Subirats: “A la societat neoliberal actual els vincles són una nosa”

“És molt difícil imaginar una persona aïllada. La comunitat és un element constitutiu del fet de ser humà”

L’home està programat per viure en comunitat, no de forma aïllada. Com ens recorda el novel·lista anglès James Joyce a Robinson Crusoe, tots necessitem un Divendres per no caure en la desesperació. El nostre hàbitat natural és la comunitat, perquè sense els altres no podem compartir, relacionar-nos, comunicar-nos, cooperar, etc.

Joan Subirats, entrevistat per la revista Valors / Sergio Ruiz

Aquesta idea la defensa el catedràtic de Ciència Política i doctor en Ciències Econòmiques, Joan Subirats, amb qui em cito a l’Ateneu Barcelonès amb motiu d’un número de Valors (núm. 140 setembre) que estarà dedicat a la comunitat. “És molt difícil imaginar una persona aïllada. La comunitat és un element constitutiu del fet de ser humà”, sentencia el titular de la Universitat de Barcelona (UB).

I, encara, insisteix: “Només es fa palesa l’existència d’una persona quan es tenen lligams. Dit d’una altra manera, viure en l’absolut individualisme és una negació de la pròpia persona”. Però si això és tan evident per què la societat actual, basada en l’economia de mercat i el capitalisme i liderada per l’homus economicus, segons terminologia de John Stuart Mill, només potencia l’individualisme?

Subirats denuncia que “en la societat contemporània neoliberal actual s’entenen els vincles com una nosa”, però a diferència de molts altres pensadors, també manifesta de forma esperançadora “una revalorització de la cosa comunal”. I posa com a exemple l’aparició de diverses cooperatives de consum o el lliurament del premi Nobel d’Economia a la politòloga Elionor Ostrom pel seu treball sobre el govern dels comuns.

De fet, encara que fa uns mesos la diputada de la CUP, Anna Gabriel, recuperava el tema i alguns mitjans en parlaven com una nova moda d’esquerres progressista, el concepte comunal no és nou. Com bé recorda Subirats, “d’elements públics entesos com a comuns n’hi ha hagut en diversos moments de la història”. Però per què ara tornen? El politòleg apunta dues causes: “la manca de capacitat de l’Estat per donar resposta al que la ciutadania necessita” i  “certa barroeria a l’hora de fer-ho”.

La comunitat –i tots formem part de múltiples comunitats (família, veïns, escola, feina, etc.)– ajuda la persona a créixer, a aprendre a treballar pel bé comú i a comprendre que el nostre té més valor que el jo. Ara bé, després dels factors positius, també arriba un però: la comunitat no és bona només pel simple fet de ser-ho.

“La comunitat és una element indestriable de les reaccions personals, socials i humanes, però no hi ha una única comunitat”, adverteix Subirats. I concretament ens avisa del perill de “les visions més existencialistes de la comunitat, aquelles que tenen una mirada molt tancada de si mateixes i se centren en uns valors determinats”. Dit d’una altra manera: hi ha comunitats exclusives i comunitats inclusives i aquestes darreres sempre haurien de ser la nostra aposta.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació