Sofía Acebo i Pau Vidal: “Cal potenciar el català col·loquial”

15.11.2015

Travesso la gran i antiga porta de l’edifici històric que acollia l’Editorial Salvat, i que ara també acull Larousse i altres segells editorials. Allà ens trobem amb Sofía Acebo, editora de Larousse, i Pau Vidal, lingüista, per parlar sobre la situació de la llengua i la nova publicació del Diccionari de Llengua catalana. Manual que ha publicat Larousse amb l’assessorament lingüístic de Vidal. “Hi ha una gran devastació de la llengua”, insisteix Pau Vidal, segons el qual la situació del català no millorarà fins que no hi hagi un marc sociolingüístic més bo.

Sofía Acebo i Pau Vidal, a la seu de l'Editorial Larousse | Foto: Griselda Oliver

Sofía Acebo i Pau Vidal, a la seu de l’Editorial Larousse | Foto: Griselda Oliver

Aquesta és la tercera edició del diccionari. Per què us ha semblat oportú actualitzar-lo?

Sofia Acebo: Solem actualitzar els diccionaris cada quatre anys si el producte és viu (és a dir, si tenim pocs exemplars a l’estoc i tenim una previsió de vendes). I en funció de les vendes que hagi tingut i de la previsió que hem fet, podem fer de més o menys: des d’una actualització de mínims perquè el diccionari encara té vigència i només cal afegir-hi algun neologisme i fer alguna petita correcció, fins a una actualització on es canviï el 30% del diccionari. Sempre ho acompanyem d’un canvi de coberta perquè creiem que aquesta actualització de continguts ha de tenir una expressió externa. En el cas del diccionari Manual, tenia un format molt petit amb poques entrades i nosaltres ens vam proposar de fer un diccionari semblant al que tenim per a l’espanyol, que és de 60.000 entrades. Ens hem quedat amb 30.000 perquè no podíem anar més enllà per inversió.

Com calculeu la inversió?

S.A: La nostra idea sempre és millorar el producte, si tenim les condicions necessàries, cosa que fa que t’arrisquis més o menys: si d’un diccionari vens 40.000 exemplars a l’any, pots fer tranquil·lament una intervenció. Però quan és un diccionari per ús costa més, i a més a més, des de fa deu anys el diccionari en paper té més dificultats per arribar a casa del consumidor, perquè han aparegut nous formats.

Per què no vau decidir fer una actualització únicament digital?

S.A: Tot i la crisi i la baixada de les vendes, continuem tenint uns ingressos molt importants del paper. Podíem haver actualitzat només la versió digital i vendre’l a empreses tecnològiques que es dediquen a fer videojocs, aplicacions o serveis a pàgines web —com els diccionaris preinstal·lats d’Apple, que nosaltres fem la versió en castellà. En aquest cas, el diccionari arribava a la seva tercera edició i vam voler que fos més gran en continguts i que estigués més actualitzat.

Quantes entrades tenia abans?

S.A: 24.000. Nosaltres n’hauríem fet un de més gran. Els editors sempre volem fer diccionaris enormes, bàsicament perquè a la gent li sembla que en el diccionari hi és tot, i si no trobes una determinada paraula és perquè no la pots fer servir. Això no és així, sinó que depèn del destinatari, ja que un diccionari de primària no pot tenir totes les paraules que apareixen a totes les lectures de primària. Hi ha d’haver les que necessita i les que pot entendre.

A quin públic va dirigit el Diccionari manual?

S.A: Està pensat per a un adult catalanoparlant o que ha passat un ensenyament amb la llengua catalana com a vehicular i també per als alumnes que tenen un domini prou alt de la llengua —sobretot els de secundària i batxillerat.

Quina vigència té, encara, el diccionari en paper?

S.A: Segons el currículum escolar oficial, és obligatori que tots els nens a tercer de primària aprenguin a fer anar el diccionari, ja que és una manera de treballar les capacitats autònomes. A primària no hi ha tanta implantació de les eines digitals com a secundària i, per tant, una de les tasques dels mestres és ensenyar-los a fer servir aquest tipus d’eines. De fet, el diccionari en paper és de les poques eines que permet conèixer l’alfabet, perquè en el digital ha desaparegut completament. El digital, això sí, et permet fer cerques inverses, cerques que continguin una determinada síl·laba, o, en el cas dels diccionaris ideològics, buscar una determinada paraula i les paraules relacionades. En el nostre cas, nosaltres tenim els nostres diccionaris digitals al web www.diccionaris.cat, i et permeten fer aquest tipus de cerques.

Com va arribar Pau Vidal a assessorar aquest diccionari?

S.A: En els diccionaris de llengua espanyola teníem una tradició molt important de vinculació a la universitat. Investigadors i mestres van dirigir o prologar alguns dels nostres diccionaris. En llengua catalana s’havia començat —de fet, hi ha el Diccionari de sinònims i antònims, prologat per Espriu, que encara és vigent. Ens vam adonar que feia molt de temps que no fèiem grans obres en català i per això vam buscar algú que ens ajudés a fer que el diccionari fos útil fins al punt que, si tens un dubte, trobis la resposta, i si no en tens cap, com a mínim que et faci dubtar i ho trobis també. Així va ser com vam pensar en en Pau Vidal, i sobretot va ser cabdal trobar el Catanyol. Quan va caure a les nostres mans vam pensar que potser seria la persona que ens podria ajudar a fer l’assessorament lingüístic i és responsable de la part de les observacions que es troben a les entrades. Per això surt a coberta, perquè s’ha significat molt amb aquest diccionari.

P.V: Surt a coberta com a capità quan s’enfonsa el barco.

Un dels valors del diccionari és precisament aquestes observacions. La majoria de diccionaris només tenen la definició i, en canvi, tenen pocs comentaris.

P.V: Jo diria que és “el” valor afegit. N’hi ha, als altres diccionaris?

S.A: Al de l’Enciclopèdia sí que n’hi ha alguna, i també al del López del Castillo (Edicions 62), però el percentatge d’observacions respecte del nombre d’entrades no és tan gran.

Heu decidit fer unes observacions més gramaticals o orientades a l’ús?

P.V: Hi ha les dues menes, les gramaticals i les d’ús. Per a mi és el valor afegit perquè, en efecte, jo crec que és el que falta a tots els altres diccionaris. És una manera d’ajudar el parlant a superar el que el diccionari no ha superat mai, que és que amb la definició no n’hi ha prou. Hi ha moltes menes de parlants, moltes menes de consultes de diccionari, i el fonamental —en el cas esquizofrènic del país, però val per a qualsevol idioma— és la qüestió dels registres: el parlant indefens l’únic que vol és que a vegades li confirmin si aquella paraula és correcta a l’hora de fer-la servir, però ningú no li aclareix. De la mateixa manera que hi ha puestos que hi vas en corbata i n’hi ha altres que no, la intenció d’aquestes observacions és ensenyar el parlant a vestir-se. En aquests casos sempre poso l’exemple del quelcom, però també tinc el del proppassat, que és una paraula horrorosa.

Sofía Acebo i Pau Vidal, a la seu de l'Editorial Larousse | Foto: Griselda Oliver

Sofía Acebo i Pau Vidal, a la seu de l’Editorial Larousse | Foto: Griselda Oliver

Creieu que els diccionaris han de preescriure?

P.V: Per a mi hi ha d’haver un àrbitre, perquè si juguem un partit amb tres àrbitres alhora serà un merder. No cal que tots prescriguin, n’hi ha que fan més bona feina si només descriuen, perquè a més poden ser més exhaustius. Que el diccionari digui que quelcom equival a l’algo castellà està molt bé, però si després l’ús fa servir de manera aclaparadora altres expressions, això és bo que el parlant ho sàpiga. Cal explicar-li que el quelcom i el proppassat es reserven en ocasions especials, els dies de mudar, però que els dies de cada dia hi ha altres expressions. El parlant, naturalment, no ha de saber-ho, sobretot en aquesta situació tan destarotada que tenim.

S.A: La tradició lexicogràfica sí que té preocupació per indicar el registre, però els diccionaris es limiten a marcar-ho amb un terme abreujat que indica si és col·loquial, formal, poètic, vulgar, malsonant, etc. I el parlant no s’ho mira.

P.V: Però això el parlant no ho entén. De fet, se les salta, aquestes marques.

S.A: Estaria bé que al costat de la paraula —cosa que es pot fer en el digital, però no en el paper— es posessin sinònims i paraules afins que el parlant pot fer servir en altres contextos.

Pau, com respondries a la pregunta que fas: “Què s’ha de fer quan les fonts es contradiuen?”

P.V: En principi les fonts no s’haurien de contradir, però tenint en compte la situació en què ens trobem, això passa, de vegades. Aquí el nas ens hauria de fer seguir la veu més prestigiosa, l’IEC, però això també és una cosa molt relativa, perquè en molts aspectes és molt discutit. La gràcia seria que el repertori lingüístic fos prou ampli, prou variat perquè tots poguéssim fer la nostra composició de la vestimenta i allò funcionés. Això no sempre passa i precisament jo avisava que ara mateix intentar resoldre les qüestions de lèxic és un error. Si poguéssim, a mi m’agradaria fer una mena de pax romana, aparcar aquest tema un temps i solucionar primer la qüestió sociolingüística, que és fonamental. Pots trigar un any a fer un diccionari, però a solucionar una situació com la que tenim se’n triga molts més. I ja sé que la gent té pressa i que tots hem de parlar cada dia, però tenint en compte que fa tants anys que parlem i que no s’ha solucionat gaire la situació —més aviat empitjora— seria bo que ens conscienciéssim que va molt més enllà. Amb l’actual situació sociolingüística, per cada terme que solucionem, se’ns colaran cent calcs, que és el que està passant ara mateix.

Però no només hi ha una certa preocupació en l’àmbit lexicogràfic, sinó també en la qüestió sintàctica.

P.V: La interferència ataca tots els fronts. Els diccionaris només poden fer-se càrrec del front lèxic; el sintàctic, morfològic i fonètic es pot atacar des de les gramàtiques. La importància és, si vols, equivalent, però com que la situació és d’una enorme desigualtat és una batalla perduda si s’intenta des d’una microsolució: cal una macrosolució. Anem posant pedaços amb la màxima bona voluntat, però no fem res en el fons.

S.A: A l’escola, els mestres també es troben una mica perduts, perquè, d’una banda, tenen la norma clara de l’IEC i, d’altra banda, ells mateixos parlen un català que no es correspon al cent per cent a aquestes normes. Es passen el dia lluitant entre aquests dos fronts. Quines eines pot crear la societat per fer-hi front?

P.V: A còpia d’intentar oferir aquestes eines, el que passa, ha passat i continua passant, és que el parlant se sent insegur i insatisfet i el que fa és carregar el mort a la llengua: aquesta llengua no em va bé perquè no em satisfà segons quines necessitats. I això no només és injust, sinó que no ajuda a solucionar el problema. El parlant hauria d’entendre que no és un problema que el material no sigui bo, sinó que la situació en general hi està portant. Però aquí ja entrem en el terreny polític, que s’escapa de la base dels filòlegs. Els mestres són un element fonamental, i a mi em consta que l’exconsellera Rigau està molt desesperada perquè li arriba gent a fer de professor amb una llengua tan prima que multiplica el problema. El problema és tan global que no l’arreglaràs amb un diccionari. Farà més feina destructiva el canvi de Twitter —de l’estrelleta al cor. Has vist què diu?

L’ha agradat.

P.V: Aquest “l’ha agradat”, l’ha degradat més que no pas tota la feina positiva que pot fer un diccionari. Si això no passa en cap altre idioma, hi hauria d’haver les condicions necessàries perquè Twitter no es pugui permetre de cardar-hi una pífia i que no passi res.

Això crea inseguretat en l’usuari.

P.V: L’usuari desconfia de la llengua, desconfia dels qui se n’ocupen, perquè veu la llengua com una cosa que no n’hi ha prou i els que se n’ocupen com uns policies que no el deixen parlar com ell voldria. El parlant no s’adona que ningú no parla com ell vol. Quan vols parlar, el que fas és obrir l’armari i mirar quin repertori tens a disposició. El parlant, en realitat, està en mans de l’ambient, però no se n’adona, i ja està bé, perquè la llengua és això. Cal entendre la llengua com un constructe col·lectiu, que després es manifesta per via individual.

S.A: Aquesta situació d’alarma vermella permanent passa a totes les llengües. A la llengua espanyola també hi ha una histèria contínua per la manera com la gent escriu quan envia un whatsapp. Si cadascú sap com ha d’escriure en cada context, no hi ha d’haver cap problema, pots prendre’t la llicència de no escriure qu, u, e. No sé si és un bon moment per parlar de Merlí, però val a dir que per ser de TV3 sona bastant de carrer.

P.V: Això és el problema del pibonazo, oi? El castellà d’Espanya es pot permetre el luxe d’adaptar un argentinisme, però el català no, perquè crea un conflicte entre els que l’accepten i els que no. En qualsevol cas, per dir això que és tan necessari hàgim de recórrer contínuament a un constructe d’un altre codi és greu. Perquè no és només el pibonazo, sinó el temazo, els euracos, etc. Hi ha una gran devastació de la llengua.

El català es troba en una situació diglòssica.

P.V: Diglòssica total. Si algú diu “aquesta mossota”, ja no es menja ni un rosco. Ha de dir pibonazo perquè les característiques especials del tipus de parlant que fa servir aquest material i de la situació del prestigi de la llengua fan que entre mossota i pibonazo no hi hagi color. Insisteixo: per moltes propostes que fem, mentre no hi hagi aquesta correlació de forces, això és un continu.

Si la nostra situació sociolingüística millorés, aconseguiríem que els parlants se sentissin segurs a l’hora de parlar en català?

P.V: Els idiomes no viuen aïllats, i en qualsevol col·lectiu nacional o social passa això, com deia la Sofía. El parlant català no és que se senti una mica insegur, és que viu totalment ofuscat per això del si es pot dir o no es pot dir i quan no m’ho deixen dir és que la llengua és una merda. L’autoestima és fonamental, és bàsica, i el parlant català la té per terra. Recuperar-la és un procés llarg i ho ha de fer a través de l’expressivitat, dels recursos que li doni el codi. Mentre tinguem la síndrome del pivón, no fotrem res. És compensar un canvi molt gros i cal tenir paciència. Tant de bo tinguem temps. Espero que sí.

Com heu tractat els dialectalismes en el diccionari?

S.A: Era tot un problema, ficar-se en aquesta qüestió. No teníem prou informants ni trobàvem fonts gaire actualitzades i ens vam trobar fent un diccionari molt principatí amb algunes paraules molt freqüents a les altres varietats geogràfiques. No hem pogut anar més enllà. Però sí que hi ha paraules de Balears i València.

P.V: Hem fet algunes remarques, però jo crec que és un àmbit que va coix i un dels camps més pendents. Té un potencial molt fort i a més aniria molt bé per la gran escudella dels col·loquialismes. A mi m’agradaria treballar-lo, però em sembla que tenim tants fronts oberts que no els abastem tots. I n’hauríem d’anar tancant algun.

Sofía Acebo i Pau Vidal, a la seu de l'Editorial Larousse | Foto: Griselda Oliver

Sofía Acebo i Pau Vidal, a la seu de l’Editorial Larousse | Foto: Griselda Oliver

Quins barbarismes i neologismes vau decidir incloure al diccionari? Quin criteri vau seguir? Quina era la frontera entre el que era acceptable i el que no?

S.A: L’apèndix de barbarismes és producte de la redacció del diccionari, no ho teníem previst, però quan vam començar a redactar ens vam trobar que hi havia moltes observacions del tipus “no s’ha de dir tal paraula perquè és un calc del castellà”. Al final, vam llistar tot el grapat de paraules que teníem (unes 600) en un apèndix. Perquè si tu saps que no has de dir colocón, però no com es diu en català, mai no ho trobaràs als cos principal dels diccionaris, ni aniràs a parar a cec, on diu: “No es pot fer servir colocón, perquè és un calc del castellà”.

Pel que fa als neologismes, quan fem actualitzacions sempre procurem agafar aquelles paraules que no hi són i que són molt freqüents en l’ús. Són paraules de nova creació que no s’havien recollit perquè estàvem esperant a veure què passava. Un bon exemple és selfie, que al final l’hem inclòs perquè tothom la fa servir. També hi ha paraules espúries, que apareixen i al cap de poc desapareixen completament.

P.V: Hem incorporat també cassolada, vistaire, crucigrama, eixugadora, i altres de més col·loquials com matat o motivat, carquinyoli (en la seva accepció sexual, com a vulgarisme). L’objectiu és a favor del llenguatge col·loquial, perquè precisament és per on patinem més, a diferència de la llengua culta i semiculta, que està ben coberta. El col·loquial és el que després porta els debats sobre si cal acceptar o no barco, que normalment són les excepcions. També hi hem incorporat empastillat: és una elecció una mica agosarada, però tots aquests conformen el panorama que et deia que ha de satisfer les necessitats del parlant.

Sobre els barbarismes, el criteri que hem seguit és que si tenen un equivalent en català, aleshores no l’acceptem, però n’hem acceptat alguns com xiringuito, perquè les tres o quatre alternatives que durant anys s’han proposat no han funcionat. Ens ha semblat que amb això ja li donàvem prou carta de naturalesa. Sé que després això és el que genera controvèrsia, però crec que és més intel·ligent fer una mirada global en aquesta proposta de llengua col·loquial, que és el que fa més falta.

En l’àmbit especialitzat, el Termcat ha fet molta feina, si bé no totes les propostes han prosperat.

S.A: És beneficiós que algú pugui fer aquestes adaptacions una mica més forçades i no tan ben acceptades pel públic perquè després quan estàs escrivint pots fer-ho servir com a sinònim. La tasca del Termcat és bàsica en aquest país, perquè hi havia tanta feina de normalització que sort que es va crear. Recordo que quan es van posar de moda els plats amb noms llarguíssims al principi tothom posava virutes de pernil. Per sort, algú hi va posar fre —i diria que va ser el Termcat, perquè assessorava restaurants— i ara tothom diu encenalls. Aquesta feina de transfons, d’anar fent i insistir, té la seva traducció. Tenim un Termcat per terminologia, però ens falta un Col·loCat per col·loquialismes!

P.V: M’ho apunto!

S.A: I una altra cosa que necessitem és actualitzar els diccionaris bilingües castellà-català. Fa molta falta. Tant de bo l’IEC i la RAE fessin una feina conjunta, perquè tots ho necessitem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Doncs comencem pel títol: “S’ha de potenciar…” El verb “caldre” (relegat, en la parla, a la forma negativa: “no cal que vinguis”, calcada pels immigrants hispanoparlants) ens ha fet perdre el col·loquial “haver de”, ben genuïna i col·loquial fins fa quatre dies.