Teresa Muñoz: “Tot el que escric, si no és veritat, ho podria ser”

Teresa Muñoz ha debutat amb la novel·la Com si fos ahir (Ara Llibres), una obra inquietant que explora el món interior d’una dona. Un dels atractius de la història és l’enjòlit (en aquest cas, en l’àmbit psicològic) que s’hi crea. El lector se sent cridat a voler esbrinar justament el que també vol saber la protagonista: el nus del malestar que la fa patir. Teresa Costa-Gramunt, Ester Seguí i Bernat Puigtobella han parlat amb ella. Dimecres dia 10 serà a La Setmana del Llibre a l’espai Plaça de la Paraula a les 18:45.

Bernat Puigtobella: Com si fos ahir és la història d’una revelació personal. La Sabina viu un malestar que no acaba d’entendre fins que recupera una vivència fosca del seu passat que mai havia reconegut ben bé com a pròpia. La novel·la està feta de capes, i es pela com una ceba. No perquè faci plorar (tot hi és molt contingut) sinó perquè se’ns van revelant coses a poc a poc. Com t’has plantejat la construcció de la novel·la? Et vas fer un esquema previ o ha estat un procés germinatiu?

La veritat és que poca cosa de la novel·la va estar planejada prèviament. La història va sorgir de moltes coses que es van anar trobant dins meu: un record,  reflexions, un personatge, emocions i sentiments sobre els quals volia escriure…, i òbviament i per sobre de tot, una voluntat narrativa. Al principi em vaig deixar portar una mica, i no va ser fins que vaig saber cap a on virava la història i, més o menys com acabaria, que em vaig adonar de la importància que tindria l’ordre en què expliqués les coses, la dosificació del que es revelés, les capes que dius, i també l’estructura. Em vaig trobar amb una intriga a les mans que no havia buscat a propòsit. No podia dir segons quines coses abans d’hora, i en canvi algunes les havia de dir primer d’explicar-ne d’altres perquè tot lligués; també havia de deixar rastres que al final donessin sentit a tot el conflicte, i anar enrere i endavant quan convingués. Em feia patir que alguna cosa trontollés i que no me n’hagués adonat, perquè quan escrius tens dins l’univers sencer de la història, t’ho saps tot, però el lector només coneix el que tu li expliques i tot li ha d’encaixar igualment, el lector s’ha de quedar només amb la part bona i interessant de la història, el que no val per gaire res, a part de per la gestació, t’ho quedes tu a dins. Quan la vaig acabar vaig revisar molt aquest aspecte perquè era clau.

Ester Seguí: La narradora-protagonista ens dóna la informació justa del que està passant i això augmenta la sensació d’angoixa i d’inseguretat del lector, que necessàriament empatitza amb la Sabina. És un efecte buscat?

Sí, totalment. I crec que no podia ser d’una altra manera. La Sabina va descobrint el que li passa. Tot i que ella ho explica a posteriori, el temps narratiu és en passat, i el lector ho fa també amb ella. Crec que és la manera de viure la història més intensament, i d’empatitzar amb el personatge, entendre com se sent i gairebé sentir-ho amb ella. M’agrada crear empaties difícils. Vull dir que hi ha qui podria no entendre o fins i tot criticar la Sabina (la gent ho critica tot molt alegrement), companys seus de feina, coneguts, veïns (són personatges que no surten a la novel·la però que existeixen en l’univers de la història), que com que no coneixen els detalls del que li passa, no són capaços d’empatitzar amb ella. Podrien dir: quina tia més feble, que s’ensorra i agafa la baixa perquè té un problema, com si els demés no en tinguéssim, i coses així. Però si sabessin el que realment sent (si llegissin la novel·la!) segur que l’entendrien, i d’alguna manera s’hi solidaritzarien. Quan podem sentir, a través de la literatura, el que senten els altres, entenem actituds, fets, reaccions, etc. que d’entrada ens resultarien incomprensibles. Per això penso que la literatura ens fa més humans, o com a mínim més oberts, perquè, ni que sigui mentre dura la lectura, ens posem en la pell de l’altre i entenenem que s’actuï, se senti i es pensi diferent de com ho fem nosaltres.

Ester Seguí: Quin pes tenen els somnis o malsons en el trencaclosques que intenta construir la Sabina? Com t’has plantejat la narració d’aquesta part onírica?

Tenen un pes important perquè és a través del que somia que comença a intuir que el que li passa pot tenir a veure amb el que li provoca malsons. Tot el que ens passa a la vida queda registrat en alguna part del nostre cervell. Persones que han viscut experiències traumàtiques, com guerres, maltractaments, etc i que ho oblidaven completament per causa del xoc, després els sortia a través de somnis o malsons. Jo quan somio ho visc tot de manera molt real, fins al punt que sóc conscient del que penso mentre somio i que ho sento i ho pateixo com si passés de veritat, i això pot ser fantàstic o terrible. No hi he pensat gaire conscientment, en la manera de narrar-ho, perquè sóc molt intuïtiva per a tot, però a l’hora de descriure els malsons em sortien un ritme i unes imatges que potenciaven el que volia transmetre: tot passa depressa i es viu des de molt endins.

B.P: Un dels reptes formals de la novel·la és que construeixes un relat en primera persona d’una dona que no coneix la seva pròpia història. Què hauries guanyat o perdut si l’haguessis escrit en tercera persona?

La tria del narrador sempre és cabdal i, per tant, difícil. Al principi, quan començava a escriure, vaig dubtar i vaig provar en primera, en tercera… però de seguida vaig veure que era una història íntima que només la Sabina ens podia explicar. Ni tan sols un narrador que ho sabés absolutament tot podria haver transmès tan bé com ella mateixa el que li passa ni el que viu. Però esclar, escriure en primera persona significa que hi ha coses que no pots explicar perquè el narrador-personatge només sap el que sap, i no pot saber el que tenen al cap els altres personatges, cosa que et limita molt. En un moment de la novel·la em vaig trobar que aquesta limitació m’impedia escriure una part molt important que la Sabina no sabia, i què vaig fer? Doncs escriure un capítol en tercera persona. Us n’heu adonat? Primer vaig pensar que potser era fer trampa, però aleshores vaig acudir als mestres, a autors com Jaume Cabré, a qui ningú discutiria si fan servir una o l’altra o les dues alhora; i vaig veure que, fos o no fos fer trampa (qui ho ha de jutjar?), és totalment lícit fer-ho. De fet a Jo confesso, Cabré canvia de persona en un mateix paràgraf! Escriure també és jugar amb els recursos i mentre s’aconsegueixi el propòsit narratiu, tot és possible. A més, a mi m’agrada trencar una mica amb les maneres de fer canòniques, per això aquesta novel·la no té guions -tampoc m’ho he inventat jo-, que no vol dir que no en posi mai, només quan crec que hi han d’anar o que queden bé, i aquí em va sortir de fer-ho sense.

 

Ester Seguí: A pesar dels entrebancs i de l’evidència que darrere els secrets sovint s’amaguen veritats incòmodes, la Sabina no defalleix i busca la veritat per trobar-se a si mateixa. Viure en una mentida ens pot fer emmaltir com a li passa a ella?

Segur que sí, sobretot si és prou transcendental. La mentida deu ser necessària, suposo que la fem servir quan no sabem què fer amb la veritat, hi convivim constantment, en diem i ens en diuen moltes, sobretot de poc importants, de les que tolerem i ens permetem dir, però quan una mentida reemplaça una veritat de pes aleshores és perillosa, perquè acostuma a fer més mal que la veritat mateixa. Jo crec que tard o d’hora tot acaba sortint, d’una manera o una altra; o sigui que la mentida, en els casos més flagrants, és un recurs temporal i molt perillós. Mai podem dir què faríem o què no faríem en cas de trobar-nos en una situació complicada, però jo crec que a mi, que confesso que mai n’he dit una de tan grossa, em faria més por la conseqüència de la mentida (sempre n’hi ha, oi?, ni que sigui dins d’un mateix), que afrontar la veritat. Diuen que és de covards dir mentides, potser aparentment sí, però és perquè els que les diuen no s’imaginen com de pitjor pot ser la conseqüència. I, si sí que se l’imaginen, potser no, que no són tan covards. Potser més aviat temeraris. Afrontar les veritats, per dures que siguin, sempre és l’inici d’un camí cap a alguna banda, tant si és la superació, la comprensió o la resignació.  En canvi amagar-les sota la catifa mai pot ser bo, encara que hi hagi gent que viu o sobreviu arrossegant coses. És com no desactivar una bomba que tenim sota el llit i viure sense saber si en algun moment explotarà. Uf. La Sabina, a pesar de la por, vol saber la veritat perquè vol viure sense lloses.

T.C-G: En els seus estudis sobre la psique humana, Jung parla de l’ombra. En la teva història hi ha una ombra en forma de forat de la memòria de la protagonista. Tot jo té la seva ombra, encara que en sigui inconscient. Acarar l’ombra, fer-s’hi amic, si es pot dir així, no només sana la persona sinó que la fa evolucionar. Hi estàs d’acord?

Sí. Jo no sóc psicòloga, i en sé poc de tot això, però m’interessa i em crea una curiositat enorme tot el que té a veure amb la ment humana, no tant a nivell teòric sinó en el que ens afecta i el que ens passa a les persones, el que sentim, com reaccionem davant les coses de la vida. El costat fosc, les ombres, ho són perquè no els donem llum. No sempre podem o sabem apropar-nos-hi, però no tenir por a fer-ho quan sospitem que hi trobarem alguna cosa, encara i més si això suposa un gran esforç, ens fa ser més forts i capaços de viure millor, d’evolucionar, com dius. Quan t’afrontes a una cosa, un problema, un malestar, una mancança o el que sigui, descobreixes aspectes i capacitats de tu mateix que no coneixies, i la teva autoestima creix perquè et sents més poderós. És el que deia de no viure ancorat: hem de moure’ns, de propiciar el canvi perquè si no, no descobrim res de nosaltres i ens limitem molt. Amb tantes capacitats desconegudes que devem tenir!
B.P: La crisi que viu la protagonista s’emporta moltes coses, com ara la seva relació de parella, però el vincle amb els pares es manté com un fons continu. Ho fas perquè els pares ens estructuren o més aviat perquè els necessitaves per acabar de completar la història.

Jo crec que en el cas de la Sabina, el que s’emporta la crisi és justament el que no hi seria si no hi hagués hagut el problema que desencadena la crisi. M’explico? No vull revelar massa coses per als que no l’han llegida, però el que vull dir és que la Sabina hauria tingut una vida molt diferent si no fos pel que li passa. Pel que fa als pares no han estat una estratègia per aconseguir cap propòsit sinó que formen part indestriable de la història perquè han estat una gran influència en la vida de la Sabina (igual que tots els pares ho són inevitablement en la de tots, ja sigui per presència o per absència, en positiu o en negatiu). Ens estructuren, i tant!, són el tronc pel qual ens enfilem per créixer, i d’ells depèn en molta mesura (no tota) com serem com a adults. Sense els pares de la Sabina no hi hauria història, no aquesta.

Teresa Costa-Gramunt: Un professor de literatura sempre ens deia que s’escrivia amb més versemblança allò que es coneix. Fins a quin punt has viscut la història que hi expliques?

Ara et diria que m’esperava aquesta pregunta si no fos que sembla un tòpic; de fet, me l’han feta moltes vegades. Molta gent creu que no és possible escriure una història així i fer arribar tantes sensacions als lectors sense haver-la viscut. Però si només pogués escriure sobre el que he viscut se m’acabaria la teca literària ràpidament. Per sort no he viscut ni de lluny una història com la de la Sabina. Però n’he viscut d’altres que m’han fet sentir moltes coses (jo visc i sento molt intensament) i, al final (no sé on està escrit), es veu que els sentiments humans no són tants (és a dir, que el ventall no és tan ampli: tristesa, alegria, angoixa, por, pena, desesperació…), i tots els hem experimentat en algun moment amb més o menys intensitat. Les meves experiències vitals m’ajuden, però no per convertir-les en material literari directament, sinó per fer-me obrir l’angle de visió de la vida. Evidentment que la novel·la té coses meves, llocs meus, com el bar de Gràcia, converses que he tingut, gent que m’ha inspirat personatges, les olors… El que és imprescindible per escriure és ser sensible, imaginativa, observadora, empàtica, emocional, etc. per ser capaç de descriure el que li passa als meus personatges des de dins d’ells, no només com jo ho sentiria o ho viuria, per crear històries amb força que arribin a colpir els lectors i apropar-me molt al que podria ser real. La versemblança és un dels pilars de la literatura, no cal que ho digui jo, i és un aspecte que em preocupa molt quan escric. Sense versemblança cap història s’aguanta, i per això em documento molt abans de dir res. Tot el que escric, si no és veritat, ho podria ser.