeixin el llibre, m’han passat coses i he tingut vivències més o menys semblants a les d’ells.

En aquest vídeo podeu veure la lectura de parts del llibre pel mateix Stegmann d’un acte que es va fer a Frankfurt el mes de gener.