Tània Sàrrias: “Les televisions públiques haurien de servir de pedrera de nous creatius”

18.12.2013

 Gairebé 30 anys després del naixement de Televisió de Catalunya (TVC), hi ha records televisius que encara perduren en la nostra memòria. No hi ha gaires programes que hàgin aconseguit sobreviure al temps, adaptar-se els canvis, i, a sobre, convertir-se en un referent televisiu de qualitat, de modernitat i de risc. Sputnik ho va aconseguir i ara, amb motiu dels 25 anys del programa, entrevistem una de les seves cares més conegudes, Tània Sàrrias.

 

Tània Sàrrias

 

El 23 d’Abril de 1998, quan vas començar a l’Sputnik, què va significar per a tu, què representava el programa?

Recordo perfectament l’inici d’aquella nova temporada de l’Sputnik, va ser un moment molt especial per mi. El programa era tot un referent musical i televisiu i els seus responsables van decidir renovar el format i fer-lo en directe. És per això que ens vam incorporar el Bruno i jo, dues cares desconegudes pels espectadors. El primer programa es va emetre el dia de  Sant Jordi i no oblidaré mai els nervis pel debut i per la responsabilitat que suposava estrenar-se en un programa com aquest. Són records que segueixen  gravats a la memòria. Vam tenir la sort d’estar envoltats d’un equip amb molta experiència que ens va fer sentir en tot moment molt recolzats i això evidentment va facilitar les coses. Per mi l’Sputnik sempre serà l’inici de la meva carrera professional, i sempre estaré agraïda per haver-ne format part.

Si l’escenari del programa podia ser definit com a futurista, la imatge que tant tu com en Bruno Sokolowicz aportàveu reflectia l’ambient underground que predominava al programa. La teva estètica, des d’aleshores, va canviar… l’estilisme del Sputnik era també el teu o era “qüestió del guió”?

[riures] El meu look d’aleshores encara ara es veuria modern… El programa va apostar per un look trencador i futurista i tant el Bruno Sokolowicz com jo ens hi vam apuntar sense dubtar… Si avui mires un d’aquells primers programes, a part de la nostra estètica, a nivell de realització es van fer coses que amb el temps altres programes han anat incorporant… i és un privilegi haver format part d’un programa on es podia experimentar d’aquesta manera… Jo a la meva vida privada no vestia d’aquella manera, però com a professional t’adaptes al format del lloc on treballes sense que això signifiqui, en cap cas, perdre la teva pròpia essència, i això és el que vaig fer i em vaig sentir còmoda a plató, en aquest sentit.

Sputnik va connectar amb una nova generació de professionals, però també amb una nova generació de telespectadors que tenien uns interessos que fins llavors no s’havien satisfet i es va convertir en un referent. Creus que programes així han deixat de ser factibles? No creus que la televisió ha perdut aquells espectadors que Sputnik va aconseguir reunir?

La veritat és que amb el pas dels anys la pressió per les audiències ha deixat poc espai a la innovació i al risc, però per sort encara hi ha qui segueix apostant per formats diferents i per anar una mica més enllà, tant visualment com en els continguts… Crec que encara són factibles aquests programes i que se’n poden trobar de molt interessants… Quan vaig començar a l’Sputnik les audiències jugaven un paper més secundari que ara, hi havia més calma en aquest sentit, i això segurament va jugar a favor nostre a l’hora d’arriscar, però continuo pensant que a la televisió ha d’haver-hi espai per tot i per tothom i que constantment es renova i reinventa el llenguatge televisiu, i això és molt bo tant per als professionals que ens hi dediquem com pels espectadors.

A propòsit de l’audiència, en una entrevista separaves els share de l’audiència i del públic; deies que, per a tu, el share eren números, mentre que l’audiència/públic implicava complicitat. Però no es tracta, en realitat, del mateix?

És cert que, al final, parlar del share és parlar de l’audiència, però, personalment, com a conceptes en abstracte, els penso i els visualitzo de manera diferent. Si penso en el share penso en números, visualitzo només xifres; en canvi quan penso en l’audiència o en el públic, independentment del nombre, el que veig són persones, espectadors. Si separo els conceptes, no ho faig perquè pensi que són coses diferents, sinó perquè quan fas un programa intentes pensar en persones físiques, en un públic que pugui interessar-se pel programa i no en una màquina que comptabilitza xifres, com és el cas del share.

En aquesta mateixa entrevista, comentaves que si la televisió necessitava alguna cosa era ficció, “quanta més ficció millor”, afirmaves. Suposo que mires amb positivitat el present, ara mateix les sèries, en especial les estrangeres, ocupen un lloc principal en les programacions. 

Ara és l’edat d’or de la ficció, sobretot, pel que fa la ficció estrangera; les cadenes nord-americanes estan produint grans sèries i segurament és un de les productes més interessants que hi ha actualment a la televisió. Pel que fa la ficció a nivell nacional, la crisi ha reduït el nombre de projectes, dificulta que es produeixin tantes sèries de ficció com passava abans. No només per formació, sinó també des del punt de vista d’espectadora, crec que televisió guanya si augmenta la producció de ficció; personalment, les sèries són el producte que més consumeixo a nivell televisiu. Evidentment, ara mateix, a nivell econòmic, no estem en un bon moment, de fet només cal a mirar les graelles de fa alguns anys, dos o tres, per veure que vam tenir una àmplia i diversificada oferta de ficció: per exemple, TV3 va arribar a oferir diferents sèries al llarg de la setmana, a més a més sèries molt diferents entre elles. Amb la crisi, això resulta molt difícil de dur a terme. Afortunadament, sembla que a poc a poc la situació es recupera de manera que puguin sorgir cada cop més projectes, que fins ara havien estat paralitzats

Després de Sputnik vas col·laborar en diferents programes que donaven un gran pes a la informació cultural. Alhora que la televisió anava deixant de banda aquest tipus de programa, tu decidies implicar-te més en la teva carrera com actriu. Ara, des de l’altre costat, trobes a faltar un determinat tipus de periodisme cultural i vinculat a l’oci? Creus que aquest fet, juntament amb la darrera pujada de l’IVA, pot ser interpretat com una manca d’interès econòmic i ideològic cap a la cultura i la creació?

Aquí hi ha diverses coses a comentar… Els diferents programes en els que he participat m’han permès tractar temes variats i treballar en diversos formats, una cosa que professionalment és tot un regal. El fet que després em centrés més en la meva carrera com a actriu, no té relació amb el paper de la cultura als programes de televisió. Jo m’he format com a actriu i la meva carrera es va iniciar com a presentadora, però mai he deixat de ser actriu i he tingut la sort de poder combinar les dues coses, que considero complementàries… Mai he tancat la porta a tornar a presentar perquè és una cosa que m’agrada i on m’ho passo molt bé i també perquè penso que ser actriu és perfectament compatible amb presentar programes… Pel que fa al paper de la cultura a la televisió, per sort encara hi ha espai per programes que en parlen i això demostra que hi ha interès. No és que es facin menys programes culturals, és que en general -pels temps que vivim- es fan menys programes. Però les noves tecnologies i la manca de recursos han donat lloc a noves formes culturals originals i imaginatives i això també es veu reflectit a la televisió i a les noves idees que estan sorgint. El tema de la pujada de l’IVA és un tema a part… és vergonyós pel mal que fa al món de la cultura, això ho sabem tots, els que ens hi dediquem i els que en gaudeixen (entre els que també m’hi incloc).

No és infreqüent el comentari en relació a l’actual manca de compromís de la televisió pública. Primer vas treballar amb la Júlia Otero a La Columna, on es barrejaven diferents temes, qüestions socials, polítiques i culturals, i després a Las cerezas, un programa d’entrevistes. La seva retirada va ser qüestió d’audiència o es tractava d’un programa incòmode? Quin rol han de jugar els mitjans públics per fer de la televisió alguna cosa més que un producte per aconseguir audiència?

Las Cerezas era un programa diferent a tot el que es feia en aquell moment… Un programa d’entrevistes en profunditat amb una part d’espectacle però sobretot on la paraula tenia un pes important. No es va cancel·lar, simplement no es va fer una segona temporada. Els motius? Els hauries de preguntar als responsables de programació però imagino que per una suma de factors… Cada cop es té menys paciència a l’hora de deixar que un format trobi el seu espai, i això té molt a veure amb la necessitat d’obtenir resultats de manera immediata… És un cercle viciós: l’audiència dóna beneficis i per tant es busca audiència, però no sempre audiència és sinònim de qualitat… En aquest sentit, estic d’acord que les televisions públiques haurien d’apostar també per fer programes diferents, sense estar tan pendents de l’audiència… És normal que es busquim programes més massius però també s’haurien de fer programes petits… Les televisions públiques haurien de servir de pedrera de nous creatius, noves cares, nous formats, i desgraciadament cada cop passa menys i això limita l’oferta i la creativitat… Hi ha gent amb moltíssim talent que no té l’oportunitat de donar a conèixer les seves idees i la televisió pública hauria de ser una finestra oberta als nous talents.

Ara que les institucions públiques i, en el cas de la televisió, les cadenes públiques, han deixat de col·laborar a través de subvencions i ajudes, es fa necessari realitzar els propis projectes de forma independent. Creus ara mateix que aquesta és l’alternativa?

Ara és impossible esperar res de les institucions, les retallades en cultura són enormes, poc podem esperar quan, més enllà de la cultura, estan retallant de forma radical en àmbits tan importants com l’educació o la sanitat. Conec molta gent que, des d’àmbits completament diferents, no només vinculats a la televisió o a la interpretació, estan patint aquestes retallades i veuen com cada cop més és més difícil tirar endavant projectes, sobretot si hom s’espera de rebre ajuda per part de l’Estat. Actualment, la gent ha après que, en determinades circumstàncies, ha de treure les castanyes del foc tota sola i això no és del tot negatiu perquè fomenta la creativitat; hom està obligat a buscar maneres noves de poder realitzar els seus propis projectes. Pel que fa als mitjans de comunicació, penso que, en aquesta situació, el que hauria de fer la televisió és precisament recolzar projectes nous, recolzar als joves que comencen i que tenen idees noves (i molt bones) per oferir; la televisió pública hauria de donar una oportunitat a la gent que comença. A mi aquesta oportunitat me la va donar TV3 quan vaig començar a treballar a Sputnik i també quan, després, vaig continuar en d’altres programes. Em va donar la possibilitat de formar-me i d’aprendre coses que de vegades estaven lligades a l’àmbit de la interpretació i, en altres moments, coses més vinculdes a la informació, com en el cas de la taula d’actualitat a La Columna. Crec que la televisió pública hauria de fer aquesta aposta i arriscar amb projectes nous, no considerar que la televisió només és entreteniment, sinó un mitjà d’informació i de cultura.

Suposo que la qüestió resideix en estalviar despeses i reconsiderar el pressupost per poder realitzar la tasca que tu comentes.

Es tracta de pensar projectes que no siguin excessivament cars, projectes que no requereixin una gran inversió econòmica, sobretot perquè es poden fer, i es fan, projectes de molt bona qualitat, molt interessants i que no demanen grans inversions per poder-se realitzar. Això, però, no vol dir fer treballar moltes més hores a persones amb sous baixíssims, amb sous que són inconcebibles per la feina que fan i les hores que hi dediquen.

Un dels debats que persegueix els programes culturals és el fet que són acusats, per una banda, de ser massa elitistes i de no suscitar l’interès del públic. D’altra banda, a vegades són acusats de ser superficials, de banalitzar la informació en favor de l’espectacle. Com veus aquesta dicotomia?

Penso que es poden fer ambdues coses… Hi ha un cert prejudici quan  els programes culturals són acusats d’elitistes… Evidentment hi ha de tot, però la cultura implica i inclou moltes coses i no han d’estar renyides les unes amb les altres… Hi ha cultura per a tots els gustos i crec que l’ideal seria que hi hagués més programes on es parlés tant de la cultura de masses com d’aquelles coses més especialitzades… Els espectadors consumeixen les dues coses i en aquest sentit estaria bé que un programa pogués parlar, per exemple, d’un èxit de taquilla i també d’una peli independent, o d’un bestseller i de la novel·la d’un autor novell…

Al 2010, a la presentació CQC, comentaves que s’estava vivint un moment polític i social molt conflictiu i que ja no servia allò políticament correcte, que calia mullar-se. Ara que la realitat política i social és molt més crítica, tot i els innumerables debats polítics, triomfa allò políticament correcte. CQC, des de l’actualitat política, Las cerezas, a través d’entrevistes, i Sputnik, a través de la música, van demostrar que era possible i necessari mullar-se en política, socialment i culturalment. Trobes a faltar aquells programes?

No m’agrada veure les coses des d’un prisma pessimista… És cert que la situació no és la ideal ni políticament ni econòmicament i que això ha tallat les ales a la cultura, però també és cert que per sort hi ha més llibertat que en altres èpoques en molts sentits. Hi ha programes de televisió o de ràdio on es diuen les coses amb claredat i amb un sentit molt crític, i encara que sempre hi ha pressions i condicionants. També és cert que aquest clima de “ja n’hi ha prou” està arribant als programes. Segur que queda molt a fer, tant socialment com televisivament, però penso en positiu i crec que poc a poc estem anant un pas més enllà.

Mai has deixat de banda la teva carrera com actriu. Tot i així, sembla que ara t’interessa més resseguir aquest camí, deixant de banda la professió de presentadora. Què et faria tornar a la televisió? Quin programa t’interessaria fer?

Com et comentava abans, mai he tancat la porta a presentar perquè és una cosa que m’agrada molt i on he après moltíssim… Però no ho consideraria com una tornada perquè no tinc la sensació d’haver marxat mai. He estat més centrada en la meva feina com a actriu, he tingut la sort de participar a diverses sèries i pel·lícules i espero seguir creixent i treballant com a actriu, però també espero poder participar en nous projectes com a presentadora quan es doni l’oportunitat… De vegades em pregunten quan tornaré a fer un programa i si no ho he fet abans no ha estat per manca de ganes, és perquè tampoc ha sorgit l’oportunitat. Què m’agradaria fer? Doncs em ve de gust tornar a fer un concurs o algun format petit on poder donar ales a la imaginació i fer el que sempre he fet quan sóc a un plató: ser jo mateixa. Com a actriu interpreto a un personatge, al plató sóc la Tània i poder fer les dues coses és una experiència única.

Actualment, en què estàs ocupada? Has dit que no tanques portes a la televisió, però ara quin són els teus projectes?

Ara he estat gravant una sèrie per a Telecinco que es diu El Príncipe, ara hi ha això, però com et dic no tanco portes, vaig arribar a la televisió per casualitat, quan estava encara estudiant a l’Institut del Teatre i després vaig poder treballar en diferents formats televisius. En tot aquest temps he anat alternant el treball de presentadora amb el d’intèrpret, tant a sèries de televisió com al cinema.  Al no sortir de forma tan freqüent a la televisió, la gent sol preguntar-te si ho has deixat, si has decidit fer una altra cosa. En el meu cas, he tingut més ofertes vinculades a la interpretació, més possibilitats dins d’aquest àmbit, però això no vol dir que ja no m’agradi la idea de poder tornar a presentar un programa. No he dit no a la televisió, només que la interpretació, en els darrers temps, m’ha ofert més projectes que m’han interessat. Al final, l’important és buscar idees, projectes, no quedar-se esperant a que et truquin. Aquest va ser, precisament, el consell que em va donar una professora el primer any de l’Institut del Teatre: ens va dir que la interpretació no era un camí fàcil, però que el que mai havíem de fer era quedar-nos a casa esperant que soni el telèfon i crec que, justament ara, el que cal és moure’s.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Moltes gràcies per l’entrevista a la Tània Sarrias. Som molts els seguidors de la Tània que amb l’ajuda d’ internet intentem seguir els seus projectes.

  2. Muchas gracias por la entrevista a Tania, una bellísima persona, ojalá tengamos la oportunidad de verla muy pronto en la pequeña pantalla, se le de menos. Y sobre Sputnik creo que no habrá nunca otro programa como este, era sencillamente genial.